Hi ha persones que han nascut per renyar els altres i hi ha persones que han nascut per ser renyades pels altres. Jo soc (potser com molts de vostès) de les renyades. Ens passa que, com més poder o propietat se’ns atorga o ens atorguem, més renyats som. Com més educats, més renyats. Contractem un gestor que ens ajudi amb les factures? Ens renyarà per les factures. Anem a un restaurant que paguem a preu de segrest i tenim poca gana o molta? El cambrer ens tocarà el crostó. Si agafem un taxi per poder anar de pressa, el taxista ens renyarà per no agafar-nos les coses amb calma. Excepte la senyora del Google Maps, tothom ens renya.

Brossa escampada i mal seleccionada, papers i ampolles abandonades pels carrers, crits i música a les nits, deposicions de gossos en parcs i voreres i, fins i tot, barbacoes a la via pública i reptes virals per defecar dins les piscines municipals. Aquestes són algunes de les darreres actituds més freqüents qualificades d’incíviques per les ordenances municipals i que preveuen la imposició de multes que poden superar els centenars d’euros.

Txist, txist, txist... Cada mat]]>

En plena recta final de les negociacions i a l'espera que es desencallin els últims serrells, els detalls sobre la llei d'amnistia que estan pactant el PSOE i l'independentisme comencen a veure la llum. Es tracta d'un text ple d'equilibris i pensat no només per acontentar les dues parts, sinó també per vèncer els possibles obstacles del poder judicial, que ja amenaça amb presentar batalla. En aquest sentit, tal com han avançat La Vanguardia i El País i com ha pogut confirmar l'ARA, la norma s'empararà en la Constitució i l'estat de dret el dret internacional i es justificarà amb la voluntat de recuperar la convivència a Catalunya després dels fets del 2017. Uns fets, això sí, que no s'identificarien explícitament com a delicte.

L'Ajuntament de Barcelona està tramitant un pla per intentar reduir el soroll al conegut com a Triangle Golfo, al voltant del carrer Pere IV, a la zona del Poblenou. L'equip de l'alcalde Jaume Collboni confia que el pla, que inclou una nova restricció horària de les terrasses, s'aprovi definitivament al setembre. El pla es va signar al maig, i actualment es troba en el tràmit de resolució de la dotzena d'al·legacions presentades per entitats del sector de l'oci nocturn, la restauració i el moviment veïnal.

No hi ha un problema greu de convivència a Catalunya, però les enquestes comencen a detectar un progressiu deteriorament de qüestions tan rellevants com l'incivisme. El darrer estudi publicat per l'Institut Català Internacional per a la Pau (ICIP) detecta un increment del 62% en la preocupació ciutadana per aquesta qüestió en els últims cinc anys, precisament per aspectes com la brutícia als carrers, el soroll i les caques de gos, entre d'altres. Set de cada deu catalans consideren que l'incivisme és avui el principal problema de convivència a les ciutats catalanes, molt per sobre de la mala integració dels immigrants (47%), la delinqüència i els problemes de drogues (45%) i la inseguretat (44%). La xenofòbia i el racisme (35%) i l'assetjament de dones al carrer (25%) també preocupen significativament la ciutadania.

Ara ve Nadal, matarem el gall...

El Turó de la Rovira s'ha convertit en un dels nous atractius turístics de Barcelona, sobretot des que el 2011 es va inaugurar l'espai museístic que hi fa lluir tant la bateria antiaèria com el passat barraquista. De dia, sobretot en temporada d'estiu, s'omple de turistes a la caça d'una de les fotos amb les millors vistes de Barcelona. Sobretot quan es pon el sol. I, de nit, les concentracions de gent s'hi allarguen en forma de botelló fins ben entrada la matinada. Un ús intensiu que ja fa anys que té els veïns de la zona en alerta. Alguns, sobretot els que hi viuen més a prop, estan tips de conviure amb les restes de la festa o que els truquin al timbre de nit per preguntar-los si poden fer servir el seu lavabo. I pateixen, també, per la conservació de totes les restes arqueològiques que hi ha al turó. Per això ja fa un temps que les associacions de veïns de la zona demanen que s'adoptin mesures per garantir que es preserva aquest espai protegit i la salut de la gent que hi viu més a prop. L'Associació de Veïns del Turó de la Rovira va plantejar, ja durant el mandat passat, que l'espai es tanqués de nit com es fa en molts parcs de la ciutat. I l'Ajuntament, que inicialment no veia clara la proposta del tancament i que va obrir un procés de debat amb els veïns, ha anunciat aquest dilluns que han començat les obres per instal·lar-hi tanques. La part més alta del turó quedarà tancada de nit.

