“Sempre comentaves que els barris que tothom deia que eren una merda, a tu no t’ho semblaven en absolut. Que per a tu aquests llocs estaven plens d’amor, de tendresa i de sentit de la comunitat. Excepte el teu barri, que, efectivament, era una puta merda”, recorda en Jack (Dylan Llewellyn), el protagonista i narrador de Big boys, que li explicava en Danny (Jon Pointing), el seu millor amic. En Danny és un jove a qui han jugat en contra totes les circumstàncies. Sense pares a la vista, amb una iaia que comença a patir demència, en un barri de merda, per fi es decideix a anar a la universitat amb vint-i-pocs anys, com a última oportunitat de fer alguna cosa amb una vida sense horitzons de futur. En el campus, l’instal·len en un barracó amb en Jack, amb qui es fa amic de seguida. I, sense gaires esperances de treure’s el curs, es dedica a sortir de festa, col·locar-se i intentar lligar. Però els antidepressius que pren li dificulten empalmar-se... Probablement, si hagués viscut els vuitanta, en Danny hauria estat un punk. Però en les ficcions juvenils britàniques del segle XXI, el desencant social ha donat pas al malestar mental, i la ràbia juvenil s’ha transformat, estranyament, en tendresa.

D'entre tota la música independent assimilada per la indústria de masses als anys noranta, el hardcore melòdic (o punk rock californià) va ser dels més ridiculitzats. Poc valorat pel cànon, semblava un moviment massa juvenil i amb una estètica que podia absorbir qualsevol, per exemple Avril Lavinge. Però el cert és que aquella camada de grups no només van deixar un bon grapat de discos perfectes, sinó que també van ser l'entrada a altres bandes que, aquestes sí, l'acadèmia ha considerat rellevants culturalment parlant, com Fugazi i Jawbreaker. A més, a diferència d'altres estils, que van abraçar les majors com a Benvingut, Mister Marshall, el hardcore melòdic va mantenir un bon batalló de grups que van refusar els cants de sirena de les multinacionals per continuar cavalcant en la independència, amb segells com Epitaph primer i Fat Wreck després. De tots aquests noms, els millors, més coherents, especials i carismàtics, amb el permís dels Descendents, van ser els NOFX, que aquests dies comencen a acomiadar-se dels escenaris amb un triple concert al Poble Espanyol de Barcelona.

El postliberalisme s’imposa com a actitud i pensament en molts moviments polítics, alguns dels quals, especialment a l’Est d’Europa, han aconseguit obtenir el poder i constituir el que l’hongarès Orbán anomena estats il·liberals. Es manté la terminologia i les formes de l'estat de dret, però se subverteixen els valors i els equilibris més enllà del manteniment de les eleccions com a modalitat de legitimació. Especialment, es perverteix la divisió de poders, sotmetent, o intentant-ho, el poder executiu als poders legislatiu i judicial i generant una dinàmica polaritzadora que acaba amb la lliure concurrència de projectes, polítiques i opinions per una tendència a l'unanimisme forçat a partir de tots els instruments en mans de l'Estat i, molt especialment, a un ús especialment pervers de les possibilitats enquadradores de l’instrumental digital. 

La publicació de Nevermind, el segon disc de Nirvana, va sacsejar tota una generació de joves als anys noranta. De cop i volta, la música independent, que s’havia començat a introduir tímidament entre els adolescents de la Catalunya preolímpica, compartia espais amb els grans dinosaures del rock. Els estranys i els marginats agafaven el control, sonaven a la ràdio i rebien l’atenció de la indústria, que va passar d’invertir milions en glamuroses estrelles a fer-ho en grups joveníssims que ben poc tenien a veure amb l’establishment. Publicat el 24 de setembre del 1991, Nevermind va significar l’última gran irrupció del rock de guitarres del segle XX, un catàleg de cançons amb les quals s’encetava una era que canviaria la mentalitat juvenil respecte a la música i la cultura de masses. Trenta anys després de la vibrant aparició de Nirvana, parlem amb diversos testimonis que ens expliquen com es va viure a Catalunya la seva explosió. Una porta oberta a moltes persones que van descobrir un nou so que no només qüestionava la relació que tenien amb l’art, també marcava el camí a seguir: Nirvana van ensenyar-los que darrere dels grans focus, allà on hi ha els marges, acostuma a haver-hi escenes vibrants per explorar.

