El Gràcia Gimnàstic Club fa gairebé 15 anys que es va convertir en un referent de la gimnàstica barcelonina i catalana. Un club amb llista d’espera de joves que volen entrar-hi per practicar un esport en creixement. “L’efecte Simone Biles es va notar”, diu fent broma la presidenta, Olga Lamas. Més de 450 esportistes competeixen en un club que dedica esforços a tenir projectes socials amb gent gran o joves amb autisme, sense deixar de cuidar algunes de les seves joves promeses, seleccionades per ser al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Però el club té un problema: s’ha quedat sense casa.

L’atleta del Club Gimnàstic FEDAC Lleida Àngela Mora (Maials, 2004) està fent història. L’any 2021, a Pamplona, va convertir-se en la primera esportista amb síndrome de Down a participar en un Campionat d’Espanya absolut de gimnàstica artística. Després del seu últim pas triomfal per uns Special Olympics, celebrats a Oslo el setembre passat, ara té previst participar en més cites internacionals, com la que se celebrarà a Atlanta, als Estats Units, el febrer vinent.

Fa 25 anys Gervasio Deferr (Premià de Mar, 1980) aconseguia una medalla d'or en l'exercici de salt de poltre als Jocs Olímpics de Sidney que semblava de ciència-ficció. Mai un gimnasta espanyol havia aconseguit desplaçar de dalt del podi russos, japonesos, nord-americans o xinesos. Però el 25 de setembre de fa 25 anys Deferr va tocar el cel amb aquell Or al SuperDome de Sidney. Poca gent imaginava llavors què passaria després. Com Ícar, va voler volar i es va cremar les ales, al caure en un infern de lesions, drogues i denúncies.

Yasmina del Haro (Sabadell, 1984) porta tota la seva vida lligada a l'esport i des de fa 14 anys es dedica al ball en barra, o pole dance, disciplina que ensenya a la seva acadèmia, Exotik Souls Studio, i en la qual competeix internacionalment. Llicenciada en Biologia, assegura que aquest esport, que va començar a la dècada dels 80 i que durant molt temps ha estat menystingut i sexualitzat, és apte per a qualsevol, fins i tot per a persones que mai han fet exercici abans. Del Haro rep a l'ARA a la seva acadèmia on, a banda de parlar-nos del pole dance, ens fa diverses figures a la barra amb una facilitat que fa pensar que realment, sí, el pole dance està a l'abast de tothom qui s'hi vulgui atrevir.

Quan la brasilera Rebeca Andrade va pujar al podi per rebre la seva medalla d’or guanyada a l’exercici de terra, les nord-americanes Simone Biles i Jordan Chiles van fer-li una reverència. Van reconèixer el talent de la gimnasta paulista, una dona que transmet alegria quan competeix. Un gest elegant d’una Biles que al llarg de la seva vida ha rebut un munt de cops però no deixa de donar lliçons a qui les vulgui rebre. En l’últim dia del concurs de gimnàstica artística, va saber perdre. Tenia dues finals i, en cas d’haver-les guanyat, hauria arribat als nou ors i hauria igualat les dues úniques dones que han arribat a aquesta xifra, la gimnasta soviètica Larissa Latínina i la nedadora dels Estats Units Katie Ledecky. Només va guanyar una plata, però res de males cares. Va recuperar la rialla i va saber cedir amb esportivitat el centre de l’escenari a una Andrade que marxa de París amb quatre medalles; l’última, daurada.

Simone Biles ja ha guanyat més medalles olímpiques que la llegendària Nadia Comaneci. La texana s'ha imposat en el concurs de salt i ha sumat el seu tercer or olímpic en tot just cinc dies a París, on aspira a endur-se'n dos més als exercicis de terra i barra d'equilibri. La nord-americana ja suma al llarg de la seva carrera deu medalles, set de les quals d'or, i deixa clar per quina raó volia tornar a competir en una cita olímpica. Per demostrar-se que era la millor i, de pas, fer callar algunes veus, com la de la seva antiga companya d'equip, MyKayla Skinner, que va afirmar fa uns mesos que les gimnastes dels Estats Units que han viatjat a París no tenen la mateixa capacitat de treball i són una mica "gandules". Skinner va bloquejar Biles a les xarxes quan després de guanyar l'or per equips i penjar una imatge al podi amb aquestes paraules: "Unes campiones sense talent i gandules".

Quaranta-vuit hores després de guanyar el seu primer or a París al concurs per equips, Simone Biles torna al pavelló de Bercy per buscar la medalla potser més desitjada, la del concurs individual. Dimarts els Estats Units van guanyar l'or per equips i van convertir el pavelló en una gran festa nord-americana, però a la zona de vestidors les gimnastes dels altres països deixaven oberta la porta a la possibilitat que Biles no guanyés avui. "No es tracta de qui vull que guanyi, perquè admiro la Simone. Però crec de veritat que Rebeca Andrade la pot derrotar. I seria bonic, també", afirmava la gimnasta italiana Angela Andreoli.

