La Neus Bonet i el Quim Monzó han començat a plegar aquest diumenge. L’una es jubila de la ràdio i l’altre ha anunciat que deixa d’escriure articles en premsa. Encara puc sentir la Neus recargolant-se de riure amb la secció que li feien el Monzó i el Pàmies a la tarda de Catalunya Ràdio. Anunciaven un tema però no el feien avançar més enllà del plantejament, a base d’obrir un arbre de subtemes, que al seu torn es subdividien en tot de derivades inesperades. Amb personalitats molt diferents, tots tres són del tipus de professionals complidors, amb un sentit de l’humor irònic tan allunyat del graciosisme que ara es porta.

"Això de Joe Biden és una muntanya russa. Un dia sembla que finalment li han fet entendre que el millor que pot fer és un pas al costat i l'endemà llegeixes que l'elit demòcrata li dona suport de manera infrangible". Així començava Com saber si ja ets vell, l'article que Quim Monzó publicava a La Vanguardia el 13 de juliol i que ha acabat sent l'últim que aparegui al diari, després de dècades de col·laboració.

Els contes breus han anat de boca en boca des que els humans es comuniquen entre si. El conte literari i el seu germà petit, el microconte, tal com els entenem avui, s’estableixen els segles XIX i XX però tenen múltiples avantpassats. Des de les faules d’animals de Grècia i Roma en què els més desvalguts sempre surten malparats i que, sense pretensions d’alta cultura, van aconseguir els seus propis clàssics, fins a les vides de sants i màrtirs, passant pels irreverents epigrames del poeta romà d’origen hispà Marcial. Els textos breus de Marcial –La Magrana en va fer un recull sota el títol d'Epigrames– van tenir un gran èxit a l’antiga Roma: els seus llibres es podien comprar a Viena i a Britània. La llista dels besavis i rebesàvies del conte modern és molt més llarga: sàtires de tota mena, fins i tot jurídiques, com el Testamentum Porcelli, Les mil i una nits, Calila e Dimna... Però arribats al segle XX és difícil discernir què és un relat o un conte breu i un microrelat. Tots poden tenir la mínima quantitat d'elements possibles i comparteixen el fet que no han de pretendre anunciar veritats universals ni informar. Tenen presentació, nus i desenllaç. Ara bé, els estudiosos no es poden d'acord a l'hora de plantejar l'extensió màxima d'un microrelat. Sigui com sigui, és difícil explicar l'un sense l'altre, perquè la valoració de la brevetat va lligada al conte modern.

Durant anys, la pregunta sobre quina era la gran novel·la que s’havia escrit sobre Barcelona va ser recurrent. Entre els títols que hi apareixien hi havia Vida privada, de J.M. de Sagarra; La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. El consens costava de trobar, i les veus més sarcàstiques asseguraven que si no hi havia cap gran novel·la de Barcelona és perquè encara no existia. “La idea canònica, totèmica, d’una novel·la que ho expliqui tot és impossible”, aventura Andreu Gomila, coeditor amb Diego Piccininno de Barcelona: títol provisional, que acaba de publicar l’Ajuntament de Barcelona amb la voluntat de demostrar que cal defugir la intenció de trobar el llibre més representatiu de la ciutat.

Al despatx on Jorge Herralde (Barcelona, 1935) treballa, encara a diari, un gran escriptori ple de llibres i papers evidencia la feina a la qual ha dedicat els últims cinquanta anys, la lletra impresa. Herralde va fundar Anagrama el 1969. Tot i que en un principi l’edició de textos polítics el va ocupar especialment, el gust per la literatura va anar guanyant terreny, i mig segle després pot presumir de tenir al catàleg premis Nobel com Patrick Modiano i Kazuo Ishiguro i referents de les lletres contemporànies com Michel Houellebecq, Julian Barnes, Amélie Nothomb, Martin Amis i Emmanuel Carrère. També autors ja morts –però amb l’obra ben viva– com Vladimir Nabokov, Raymond Carver i Jack Kerouac. Anagrama ha sigut la casa durant anys d’Enrique Vila-Matas, Roberto Bolaño, Javier Marías, Siri Hustvedt i Paul Auster.

