La col·lecció Crims.cat celebra una fita important, l'arribada al número 100, amb un volum excepcional, Barcelona, trilogia policíaca, que reuneix les tres novel·les policíaques de Rafael Tasis (Barcelona, 1906-París, 1966): Un crim al Paralelo, La Bíblia valenciana i És hora de plegar. Segons comenta el seu director, Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974), doctor per la Universitat de Salamanca amb una tesi sobre el gènere criminal a Catalunya, valia la pena "tornar als orígens del gènere” amb aquest llibre, fent “un reconeixement a Rafael Tasis, la persona que va obrir-ne les portes". Per a Àlex Martín, Tasis és “l’Edgar Allan Poe català”.

"Som el festival de novel·la negra gratuït més important d'Europa i el que té més presència d'autors internacionals", afirma el comissari de la BCNegra, Carlos Zanón, al Mercat de la Boqueria, on s'ha presentat la 21a edició del festival, que tindrà lloc del 2 al 8 de febrer. Enguany un dels convidats estrella de la programació és el músic i escriptor italià Vinicio Capossela, que oferirà un concert multidisciplinari a la Sala Paral·lel 62. Precisament de la seva obra en surt el leitmotiv de la nova edició: la mala vida, que el festival ha unit en una sola paraula, malavida. "L'hem extret del seu llibre Tefteri per reivindicar una vida intensa, curiosa, transgressora, viscuda a tots els nivells. A la gent que ens agrada la literatura és, precisament, perquè la vida per si sola no ens és suficient", subratlla Zanón.

Freida McFadden no és el seu nom real, sinó un pseudònim. Hi ha certa controvèrsia sobre si en les seves poquíssimes aparicions, gairebé sempre per videotrucada, va amb perruca per preservar la seva imatge i intimitat. Sigui com sigui, l’escriptora nord-americana arrasa, sobretot amb les novel·les de la sèrie The housemaid (L'assistenta en les traduccions publicades en català per Rosa dels Vents). Segons Penguin Random House, McFadden porta més de nou milions d'exemplars venuts, els seus llibres s'han traduït a més de quaranta idiomes i se n'han adquirit els drets per a l'adaptació al cinema i la televisió.

Des de fa uns anys, ETA ha anat penetrant a la literatura, però no és tan habitual trobar-la en una novel·la negra. A La última princesa (Planeta), d’Alaitz Leceaga (Bilbao, 1982), hi és ben present. Si l’euskal noir és un subgènere amb les particularitats socials, culturals, històriques i el conflicte polític del País Basc, el llibre de l’exitosa novel·lista basca en reuneix molts dels requisits. Tot succeeix als anys 90, a Lemoiz, un poble dominat per una central nuclear que mai ha funcionat, on hi ha rituals ancestrals i mitologia basca, i la protagonista, que ha de resoldre el crim, té un trastorn neurodivergent. Leceaga, autora basca en llengua castellana, va fer el salt d’escriure en un blog a triomfar a la Fira de Frankfurt amb El bosque sabe tu nombre (Ediciones B, 2019). La segueixen milers de lectors i està treballant en una sèrie televisiva basada en els seus relats.

"Estimat senyor fiscal és un dels textos pioners del gènere policial i un dels més originals. La novel·la de Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979) va veure la llum el febrer del 1955, uns mesos després d'Es vessa una sang fàcil (1954) de Manuel de Pedrolo, considerada la primera novel·la policial en català", explica Àlex Martín, director del segell Crims.cat de l'editorial Clandestina. "Hem decidit reeditar-la setanta anys després perquè volem donar a conèixer, amb un nou subsegell, clàssics catalans del gènere policial que han estat injustament oblidats", assegura Martín. L'editorial publicarà un clàssic o dos per any. Entre ells, Maria Aurèlia Capmany i Jaume Fuster.