"M’agrada volar", diu l’Alba. I somriu. "Sí, la sensació de volar m’agrada molt. Soc lliure quan volo", explica. I quan la veus entrenar-se la veus volar. Encara fa calor quan Alba Petisco (Sant Joan Despí, 2003) arriba al Complex Municipal Les Moreres, al nord d’Esplugues de Llobregat. Un racó tranquil, preciós, just al costat del monestir de Santa Maria de Montsió i l’Espai Corberó. Aquí té la seu el CGE Les Moreres, on l’Alba saluda tothom. Ella és la gimnasta que ha arribat més lluny d’un club que fa anys que treballa amb centenars de nenes. "Ara tenim aquesta instal·lació que és una meravella, però els primers anys ens entrenàvem en una vella fàbrica amb sostre d’uralita, era una realitat diferent", explica Emma Miralles, que porta la comunicació del club i, per descomptat, també ha competit com a gimnasta. De la llavor d’un grup d’entusiastes de l’esport han sorgit gimnastes de primer nivell. I l’Alba és qui més camí ha fet.

Just un any abans dels Jocs Olímpics de París, als Estats Units tothom es pregunta si la gimnasta Simone Biles serà a la capital francesa el 2024. I en cas de ser-hi, en quins concursos participarà la considerada millor gimnasta de tots els temps. Després de trencar tots els esquemes als Jocs Olímpics del 2016 a Rio de Janeiro, quan va guanyar quatre medalles d’or, Biles va decidir abandonar gairebé tots els concursos on estava apuntada durant els Jocs de Tòquio. Al Japó, tothom esperava que acabés amb un munt de medalles d’or penjades del coll, però va preferir prioritzar la seva salut, mental i física, ja que no aconseguia concentrar-se prou quan feia determinats salts i perdia la noció d’on era el terra quan girava en l’aire.

El primer llargmetratge del francès establert a Suïssa Elie Grappe ens endinsa en l'experiència d'una gimnasta ucraïnesa obligada a marxar del seu país que viu des de la distància els esdeveniments que el sacsegen. Malgrat que ressoni en el present, Olga no té lloc en la Ucraïna actual envaïda per Rússia, sinó en la de fa gairebé deu anys, quan la revolta de l'Euromaidan va portar a la destitució del president prorús Víktor Ianukóvitx. L'Olga (la també gimnasta a la vida real Anastasia Budiashkina) fuig a Suïssa, terra d'origen d'un pare absent, després que ella i la seva mare, una periodista a l'estil d'Anna Politkóvskaia, siguin víctimes d'un atac. I s'hi instal·la sola, acollida per l'equip nacional de gimnàstica.

La setmana passada Viladecans va veure com dos fills de la seva vila s’enfilaven a podis internacionals amb poques hores de diferència. El ciclista paralímpic Sergio Garrote va proclamar-se campió mundial de contrarellotge al Canadà i afegia així un nou èxit a un palmarès impressionant, i el gimnasta Joel Plata aconseguia la medalla de bronze en el Campionat d’Europa de Munic (Alemanya), amb el tercer lloc a la final de barra fixa. Viladecans ha tingut com a mínim un esportista en tots els Jocs Olímpics des de l’any 1992. I ara Plata ja pensa en els Jocs Olímpics de París del 2024.

Quan Vitali Sxerbo sortia a competir al Palau Sant Jordi, semblava de gel. Encaixava amb els tòpics sobre com havia de ser un gimnasta soviètic. L'únic problema és que ja no era soviètic, tot i que competia amb un mallot amb la falç i el martell sobre el pit. Ara fa 30 anys, Sxerbo (Minsk, 1972) va enlluernar el món convertint-se a Barcelona en l'únic esportista que no fos un nedador capaç de guanyar sis medalles d'or en una mateixa cita olímpica. Només Simon Biles, anys més tard, va anar més enllà que el bielorús a Barcelona.

