Ja ha passat Nadal. Nadal i Sant Esteve. Aquest parell de festes que tenen al nostre país una càrrega especial de família, tendresa i moltes vegades un polsim de carrincloneria. Ara les festes nadalenques s’han comercialitzat, s’han contaminat amb tradicions foranes. Tenim avets guarnits, regals a sota l’arbre, tenim parenoels i rens i trineus, tenim jerseis brodats amb tota aquesta imatgeria plena de coloraines. Els nostres torrons van essent acompanyats per l’omnipresent panettone, que algú, l’altre dia, a la ràdio, ja li buscava traducció catalana. Un va proposar panetó; un altre, fins i tot, panot, en referència a les rajoles que pavimenten les voreres de Barcelona. Jo el deixaria en italià, que així no ens enganyem sobre el seu origen. També els nostres punxents gallerans —el nostre grèvol prohibit— han estat substituïts per les mexicanes ponsèties, o flors de Nadal, que en diuen, cultivades en immensos hivernacles. I la molsa també està protegida. Ja no es pot anar al bosc a collir-ne. Jo n’he comprada a una florista i em va dir que venia de Sòria. Sense molsa, com farem el pessebre? Potser hauria de dir: com el faran? Potser ja no el faran. Les tradicions es van fent a poc a poc. I s’acaben de pressa. O potser es van perdent lentament. No ho sé. El cas és que jo encara n’he fet, aquest any, de pessebre, més petit que altres anys, però amb tot el que hi ha d’haver.

L’eriçó és una bestiola que tendeix per naturalesa a encorbar-se en ella mateixa i a convertir el seu melic en l’únic objecte del seu interès. No troba res a l’exterior més atractiu. Per aquesta raó sant Agustí veia en l'eriçó la trista imatge de l'home narcisista incapacitat per estimar el que no porti la seva imatge. Aquest home ama reflexivament, incurvatus in se, fet un cabdell d'autocomplaença. Un amor així, diu sant Agustí, traeix la veritable naturalesa de l'amor, que és altruista. L’essència de l’amor és estimar la imatge de l’amat en mi, no la meva en l’amat. L’amor és l'autotranscendència de l'amant en l’amat. Amar és, en certa manera, convertir-se en qui s’estima. Cal, doncs, guaitar el que estimem, perquè això és el que som.

S'acosta Nadal i es nota a la decoració de les cases. Els elements de la natura són protagonistes, en forma d'avet o de molsa per muntar-hi el pessebre. Antigament no era estrany fer una sortida al bosc per recollir-hi els elements necessaris, però avui això és desaconsellable: aquesta pràctica, que sembla que no tingui importància, fa un mal considerable al medi ambient. A petita escala sembla inofensiu, però a gran escala és un espoli que deixa rastre.

Som al mig d’aquest pont de desembre que tothom espera amb candeletes. El dia 6 és la festa de la Constitució, ara tan discutida. El dia 8 és la Puríssima, que ja fa temps que era festa. Per tant, entremig hi sol haver un dia laboral que s’ha convertit en festiu. Un pont, com se sol dir. Aquest any, la Puríssima cau en diumenge i el pont s’ha reduït. Però tant li fa. Dies festius, dies de comprar per Nadal, dies d’anar a esquiar, si és que hi ha neu, dies per a una escapada on sigui. La qüestió és bellugar-se. 

Que a Barcelona, aquest any, no hi hagi pessebre (pessebre creatiu, esclar) és una mala notícia. Tenim molt poques alegries com a catalans, i una d’elles és celebrar les tradicions que ens distingeixen al món.

Falten cinc minuts per a dos quarts de set del vespre quan a la plaça Sant Jaume de Barcelona s'apaguen els llums. No hi ha gaire expectació, però el que està a punt de passar podria catalogar-se gairebé d'històric. Potser no per l'èpica, però sí per l'excepcionalitat. Per primera vegada en dècades, la plaça no donarà la benvinguda a les Festes amb el tradicional pessebre. Fugint de la polèmica que en els últims anys havia acompanyat aquesta instal·lació, l'alcalde, Jaume Collboni, ha optat aquest any per un canvi radical: una estrella gegant que des d'aquest divendres i fins al 5 de gener oferirà un espectacle lumínic davant de l'Ajuntament i el Palau de la Generalitat.

El futur de Barcelona s’ha de buscar el 1941. A la frase que escriu Carles Soldevila: “El barcelonés sólo se va –y aún de mala gana– cuando sabe que lo persiguen personalmente para matarlo. Todas las demás calamidades de dirección menos precisa, no logran desarraigarlo; las soporta, con paciencia o sin ella, pero sin ocurrírsele jamás la idea de cambiar de domicilio". Sap de què parla. 