"Soc el canari a la gàbia", cridava ahir per Londres la dissenyadora de moda Vivienne Westwood, que als 79 anys continua sent tan abanderada del punk com quan ella i el seu marit, Malcolm McLaren, van fundar aquest moviment al Regne Unit. En aquesta ocasió la creadora cridava en defensa de Julian Assange, el fundador de Wikileaks, que està pendent de la decisió que prengui al setembre el Regne Unit sobre la seva extradició als Estats Units, on se l'acusa de violar la llei d'espionatge.

La línia evolutiva del punk-rockcalifornià fa temps que traça una recta sense pendents, més plana i previsible que travessar la Ruta 66 en cotxe automàtic. Porten una pila d’anys sense moure’s ni un mil·límetre del cànon marcat per la santíssima trinitat dels grups de punk més melòdics dels anys 80 (Descendents, Husker Dü i Bad Religion), un estereotip acabat de definir per la flota de la dècada posterior, les bandes que van aprofitar el vent favorable de la música alternativa per passar de tocar en cases okupades a ser estrelles internacionals, com Green Day i The Offspring. Tres d’aquestes bandes van trobar-se divendres davant de 5.000 persones, al Poble Espanyol, en la primera edició catalana del Punk in Drublic, el festival itinerant ideat per Fat Mike, líder de NOFX i del segell Fat Wreck.

La línia evolutiva del punk-rock californià fa temps que traça una recta sense pendents, més plana i previsible que travessar la Ruta 66 en cotxe automàtic. Porten una pila d'anys sense moure's un mil·límetre del cànon marcat per la santíssima trinitat dels grups de punk més melòdic dels anys 80 (Descendents, Husker Dü, Bad Religion), un estereotip acabat de definir per la flota de la dècada posterior, les bandes que van aprofitar el vent favorable de la música alternativa per passar de tocar en cases okupades a ser estrelles internacionals, com Green Day, The Offspring i NOFX.

La Polla Records ha anunciat oficialment aquest dimecres el que fa unes setmanes ja s'intuïa: que torna als escenaris setze anys després de la separació de la banda d'Agurain. Ho farà coincidint amb el llançament d'un recopilatori, 'Ni descanso, ni paz!' -que inclou un tema inèdit que ja s'ha estrenat a YouTube i d'altres antics enregistrats de nou- i amb quatre concerts a Barcelona, València, Bilbao i Madrid, i vuit més a Llatinoamèrica.

Això va de punk sense eslògans i que surt de les entranyes. De cançons que muten en torrents de ràbia que desemboquen a crits. Va de la música que fan Les Cruet, el grup amb el qual Laura Crehuet i la seva colla van despertar totes les bèsties del Montseny fa tres anys, sorprenent l’escena nacional amb la publicació del seu primer llarga durada, Pomes agres (2016). No eren uns nouvinguts en aquest món, de fet arribaven amb una carta de presentació més que recomanable, i és que allà hi havia músics de Zeidun, La Célula Durmiente i Joan Colomo, però no s’esperava una bomba d’aquella magnitud. D’on provenia tota aquella tempesta? “D’un dolor, d’un dol”, explica la Laura. “En aquell disc hi havia una ràbia molt focalitzada”, recorda.

Des de fa uns anys cada vegada és més habitual sentir grups de punk en català. Aquesta normalització lingüística s’ha estès, feliçment, a tots els estils musicals del nou mil·lenni, però si busquéssim el pacient zero del gènere el trobaríem en dues formacions que a finals dels anys setanta es van rebel·lar contra l’ordre establert del rock laietà: La Banda Trapera del Río amb la llegendària Ciutat podrida (el primer hit autòcton de punk) i Els Masturbadors Mongòlics, un gang liderat per l’artista gràfic i agent del caos Lluís Miracle que va signar cançons incendiàries com El rock de l’escola i Honorable Caramellas.

