La periodista Montse Virgili (Tarragona, 1976), presentadora del programa Les dones i els dies de Catalunya Ràdio, debuta a la literatura amb Els moixons (La Magrana), una novel·la sobre les dones que l'han marcat. Des de la peixatera a qui faltava mig braç i la pastissera que li donava caramels sense demanar res a canvi fins a l'àvia quasi analfabeta que escrivia en castellà, Virgili confegeix un collage narratiu que capta amb precisió la infantesa dels anys 80 i és, alhora, un ferm homenatge a les dones silenciades pel patriarcat.

Filòloga i exdiputada al Congrés dels Diputats per En Comú Podem, Mar García Puig (Barcelona, 1977) va sorprendre i molt amb el seu primer llibre, La història dels vertebrats –que va rebre el premi Ciutat de Barcelona en la categoria d’assaig, humanitats i història–, on va abocar sense embuts la seva experiència sobre la poc explorada aliança entre maternitat i salut mental. Dos anys després, l'autora barcelonina ha captivat Marta Orriols amb el seu segon llibre, Això tan tenebrós, publicat, igual que el seu predecessor, a La Magrana.

Arribo al juliol justa de forces. Ha estat un curs intens i aquesta setmana tenia ganes d'escriure una cosa lleugera, que no em demanés gaire esforç emocional. Però el karma literari tenia altres plans per a mi i m'ha arribat a les mans l'última novel·la de l'escriptor valencià Enric Pardo i Ramírez, L'home de la casa, publicada per La Magrana.

La visita d'un venedor d'enciclopèdies maldestre i insistent que acaba demanant per l'home de la casa, tot i que en aquella llar ja no n'hi hagi, marca l'inici de la primera novel·la d'Enric Pardo (Castelló de la Plana, 1977) escrita en un valencià saborós i íntim. Conegut pels guions de sèries com Arròs covat, Mira lo que has hecho i Maricón perdido, Pardo ha necessitat reconstruir la seva infantesa i recordar com va néixer la seva obsessió pels mons de ficció –literaris, cinematogràfics i de còmic– a L'home de la casa (La Magrana, 2025), un testimoni despullat, emotiu i a estones incòmode sobre la difícil i defectuosa construcció d'un nen a la dècada dels anys 80.

Aquesta és la darrera novel·la traduïda al català de la guanyadora de l'últim premi Nobel de literatura, l’escriptora sud-coreana Han Kang. Un llibre que es relliga amb tots els de l’autora, però especialment amb Actes humans, perquè també indaga –amb tanta força com delicadesa– en el passat traumàtic de la història coreana. En aquest cas, l’episodi sagnant que batega al fons de tot plegat és una matança que es va produir a l’illa de Jeju, a la zona més septentrional del país, en la qual van morir assassinades més de deu mil persones. Va ser una autèntica barbaritat perpetrada per policies i militars contra un aixecament popular de camperols que rebutjaven la divisió de Corea en dos països. Era el 1948, i alguns historiadors situen aquest episodi com un dels prolegòmens de la Guerra de Corea, que va començar al cap de dos anys. No cal dir que tota la massacre es va produir amb el coneixement de l’exèrcit dels Estats Units, que ja controlava el territori.

"Ets la primera persona que entra en aquest estudi, a banda de la família", comenta Àlex Broch (Barcelona, 1947) a l'entrada del pis de l'Eixample dreta que, des de finals de la dècada dels 80, ha anat sent colonitzat per piles i piles de llibres. El crític literari i editor català calcula que n'hi deu tenir uns 5.000, tot i que aquesta només sigui una part de la seva biblioteca, que s'expandeix també a la casa d'estiueig de Bellaguarda i, en menor mesura, al lloc on viu. "Dec tenir una de les col·leccions més importants de crítica literària de la ciutat", afegeix amb la boca petita quan s'accedeix a l'antic menjador de l'immoble, on hi conviuen centenars de volums de temàtiques tan diverses com la semiologia, la història cultural, l'antropologia, la mitologia i la lingüística. "Si algú ocupés el pis, em quedaria completament desarmat, perquè aquí dins hi ha totes les meves eines de treball", continua. Les eines i també els llibres que ha escrit –entre els quals destaquen Literatura catalana dels anys 70 (Edicions 62, 1980) i Forma i idea en la literatura contemporània (Edicions 62, 1993)–, les nombroses revistes i publicacions en què ha col·laborat, les col·leccions editorials que ha dirigit i els set volums d'Història de la literatura catalana, coeditats des del 2013 per Enciclopèdia, Barcino i l'Ajuntament de Barcelona. El projecte, el més ambiciós de tots els que ha capitanejat, s'hauria de tancar el 2027, coincidint amb el seu vuitantè aniversari.

"La sexualitat és íntima, però mai privada; és social, col·lectiva", diu la comunicadora política Laia Mauri (Badalona, 1996). Després de donar-se a conèixer com a articulista, Mauri debuta en la ficció amb la novel·la Cos, camp de batalla (La Magrana), que aborda el desig femení des de la mirada d'una adolescent que descobreix la sexualitat durant els anys de la crisi econòmica del 2008. "M'he anat fent gran a cavall de l'obsessió per agradar i la voluntat tossuda de fer el que em donés la gana", diu la Judit, la protagonista de la novel·la, que intenta fugir de la pressió estètica i altres cotilles socials que l'asfixien.