Agafat desesperadament al manual del supervivent polític, el president Mazón ha entrat en la fase del contraatac. Que no era a la reunió del Cecopi perquè és un òrgan del qual no forma part. O sigui, que està baixant la riuada del segle i el president no hi és. Estan morint valencians a casa seva, en residències o garatges, però el president es veu que no hi ha de fer res, al Cecopi. Entesos, president, ara ja està clar. Segons vostè, la responsabilitat de les 219 morts deu ser dels tècnics que sí que estaven reunits. I si el dia que baixa tot vostè no hi havia de ser, per què hi ha anat tantes vegades després, amb l’armilla, com si estigués dirigint alguna cosa?

Enguany, en comptes de pessebre, l'Ajuntament de Barcelona col·locarà una estrella de grans dimensions a la plaça Sant Jaume. El disseny que s'ha presentat, que recorda l’estrella que es va col·locar fa tres anys a la torre de Maria de la Sagrada Família, té una factura molt elegant i ofereix un simbolisme escaient a les festes nadalenques, com són la llum del dia que s'allarga quan arriba el solstici d'hivern i l'estel anunciador. I en la societat del mòbil en què vivim, segur que tindrà un gran èxit a Instagram.

Aquest any no hi haurà polèmica amb el pessebre de la plaça Sant Jaume. Bé, de fet el que no hi haurà serà pessebre. La polèmica segurament continuarà fidel a la tradició, si bé en aquest cas no es discutirà si el pessebre agrada més o menys, sinó si s'està més o menys d'acord amb la decisió de canviar l'habitual naixement per una cosa diferent: una estrella gegant de 20 punxes de quatre metres equipada amb potents focus per poder fer cada vespre un espectacle lumínic a les façanes de l'Ajuntament i del Palau de la Generalitat.

M’agrada, aquests dies de Nadal, començar per fer el pessebre. Ara, cada any, el fem més petit. Abans el fèiem en una taula grossa i hi posàvem moltes coses, però ara ja ens costa moure aquella taula i ens limitem a fer servir una taula petita. Hem de reduir figures, però l’essencial hi és tot. El cobert amb el bou i la mula, Sant Josep i la Mare de Déu i el Nen al seu llitet, i l’àngel també, esclar, que vola, penjat del teulat del cobert. També hi fem unes muntanyes amb un tros d’escorça de suro, una basseta on neden aneguets, un camí que s’eixampla davant del portal. El camí el fem de sal gruixuda, que sembla neu, i el voltem amb la molsa, que no hi pot faltar. Amb branquillons d’avet hi fem els arbres. A sobre del suro, una caseta voltada d’aviram. Un gall d’indi, gallines i un gall, i altres bèsties, ocells, coloms… I xais i oques. Pel camí, aquest any, només tres pastors i, adorant el Nen, unes figures dels Reis, Melcior, Gaspar i Baltasar. I els presents: una roda d’arengades, un cistell d’ous, una gerra d’oli, i en una panereta hi ha sobrassades, pa, verdures… Aquest any, sobre el teulat del cobert, hi hem posat una òliba que vigila. I entre els Reis, un gosset. Ha quedat prou bé, mal m’està el dir-ho. Senzillet i fi, que diria Carner. 

Les Reines Magues, pessebres amb dues mares de Déu o cavalcades més bíbliques que mai. Les festes i les tradicions també són un camp de batalla de la política: partits d'esquerres i partits de dretes s'enfronten aquests dies en una guerra cultural nadalenca. D'episodis controvertits n'hi ha per donar i per vendre, començant pel pessebre vivent de Vilavenut (Pla de l'Estany), que ha deixat fora Sant Josep i, en canvi, ha incorporat dues mares de Déu. O a Altafulla (ERC-Junts) les Tres Magues de gener –no els tres Reis d'Orient– han fet la primera visita del seu Parc de Nadal amb el lema de la Revolució Francesa, "Llibertat, igualtat i fraternitat", per reivindicar el laïcisme, tot i que també fan una cavalcada tradicional.

Un any més, la Masia Castelló acull un dels pessebres vivents més singulars de Catalunya, el Pessebres dels Estels, que arriba a la 26a edició i torna a omplir d’escenes bíbliques i antics oficis -i amb algunes novetats- aquest petit nucli del municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. Les representacions van començar els passats 8 i 9 de desembre i continuaran els propers dissabte i diumenge. En aquestes primeres dues jornades el Pessebre va rebre 3.000 visitants.