La normalització lingüística arriba al punk pop de la mà de Panellet. El grup de Terrassa recupera en català la millor versió dels Ramones però també la música tocada a la velocitat del llamp amb melodies i tornades guanyadores que es feia als anys 90 als Estats Units. Fins ara els representants més sòlids del gènere a casa nostra eren els F.A.N.T.A., de Santa Coloma de Gramenet, les noies de The Gachises, de Vilanova i la Geltrú, i el Sorrofest barceloní, un dels festivals de punk pop més prestigiosos de l’àmbit estatal, on Panellet ha tocat un parell de vegades. Ara bé, faltava que un grup com aquest s’unís a la festa i posés la cirereta a l’escena en la llengua de Ramon Llull. “Ens agradar definir-nos com a punk dolç, però no és un estil musical inventat per nosaltres”, explica Pau del Toro, conegut com el Jefe i principal compositor de la banda. “De fet, és el que feien grups com els Ramones. El terme es refereix al punk amb melodies fàcils que s’enganxa com un xiclet”.

Malauradament, no és habitual veure dones encapçalant grups de punk mainstream. Es tracta d’un gènere molt nord-americà que, com la gran majoria de pals del rock, està poblat majoritàriament per homes i amb molta testosterona. Hayley Williams, líder i coautora de totes les cançons de Paramore, hi va plantar cara i va servir d’exemple a altres noies quan amb només 15 anys va signar per Atlantic Records. Han passat 14 anys i uns quants milions de discos venuts des d’aquell instant, un període de temps en què Williams s’ha convertit en una de les veus de la seva generació gràcies al nervi juvenil de les seves cançons i la humilitat i la proximitat d’unes lletres en primera persona que han sabut esquivar els tòpics de la rebel·lia de postal pròpia del punk comercial. La cantant i teclista de Paramore ha reflexionat i encara reflexiona en veu alta sobre la qüestió de fer-se gran i de les decepcions i alegries associades a la vida adulta, i també s’ha atrevit a visibilitzar les malalties mentals parlant de manera oberta i natural de la seva lluita diària contra l’ansietat i la depressió.

A la Trinitat Vella encara hi ha descampats on es pot aparcar el cotxe sense que et cobrin zona blava i també és un dels barris de Barcelona amb menys densitat de pisos anunciats a Airbnb. Els pots comptar amb els dits d’una mà. Aquí l’aparador no agrada als turistes, no hi ha res per veure. Malgrat la rabiosa força del sol i la calor que t’asfixia a cada passa, hi ha vida al carrer: un parell de senyors grans conversen a la porta de la bodega Las Dos M, busquen l’ombra d’un plataner gegant i comenten que ara, el Barça, s’estarà uns anys sense guanyar res. Uns metres més avall, un grup de nois i noies escolten reggaeton als seus telèfons mòbils. Són els bombos i les caixes de la seva generació, la que ha canviat el radiocasset oblidat al calaix de la història i la incomoditat per un altaveu digital. La vida en aquests carrers és aliena al que passa al centre esportiu del barri, on té lloc el campionat més important de l’any d’una activitat de la qual mai han sentit a parlar.

Quaranta anys després de l’explosió del punk, costa pensar en un altre moviment juvenil que hagi sacsejat amb tanta força el model social imperant. El punk va durar poc, perquè en el seu mateix ADN duia escrita la seva pròpia destrucció, però la seva influència en mons com el de l’art, la música i la moda és encara avui incommensurable. De manera que potser no va fracassar tant com pensem i, a més de popularitzar el do it yourself (fes-ho tu mateix, perquè ningú no ho farà per tu), va inocular el verí de la ràbia contra l’ordre establert com a motor o un element més de moltes de les expressions artístiques i juvenils que s’han donat i es continuen donant des d’aleshores. L’escriptor Jon Savage, que serà al festival Primera Persona del CCCB el 13 de maig per parlar-ne, és una de les principals eminències sobre el tema. El seu llibre England’s dreaming. Los Sex Pistols y el punk rock, rescatat l’any passat per Reservoir Books, és considerat la Bíblia del punk, juntament amb Rastros de carmín. Una historia secreta del siglo XX, l’altra obra de referència sobre el moviment, de Greil Marcus.

RECUPEREU ALGUNES DE LES MILLORS PEL·LIS DEL 2016

Aprofiteu que el Maldà sol projectar pel·lícules estrenades en els últims mesos per recuperar alguns dels millors títols d’aquest 2016. Un exemple és Carol, de Todd Haynes, els dies 31 de desembre i 2 i 4 de gener. Podreu gaudir, a més, d’altres films en sessió contínua.

