La ficció és tan libèrrima, que Fernando Aramburu es pot permetre simular que la pàtria basca cap en dues famílies. La sèrie televisiva d’Aitor Gabilondo l’ha retratada certament molt bé, i queda per a molta gent que l’Euskal Herria dels anys de plom ja és aquesta Patria que, tanmateix, no és més que una lúcida sinècdoque mediàtica.

La disputa basca en ella mateixa, com a expressió del conflicte polític entre Euskal Herria i l’estat espanyol, porta molts anys pendent de resolució. Una altra qüestió, ben diferent, és l’expressió violenta d’aquest conflicte. Des del cessament de l’activitat armada d’ETA fa nou anys, la convivència passa per resoldre les conseqüències d’anys de violència, és a dir, les víctimes i els presos de la banda terrorista. La setmana passada, la detenció a Zarautz per part de la Guàrdia Civil de tres persones -una quarta va ser detinguda a Iparralde- per la seva presumpta relació amb un zulo d’ETA amb armament ens ha retrotret a una època que no té res a veure amb l’actual. No és la primera vegada que passa en aquests nou anys, però no deixa de ser una imatge del passat.

No és gaire agradable per a ningú posar-se davant del mirall, tant personalment com col·lectivament -partits, ideologies, governs, societats...-. I encara menys mirar pel retrovisor i sentir com afloren fins al present les vergonyes del passat. Per això ningú s’atreveix a posar en dubte en públic la necessitat de fer memòria, encara que en privat afegeixi: sempre que sigui jo qui l’escrigui. La història l’escriuen els vencedors.

En els últims cinquanta anys hi ha hagut una mitjana de deu mil presos a Euskal Herria, aproximadament un 4% de la població. Es tracta d'una xifra que no fa improbable estadísticament que a cada persona li pugui tocar un pres familiar, amic o conegut; i que l'accidentalitat entre els qui es desplacen quilòmetres per veure'ls tingui, doncs, una estimable freqüència.