El País Basc "rural i poligoner" de la dècada dels 90 ressuscita a Pleibac, segona novel·la de Miren Amuriza (Berriz, 1990) que ha traduït al català, per a Club Editor, Pau Joan Hernàndez amb gràcia i ofici, als quals ha sumat la vocació lingüística transgressora de l'original. El llibre explica la història d'amistat i traïció entre dues adolescents, la Jone i la Polly, que creixen al mateix municipi biscaí en què l'autora va seguir la tradició familiar de cantar versos improvisats en basc. Anys després de consagrar-se com a bertsolari i de publicar diversos poemaris, Amuriza va provar sort amb la prosa a Basa (Elkar, 2019; en castellà a Consonni), i ara repeteix l'experiència amb una novel·la que passa avall com una cervesa ben fresca sortint de festa amb els col·legues.

"He tret el cap a la sala i m’ha envaït una sensació de pudor", em confessa l’Eva Baltasar als camerinos del Teatre Texas, on s’ha refugiat per no molestar el públic que justament ve a una presentació... d’Eva Baltasar. Abans de l’acte, el teatre ha muntat una Festa de Lectura Silenciosa per celebrar l'estrena de la versió teatral de Permagel, adaptada i dirigida per Victoria Szpunberg amb Maria Rodríguez Soto de protagonista. "Llegir sol ser un acte solitari i íntim", diu l'autora, però el fet de fer-ho en grup li dona un aire "una mica catedralici, monàstic, un puntet sagrat". Fins i tot la seva editora, Maria Bohigas, entra de puntetes a la sala, on a primera fila hi ha la productora i sòcia del Texas, Anna Rosa Cisquella, abduïda llegint. Permagel serà l’última coproducció de Dagoll Dagom; no va ser Mar i cel.

Peixos, la cinquena novel·la que Eva Baltasar (Barcelona, 1978) publica a Club Editor, explica la història d'amor, tan apassionada com destructiva, entre dues dones. La primera és escriptora i és qui ens narra el seu periple de fascinació, angoixa, por i fugida de l'amant. La segona, que es diu Victòria, ven paperines de peix en mercats ambulants i viu en una casa que recorda aquelles mansions gòtiques on tot és possible. Traduïda a una vintena de llengües i finalista del premi Booker amb Boulder, Baltasar és una de les autores més internacionals de la literatura catalana. Amb Peixos confirma, una vegada més, la singularitat, potència i lirisme de la seva proposta.

"Un fill és com el mar. Lluu davant les cases, i una veu en els seus ulls el matí, el migdia, el capvespre tèrbol i la nit, calenta, violeta i encristal·lada com un vas de vi". Així comença l'emotiu i delicat monòleg que la mare d'Andreu Crous, protagonista d'Haceldama, recita al cronista que recull la seva humil i dissortada vida un cop ja ha mort a conseqüència de l'atemptat ferroviari que ha perpetrat el seu fill. És un dels episodis més impressionants i també dels més controvertits de la segona novel·la de Blai Bonet (Santanyí,1926 - Cala Figuera, 1997), publicada a Aymà el 1959 i ara reeditada, dues dècades després de la versió d'Ensiola (2005), per Club Editor restablint el text original, sense passar per la censura, sobretot editorial, dels correctors de l'època.

Després de L’any del mico i d’Uns marrecs, Club Editor publica un nou llibre de Patti Smith: El pa dels àngels. Com els altres, aquest és un volum de memòries, però a diferència dels altres, aquest no està dedicat a cap període concret de la vida de l’autora, sinó que l’explica sencera. El títol és una referència als "gestos bondadosos no premeditats", però prové del salm 78, que parla de l’aliment que cau del cel i que sadolla els israelites. Al Salm, però, després d’atipar-se, veuen com Déu pren la vida de manera igualment atzarosa a tots els homes joves. Si no ho és, sembla una premonició.

"Nou orangutans maldormen a la bodega d'un vaixell. Maldormen amb gemecs i algun esgarip mentre la droga que els han injectat comença a esvair-se, també amb gestos lents limitats pels barrots de les gàbies on estan tancats. Una gàbia per a tots i aquesta nit morta per a tots". Així comença Una cançó de pluja, l'onzena novel·la de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963). Explica la faula vital d'una orangutana, batejada amb el nom d'Ella-Calla, des de la gàbia on l'han privada temporalment de llibertat a l'illa de Borneo i fins al bosc on pugui retrobar els seus parents.

Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 - Barcelona, 2005) va ser un dels escriptors més importants de la literatura europea de mitjans del segle XX. Ho demostren les disset traduccions (a l’alemany, l’anglès, l’aragonès, el castellà, el danès, l’eslovè, el francès, el gallec, l’hongarès, l’italià, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el serbi i el vietnamita) dels seus llibres "en un moment en què anaves a veure un editor per parlar de literatura catalana i et mirava com si fossis un desgraciat", diu l'editora Maria Bohigas, alma mater de Club Editor. La mort sobtada de l'escriptor quan tenia 63 anys va truncar la seva obra i va canviar-ne també la recepció.