Ja fa vuit anys que Barcelona va començar a tramitar els canvis normatius necessaris per multar tothom que anés pel carrer amb els gossos deslligats. Llavors, però, es va considerar que la ciutat encara no disposava de prou espais per a l'esbarjo dels animals i es va dictar una moratòria que avui encara és vigent. Ara, l'Ajuntament ja té una proposta de llista amb els 103 llocs que considera que podrien ser espais d'ús compartit (en determinades franges horàries hi podrà haver gossos deslligats) i que se sumaran a les 116 àrees que la ciutat ja té per a gossos si se sumen les més petites i les de més de 400 metres quadrats. Fora d'aquests àmbits és on es multarà qualsevol persona que camini amb el gos deslligat. Serà, però, a partir del desembre de l'any que ve, que és quan es calcula que ja s'haurà desplegat tot el pla i s'haurà deixat passar un període prudencial perquè tothom n'estigui informat. A partir de llavors, qui porti la mascota sense corretja s'exposarà a una multa de 100 euros, que augmentarà a 300 euros si es considera que comporta una situació de perill i a 600 si és dins d'una zona infantil. El que es castiga més és portar sense lligar els gossos de races considerades potencialment perilloses, que no poden anar mai deslligats, que pot arribar als 2.400 euros.

“Això que el teu fill compleixi 18 anys suposa que tens un adolescent que d’un dia per l’altre passa a ser major d’edat i ell ho estava esperant amb candeletes”, diu en Xavi (49). Ell i la Raquel (47) viuen amb els seus fills, la Maria (16) i en Quim (18), que abans d’arribar a la majoria d’edat ja feia temps que anava dient "quan tingui 18 podré fer el que vulgui", encara que els pares li deien que no, que per poder fer el que volgués hauria de ser responsable, mantenir-se econòmicament i tot el que comporta ser adult. Complir 18 anys no implica passar a ser adult. “A aquesta edat encara no s’ha assolit la maduresa psicològica pròpia dels adults, encara que els fills ja puguin prendre decisions que no podien prendre a l’inici de l’adolescència”, explica Eric Badia, psicòleg del Gabinet Psicològic Mataró. En aquest canvi tan esperat, en Quim pensava sobretot en poder fer el que li donés la gana, decidir a l’hora que tornaria de festa i si podria marxar de cap de setmana. 

Sant Jordi és una festa que sempre s'ha resistit a deixar-se instrumentalitzar. Aquest és un dels seus grans atractius: és de tothom i cadascú la viu com li dona la gana. És una festa de la catalanitat, sí, però no del catalanisme. És a dir, no és política, encara que la política hi tregui el cap. La llengua catalana hi té un especial protagonisme, però per descomptat als taulells i a les bosses que els ciutadans omplim de llibres hi ha també títols en castellà i en altres llengües, cada cop més, tantes com les que es parlen al país. Al carrer hi predominen les roses vermelles, però se'n poden trobar de tots colors, i ja fa temps que no només les regalen els nois a les noies, sinó que passen per totes les mans i tots els gèneres. Aquesta és la pluralitat amorosa i lingüística que respira la diada del llibre i la rosa: és un dia alegre en què cultura i bon ambient –i també feina, tot i que aquest any no cau en dia laborable– van de bracet sense cotilles, sense consignes, sense presses. És en aquest sentit que Sant Jordi representa, sense cap mena de dubte, el millor esperit de tolerància, concòrdia i llibertat de la societat catalana.