"He fet molts intents de jubilar-me, però no se m'acaben les idees", reconeix Andreu Martín a la llibreria Obaga de Barcelona. L'autor, de 76 anys, acaba de publicar Tot anava bé fins ara, el seu desè llibre a crims.cat, col·lecció que va inaugurar amb Història de mort el 2012. És la segona vegada que Martín signa una novel·la a quatre mans amb Joan Miquel Capell, que va ser Mosso d'Esquadra durant més de tres dècades i que actualment imparteix una assignatura sobre delinqüència organitzada i terrorisme a la Universitat de Barcelona.

El britànic Richard Osman (Billericay, 1970) triomfa amb tot el que fa: ha tingut èxit com a presentador, comediant i guionista i productor de televisió, quan va fer el salt a la novel·la es va convertir en el rei del crim. Amb les aventures dels adorables jubilats de la sèrie El club del crim dels dijous, que aviat tindrà adaptació cinematogràfica, ja acumula més d'11 milions de lectors. La novel·la Resolem assassinats (Planeta/Columna; amb traducció al català de Núria Parés Sellarès) és l'inici d'una nova sèrie, però Osman no abandona els ancians. Els nous herois són l'Steve, un policia retirat que viu amb el gat i cada dia va a dinar al pub; la seva jove, l'Amy, una guardaespatlles que viatja sempre armada, i la Rosie, una veterana escriptora supervendes, milionària i molt lliure, inspirada en la novel·lista Jackie Collins.

Glòria Sabaté (Barcelona, 1985) es coneix el Palau Güell com el palmell de la mà. Hi ha passat tantes estones per documentar-se per a la nova novel·la que l’equip que hi treballa ja la saluda amb un somriure mentre ella explica que a l'antic despatx d'Eusebi Güell hi ha imaginat un assassinat. Sabaté és professora de literatura medieval a la Universitat de Barcelona i autora de novel·les com La filla de Lilith (Ediciones B, 2016) i El vel de la deessa (Columna, premi Nèstor Luján 2020). Fins ara la seva obra s’havia cenyit a la novel·la històrica, però amb Mort al Palau (Rosa dels Vents) ha volgut endinsar-se en un nou territori i ha fusionat el gènere amb la novel·la negra. Per a aquest còctel literari l'autora s'ha inspirat en un dels detectius més emblemàtics, Sherlock Holmes, i més concretament en el seu impacte a Catalunya a principis del segle XX.

Després d'arrasar arreu del món amb la sèrie de novel·les negres protagonitzades per Erica Falck i Patrik Hedström al poble de Fjällbacka, Camilla Läckberg (Fjällbacka, 1974) va fer un gir en la seva literatura el 2019 i va iniciar una trilogia sobre la Faye, una dona obsedida per posar fi a les vides dels homes que li han fet mal. La tercera part de la sèrie, Somnis de bronze (Columna / Planeta), amb traducció al català de Marc Delgado, arriba a les llibreries amb una història carregada de venjança: convertida en una empresària d'èxit, la Faye busca el seu pare, que acaba de sortir de la presó, per matar-lo abans que ell acabi amb la vida dels que més estima.

Feliu Oyono és un dels investigadors més singulars de la literatura catalana contemporània. L'escriptor i periodista Xavier Aliaga (Madrid, 1970) el va donar a conèixer a Els neons de Sodoma (Tres i Quatre, 2008), en què investigava la desaparició de la imatge d'un sant en un petit poble valencià. Des de llavors el personatge s'ha anat fent més complex en tres entregues més, l'última de les quals és el thriller magnètic i enlluernador Això no és un western (crims.cat, 2024). "Els neons de Sodoma volia ser una paròdia de les novel·les esotèriques a l'estil de Dan Brown –recorda Aliaga–. Me n'havia hagut d'empassar alguna per feina i em semblava un tipus de literatura força ridícul. Quan la vaig escriure no pretenia que el món de la novel·la negra m'acollís amb tan bons ulls".