Una novel·la és un trencaclosques, un joc que consisteix a posar i treure peces, a posar i treure paraules. A mi m’hauria agradat que Quan ataquen els voltors, la segona novel·la de la politòloga Cinta Farnós (el Perelló, 1986), comencés a la pàgina 97, allà on diu: “Ningú s’atreviria a anar més endavant amb un cotxe com el seu per un camí com aquell. De fet, fa estona que un cartell que hi havia a prop anunciava que només era per a vehicles autoritzats. La Vidal ha aturat el cotxe, ha fet una ullada al que venia i, tot i així, no pensa que tot allò és una pèssima idea. No ho pensa”. Hauria guanyat en intensitat dramàtica. Però cada autor o autora fa la seva elecció i col·loca les peces com li sembla.

Des de fa uns anys, David Moragas (Almoster, 1993) espera que arribi l'octubre per fer vacances. Aquest 2024 està tenint un estiu especialment mogut: ultima els detalls per poder començar a rodar el seu segon llargmetratge –després de la bona rebuda del seu debut, A stormy night (2020)– i es troba en plena promoció de Fervor, la novel·la que acaba de publicar a La Magrana. Amb l'excusa de rememorar la història amb el seu últim crush, un narrador que ronda la trentena s'endinsa en les particularitats de l'amor homosexual a la Barcelona d'avui, contraposant-lo amb les experiències del seu germà –que està a punt de casar-se amb la parella de tota la vida– i les conseqüències de la separació dels pares. Àgil, divertida i ben travada, Fervor és un dels millors debuts de l'any, en què ressonen veus mil·lennials intrèpides com les de Sally Rooney, Tao Lin i Bryan Washington. La novel·la, per cert, la va recomanar fa uns dies l'actriu Bruna Cusí a l'ARA.

El lector ja em perdonarà que hagi donat un decasíl·lab tan llardós d’al·literacions com a títol d’aquesta crítica. Al final, no hi ha ben bé exili personal per al protagonista de la història; però l’amenaça no deixa d’angoixar-lo. Ens diu que està patint un “atac ferotge i sistemàtic”, produït pel setge impietós de l’especulació.

Les novel·les no ens agraden en funció dels materials argumentals amb què estan fetes, però sí que és cert que aquests materials condicionen i modulen el nostre interès, la intensitat de la nostra predisposició a començar a llegir o a continuar llegint. Esclar que això, com tot, és molt matisable: uns materials argumentals que a priori ens interessen poc o gens ens poden fascinar si l’autor els literaturitza –formalització, densitat de sentit, força expressiva– amb energia, gràcia i personalitat; i viceversa, les escriptures rutinàries, toves i plenes de clixés momifiquen i fan avorribles fins i tot les històries i els temes en principi més apassionants. Ara bé: en una novel·la ben escrita, amb ritme, amb una trama viva i uns personatges ben dibuixats, uns materials argumentals potents suposen un suplement d’interès.

La relació d'Antònia Vicens (Santanyí, 1941) amb les paraules ha estat singular des que era molt petita. L'últim Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha tornat a Barcelona per pronunciar el pregó de 40a Setmana del Llibre en Català, l'edició més gran de la seva història, que arrenca aquest divendres al Moll de la Fusta i estarà oberta fins al 18 de setembre. "Parlaré de la potència de les paraules, que és enorme, i de com em van canviar la vida –ha recordat aquest dijous coincidint amb la publicació de Quasi un miracle a La Magrana, volum que reuneix tota la seva narrativa breu–. Vaig néixer en un moment de misèria econòmica i cultural. S'havia acabat la guerra feia poc. A casa havíem de lluitar per tenir un plat a taula. No hi havia llibres, llibreries ni biblioteques. Quan era petita, com que no tenia contes me'ls havia d'inventar. El dia que vaig descobrir que podia dibuixar amb paraules la finestra que no tenia a l'habitació, alguna cosa va canviar dins meu".

'Jacques el Fatalista'

Denis Diderot. La Magrana, 2022. Traducció de Joan Tarrida Planas. 344 pàgines. 19,90 euros

Hi ha llibres que es resisteixen a ser classificats, ordenats o sistematitzats perquè hi ha autors que busquen estripar les vores dels vestits amb els quals la majoria d’altres escriptors vesteixen els seus llibres-fillets: aquest és una novel·la negra, aquell d’allà, un poema èpic, i el de més enllà, un assaig sobre la cuina grega del segle III. Doncs no, hi ha llibres que duen tota la roba a la vegada i, amb aquesta barreja a sobre, tracen camins nous per a la narrativa més convencional, que els farà servir més tard o més d’hora. Jacques el Fatalista de Denis Diderot (La Magrana, 2022) és un d’aquests: novel·la d’aventures, assaig filosòfic, contes enfilats, novel·la parlada, teatre... Ho és tot a la vegada! Hi ha una línia que neix dels diàlegs memorables entre el Quixot i Sancho Panza, salta un parell de segles i aterra en dues obres quasi contemporànies com són el Tristram Shandy i Jacques el Fatalista, per acabar en novel·les com Ferdydurke, o en les obres de teatre de Beckett, on l’humor ja s’ha estrafet del tot i és una ganyota desesperada, però encara hi és. És la línia dels qui pensen que l’humor, ah l’humor!, és la millor arma que s’ha inventat la humanitat per mirar de fer intel·ligible el món en el qual hem de viure. I Diderot ho pensava, això.

