L'alto el foc a Gaza encara és molt inestable, però les potències internacionals ja comencen a debatre plans per a la reconstrucció de Gaza. Països europeus, països àrabs, el Canadà i els Estats Units, i fins i tot el Japó, estan disposats a contribuir-hi econòmicament. Ho ha anunciat aquesta mateixa setmana l'ONU, que ha xifrat en 70.000 milions de dòlars els diners que caldran per poder tornar a aixecar tot el que Israel ha destruït en dos anys de guerra. I això és pràcticament tot, perquè Gaza avui és una muntanya de runa: es calcula que hi ha 55 milions de tones de runa a la Franja, l'equivalent a 10 piràmides de Gizeh.

Tony Blair, ex primer ministre britànic (1997-2007), ha emergit una vegada més com a possible actor clau en un hipotètic escenari de postguerra a Gaza, en un paper que evoca el mandat britànic sobre Palestina que ja li va atorgar la Societat de Nacions després de la Primera Guerra Mundial. Hores després que el president de l'Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, oferís en la seva intervenció virtual davant de l'Assemblea General de les Nacions Unides una Gaza sense Hamàs si mai arriba la pau, diverses informacions periodístiques difoses tant als Estats Units com al Regne Unit i Israel apunten que la Casa Blanca estudia encarregar-li a Blair la direcció d’una administració internacional provisional al territori palestí, ara pràcticament destruït després de dos anys de massacre i genocidi.

Israel ha enderrocat més de 1.500 habitatges al barri de Zeitoun de Ciutat de Gaza des que va començar a principis de mes l’ofensiva terrestre per conquerir l’enclavament, segons la Defensa Civil palestina. La destrucció, documentada per imatges de satèl·lit analitzades per l’agència de verificació Sanad per a la cadena qatariana Al-Jazeera, es concentra també en zones residencials com Jabalia al-Balad, el camp de refugiats de Jabalia i Tel az-Zaatar, on barris sencers han quedat pràcticament esborrats del mapa. Segons l’anàlisi, les forces israelianes han penetrat fins a quatre quilòmetres des de la frontera oriental i han avançat cap a Jabalia al-Balad i Jabalia al-Nazla.

Empresaris israelians, consultores internacionals i antics col·laboradors de l'ex primer ministre britànic Tony Blair han treballat en un projecte per transformar Gaza en un gran centre econòmic, segons ha revelat el Financial Times. El pla preveu la creació de la Riviera Trump, que tindria illes artificials i una zona industrial batejada inicialment amb el nom d’Elon Musk, i comportaria compensacions econòmiques perquè centenars de milers de palestins abandonin el territori.

El 1998, Anthony Giddens va publicar La tercera via: la renovació de la socialdemocràcia (la traducció catalana és del 1999). Tony Blair, llavors primer ministre britànic, semblava decidit a fer-la efectiva. També s'hi referia Schröder a Alemanya. Fins i tot Clinton o Jospin apel·laven de tant en tant al concepte. El 8 de juny de 1999 Blair i Schröder van fer públic a Londres el manifest Europa, la Tercera Via i el Nou Centre. La cosa anava d'un aggiornamento de l'esquerra, òbviament. Consideraven que aquesta ideologia era inviable perquè estava ancorada en vells dogmes que havien fracassat sempre, fossin quines fossin les circumstàncies en què s'havien posat a prova. Feia 10 anys de la caiguda del Mur de Berlín, Al-Qaeda encara era només una amenaça inconcreta i les expectatives del canvi de segle i de mil·lenni semblaven raonablement bones. A Europa tot estava preparat per a la implantació de la moneda única l'u de gener de 2002. Rússia no donava problemes, la presència neocolonial de la Xina a l'Àfrica encara era testimonial i el subministrament de gas i petroli funcionava amb normalitat. Semblava un moment idoni per revernissar la socialdemocràcia. La necessària revisió crítica dels desgastats conceptes de dreta, esquerra i centre, s’havia convertit, però, en un exercici intel·lectual d'alt risc que implicava desqualificacions severes. La més banal i primària deia que negar la distinció entre dretes i esquerres era de dretes. 