Amabilitat, austeritat, confiança, constància, fidelitat, honradesa, solidaritat, realisme. La família –la gran família del títol– de la narradora de la nova novel·la d'Antònia Carré-Pons, Montserrat Vidal, té una xarcuteria, i aquests són els valors –valors de botiguer– que ella n’aprèn.

Quin llibre tan bell, amb ressons de mite clàssic i de paràbola bíblica! I quina senzillesa tan fonda en totes les seves parts! Només tres personatges (dos germans que viuen sols i un nouvingut a casa seva), sempre al mateix indret (un lloc d’horitzons amplis, a la vora d’un llac, amb boscos a tocar). Hege, la germana, aviat farà quaranta anys i ja comença a comptar cabells blancs. Es dedica a teixir: fa jerseis, que després ven. El seu germà, Mattis, que tothom el coneix com el Talòs perquè és un xicot diferent, és tres anys més jove que la Hege i no té ofici ni benefici. Això sí, les seves preguntes sovint mostren les esquerdes més profundes en la mentalitat conservadora de la germana. El tenen per un beneit rematat, però, sense ser-ne gens conscient, tresoreja una mena de saviesa gairebé profètica, desconcertant. Prop d’on viuen, hi ha dos arbres bessons, dos trèmols: en Mattis sempre ha considerat que representaven tots dos germans.

"Si algú nota que li surt sang del nas perquè parlo en català, que ho digui. No canviaré al castellà, però trucaré a una ambulància. Ambulancia, en castellano." Qui diu això, i fa riure una sala entusiasta, és Òscar Andreu. És el protagonista del primer capítol de la sèrie Manicòmics, que s'emet a la plataforma 3Cat, i en la qual el també humorista Ignasi Taltavull conversa amb alguns monologuistes destacats del panorama en català a partir d'un tema que sigui central per a ells. En el cas d'Andreu és, precisament, la llengua, el català, el que protagonitza el seu monòleg Crida als ocells de colors llampants. Ja fa alguns mesos que el passeja pel país, però jo encara no he aconseguit veure'l. Per això em va agradar mirar-me aquest nou programa que, amb el permís de la Mònica Planas, us recomano molt. En el seu capítol, Andreu explica els orígens andalusos d'una part de la seva família i diu que, fins als 18 anys, va parlar sobretot en castellà. Llavors, però, va decidir que parlaria "català a Catalunya, una cosa bogíssima!" Després de descobrir que el català no era una llengua inventada per la seva mare, va començar a interessar-se per la sociolingüística. Andreu troba que és un bon moment per parlar del tema, i la veritat és que les dades de l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Generalitat, malauradament, ho confirmen. El còmic es considera optimista sobre el futur de la llengua, però diu que ens hi haurem d'esforçar. Li sembla imprescindible que els polítics s'hi bolquin, i un dels exemples que posa és que no és incompatible preocupar-se pel canvi climàtic i vetllar, alhora, per la llengua.

Mantenir la confiança en l'ésser humà era el propòsit de l'escriptor libanès Elias Khoury (Beirut, 1948-2024), l'autor de la gran novel·la sobre l'èxode palestí, La porta del sol (1998). "Creia en les possibilitats del futur", recorda Luz Gómez, catedràtica d'estudis àrabs i islàmics de la Universidad Autónoma de Madrid. Gómez, que ha participat en una roda de premsa aquest dimarts a la llibreria Ona de Barcelona, és també l'autora del pròleg de la nova edició de La porta del sol que acaba de publicar Club Editor, amb la mateixa traducció de l'àrab que va fer Jaume Ferrer per a la primera edició en català del 2007. "L'obra de Khoury és tota ella un recordatori de la relació entre el Líban, Palestina i Israel –tres literatures que coneixia com ningú–, així com del poder de la literatura per posar nom a allò que la justícia vol esborrar i, posant-hi nom, restituir-ho", escriu Gómez al pròleg.

El lingüista Joan Coromines i l’editor Joan Sales van discutir sobre llengua durant gairebé quatre dècades. La seva batalla epistolar –que ara Club Editor ha publicat al volum Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual– radicava en una qüestió encara irresolta: fins a quin punt el català literari i mediàtic ha d’obrir la porta al parlar bastard del carrer o s’ha de cenyir més a la normativa. L’un defensava que si s’escrivia d’esma aniríem pel pedregar i l’altre deia que el català no podia estar en mans d’una minoria d’iniciats, pedants i maniàtics.

Auður Ava Ólafsdóttir ha aconseguit la proesa de ser una de les autores islandeses més traduïdes sense haver escrit ni una sola novel·la negra, el gènere més exportat del país. Amb Edèn, el seu nou llibre –publicat en català a Club Editor i amb traducció de Macià Riutort– torna a descol·locar els lectors amb una història protagonitzada per una lingüista especialitzada en llengües minoritàries que decideix plantar 5.600 arbres per compensar l'empremta de carboni dels vols que ha agafat durant l'últim any.

