Aquesta novel·la neix en una sobretaula entre amics a partir del testimoni de la mare d'un d'ells. Una història desconeguda, dura i anònima que retrata les interioritats de les famílies que "vivien bé" sota el règim franquista a Girona. I també és el debut en el gènere de l'advocat Benet Salellas, exdiputat de la CUP i actualment al capdavant de la defensa de Santos Cerdán, i finalista del 45è Premi de Novel·la Curta Just M. Casero. "Crec que tots tendim a escriure els que ens agrada llegir —explica sobre la gènesi del projecte—. A mi m'encanta la narrativa de ficció; vaig estudiar filologia grega abans de fer dret. Sempre he tingut una faceta cultureta i tenia el repte de provar d'escriure novel·la. Però també tenia la síndrome de l'impostor, així que vaig dir-me: em presentaré a un concurs que sigui anònim i, així, si em validen, d'alguna manera em sentiré més empoderat".

El filòsof i novel·lista Arià Paco (Igualada, 1993) ha trobat en la ficció el medi per explorar les relacions de la seva generació. Després de rebre el premi Roc Boronat el 2022 per Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam), l'escriptor ha estat guardonat enguany amb el 10è Llibres Anagrama per la seva tercera novel·la, Teoria del joc, que ressegueix com un mil·lènnial català viu i pensa –i sobrepensa– la culpa i el desig.

La nit que vaig acabar la meva primera novel·la, quan l’estava imprimint (sentia de fons la impressora escopint fulls), vaig tenir un atac de pànic. 

El primer petó "amb llengua" de Xavier Grasset va ser amb una hamburguesa. "Amb una noia d’Hamburg", va precisar el periodista en recordar aquell primer amor d’estiu tan fugisser com inoblidable. Ho confessava davant l’audiència del Ver-MOT, celebrat a l’hora del vermut a la terrassa de la Taverna d’El Foment de Girona dins el festival literari MOT, dedicat en aquesta edició a l’amor en totes les modalitats i accepcions. Grasset compartia conversa amb dues autores d’un primer llibre: la periodista Agnès Marquès, que ha publicat la novel·la Ningú sap que soc aquí, i Glòria Gasch, editora que ha saltat a l’altra banda de la professió, la dels autors, amb la publicació d’Ara, i cada demà. Havien de ser autores d’un primer llibre perquè es tractava de conversar sobre "la primera vegada", en la literatura i en la vida. Agnès Marquès va explicar el perquè de la seva estrena com a novel·lista: "Em dedico al periodisme perquè m'agrada explicar històries, i a la literatura també s'expliquen històries, en aquest cas des de l’artifici de la ficció. Són vasos comunicants". Però la naturalitat del transvasament del periodisme a la literatura no li va evitar d’experimentar el vertigen davant el full en blanc, l’obsessió per reescriure l’escrit i els dubtes sobre el que havia escrit, que l’editora Glòria Gasch (en el seu paper d’editora de Columna) esvaïa amb un consell encoratjador: "Tu escriu com si no t’hagués de llegir ningú, això t’alliberarà". Marquès també va descobrir la por del darrer moment, quan el llibre és a impremta i ja no hi ha possibilitat d’esmena: "No podem aturar màquines?"

Gerard Guix (Vic, 1975) és escriptor i dramaturg. Va guanyar el premi Joaquim Ruyra 2022 amb la novel·la juvenil Un far a la fi del món. Ara ha publicat la segona part, Més enllà de la fi del món.

Va viure a Tona fins a cinquè de primària i a sisè es van traslladar a Vic. “Anava al Sagrat Cor. Era bon estudiant, bon nen. De més gran, a l'institut, no tant, perquè m’avorria”. Va fer formació professional a l’Institut de Vic. “Electricitat i electrònica, perquè els pares van dir que havia d’estudiar alguna cosa fins que pogués anar a Barcelona a fer imatge i so, que era el que jo volia”. I després de l’escola? “A Tona vaig fer futbol, però no m'agradava gens. A Vic, informàtica, amb aquells ordinadors gegants... Però no recordo gaires extraescolars”.

]]>

Priscilla Morris (Regne Unit, 1973) viu entre Irlanda i Romanyà de la Selva, però va passar tots els estius de la seva infantesa a Sarajevo, la ciutat natal de la seva mare. Morris tenia 19 anys quan va esclatar la guerra de Bòsnia i els seus avis i altres familiars van quedar atrapats a la capital, que va estar assetjada durant 1.425 dies en el que es coneix com el setge més llarg de la història moderna. Ara narra aquestes vivències a Papallones negres (Periscopi, 2024; traduïda al català per Marc Rubió), una novel·la de debut que ha passat tretze anys escrivint i que li ha valgut molts elogis. Entre ells, una nominació al Women’s Prize 2023 i un lloc entre els 10 millors llibres de ficció històrica del 2024 segons The New York Times.

