Després d’una discussió aparentment intranscendent, l’Antonio trenca amb la Marta, a qui la vida colpeja poc després amb el diagnòstic d’un càncer en estat avançat. La possibilitat d’una mort imminent l’empeny a aparcar els drames sentimentals i a gaudir dels petits plaers del dia a dia. Basada en Tres cuencos, el recull pòstum de contes de l’escriptora italiana Michela Murgia, i protagonitzada per actors italians de primera línia com Alba Rohrwacher i Elio Germano, Tres adioses té una lluminositat agredolça que fa de la primera pel·lícula italiana d’Isabel Coixet una de les més inspirades de la directora barcelonina, amb una serenor emocional i tocs d'humor adult que rebaixen la foscor i gravetat del tema.

Sara Mesa ens arrossega a la novel·la Un amor (2020) en la caiguda a l'abisme d'una dona urbana instal·lada en un poble que s'enconya d'un veí amb qui intercanvia favors sexuals per feines de lampista. L'escriptora amara tot el llibre d'una atmosfera enrarida, des d'aquell pol oposat a la concepció idíl·lica del món rural que poua tant d'una tradició literària concreta com d'un subgènere cinematogràfic típic dels setanta. Resulta inevitable pensar en la magistral Wake in fright (Ted Kotcheff, 1971) mentre acompanyes la protagonista que s'enfonsa en un fangar moral esperonada pel context masclista que l'assetja.

A Un amor, Laia Costa s'enfronta a un dels papers més foscos de la seva carrera: una traductora carregada de ferides emocionals que s'instal·la en un poble on no coneix ningú i acaba atrapada en una relació autodestructiva i tòxica amb un dels veïns. El nou film d'Isabel Coixet, que arriba divendres als cinemes, culmina un any esplèndid per a l'actriu, que espera un segon fill, ha debutat a la sèrie d'Amazon La roda del temps i ha estrenat dues pel·lícules més: Els encantats i, aquest mateix divendres, el drama històric El mestre que va prometre el mar.

La danesa Lone Scherfig a la direcció, la catalana Isabel Coixet i el brasiler Walter Salles al guió i la francoargentina Bérénice Bejo, l'espanyol Antonio de la Torre i el catalanoalemany Daniel Brühl encapçalant el repartiment. Una pila de noms de prestigi apareixen als crèdits de La contadora de películas, adaptació de la novel·la del xilè Hernán Rivera Letelier que pretén celebrar el cinema com a taula de salvació en temps difícils. El poti-poti internacional acaba jugant en contra d'una pel·lícula que explota la visió nostàlgica del cinema com a paradís perdut de la infància i com a experiència col·lectiva tant sagrada com popular. Aquí s'hi afegeix una perspectiva local en principi prou estimulant. La família protagonista, habitants d'una colònia minera al desert xilè d'Atacama als anys seixanta, és tan pobra que només poden enviar al cinema la filla petita, que usa el seu talent per a la narració oral per transmetre de forma vicària el gaudi que ha experimentat amb cada film.

Després de guanyar el Gaudí amb el documental El sostre groc, Isabel Coixet (Sant Adrià de Besòs, 1960) torna a la ficció amb Un amor, una història fosca de passions incontrolades que protagonitza una gran Laia Costa en el paper d'una traductora que comença una nova vida en un poble on no coneix ningú i on l'aïllament i la frustració l'acabaran empenyent a enredar-se en una relació tèrbola amb un veí del poble (Hovik Keuchkerian) que desperta en ella una atracció inexplicable. Coixet l'estrena al Festival de Sant Sebastià, on ja va presentar la seva primera pel·lícula, Massa vell per morir jove, el 1986.

Ja podeu trobar a la plataforma gratuïta RTVE Play El sostre groc. I el 7 de març, si no hi ha canvis de programació, l’emetrà el Sense ficció de TV3. Aquest dissabte a la nit potser s’emporta un Goya. És el documental que relata els abusos sexuals patits per algunes de les alumnes de l’Aula de Teatre de Lleida del seu director i professor, Antonio Gómez. L’ARA va destapar el cas de la mà dels periodistes Albert Llimós i Núria Juanico i la directora Isabel Coixet l’ha transportat a la pantalla. El groc del títol fa referència al sostre de l’habitació on es van produir alguns d’aquests abusos i esdevé un element simbòlic tenyint algunes de les imatges que veurem, com si fos una capa asfixiant que embolcalla els records de les protagonistes. El groc, paradoxalment, és el color maleït del món del teatre, associat a la mala sort. La Cristina, la Violeta, la Sònia, la Marta, la Mireia, la Goretti, l’Aida i la Míriam exposen amb emoció però amb molta contundència no només les experiències traumàtiques sinó tot l’univers que es va construir al voltant d’aquella Aula de Teatre com a mecanisme de captació i coartada d’aquells abusos. Un espai amb finalitats pedagògiques que va ser la tapadora perquè Antonio Goméz i Ruben Escartín actuessin com a depredadors.