"L'únic motiu pel qual hi ha un tipus de públic que s'asseu a les primeres files de teatre és perquè estan secs i són vells i exigeixen, és més, necessiten, és més, depenen de les baves dels actors", diu un dels personatges de Gossos dempeus, la primera novel·la d'Eduard Olesti (Barcelona, 1995). Publicada a Club Editor, ressegueix les vides excessives i turmentades d'una colla de joves a la Barcelona actual, relligats pel somni de muntar una obra de teatre total. Durant l'aventura, que passa per retrobar un dramaturg desaparegut, la majoria abusaran de drogues de tota mena i uns quants perdran la vida.

"Caldria saber d'una vegada si el català aspira a ser una llengua viva, usual, normal, una llengua de tots, o bé si al contrari aspira a ser la llengua sagrada d'una minoria d'iniciats", escrivia el 20 de març del 1959 l'editor i escriptor Joan Sales (Barcelona, 1912-1983) al lingüista Joan Coromines (Barcelona, 1905-Pineda de Mar, 1997). "Si és això darrer, cregueu-me, no val la pena –afegia Sales–. Deixem [el català] d'una vegada per totes a mans dels pedants, que disfrutin ells amb ells. És tristíssim que l'esperit de pedanteria s'hagi apoderat tantes vegades de la nostra literatura".

Quan va esclatar la Guerra Civil, Josep Maria de Sagarra (1894-1961) feia anys que era un escriptor popularíssim, sobretot com a poeta i dramaturg. Això no va impedir que la FAI el posés en el punt de mira: no li perdonaven la posició social ni tampoc la vinculació amb l’Església catòlica. Per escapar-se de la fúria ressentida dels faieros, Sagarra va fugir a França amb qui aleshores era la seva promesa, Mercè Devesa. A París, la parella es va casar i, amb l’ajuda d’uns quants amics i de Francesc Cambó, partiren de viatge de lluna de mel a la Polinèsia francesa. Sagarra va fer la crònica d’aquell viatge i la va publicar, en versió castellana i censurada, l’any 1942. No va ser fins al 1964, quan l’autor ja era mort, que La ruta blava. Viatge a les mars del Sur es va publicar en la seva versió íntegra i original catalana. Maria Bohigas, que ara l’ha recuperat en una reedició a cura de Narcís Garolera, diu que aquest llibre és “un dels volums més extemporanis de l’època, la crònica d’una lluna de mel oceànica mentre la guerra incendiava el continent europeu”. És així.

"Del veritable adversari et ve un coratge sense límits", va deixar escrit Franz Kafka (Praga, 1883-Kierling, 1924) en un dels Aforismes de Zürau (Arcàdia, 2005), durant l'estada de l'escriptor txec entre el 1917 i 1918 en un sanatori per mirar de frenar la tuberculosi que acabaria amb la seva vida el 3 de juny del 1924. Kafka va morir un mes abans de fer 41 anys sent poca cosa més que un autor apreciat i prometedor, sense haver publicat ni una desena part de tots els textos que, de llavors ençà, han anat veient la llum i l'han acabat convertint en un dels clàssics més enigmàtics del segle XX.

"Els defensors de la puresa, un cop mort en Sagarra, li destrossen la llengua", assegurava Enric Casasses fa unes setmanes a X (abans Twitter), mentre llegia l'edició que Proa va fer d'All i salobre. Publicada per primera vegada per la Llibreria Catalònia el 1929, la segona novel·la de Josep Maria de Sagarra (1894-1961) presenta canvis des de la primera frase en la versió de 1966. "En Quimet va arribar al cafè que serien les dues de la tarda" quedava així: "En Quimet va arribar al cafè pels volts de les dues de la tarda". "No respecten la memòria històrica, hi ha uns deu canvis a cada pàgina, i tots absurds, inútils, idiotes", es queixava Casasses.

L'escriptora canadenca Alice Munro ha mort als 92 anys, una dècada després de rebre el premi Nobel de literatura per la seva "mestria" en la "narració breu contemporània". "Durant anys i anys vaig creure que l'escriptura de relats era una manera de practicar fins que tingués prou temps per escriure una novel·la, fins que em vaig adonar que els contes eren tot el que sabia fer", declarava a la revista The New Yorker el 2012.

Quan Eva Baltasar (Barcelona,1978) va publicar la seva primera novel·la, Permagel, em va semblar suggeridora, encara que deficitària, tot i que no més que la majoria de primeres novel·les, gairebé sempre coixes d’alguna pota. Hi havia elements que la feien atractiva, entre d’altres el tractament de la feminitat des dels marges i una llengua poèticament esmolada. La segona, Boulder, em va defraudar i em va sobtar moltíssim que fos finalista del Premi Booker, fins al punt que vaig resar perquè no l'hi donessin: li haurien fet un mal servei a l’autora. Pel que fa a la tercera, Mamut, jo sincerament no l’hauria publicat, perquè és una novel·la fallida: una versió dolenta d’Un amor, de Sara Mesa.