]]>

Cada mare té les seves virtuts i els seus defectes, i la relació dels fills amb ella es va transformant –a vegades de manera conflictiva– al llarg de la vida. Coincideixen a les llibreries tres novel·les que indaguen en la complexitat de les relacions entre mares i fills. Cinta Farnós debuta amb Geosmina (La Magrana), en què la protagonista emprèn un viatge per descobrir alguna cosa del passat de la mare, que acaba de morir. Nancy Huston teixeix, a Arbre de l'oblit (L'Altra / Galàxia Gutenberg), una versàtil galeria de maternitats a partir d'una jove que viatja a l'Àfrica en un moment de turbulències identitàries. I David Viñas Piquer observa com canvia la seva mare des que li diagnostiquen Alzheimer a Quédate más tiempo (Destino).

]]>

Aquesta setmana, curiosament, he tingut a les mans dos llibres que em conviden al mateix, a rellegir. D’una banda, per fi he pogut agafar Comptes pendents, de la Vivian Gornick (Trad. Martí Sales, L’Altra), una autora que adoro des que la vaig descobrir, no fa gaire. De l’altra, acabo de rebre un llibre que em dosificaré, perquè vull que em duri: Jardins secrets. 99 llibres per tornar a llegir, de l’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall (La Magrana). L’autor ha recopilat 99 ressenyes seves, però, de manera metafòrica, de seguida ens diu que són “un inventari d’experiències de lector”. S’ha deixat portar pel seu gust personal, no hi ha cap voluntat de fer un cànon, explica. Totes admeten, això sí, l’experiència de la relectura.

]]>

Penguin Random House Grupo Editorial no para de créixer. Fa dos anys comprava La Campana i ara ha firmat un acord amb RBA per adquirir els seus segells editorials de literatura infantil i juvenil, Molino i Serres, i La Magrana, que va ser fundada el 1975 i es va convertir en una referència en llengua catalana. Fundada el 1975 per Francesc Vidal, Jaume Fuster, Jordi Moners i Carles-Jordi Guardiola i Noguera, tots quatre membres del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), Edicions de la Magrana va néixer amb la voluntat de ser un referent en obres d’història i pensament polític. A partir del 1978, per sobreviure a la crisi, es va renovar amb nous continguts de narrativa juvenil, novel·la, la poesia, biografies... A principis dels anys vuitanta Edicions 62 va comprar el 17% de les accions de La Magrana, i el 2003 va ser adquirida per RBA. Entre els autors publicats a La Magrana hi ha Marta Rojals, Roadl Dahl, Zadie Smith, Philip Roth i Mark Haddon.

]]>

L’any 2011, poc després de rebre el premi Ciutat de Barcelona per la traducció de 'La impaciència del cor', de Stefan Zweig (Quaderns Crema), Joan Fontcuberta i Gel explicava que havia tingut una vida “plena” perquè s’havia pogut dedicar a les dues activitats que més l’omplien: la traducció de literatura i la docència.

]]>

La col·lecció La Negra de La Magrana s'ha proposat recuperar alguns dels títols emblemàtics de la novel·la negra catalana, com farà properament amb 'Estudi en lila', de Maria-Antònia Oliver, o acaba de fer amb 'Canya o mitjana', de Ramón Solé i Carles Serrat. Solé és guitarrista i regenta el bar Casa Almirall del Raval, i Serrat és periodista: després de debutar amb aquesta novel·la el 1989 en publicarien una altra, 'El fill de la Lola' (1992), també a La Magrana.

]]> Escriptora i traductora, Teresa Solana (Barcelona, 1962) va publicar la seva primera novel·la al 2007, 'Un crim imperfecte' (Edicions 62). Dos anys després va guanyar la tercera edició del premi Crims de Tinta –convocat per La Magrana– amb 'Negres tempestes', on presentava el primer cas de la sotsinspectora dels Mossos d'Esquadra Norma Forester.

]]> Encara amb la seva última novel·la en molts dels taulells de novetats de les llibreries, 'Quan arribi el pirata i se m'emporti' (RBA-La Magrana), l'obra de Lluís-Anton Baulenas continua travessant fronteres. Part de les seves novel·les es poden llegir en anglès, castellà, francès, portuguès, italià, grec, xinès, polonès, neerlandès i romanès. És en francès i romanès que Baulenas té més novel·les traduïdes (quatre). 'La felicitat', premi Prudenci Bertrana 2001, està ambientada a la Barcelona de l'any 1909, durant la construcció de la Via Laietana.

]]>