Després d’una novel·la i un llibre de relats que la van convertir en un fenomen literari, Marta Jiménez Serrano (Madrid, 1990) salta de Sexto Piso a Alfaguara amb un llibre sobre un fet traumàtic personal. Oxígeno comença amb ella inconscient al terra del lavabo de casa i acaba quan obre els ulls. Entremig, un relat que entrellaça la narració dels fets, la visió dels testimonis, la hipòtesi i retalls de diari i de lleis, en una negociació constant amb la seva intimitat, sense victimisme ni morbositat. "No vaig arribar al coma, però gairebé –escriu–. Aquesta és la història d’aquest gairebé".

En aquest 2025 en què commemorem el mig segle de la desaparició física de Francisco Franco, hi ha veus interessades –interessadíssimes– que asseguren que no queda res del caudillo en la nostra societat. Són veus que ressonen entremesclades amb les que proclamen, des del Congrés dels Diputats, que la dictadura va ser una època de pau i progrés o les que, des de la selva d’internet, alliçonen els joves actuals per sumar-los a l’onada reaccionària i ultra de mig món.

Tenint en compte que la desesperació abunda a El càntic del profeta (Periscopi/Alfaguara, 2024), últim premi Booker, és normal que l'autor, l'irlandès Paul Lynch (Limerick, 1977), no sigui l'home més lluminós i afable. La claustrofòbica, magnètica i brillant història que planteja a la novel·la arrenca amb una visita de la policia a casa de l'Eilish, microbiòloga i mare de quatre fills, per advertir-la que el seu marit, en Larry, hauria de deixar de banda les activitats sindicals si no vol tenir problemes amb les autoritats. L'home no trigarà a ser detingut i empresonat en algun lloc que l'Eilish desconeix. Aquest és el punt de partida d'un seguit de prohibicions, violència institucional i retallades de drets per part del govern d'extrema dreta que mana a la Irlanda de la novel·la. El càntic del profeta, traduïda al català per Marc Rubió, ha estat descrita com a distopia, però malauradament es llegeix com la crònica d'alguns dels punts més foscos del nostre present.

Una nit que ha pres MDMA i se sent en pau amb el món, la protagonista d'El celo (Alfaguara, 2024), de Sabina Urraca (Sant Sebastià, 1984), es troba un gos abandonat i se l'emporta a casa. Conviu amb l'animal mentre pren ansiolítics i prova d'evitar pensar en el passat fins que va a parar a un grup de teràpia i allà, gràcies al fet d'escoltar les històries d'altres dones –joves i madures–, s'adona que ella també amaga una història de maltractament a dins i que necessita compartir-la. És el punt de partida de la tercera novel·la d'una autora que, en paral·lel a llibres com Las niñas prodigio (Fulgencio Pimentel, 2017), ha practicat el periodisme gonzo, assistint a parts en directe o explicant com va anar l'experiència de quedar amb el seu principal hater, i que també ha editat llibres com Panza de burro, el celebrat debut d'Andrea Abreu (Barrett, 2020).

Joël Dicker (Ginebra, 1985) ha passat per Barcelona en una de les seves gires frenètiques per presentar nova novel·la, Un animal salvatge (La Campana / Alfaguara), traduïda al català per Imma Falcó García. Es tracta d'un thriller que funciona –i perdó per la broma– com un rellotge suís. D’una banda, s’estructura com un compte enrere imparable de vint dies fins a arribar a un robatori i, de l’altra, inclou els seus habituals salts d’espai i temps que aprofundeixen en els personatges. Aquí tenim una parella perfecta, rica i exitosa, l’Arpad i la Sohpie, i els seus veïns més convencionals i insatisfets, que els admiren i els segueixen de prop; potser massa. Dicker hi aborda des d’un nou angle els seus temes: què s'amaga sota les aparences, les convencions socials, la força de l’instint, la por i, al capdavall, "el sentit de la vida".

Ottessa Moshfegh (Boston, 1981) no és l'escriptora més simpàtica del món. Potser seria estrany que ho fos, tenint en compte que els personatges dels seus llibres són mariners alcohòlics i assassins (McGlue, 2014), joves còmplices de crims (Eileen, 2015), noies que s'atipen de somnífers i relaxants per fugir del món insuportable on viuen (El meu any de repòs i relaxació, 2018) i adolescents que pateixen tota classe de vexacions en plena Edat Mitjana (Lapvona, 2022). L'autora nord-americana ha visitat Barcelona per primera vegada amb motiu de la publicació, en català i castellà, de la seva primera novel·la, McGlue (Angle/Alfaguara; traducció d'Alexandre Gombau). Asseguda en una petita cadira d'una sala gegant del CCCB –com si estigués atrapada en un relat claustrofòbic de Franz Kafka–, Moshfegh respon les preguntes amb una barreja d'introversió i desgana, mentre fa glops mínims d'una tassa de te.

Barcelona comptarà, a partir d'aquest cap de setmana, amb un nou festival literari anual dedicat al young adult, una tendència literària que fa furor entre els adolescents perquè els converteix en protagonistes de novel·les romàntiques, fantàstiques i de misteri i n'exposa les pors, els reptes i les misèries. El Crush Fest aposta per una etiqueta amb una rendibilitat comercial creixent: actualment, segons dades de la Federació de Gremis d'Editors d'Espanya, el young adult mou 2.700 milions d'euros, xifra que representa un 17% de les vendes totals del sector.

Julio Cortázar és molt més que l'artífex de Rayuela, aquella novel·la que es podia llegir des del capítol 1 o començant pel capítol 73 i seguint un ordre alternatiu proposat per l'autor. Publicada el 1963, Rayuela va consagrar l'argentí, que en aquells moments estava a punt de fer 50 anys i ja tenia una fructífera trajectòria com a narrador.