No tots els espies són com el conegut James Bond ni venen del fred. N'hi ha de molt menys glamurosos i molt més pròxims, com hem pogut llegir recentment a les notícies en el cas d'un veí que espiava el polític i activista Jordi Sànchez mentre era president de l'Assemblea Nacional Catalana. S'espien polítics, ens espiem els uns als altres i oferim gratuïtament la nostra intimitat a les grans corporacions a través de les petites pantalles. "Hem regalat la nostra privacitat perquè els algoritmes ens diguin què fer un diumenge a la nit quan estem tristos, què comprar, a qui odiar o a qui votar. La tecnologia ens ha mutat i ens hem convertit tots en espies i espiats, per això el lema d'aquest any de la BCNegra, Espies com nosaltres, no pot ser més oportú", argumenta el director del festival, Carlos Zanón.

Guillaume Musso (Antíbol, 1974) fa més d'una dècada que regna a les llistes dels llibres més venuts a França. Una popularitat que li ha generat alguna crítica ferotge, però que no ha afectat gens ni mica ni la seva manera d'escriure ni l'èxit de les seves novel·les, que s'han traduït a 44 idiomes i de les quals se n'han venut més de 32 milions d'exemplars. Ara s'acaba de publicar en castellà, amb traducció d'Amaya García Gallego, la vintena novel·la de Musso, Angélique (ADN), que combina els ingredients que l'han fet tan exitós: intriga, suspens, relacions sentimentals, insatisfaccions i personatges amb motivacions força fosques que es van desvelant al llarg de la novel·la.

Tot és idíl·lic al balneari de Puente Viesgo, a tocar de la costa cantàbrica: els prats són verdíssims, el riu Pas, quan no plou, és d'aigües cristal·lines, la muntanya està esquitxada d’alzines i eucaliptus i presumeix de més d’un centenar de coves, entre les quals la del Castillo, amb pintures rupestres importants. És un paradís del benestar termal que María Oruña (Vigo, 1976) converteix en l'escenari d'un crim terrible a Los inocentes (Destino). "És tot tan perfecte que quan el vaig anar a visitar, tot baixant les escales, vaig imaginar-hi una novel·la, perquè el mal arriba a tot arreu, fins i tot als llocs més bonics i més tranquils", afirma l'autora gallega, que des de la infància ha passat llargues temporades a Cantàbria, on situa la sèrie de novel·les protagonitzades per la tinent de la Guàrdia Civil Valentina Redondo.

Nascuda a Barcelona, Raquel Gámez-Serrano viu a Creixell des de fa dos anys. Ha publicat ja sis novel·les, un assaig i diversos relats en llibres col·lectius. El seu darrer llibre és Malabèstia (2022, Pagès Editors), guanyador del XXXI Premi Ferran Canyameres de Novel·la. És directora del Creixell.Crims, Festival de Novel·la Criminal en Català, que el 14 i el 15 de juliol celebrarà la segona edició.

Davide Longo (Carmagnola, 1971) va arribar a la literatura gràcies a les cançons de Fabrizio de André i a la passió pel cinema. "Vaig créixer en una ciutat de 30.000 habitants sense cap llibreria –s'excusa–. Tothom treballava a la Fiat, que hi tenia una fàbrica". Instal·lat a Torí, la capital del Piemont, va debutar el 2001 amb una novel·la ambientada a Etiòpia als anys 30, Un mattino a Irgalem (2001). Tretze anys després –i amb set novel·les més publicades– l'autor i professor d'escriptura creativa a la prestigiosa Scuola Holden va decidir provar sort en un dels gèneres més populars a Itàlia, el giallo (la novel·la negra). El resultat, El caso Bramard, publicada ara en castellà a Destino, va ser l'inici d'una sèrie de llibres –ja n'han aparegut quatre– protagonitzats per Corso Bramard, un inspector de policia reconvertit en mestre d'escola en un poble al Piemont.