Sostenia la setmana passada a "És possible la unitat nacional?" (ARA, 11 de gener), i encara abans a "És Catalunya, encara, un projecte col·lectiu?" (ARA, 21 de desembre), que era difícil aconseguir la independència de Catalunya sense una unitat nacional cívica. Una unitat que havia de ser prèvia a l’estrictament política, i prou “madura en el vincle i estable en el temps”. I opinava que ara mateix estàvem lluny de tenir-la.

Si la política és una forma d'educació, i de vegades una perillosa addicció, Alastair Campbell i Rory Stewart estan aconseguint que els britànics s'eduquin i potser fins i tot es despertin de l'anestèsia que els han inoculat tretze anys de governs conservadors. Els ciutadans de les illes sembla que de nou s'interessen per la cosa pública, i no pas cada quatre o cinc anys –en les eleccions generals del 2019 va votar el 67,3%, però en les locals angleses del 2021, el 35,9%– sinó cada setmana. Qüestió de format, potser?

Després de fer-se la foto de les Açores amb el president espanyol José María Aznar i el primer ministre britànic Toni Blair, l’estatunidenc George W. Bush ordenava la nit del 19 al 20 de març del 2003 envair l’Iraq per enderrocar el règim de Saddam Hussein. Sis setmanes més tard es plantava en un portaavions per proclamar “Missió complerta” i el final de les operacions de combat. Però aquella invasió, il·legal segons el dret internacional i sense el suport del Consell de Seguretat de l’ONU, va desencadenar una guerra asimètrica que va durar vuit anys i va deixar un país fallit. Més enllà de l’Iraq, les repercussions van ser globals: sense ningú que li pogués fer ombra, Washington havia imposat la llei del més fort. 

Uns altres dels esquitxats pels papers de Pandora són l'ex primer ministre britànic Tony Blair i la seva dona, l'advocada criminalista Cherie Blair. La parella va comprar el 2017 una mansió de quatre pisos al centre de Londres, a l'exclusiu barri de Marylebone, valorada en 7,5 milions d'euros. D'acord amb els documents que s'han fet públics, els Blair es van estalviar el pagament d'impostos de la transacció per valor de 364.000 euros al beneficiar-se del fet que la firma amb la qual van tacar l'acord era una companyia offshore que no tributava al Regne Unit.

Esmena a la totalitat dels anys de Jeremy Corbyn (2015-2020) com a líder del Partit Laborista britànic per part del nou cap, elegit l'abril passat, sir Keir Starmer.

Dies enrere, Tony Blair parafrasejava Sherlock Holmes en un article al 'Daily Telegraph': "Quan s'exclou l'impossible, el que queda, encara que sigui improbable, és la resposta". I a judici de l'encara molt polèmic ex primer ministre laborista (1997-2007), el més improbable, i per tant possible, és un "segon referèndum sobre el Brexit", l'anomenat 'vot de la gent'. Davant d'aquest escenari, Blair ha demanat a la Unió Europea (UE) que es prepari "per estendre l'article 50", que va desencadenar el procés de sortida per part del Regne Unit. I també per fer canvis que facilitin que, en la hipotètica segona oportunitat, els britànics diguin que sí.

PP Esperanza Aguirreles disculpes de l'ex primer ministre britànic Tony Blair pels "errors" de la guerra de l'Iraq"Nosaltres [amb referència a Espanya] no vam ser a la guerra de l'Iraq"

L'ex primer ministre britànic Tony Blair ha confessat aquest dilluns que, mentre vivia al 10 de Downing Street, temia els enfrontaments amb grups mediàtics "molt poderosos" com el de Rupert Murdoch. En la seva declaració a la comissió que investiga l'ètica periodística al Regne Unit, Blair ha assegurat que va prendre la "decisió estratègica" de no enfrontar-se amb els mitjans de comunicació. L'exlíder laborista, que té un vincle personal molt estret amb el magnat Rupert Murdoch, ha dit que és "inevitable" tenir una relació "propera" amb la premsa, tot i que pugui resultar "poc saludable". Blair ha defensat que el seu govern va "decidir més coses contra els interessos de Murdoch que al seu favor".

L'exministre laborista del govern de Tony Blair Peter Hain ha publicat unes memòries en què explica que l'exprimer ministre britànic va negociar el 2002 amb el govern de José Maria Aznar la possibilitat de compartir Gibraltar amb Espanya.