]]>

Dos dies després que el planeta s'hagi instal·lat en l'incert regne de Donald Trump, Jordi Nopca (Barcelona, 1983) torna a les llibreries aquest dimecres amb una faula política allunyada temàticament de La teva ombra (2019), narració de llarg recorregut i alè amb què va guanyar el primer premi Proa de novel·la. Inevitablement, la lectura d'El futur és una petita flama (Proa) evocarà un món orwellià: el de La rebel·lió dels animals, però també, per les preocupacions que s'hi recullen, el de 1984.

]]>

Els somnis, les esperances i la resistència dels que no encaixen en un món intolerant amb la diferència són tres dels eixos de la nova novel·la de Paul Harding (Beverly, 1967), Un altre edèn. Inspirada en uns fets reals del 1912 a l’illa de Malaga, davant de la costa de Maine, la novel·la de Harding també és una història de racisme i gentrificació turística a l’illa de les Pomes –dita així en homenatge als arbres que van plantar el 1873 la primera parella que s’hi va instal·lar, Benjamin Honey, que havia estat esclau, i Patience, la seva dona irlandesa–. Cent anys després, els descendents dels primers pobladors encara hi viuen, pobres i afamats, però feliços i protegits, fins que són assetjats per les autoritats del continent, la gran civilització que vol fer neteja ètnica. Harding transforma la crònica historicista en poesia fragmentària. Per desgràcia, no busca el desafiament estètic, té un estil de prosa una mica antiquat i un simbolisme bíblic feixuc (la narració descriu la vida quotidiana dels illencs, però comença amb un diluvi digne de Noè). Amb tot, però, la narració és sòlida i s’adapta a les normes del gènere de la novel·la històrica.

]]> Entenc que visitem les tombes dels nostres artistes preferits o les localitzacions de les pel·lícules o les novel·les que ens han marcat més; personalment no hi tinc afició, però reconec que algun cop, de viatge, he cedit. Un turista és una persona avorrida que necessita distreure’s, i un dia vaig voler anar fins a Caos, a Agrigent, perquè el nom era irresistible i perquè hi havia la casa on va néixer Pirandello. Un altre cop, sent a la Fira del Llibre de Guadalajara, a Mèxic, vaig tenir l’excusa per anar-me’n a Comala i San Gabriel, les terres de Rulfo. Aquestes visites ens donen la idea física d’una obra, o potser és l’obra, que afegeix sentit al lloc que visitem. Sigui com sigui tenen un preu, perquè també ens condicionen la lectura de l’obra i el lloc, i al final hi perdem llibertat interpretativa, llibertat creativa.

]]>

Si el relat d'algú que ha patit una desgràcia és més contingut, l'ajudarà a sobreposar-se que si és excessiu? El llenguatge, pot ser una font de guariment? Ho pot ser callar? Després de perdre el pare, el protagonista de la primera novel·la del traductor i escriptor barceloní Marc Parera (Barcelona, 1979), La nit més clara (La Magrana), es planteja què passaria si reduís el llenguatge "al mínim necessari": "Minvaria la pena a través del silenci?". "I si deixés de pensar en ell i col·loqués el dolor sota mantells de formigó i terra? Quin seria l'edifici resultant?", es demana també el personatge. Aquest afany minimalista es reflecteix en l'estructura de la novel·la, que està formada per una successió de fragments més o menys breus. Alguns d'ells són com un microconte dins la novel·la, d'altres tenen un aire poètic i uns altres són aforístics. Tots ells són com una càpsula que s'obre a mesura que es llegeix. El dol per la mort del pare, que era un home poc afectuós, és el punt de partida, però més endavant la vida del Damià, que a l'inici de la novel·la viu amb l'àvia, emprendrà camins inesperats.

]]>

Oliver Twist, de Charles Dickens. Dura, dramàtica, emotiva.

]]>

Anna Moner (Vila-real, 1957) ocupa un lloc una mica insòlit en la nostra literatura. Des que va publicar Les mans de la deixebla (Bromera, 2011) ens ha obert de bat a bat el seu gabinet privat, un univers de parets vellutades poblat per criatures estranyes i inaudites, sempre depassant qualsevol frontera moral que hi poguérem sospitar.