L'escriptor, poeta i traductor Feliu Formosa recordava avui dissabte, en l'acte dels 50 anys del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un altre autor de Sabadell, Joan Oliver (Pere Quart), que també va ser guardonat amb el Premi d'Honor el 1970. Oliver mai va claudicar i, als homenatges i premis, acostumava a llançar crítiques ferotges contra els que s'acomodaven. Fins i tot va ser combatiu quan va rebre el Premi d'Honor, sobretot, contra els seus creditors (alguns presents aquell dia del 1970). "Oliver no va creure mai en la Transició, quan ja era a punt de morir em va dir: «Ja veureu el que us espera als que us quedeu»", ha dit Formosa, que cada dia es concentra als cinemes Kursal d'Igualada per reivindicar l'alliberament dels presos polítics amb 'El cant dels ocells'.

“Els escriptors catalans han hagut de fer el mateix que el protagonista d’un conte de Monzó en què se li mor un germà i l’arrossega per tot arreu, sense poder-se’n desfer mai”, explica Lana Bastasic, que juntament amb Borja Bagunyà van fundar l’Escola Bloom ara fa dos anys. Tots dos publiquen aquest juny el primer número de la revista Carn de Cap, on una dotzena d’escriptors, entre els quals hi ha Max Besora, Lucia Pietrelli, Mar Bosch i Joan Jordi Miralles, reinterpreten El meu germà, primer conte d’ El millor dels mons, que Monzó va publicar el 2001. “La voluntat no era homenatjar un autor canonitzat, sinó aproximar-nos-hi de maneres diferents, i des de generacions posteriors a la seva -diu-. Hi ha una reinterpretació narrativa i crítica, però també a través de la fotografia de Juan Diego, les il·lustracions de Júlia Francino i el disseny d’Estudi Bicoté”.

L’expectativa era elevada, després del discurs inaugural de la Fira de Frankfurt i aquella insuperable “polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica”. Però Quim Monzó va fer honor al seu enginy i la seva habilitat narrativa en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i va atrapar els espectadors que omplien el Palau de la Música per portar-los fins al seu primer contacte amb la literatura i l’escriptura, quan era adolescent. Tot va començar en un bibliobús de la Diputació que feia parada a la plaça de Sants, recordava. “No soc un marginat, ni un ressentit, però no em vaig criar a les sales de l’Ateneu Barcelonès -deia-. A casa l’oferta de lectura que hi havia era mínima: quatre llibres, un diccionari i un manual d’instal·lacions elèctriques per no haver de pagar un electricista”. Així que gràcies als llibres que agafava prestats, els que aconseguia al Mercat de Sant Antoni i els que robava, com qui roba cremes al supermercat, va deixar anar, el Monzó adolescent va començar a escriure “perquè odiava el règim claustrofòbic” en què vivia. També detestava una mare “dèspota” que no va entendre fins molts anys després. “Posava per escrit la basca que em provocava el que m’envoltava -deia-. Escriure em reconfortava. I m’hi vaig acostumar: a la basca, al món i a escriure”.

"'Monzó. Com triomfar a la vida' no és un àlbum, ni un catàleg, ni un llibre il·lustrat: ha estat concebut com un experiment de crítica literària. Aspira a desplegar els diferents aspectes de l'obra de Quim Monzó des de diverses perspectives", explica Julià Guillamon, editor del llibre i comissari de l'exposició sobre Monzó que es va poder veure a l'Arts Santa Mònica.

Pot semblar estrany que el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes convoqui un centenar de persones a la llibreria La Calders de Sant Antoni i no dediqui ni un sol minut a parlar de la seva literatura. Però tractant-se de Quim Monzó tot s’hi val: és un personatge que sempre ha sabut capgirar les expectatives amb un sentit de l’humor hàbil i sorrut. Des que al març Òmnium Cultural va anunciar que l’autor barceloní rebria el guardó -el lliurament serà el 4 de juny- les úniques activitats monzonianes habituals han estat els articles diaris i la negativa sistemàtica a concedir entrevistes (les excepcions es poden comptar amb els dits).

El premi d’Honor de les Lletres Catalanes d'enguany, Quim Monzó, només signa una hora i se’n torna "al cau" a escriure. Porta una camisa llampant i sembla de bon humor, però abans de començar ja està tip de respondre a les mateixes preguntes de cada any quan li acosten els micros: "¿Com veus la jornada? ¿Què penses quan veus les cues? –es pregunta a ell mateix, i s'autorespon amb la tòpica formalitat de tràmit: la meteorologia, la trobada amb el lector...–. Penso quantes vegades m’han fet aquestes preguntes després de 50 Sant Jordis, a uns 20 o 30 periodistes per any... i penso que la tradició continua", es queixa. "El problema de fer-se gran és que hi ha poques coses que et sorprenguin”, em confessa després. "El primer any et fa gràcia i acabes a les tres de la nit borratxo, el primer lustre també, la primera dècada també...", però ell carrega cinc dècades.