Obriu la porta de l’habitació dels vostres fills. Els havíeu dit i repetit que l’endrecessin, que portessin la roba bruta al cabàs de la rentadora, però quan ho heu comprovat, no ho han fet. I estan en una situació de no voler-ho fer. Comença el conflicte. “No hi poseu hostilitat, és a dir, no crideu, feu servir el sentit de l’humor, feu el pallasso, i si noteu que teniu el crit a punt, rieu perquè aconseguireu abaixar la tensió, i llavors tot serà més fàcil”, explica Amaya de Miguel, fundadora de l’escola de pares i mares Relájate y Educa. Dir-ho, és a dir, escriure-ho, és fàcil, però el dia a dia desmunta totes les teories i la pràctica demostra que “mantenir la serenitat” és la millor opció. “Si volem aconseguir que els fills ens facin cas, hem d’estar tranquils i relaxats”, repeteix De Miguel, que és autora també del llibre que porta el mateix nom que la seva escola, Relájate y educa (Plataforma Editorial).

El conflicte per l'obertura de la segona mesquita de Mollet sembla lluny de resoldre's. L'any 2013 l'associació Al Huda va comprar un local al municipi per obrir-hi un nou centre religiós perquè el que tenien era petit per acollir tots els fidels, però l'Ajuntament els va denegar la llicència perquè la normativa municipal no permet aquest ús en aquest espai. Més de vuit anys després i un periple pels tribunals -que sempre han donat la raó al consistori-, el conflicte segueix sense resoldre's.

A mi m'importa la convivència a Catalunya, que és on he viscut gairebé sempre, i no puc evitar observar que s'ha anat degradant durant l'última dècada, sobretot els últims cinc anys. Hi ha dues formes de convivència: una de basada en el resultat d'un conflicte en què els vencedors imposen les seves normes als vençuts; i una altra, basada en l'entesa, que exigeix lleialtat i respecte, però en què ni l'amistat ni tan sols l'afecte són estrictament indispensables. Havent crescut sota la primera mena, declaro la meva preferència per la segona. Veig, però, que hi ha un cert afany, una insidiosa propensió a la confrontació; una via que, exclòs un recurs impracticable a les armes, no té sortida possible. Aquest afany es manifesta en tots dos bàndols del que seria una contesa; uns i altres esgrimeixen raons que, segons ells, justifiquen la seva postura. No comparteixo ni unes raons ni les altres. Em dirigeixo aquí als meus lectors de Catalunya, si n'hi hagués, amb ànim no de donar lliçons, sinó d'oferir elements que a mi m'han fet pensar, amb l'esperança que tinguin un efecte semblant.

La convivència, encara que és una necessitat de l'ésser humà, mai és senzilla, ha de construir-se i reconstruir-se dia a dia. Això significa que hem d'educar-nos per conviure. La clau i el secret de tota convivència rauen en el diàleg. El diàleg és imprescindible entre les persones per comunicar-se, canviar punts de vista, arribar a acords i enriquir-se recíprocament; és fructífer si va acompanyat d'una actitud sincera i oberta dels interlocutors. Quan dues o més persones intercanvien frases i idees amb les quals comparteixen o contrasten punts de vista, opinions i sentiments, estan duent a terme un diàleg, però si aquest diàleg és massa racional i distant pot resultar fred i ineficaç. Hem d'esforçar-nos a mantenir diàlegs propers i sincers, perquè els gestos i les mirades també parlen.

Una de les preguntes més inquietants que hom es fa en aquests temps de confinament és si aquesta pandèmia canviarà profundament –o no– el sistema econòmic i social i els nostres estils de vida quotidians tal com els hem conegut fins ara. I cap on! Mai –excepte els qui han conegut situacions de guerra, de pobresa extrema o veritables drames personals– no havíem viscut una crisi que afectés de manera tan directa la nostra vida de cada dia. Pot ser que aquesta pandèmia no sigui tan greu en les seves conseqüències a llarg termini com la del canvi climàtic, però, a diferència d’aquest, ha impactat tan brutalment sobre la nostra llibertat de moviments i en tota una colla de drets fonamentals que n’hem percebut més clarament l’amenaça.