Els homes acostumen a parlar sempre. Les dones, malgrat ser sovint expertes en l'assumpte en qüestió, callen pel que s’anomena síndrome de l’impostor. Però quan es tracta d’adolescents i el tema del qual es parla són els abusos sexuals, els rols s'intercanvien. Més de 250 persones van acudir aquest dimecres a la Llotja de Lleida per visionar el documental d’Isabel Coixet El sostre groc, una peça que denuncia els abusos sexuals comesos per Antonio Gómez durant 20 anys a desenes de menors de l’Aula de Teatre de Lleida. La majoria del públic era adolescent. Alumnes de batxillerat d’instituts com el Guindàvols o el Josep Lladonosa. També alumnes d’arts escèniques de la mateixa Aula, acompanyades per la direcció, o de cicles creatius al Leandre Cristòfol.

La Míriam, la Goretti, l'Aida, la Sònia, la Marta, la Violeta i la Cristina són les protagonistes d'El sostre groc, el documental d'Isabel Coixet sobre els abusos sexuals a l'Aula de Teatre de Lleida que va destapar una investigació periodística de l'ARA. Però elles són molt més que això: apassionades per la cultura i el teatre, lluitadores i, per sobre de tot, amigues. La pel·lícula, que s'estrena aquest divendres als cinemes, explica com han transcendit l'experiència dels abusos i han creat un sòlid lligam que les uneix i les ha fet fortes.

Les pel·lícules al voltant del cas Harvey Weinstein com ara Untouchable o She said (sobre la investigació periodística del New York Times) no presenten els abusos sexuals del productor de Miramax com uns fets aïllats, circumscrits a l'àmbit privat i fruit d'una ment pertorbada, sinó com un patró de comportament repetit i conscient que s'inscriu dins d'un sistema de poder (industrial, polític, cultural, social...) que els tolera.

“De vegades costa d'explicar per a què serveix el periodisme, però avui no costa gens: el periodisme serveix per això”, va dir la directora de l'ARA, Esther Vera, per obrir l'estrena a Barcelona del documental d'Isabel Coixet El sostre groc, que ahir dimarts es va projectar als Cinemes Comèdia amb la presència de les seves protagonistes, set exalumnes de l'Aula de Teatre de Lleida que van patir-hi abusos, i també dels periodistes de l'ARA que van donar veu a les víctimes per denunciar els fets, Albert Llimós i Núria Juanico. I el fet d'estar totes juntes i envoltades d'amics, família i companys d'un viatge molt dur va amarar d'emoció i aplaudiments espontanis la projecció de la pel·lícula i el col·loqui posterior, on es respirava satisfacció. “El procés del documental ha sigut molt sanador, vist en perspectiva és bonic”, explicava Aida Flix, intentant resumir els sentiments que l'embargaven. “A veure, no és agradable haver de ser aquí –matisava Goretti Narcís–. Però és emocionant veure tot el camí que hem fet des que fa quatre anys vam denunciar fins ara”.

La cursa dels Gaudí arrenca amb bones notícies per a la producció catalana: la primera fornada de pel·lícules rodades en pandèmia millora sensiblement les xifres dels dos anys anteriors. Els membres de l'Acadèmia del Cinema Català podran votar aquest any un total de 68 produccions, nou més que les 59 de l'any passat. La pujada és especialment notable en les categories de pel·lícules en llengua catalana, que passen de 6 a 9, i en la de pel·lícules en llengua no catalana, que van ser 17 l'any passat i 24 el 2022. La resta de categories (animació, telefilms, documentals) es mantenen més o menys estables, i només decreixen els curtmetratges: s'han seleccionat 11 de 61 inscrits pels 15 de 64 inscrits de l'any passat. D'aquestes 69 produccions sortiran les nominacions, que es donaran a conèixer el 14 de desembre.

El documental d'Isabel Coixet El sostre groc, fet a partir de la investigació de Núria Juanico i Albert Llimós al diari ARA, sobre els abusos sexuals que durant més de vint anys es van produir a l'Aula de Teatre de Lleida, s'ha emportat el XVI premi RTVE-Otra mirada. El sostre groc es va estrenar oficialment al Festival de Cine de Sant Sebastià el passat 23 de setembre, i va tenir una rebuda entusiasta i alhora reparadora, amb les protagonistes dempeus i emocionades en una de les llotges del teatre, rebent la comprensió de tot el públic sense que ningú les qüestionés.