Víctor del Árbol (Barcelona, 1968) té una llarga carrera literària que va començar amb El peso de los muertos (Castalia, 2006), quan encara treballava com a Mosso d'Esquadra. Distingit amb diferents premis, entre ells el Nadal per Abans de gairebé tot (2016) i el reconeixement com a cavaller de les Lletres i les Arts de l'Acadèmia Francesa, l'escriptor situa la seva darrera novel·la, Nadie en esta tierra (Destino), en dos moments diferents, el 1975 i el 2005, i relata la història d'un inspector de policia, Julián Leal, obstinat a salvar un infant, el Chinchilla. A la novel·la, a més d'un poble gallec, Del Árbol retrata els barris més marginals de Barcelona, sacsejats per la droga i on tothom sobreviu com pot, i on creix el Chinchilla, però també despatxos dels qui manen i fan el que volen, perquè tenen poder per fer-ho.

"Aquest és l'últim episodi que té com a protagonista el comissari Montalbano. El vaig començar el primer de juliol del 2004 i l'he acabat el trenta d'agost del 2005. No n'escriuré cap més. Em reca molt, però a vuitanta anys és inevitable posar fi a moltes coses. A masses", va escriure Andrea Camilleri (Porto Empedocle, 1925 - Roma, 2019) quan va entregar Riccardino, l'últim episodi amb el sorrut comissari Montalbano com a protagonista, el 2005. "No el vam guardar en una caixa forta, però no el va llegir ningú, a part de la meva mare [l'editora i gran amiga de Camilleri, Elvira Sellerio, que va morir el 2010], fins al 2019, després de la mort de l'escriptor", diu l'editor Antonio Sellerio. "Quan el vam publicar el 2020 a Itàlia va ser un gran èxit, se'n van vendre 70.000 exemplars i, durant la primera setmana, va encapçalar la llista dels més venuts. Amb la mare vam publicar 60 llibres de Camilleri i encara en publicarem més", afegeix l'editor sicilià.

Fa vint anys, Asa Larsson (Kiruna, 1966) era fiscal i va començar a escriure durant una baixa maternal. Va tenir tant d'èxit amb Aurora boreal (Columna / Seix Barral, 2009) que ja mai més va tornar als tribunals. Traduïda a 30 països, a Espanya Aurora Boreal va vendre, en aquell moment, 156.000 exemplars. A Suècia, més d'un milió. Després van venir més llibres amb Rebecka Martinsson com a protagonista, un nom que ret homenatge a Martin Beck, l'inspector creat per una parella de suecs amb carnet comunista: Per Wahlöö i Maj Sjöwall. A Els pecats dels pares (Columna / Seix Barral), Martinsson investiga un crim del 1962, i es topa amb el crim organitzat, el tràfic de blanques, i una Kiruna en plena transformació per l'explotació de les mines. Larsson somriu molt durant l'entrevista. Se la veu relaxada i té mirada múrria. Repeteix sovint que és una privilegiada perquè té llibertat. Gràcies a l'èxit de les seves novel·les, pot fer el que vol.

"Una nit, quan tornava caminant del Midsommer [una de les festes més importants i esbojarrades de Suècia], vaig pujar per la bastida de la torre de l'Església alemanya, són uns 86 metres, i quan escric imagino l'Estocolm que vaig veure en aquell moment", diu el suec Niklas Natt och Dag (1979) que, amb 1795. La germandat (Proa / Salamandra) tanca la seva trilogia sobre un Estocolm de finals del segle XVIII on poderosos homes de ments perverses i apetits macabres fan el que volen mentre els més pobres malden per sobreviure enmig de llacs d'aigües putrefactes.

"Era un escàndol que les novel·les d'Agatha Christie estiguessin descatalogades en català –explica Glòria Gasch, editora de Columna–. És una de les autores més venudes de la història, el crossover per excel·lència, que llegeixen grans i petits. Representa la concepció exacta i diàfana del bestseller entretingut i de qualitat".