Sí, parlo del tradicional pessebre nadalenc. Del caganer, els tres Reis i el riu de plata. I el tenim doblement assetjat per motius ben diferents. D’una banda, per la cada cop més invasiva i repressiva correcció política, que amb l’ajut d’alguns servidors públics –sigui per militància o per pobresa d’esperit– està arrencant, com una mala herba, tot el que encara tenia gust i olor de Nadal, començant per aquesta mateixa paraula. L’escola de les meves filles m’envia un correu avisant que no faran "el concert d’hivern". Fa dos anys era "el concert de Nadal", l'any passat ja va ser "d'hivern" i aquest ja no es fa. L’excusa per esterilitzar el propi passat, les pròpies tradicions, sol ser, parlant en plata, que la identitat d’un petit país i territori pot incomodar (o discriminar) els que, venint d’altres cultures i religions, no la comparteixen. Si la identitat és global (és la dels més poderosos), com passa amb Halloween, ens l’hem de menjar amb patates. Si és la nostra, amaguem-la perquè put a carrinclona, a rosegaaltars, i així tothom es podrà sentir bé en el buit asèptic (i universal) que queda. Com si fos el buit, i no un país que s’estima i es fa estimar, el que pot integrar els nouvinguts.

Barcelona ha descobert aquest dilluns un dels secrets més ben guardats de la ciutat cada cop que s'acosta Nadal: el pessebre. En el primer any de Jaume Collboni com a alcalde, l'Ajuntament havia apuntat a un model més "tradicional" que el dels últims anys, però després de la presentació feta pública aquest matí ja es pot dir que, com a mínim, hi ha una tradició que segur que es mantindrà: la de la polèmica. El pessebre, dissenyat per l'escenògraf Ignasi Cristià i que es podrà veure a partir de divendres a la plaça Sant Jaume, serà com un gran escenari teatral on, amb Barcelona de fons, s'hi podran veure una setantena de fotogrames que –situats a diferents nivells i profunditats– seran les figures d'un pessebre que tindrà en la imatge d'una noia llegint en un lavabo la seva pròpia caganera.

Quan falta poc més d'un mes per a la nit de Nadal, Barcelona ja ha activat el compte enrere per a les festes, les primeres amb Jaume Collboni com a alcalde de la ciutat. Després que en els últims anys les crítiques a l'anterior govern municipal per la manera com afrontava aquestes dates tan assenyalades s'haguessin convertit ja pràcticament una tradició més a la capital catalana, Collboni ha promès enguany "recuperar la manera barcelonina de fer Nadal", un concepte abstracte però que vindria a ser una promesa de no fer experiments i tornar a formats més tradicionals.

Joseba Segura Etxezarraga és des del maig passat bisbe de Bilbao. El 12 de desembre del 2005 era el capellà que, al costat del bisbe Uriarte, havia organitzat la mediació entre el govern espanyol i ETA de cara a la pau que ja s’estava coent amb la gran treva de la primavera del 2006. Amb aquest fons, el president Maragall el va rebre a Palau. La salutació del president va ser aquesta: “Siéntase en casa. Todos mis antecesores fueron clérigos, excepto los cinco últimos, a uno de los cuales lo fusilaron”.

“Des que hi ha la Colau...”, repotegava un home just a l’entrada de la plaça Sant Jaume, a tocar de la interacció del carrer de Ferran, mentre a la façana de l’Ajuntament hi apareixien projectades imatges de canelons, escudella i el tortell de reis. “No ho entenc”, remugava una dona uns metres més enllà. “És la pausa publicitària”, ironitzava un noi més jove que avançava mirant les imatges sense aturar-se. “Una mica més de color, eh?, senyora Colau”, rondinava un home enganxat al mòbil, sense deixar de gravar per intentar immortalitzar el pessebre que aquest any es projecta a l’epicentre de Barcelona.

Fa un parell de dies vaig comprar una preciosa branca d’avet. Cada any quan s’acosten aquestes festes, no sé per què, m’agrada que a casa hi hagi una presència vegetal: avet, molsa, gallerans i, si en trobo, grèvol i vesc. Moltes vegades m’he preguntat per què ens agraden aquestes boletes vermelles o blanques, per què ens fan tanta companyia. És per la seva forma esfèrica? És per la perfecció de la seva forma? Ara costa trobar grèvol, perquè està prohibit agafar-ne. També, diuen, no es pot collir molsa. Els gallerans suposo que encara són legals. Són una bardissa amb baies vermelles que pengen del mig de les fulles. Quan arriba Santa Llúcia i veig que els pagesos i pageses porten rams de gallerans se m’estova el cor. Nadal truca a la porta i cal fer el pessebre. 

EN UN ATAC d’esperit nadalenc, a casa hem decidit muntar l’arbre de Nadal coronat amb una estrella ben brillant i boles de colors que lliguen amb els tons del menjador, ha arribat la tiona i el balcó està il·luminat amb llumets. Ja veurem quan arribi la factura. Amb la família ja estem organitzant els àpats: què menjarem, quants serem i sobretot on ho farem. El dia vint-i-cinc m’he ofert per celebrar-lo a casa. Fins aquí tot seria normal si no fos perquè m’he adonat que ja soc adulta. Fa un any no li trobava cap gràcia a decorar el pis de lloguer on vivia, bàsicament perquè la meitat de dies, durant les festes, sempre era fora de casa. Ara, però, he notat unes ganes d’olorar Nadal només passar la porta de la que s’ha convertit en la meva residència definitiva.