Mitja tarda al barri de la Mina. Uns nens juguen a futbol al voltant del bust de Camarón de la Isla i d’una parada de menjar arriba l’olor d’entrepans acabats de fer. Gervasio Deferr (Premià de Mar, 1980) hi demana un cafè abans d’entrar al Pavelló d’on han sortit més de 35 campions d’Espanya de lluita. Des de fa 12 anys, aquí també hi treballa el club de gimnàstica que s’ha convertit en la nova llar del dos cops campió olímpic en salt de poltre, els anys 2000 i 2004. Mentre Deferr parla amb l’ARA, nenes de diferents edats van entrant al gimnàs. Algunes amb dessuadores d’Open Arms. D’altres, amb samarretes de grups de música. Abans de l’entrevista, Deferr vol que toquem els aparells de gimnàstica, si cal pujant-hi a sobre, perquè entenguem com arriba a ser de complicada la gimnàstica. Un peu mal col·locat i pots acabar amb un os trencat. No és un esport fàcil, com no ha estat fàcil la vida de Deferr, que acaba de publicar El gran salto (Península), on explica el seu descens als inferns un cop va retirar-se de l’esport. Després de passar per un centre de desintoxicació, veu les coses d’una manera diferent. “He madurat tard”, diu somrient.

Simone Biles, la gimnasta més llorejada de la història, no volia ser dimecres al Congrés testificant davant una comissió del Senat sobre la mala gestió de l’FBI en un dels casos d'abusos sexuals més greus de la història dels Estats Units. Asseguda a la taula dels testimonis al costat de tres de les seves antigues companyes de l'equip nacional dels Estats Units, Biles va dir que no podia imaginar-se estar menys còmoda. Però va decidir dirigir-se públicament als legisladors per a ella mateixa, com a supervivent d'aquests abusos, però també per a altres atletes, especialment joves, als quals se sent obligada a protegir.

P ànxing, sòfing, maratons de sèries al sofà... Si aquests són els únics esports que practiquem habitualment al menjador potser és hora de començar a replantejar-nos si el nostre espai domèstic es pot reconvertir en un lloc per fer exercici. El sedentarisme segueix sent, malgrat que la pandèmia acapari els titulars, un dels principals problemes de salut pública als països occidentals, i les limitacions en la mobilitat actuals no han fet sinó agreujar-lo. Però això no ha de ser necessàriament així: hi ha molt bones raons per fer esport a casa, i no, no totes tenen relació amb la pandèmia. Més enllà de la protecció contra el covid-19, si no som gaire constants amb l’exercici, poques excuses es poden donar per no fer-ne quan l’únic que cal és posar-se la roba, les sabatilles esportives i engegar l’ordinador. I no sempre cal tenir molt d’espai o gastar-se els cèntims en equipament per entrenar-se a casa. Cal, això sí, conèixer l’estat de forma i els límits propis i tenir una mica d’idea del que es vol aconseguir, per no lesionar-nos. Aquí us presentem unes quantes propostes; segur que en trobareu alguna que s’adapti als vostres gustos i possibilitats.

Quan tenia només quatre anys, Nora Fernández (Girona, 1999) va tenir clar que volia ser gimnasta. S’hi va esforçar tant que el seu somni es va acabar complint, i de quina manera: el 2014 va aconseguir una beca per poder entrar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Madrid -una ajuda que era renovable cada temporada- i tres anys més tard es va proclamar campiona de la Copa d’Espanya. També ha participat en prestigioses proves internacionals com la Copa del Món o als Jocs Mediterranis de Tarragona amb la selecció espanyola, entre d’altres. Però les repetides lesions que ha patit, agreujades per un últim any i mig complicadíssim a títol personal, l’han obligat a prendre una decisió dura i dir prou. La primera lesió va ser a l’espatlla; la segona, al canell dret, i la tercera, al genoll. La prometedora esportista gironina del Salt Gimnàstic Club ha hagut de posar el punt final a la seva trajectòria esportiva abans d’arribar als 20 anys, molt abans del que hauria desitjat.

Simone Biles és un símbol de la història de l’esport amb 22 anys. Ha estat capaç de deixar una empremta a l’altura dels grans fenòmens de masses sent encara una adolescent. El seu llegat serà exagerat. La gimnàstica artística té uns tempos de competició molt particulars, i el marge per fer créixer el seu palmarès és ampli. Els seus exercicis seran el gran atractiu del Jocs Olímpics de Tòquio 2020, però l’espera es farà llarga.

Va passar fa uns dies a Tenerife. Els pares de les nenes que fan gimnàstica rítmica al Club Tazmania de Los Realejos van voler fer un homenatge a l'esforç i la dedicació de les seves filles fent-los una sorpresa. Sense cap vergonya i havent-se entrenat prèviament, set pares van saltar a la pista per fer diversos exercicis amb cèrcol i a terra per demostrar el seu suport a les joves esportistes.

Un 10 per la perfecció i el bon humor. Aquesta és la puntuació que es va endur la gimnasta nord-americana Katelyn Ohashi en l'exercici que va fer aquest cap de setmana i que s'ha fet viral a les xarxes socials. Els jutges van atorgar-li un 10 en la seva rutina i va rebre, també, l'ovació del públic.