"Jo sí que et crec". Després de quatre minuts d'ovació amb tot el pati de butaques del Teatro Victoria Eugenia de Sant Sebastià dret, les protagonistes del documental d'Isabel Coixet El sostre groc han sentit com el públic cridava a l'uníson allò que necessitaven escoltar des de fa molt de temps, des que van denunciar els abusos sexuals que durant més de vint anys s'havien produït a l'Aula de Teatre de Lleida. L'estrena oficial del documental de Coixet ha tingut aquest dijous una rebuda entusiasta i alhora reparadora, amb les protagonistes dempeus i emocionades en una de les llotges del teatre, rebent la comprensió de tot el públic sense que ningú les qüestionés. Poc abans de l’estrena, elles mateixes havien recollit la menció especial del premi Dunia Ayaso. “Emocionants les seves protagonistes i la seva veritat. Perquè us creiem. I tant que us creiem”, deia la cineasta Ainhoa Rodríguez, presidenta del jurat, en l’entrega de la menció.

"El millor que m’emporto és el cercle". Qui ho diu és la Sònia, que aquest dijous veurà el seu rostre a la pantalla gegant del gran Teatre Victoria Eugenia del Festival de Sant Sebastià, on es projectarà El sostre groc, el documental d’Isabel Coixet fet a partir d’una investigació periodística de l’ARA. El cercle són elles. El símbol de l’amistat. Van conèixer-se denunciant els abusos sexuals que van patir quan eren adolescents a l’Aula de Teatre de Lleida. I a poc a poc van anar dibuixant el cercle.

Era el 29 de maig del 2020 al vespre quan vam rebre un missatge als nostres comptes d'Instagram: "Soc l'Ana Sánchez i treballo amb la Isabel Coixet. La Isabel ha llegit avui el vostre article i s'ha quedat molt tocada. Li agradaria poder fer alguna cosa a nivell més visual sobre el tema". El 23 de maig havíem publicat a l'ARA el reportatge sobre els abusos sexuals a l'Aula de Teatre de Lleida i els dies següents havien estat una voràgine de feina, dedicant-nos a acompanyar els testimonis després d'haver fet públiques les seves històries i a recollir les reaccions institucionals davant del cas.

El 23 de maig del 2020, l'ARA va publicar un reportatge en què explicava els abusos sexuals que havien patit desenes d'alumnes de l'Aula de Teatre de Lleida –algunes menors d'edat– per part de dos professors durant més de dues dècades. Un any després d'aquell article, la cineasta Isabel Coixet prepara una pel·lícula documental que donarà veu als testimonis per reflectir el procés viscut des del moment de patir els abusos fins a l'hora de prendre la decisió de denunciar-ho a la justícia, explicar-ho al seu entorn més proper i fer-ho públic. El documental es titularà El sostre groc i es rodarà entre Lleida i Barcelona. "Quan vaig llegir l'article em va tocar d'una manera especial. Tenia ganes d'escoltar-les a elles i vaig pensar que mitjançant un documental se'n podria parlar més i aportar-hi una altra dimensió", explica Coixet, que l'any passat va ser guardonada amb el Premio Nacional de Cinematografía.

Opinar a Twitter sobre la polèmica del dia podria ser considerat l’esport nacional. Cada dia una polèmica, cada dia el desfici d’opinar-ne. L’ajornament de les eleccions, el doblatge català d’ Altsasu, el llibre de Woody Allen, el transfuguisme entre el PP, Ciutadans i Vox, la pancarta de Joan Laporta... La llista podria ocupar tot l’article. Una d’aquestes diguem-ne polèmiques ha sigut les últimes setmanes l’anunci d’Ikea en què Isabel Coixet explica que va refusar dirigir Million Dollar Baby. En el seu moment no m’hi vaig fixar gens però ara hi he ensopegat sense voler.

'Nieva en Benidorm'

(2 estrelles)

Direcció i guió: Isabel Coixet. 117 min. Espanya (2020). Amb Timothy Spall, Sarita Choudhury i Carmen Machi. Estrena als cinemes

]]>

És la mirada esquerpa però tendra dels films de Mike Leigh, el Ben Babbaw de la saga Harry Potter, el Winston Churchill d'El discurs del rei –i també el de la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics–. Timothy Spall (Battersea, 1957) és un dels actors anglesos més prestigiosos de la seva generació, sobretot després del premi al millor actor de Canes per Mr. Turner. I també el protagonista de Nieva en Benidorm, l'agredolça comèdia d'Isabel Coixet que arriba l'11 de desembre als cinemes.

]]>