]]>

Des del primer acord del debut homònim de Matagalls afloren unes credencials inequívoques: sons àrids elevats per vents instrumentals, seguint les empremtes que deixen referents universals com Calexico o Giant Sand. Tot i que el seu disc de seguida agafa direcció i sentit, en realitat les pautes musicals d’aquesta nova banda tenen més a veure amb l’instint que amb la planificació. “Les cançons neixen sense cap premissa, no teníem la intenció de sonar a res concret, tan sols partíem d’algunes intuïcions”, comenten aquests músics del Montseny. “El so ha seguit un camí força natural, conformant-se capa a capa amb l'aportació improvisada de cada instrument. No teníem clar on arribaríem”. Aquest alè de nomadisme compositiu, juntament amb la seva marca sonora emo-folk, circulen en perfecta comunió amb unes lletres on la veu trencada de Ramon Mas deixa anar un rastre de neguit existencial, glopades de reflexió experta, i fins i tot cert aire paròdic, com passa a Pobres, lletjos i curts. “Les lletres del Ramon no es diferencien gaire de les que escriu per a FP, la seva banda de punk-rock. Pobres, lletjos i curts precisament és l'única que no és seva. L'autor és Roger Peláez, dibuixant, poeta, músic i agitador de consciències en general”.

]]>

La història de la música popular està plena de bandes que s'han repetit fins a l'extenuació, grups que han fet la mateixa cançó, una vegada i una altra, alguns amb més fortuna, d'altres amb menys. Però, per sort, els músics amb certa carrera i inquietud, han hagut d'evolucionar per pròpia inèrcia, cansats de compondre temes idèntics. És el cas dels gallecs Novedades Carminha, una excel·lent banda de garatge i punk en els seus inicis que ha volgut allunyar-se de "cert estancament en el so", diu Jarri Bóveda, baixista de la banda i resident a Barcelona. El seu últim disc, 'Campeones del mundo', és un cop de puny a l'acceleració canalla dels seus primers elapés: "Hem fet un gir en el que estàvem tocant fins ara, fixant-nos en altres referències musicals", expliquen.

]]>

Barcelona és una ciutat en constant moviment, transformació i contrastos on, com en qualsevol altra gran capital, sempre passen coses. I als llocs on la vida mai s'atura, apareixen persones que l'expliquen, que descriuen els carrers i les relacions i intercanvis socials en tots els àmbits de la producció cultural. Sempre es parla dels narradors de la Barcelona contemporània en el món de la narrativa o el periodisme (Carlos Zanón, Miqui Otero, Marina Espasa, Kiko Amat) però cal sumar-hi alguns músics que també són cronistes de la ciutat a les seves cançons. Els més destacats avui en dia podrien ser Artur Estrada (de Nueva Vulcano) o Edu Chirinos, vocalista i guitarra a Las Ruinas, una banda que acaba de publicar el seu setè elapé: 100% maximum heavy pop. "Escric sobre el que hi ha allà fora", diu el seu principal compositor: "El que no s'ensenya, el que amaga la ciutat al turisme, l'inframón dels que vivim aquí".

]]>

Encara que sembli una obvietat, l'autenticitat en la música no és tan fàcil de trobar: els artistes no sempre van de cara i sovint s'amaguen en metàfores i màscares fictícies. No és el cas de Les Cruet, la banda ideada per Laura Crehuet i Xavi Garcia que aquest estiu ha presentat Pomes agres (Bankrobber, 16), el seu debut format per dotze ferotges cançons de punk i reminiscències a la ràbia descreguda dels noranta. La trencada veu de Crehuet sobresurt en la mescla de mitjos temps i la pura amfetamina mentre apareixen convidats de l'entorn del Montseny: Joan Colomo, Mau Boada i Albert Trabal (excompanys de Garcia a la seminal banda hardcore Zeidun), Guillem Caballero o Ramon Mas. Les dues ànimes principals de la banda primer van ser parella, després van formar una família i finalment han fet una banda punk. Cadascú entén la normalitat a la seva manera: “Passem molta estona junts, i sempre ens havia fet gràcia la idea de compartir un projecte així”, expliquen. Els seus aliats a Les Cruet són Narcís Prat (bateria de La Célula Durmiente o Moksha) i Òscar Montero, a qui la parella es trobava sovint “fent el cafè abans d'assajar”.

]]>