]]>

Passejant pel París actual costa imaginar-s’ho, però durant quatre anys als edificis oficials va onejar la bandera amb l’esvàstica nazi. La capital francesa va viure els anys més difícils de la seva història entre el 1940 i el 1944, durant la Segona Guerra Mundial, quan l’exèrcit nazi va ocupar la ciutat i va trasbalsar cruelment la vida dels seus habitants. El 14 de juny del 1940, les tropes alemanyes entraven a París i, en pocs dies, dos milions de parisencs en fugien. Els que es van quedar van viure amb por, amenaçats constantment, intentant sobreviure en una ciutat infestada de soldats obsessionats a capturar jueus. Qualsevol francès, jueu o no, podia desaparèixer sense deixar rastre. En aquell moment, ningú sabia que la majoria dels detinguts eren assassinats o enviats als camps de concentració.

]]>

Després de 12 anys treballant com a educadora social, Ester Enrich Coma (Castellnou d'Oluges, 1986) va decidir canviar de rumb: va renunciar a la feina estable que tenia en un centre de menors de Valls i es va posar a escriure. I en el seu tercer llibre publicat, Pells, de Pagès Editors, ha rebut el premi 7Lletres, que concedeixen el Consell Comarcal de la Segarra, la Fundació Manuel de Pedrolo i els ajuntaments de Cervera i els Plans de Sió. Tal com avança en aquesta entrevista, aquesta escriptora ja prepara el seu nou llibre.

]]>

Tothom sap que els contes tenen menys requesta que les novel·les. Es venen menys, es llegeixen menys, agraden menys. Per bé que també tenen un públic fanàticament fidel.

]]>

Acostumat a narrar històries a través de la imatge, els sons i el silenci, el documentalista i realitzador de televisió David Cabrera (Barcelona, 1975) debuta com a escriptor amb La Sombra (Libros del K.O.), un llibre basat en fets reals que narra la història d'un legionari que comet un crim i decideix amagar-se enmig del bullici de Barcelona durant 24 anys.

]]>

Ara que hi ha més ficcions i no-ficcions de caràcter rural que arbres en tota la península Ibèrica, resulta interessant, fins i tot revelador, que arribi un autor mexicà i ens recordi que, per conviure realment amb la natura, no hi ha res com viatjar a Llatinoamèrica. Jordi Soler acaba de publicar Los hijos del volcán, un thriller selvàtic ambientat a l’estat mexicà de Veracruz, on precisament l’autor es va criar després que el seu avi, artiller republicà, abandonés Catalunya fugint del franquisme. Soler va passar la infantesa en una finca cafetera fundada per exiliats espanyols –de la qual, per cert, ja va parlar a les novel·les Los rojos de ultramar (Alfaguara, 2004) i La última hora del último día (RBA, 2007)– i és en aquest mateix paisatge on ha ambientat aquesta nova narració.

]]>

'L’home que es va enamorar de la lluna'

Tom Spanbauer. Traducció de Joana Castells Savall. Les Altres Herbes. Barcelona, 2022. 436 pàgines

La contracultura i les polítiques d’alliberament dels anys 60 i 70 del segle XX tendiren a veure la institució familiar com una presó, com una estratègia opressiva de la societat i del poder que no només coartava la llibertat dels individus que en formaven part sinó que sovint els deformava fins a desnaturalitzar-los i allunyar-los del que realment eren. Al cap d’uns anys, ja es va veure que el problema no era la institució familiar sinó certa concepció autoritària i dogmàtica de la família. Tenint en compte això, crec que L’home que es va enamorar de la lluna, la poderosíssima novel·la que Tom Spanbauer (Idaho, 1946) va publicar el 1991 i que ara ha estat editada en català per Les Altres Herbes en una bona traducció de Joana Castells Savall, es pot llegir com una reivindicació de la família feta des dels postulats de la contracultura, de les polítiques d’alliberament i de la subversió.

]]>

Asseguda al seient del mig del darrere del cotxe, curull d’indicadors d’estabilitat familiar (un catàleg rebregat i esgrogueït de Media Markt, un paraigua plegable a terra, bosses de súper entatxonades a la guantera per si la nena vomités...) veig, en un instant precís d’aquesta tarda, que el meu estimat i jove marit s’enamorarà de la noia que ara seu al meu seient, al seu costat. Ell no ho sap, encara, que se n’enamorarà. La noia, tampoc. Només jo. Ho sé. Sé que se n’enamorà com es va enamorar de mi, i no en tinc cap dubte. Cau una pluja de peixateria.

]]> En l’obra d’Alexander Kluge Notícies de l’antiguitat ideològica / Marx / Eisenstein / El Capital, la Sophie Rois reflexiona sobre el mite de Medea. Segons ella, no hauria matat els fills per despit amorós, sinó per tornar a ser humana. La dona -diu- ha deixat de ser humana per esdevenir dona. Quan Hamlet apareix a escena, estem veient un problema humà; quan apareix Medea, estem veient una història de dones. El problema de la Medea -conclou-és haver deixat de ser un ésser humà complet. Això és el que ella no accepta, i aquest és el dret que ella reclama quan mata els seus fills.

]]>