"Com pot ser que no hi hagi una indústria de comèdia forta a Catalunya si a tot el món, en multitud de llengües, es graven especials de comèdia?", es preguntaven el guionista Oriol de Balanzó i el director del festival musical Cruïlla, Jordi Herreruela. D'aquesta "anomalia de país", del bon moment de l'escena de l'stand-up comedy local i de l'experiència de fer humor dins del Cruïlla en va sortir el festival Cruïlla Comèdia, que aquesta setmana celebra la segona edició en sis locals del Paral·lel, amb epicentre a El Molino –un espai que des d'aquest octubre gestiona Barcelona Esdeveniments Musicals (BEM), l'empresa d'Herreruela.

La humorista Maria Rovira, coneguda pel gran públic com a Oye Sherman, recorda que ja durant la seva infantesa va adonar-se del que eren els diners: "Els meus pares eren funcionaris i en cap moment vam tenir problemes a casa, però sí que notava diferències econòmiques amb amigues quan era petita, perquè a elles els seus pares els donaven més diners per anar a la fira".

L’any 1972 l’humorista George Carlin va estrenar un monòleg en un auditori de Santa Monica per enregistrar-lo en un àlbum que titularia Class clown. Carlin, una estrella de la contracultura, era conscient que el seu discurs de set minuts tindria impacte en la seva trajectòria mediàtica, però no s’imaginava que les conseqüències anirien més enllà de la seva mort. 

El 33 ha estrenat 3 minuts, un torneig ràpid de monòlegs. Setze persones escollides en una selecció prèvia competeixen entre elles en quatre rondes. Una final decidirà el guanyador. La mestra de cerimònies és la còmica Charlie Pee, que, a la vegada, forma part del jurat amb tres humoristes més. Puntuen l’originalitat, la gestió del temps, la posada en escena i els acudits. El públic assistent atorga una puntuació extra al seu favorit. La dinàmica sembla perfecta com a plataforma per descobrir nous talents en l’àmbit de l’humor, amb la particularitat afegida que hi ha un criteri paritari que integra les dones en un àmbit d’on tradicionalment han estat excloses. 

De vegades sabem el moment exacte de la detonació. L'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, la primera aparició dels Sex Pistols a la BBC, el dia que Messi va signar el mocador de paper. Aquesta història té un dia concret en què tot es posa en marxa, la nit del dijous 26 d'octubre del 2017. També un lloc: un bar atrotinat del Barri Gòtic de Barcelona descrit com "de decoració tipus cova i llum tènue". Els parroquians habituals el coneixen pel seu nom de fantasia, Las Cuevas de los Rajahs, però qui sap si d'aquí a unes dècades serà popular per una placa que col·locaran a la porta. Hi esculpiran la frase següent: "Aquí va començar la comèdia de stand-up en català. Aquí va néixer El Soterrani".

La vida és breu, i s'ha de començar a aprofitar ara mateix. Aquest és el missatge que vol transmetre el presentador i actor Jorge Javier Vázquez a Desmontando a Séneca, un sorprenent monòleg escrit i dirigit per Juan Carlos Rubio que es podrà veure del 23 al 25 de juliol al Teatre Tívoli de Barcelona. "Sèneca parla de la necessitat de viure la vida que estem vivint, i de no perdre el temps imaginant-ne d'altres. Viure la nostra vida aquí i ara, no deixar-la en mans del destí", ha explicat Jorge Javier en l'acte de presentació de l'obra al Tívoli. Vint segles després de la mort del filòsof Luci Anneu Sèneca, Vázquez recupera les ensenyances del llibre De la brevetat de la vida, escrit l'any 55 dC, per compartir amb to humorístic algunes qüestions fonamentals. Què és la vida? Què fem per aprofitar-la? Malgastem el nostre bé més preuat, el temps?

Entre un 30% i un 40% de les dones han patit algun tipus d’anorgàsmia. Al voltant del 69% han fingit algun cop en les seves relacions sexuals. Quan la dramaturga i directora Marta Aran va llegir aquestes xifres recollides en un article, va tenir clar que calia parlar sobre aquest tema. Justament perquè no se’n parla. O millor, perquè no tenim costum de parlar sincerament sobre el plaer en les relacions sexuals. L’espurna encesa per aquell text periodístic ha acabat sent Els dies mentits, un monòleg interpretat per Lara Salvador que s’estrena demà a la Sala Flyhard de Barcelona.

Más vale solo que ciento volando. El títol de l’espectacle que Edu Soto porta al Club Capitol de Barcelona entre avui i diumenge és tota una declaració d’intencions. “Després de fer espectacles amb molta gent, em venia molt de gust no haver de consensuar amb ningú”. I això significa que s’ha dirigit a ell mateix i que adequa la gira a una agenda complicada per un munt de compromisos i projectes diferents, des del paper de conductor d’ El paisano, la versió espanyola d’ El foraster de Quim Masferrer, fins a la presentació del seu primer disc amb DeLaRoom, la seva setena “i crec que definitiva” banda de música, ja enregistrat i en fase de postproducció però encara sense títol. Si fa uns anys semblava que per a Edu Soto no hi havia vida més enllà del Neng de Castefa, el personatge que el va catapultar en els programes d’Andreu Buenafuente, ara ha passat a l’altre extrem. Va poder fugir de l’ombra de la criatura abans no l’engolís, i ara fins i tot hi ha fet les paus. “És possible que el recuperi per a un festival de música electrònica que té diverses seus per Espanya”, diu sense voler concretar massa.

No és exactament que hagi deixat de ser tabú. Però com a mínim ja comencen a fer gruix les veus disposades a parlar-ne: la maternitat pot ser una profunda font de frustració. Fins al punt de renegar-ne. Això és el que fa l’escriptora suïssa Corinne Maier a Úters penedits, un monòleg teatral en què una mare fa una anàlisi íntima de l’experiència. L’aborda amb un argumentari sòlid i divers, però el balanç se salda en vermell.

L’any 1995 l’actor britànic Mark Lockyer va veure el dimoni. Aquells dies estava representant el paper de Mercutio a Romeu i Julieta amb la Royal Shakespeare Company, i l’innombrable se li va presentar amb la seva cara més lúdica i temptadora. Vestit com si fos un surfista californià, l’empenyia a deixar la seva dona i entregar-se a una vida de goig i absoluta despreocupació. La nit d’aquella inquietant trobada, Lockyer tenia funció: va ser un despropòsit. Començava a tallar vincles amb la realitat, però ell no n’era conscient. Va decidir seguir els consells de l’àngel negre. I ara narra amb humor el seu desvari al monòleg Living with the lights on, programat aquests dies al Lliure.