Resum de la setmana: lectors que ja no llegeixen demanen a l’escriptor guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que escrigui. Li escriuen tuits, els lectors que no llegeixen a l’escriptor que no escriu, amb el propòsit, precisament, d’animar-lo a escriure.

“Tinc una relació estranya i personal amb els premis. Els que donen les editorials no me’ls crec, perquè els membres dels jurats firmen allò que ha decidit una instància superior. Els honorífics són una altra cosa, però no deixen de ser qüestió de gustos. Imaginem que el premi Nobel de literatura l’ha guanyat un tal John Motherfucker. Molt bé, se’l mereix, però és que el podria haver guanyat Sarah Smith, perquè també és molt bona, o Duga Duganda”. Quim Monzó acaba de rebre el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat anualment per Òmnium Cultural i amb una dotació de 20.000 euros, i ahir no va poder evitar desmuntar els tòpics sobre com s’hauria de sentir després de saber que mereixia un dels guardons a la trajectòria més importants del país. No només per la reflexió sobre el sistema de premis: també per l’excepcionalitat de l’actual edició. “Per primera vegada en els 50 anys d’història, el president d’Òmnium Cultural no ha pogut trucar al premiat per comunicar-li que guanyava. Per una simple raó: és a la presó -va dir-. Em sembla escandalós el que fa la injustícia espanyola amb la gent i em sorprèn l’absoluta complaença amb què responen mitjans suposadament crítics. Quan vaig rebre les paraules de Jordi Cuixart des de Soto del Real vaig començar un esborrany de carta d’agraïment, però per primer cop no sé com continuar”.

El 50è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha recaigut en Quim Monzó (Barcelona, 1952). Entre les seves obres més destacades hi ha '86 contes', 'Benzina', 'La magnitud de la tragèdia' i 'El millor dels mons'. "És la primera vegada que el president d'Òmnium no truca a l'autor guanyador per comunicar-li que ha estat premiat i passa perquè Jordi Cuixart és a la presó. És escandalós el que fa la injustícia espanyola', afirma Monzó. "Encara no he estat capaç de contestar la carta de Jordi Cuixart -afegeix-. Per primer cop no tinc paraules. L'esborrany encara és allà, no me'n surto perquè no sé com es respon una carta així”.

Al llarg de la jornada d'avui han estat moltíssimes les mostres de rebuig cap als fets que estan tenint lloc en tot el territori català coincidint amb el referèndum de l'1 d'octubre.

L’allau de novetats del primer trimestre de l’any ha confirmat que el sector editorial es recupera i torna a pitjar l’accelerador. Després de reduir la productivitat durant l’últim lustre, les grans editorials tornen a apostar fort per valors de la casa, com ha passat amb Jaume Cabré, Empar Moliner, Xavier Bosch i Sílvia Soler a Grup 62 o Albert Espinosa, Javier Cercas i Stephenie Meyer -que va vendre més de 100 milions de la saga vampírica Crepuscle - a Penguin Random House.

L’arcàngel Gabriel visita la casa de Maria, “neta i ben portada, i amb testos de geranis al llarg de l’atri de columnes”. Li diu que tindrà un fill que anomenarà Jesús i s’esfuma. El dia 25 de desembre, Maria dóna a llum un “nen preciós, saludable i ploraner”, i mentre Josep l’agafa en braços, la seva dona li torna a reclamar l’atenció: està naixent un segon nen! El pare i la mare no saben què fer, en un primer moment, perquè l’arcàngel els havia promès una criatura. Després de decidir que un dels nens es dirà Jesús Maria i l’altre Jesús Josep, apareixen els tres Reis Mags. ¿Tots dos nens són fills de Déu? Aquesta és la irreverent pregunta que Quim Monzó es feia a Nadal blanc, inclòs a Tres Nadals (Quaderns Crema, 2003), a través d’un nen, l’Alejandro, que construïa un pessebre diferent -amb dos nens Jesús- abans d’anar-ho a explicar al seu pare.