Ara que hi ha més ficcions i no-ficcions de caràcter rural que arbres en tota la península Ibèrica, resulta interessant, fins i tot revelador, que arribi un autor mexicà i ens recordi que, per conviure realment amb la natura, no hi ha res com viatjar a Llatinoamèrica. Jordi Soler acaba de publicar Los hijos del volcán, un thriller selvàtic ambientat a l’estat mexicà de Veracruz, on precisament l’autor es va criar després que el seu avi, artiller republicà, abandonés Catalunya fugint del franquisme. Soler va passar la infantesa en una finca cafetera fundada per exiliats espanyols –de la qual, per cert, ja va parlar a les novel·les Los rojos de ultramar (Alfaguara, 2004) i La última hora del último día (RBA, 2007)– i és en aquest mateix paisatge on ha ambientat aquesta nova narració.

El mes de desembre del 1992, quan l'URSS acabava de desintegrar-se, la periodista Olga Merino va fer les maletes per instal·lar-se a Moscou, on va acabar passant cinc anys. "La meva intenció era anar-me'n a algun país llatinoamericà, però vaig canviar de plans quan la corresponsalia de Moscou va quedar lliure", recorda. Aquella experiència va donar desenes de cròniques i reportatges per a El Periódico. "Paral·lelament, i com he fet sempre, anava omplint llibretes amb tot el que veia, les semblances i diferències amb el que coneixia. També el que llegia: la literatura m'explica el món, i més la d'un país tan complex com Rússia", afirma.

Antonio Scurati (Nàpols, 1969) ha trobat en la vida de Mussolini el material perfecte per construir una obra mestra. Tant a M, el hijo del siglo com a la seva continuació M, el hombre de la providencia (Alfaguara), Scurati ens planteja un viatge no només a una època determinada, sinó a l'interior d'una de les ments que més van influir en el segle XX.

¿Es pot olorar el feixisme? ¿Es pot experimentar en el propi cos el malestar que provoca la pèrdua de les llibertats? El que difícilment els llibres d’història poden arribar a transmetre ho aconsegueix Antonio Scurati en un dels projectes literaris més ambiciosos que ha vist el segle XXI. Després de M. El hijo del siglo, en què es narra l’ascens al poder de Benito Mussolini, ara arriba la segona part: M. El hombre de la providencia, que se centra en la construcció de l’estat feixista entre els anys 1925 i 1932.

De la nord-americana Otessa Moshfegh (Boston, 1981) s'ha dit que escriu "com una cirurgiana" i també "com una assassina en sèrie", recorda l'editora d'Alfaguara, María Fasce. La majoria de lectors van descobrir-la gràcies a la seva novel·la més celebrada –i potser la més devastadora–, El meu any de repòs i relaxació (en castellà publicada el 2018). Hi explicava un any en la vida d'una jove que ha perdut la feina i decideix tancar-se al seu pis per entrar en un estat d'hibernació, acompanyada d'una quantitat ingent de fàrmacs. Després va venir la pandèmia, i és probable que es llegeixi de manera diferent ara que, fa dos mesos, ha sortit a Angle la traducció al català d'Alba Dedeu.

L'escriptor Luis Mateo Díez ha estat guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles 2020 en reconeixement a tota la seva obra literària, tal com ha informat el ministeri de Cultura i Esport. Aquest guardó està dotat amb 40.000 euros.

"Intentaré dir-te coses de veritat i que no hagi explicat en entrevistes anteriors", es proposa Bernardo Atxaga a mig matí en un dels sofàs de l'Hotel Hesperia de Barcelona. Traduït a trenta-dues llengües, l'escriptor basc presenta, pocs mesos després de rebre el Premio Nacional de las Letras –dotat amb 40.000 euros– una de les seves novel·les més ambicioses, Casas y tumbas (Alfaguara), que arrenca a la dècada dels 70 al poble d'Ugarte, amb l'Elías, un adolescent que ha deixat de parlar després de l'estada en un internat. A partir d'aquesta primera història iniciàtica, el llibre va canviant d'escenaris i de personatges per mostrar una societat que es transforma. Ho fa amb l'habitual singularitat i amb una aparent senzillesa, rere la qual bateguen alguns dels grans temes de la literatura: la radicalitat de l'amor, la importància de l'amistat o el dolor per la malaltia greu d'una filla.

“A 'Tiempos recios' parlo d’una Llatinoamèrica odiosa, menyspreable i amb violència que és la dels dictadors –comentava Mario Vargas Llosa ahir al migdia, durant la presentació a la Casa Amèrica de Madrid de la dinovena novel·la de la seva trajectòria–. Afortunadament, avui les dictadures militars ja no existeixen, encara que en quedin d’ideològiques, com les de Veneçuela, Cuba i Nicaragua, i també quedin democràcies imperfectes impregnades de populisme”.

Tot i que al llarg de la seva vida força itinerant va anar publicant els 76 contes que, fins que no es digui el contrari, constitueixen el total del seu llegat literari, ningú recordava Lucia Berlin (Alaska, 1936 - Los Angeles, 2004) quan l’any 2015 als Estats Units van publicar una antologia seva que portava per títol Manual per a dones de fer feines, on el pròleg de Lydia Davis ja era garantia de qualitat. Les traduccions catalana i castellana d’aquell volum que reparava una injustícia flagrant van arribar a convertir-se aquí, com qui diu, en el llibre de l’any. ¿Podia passar amb un volum de narrativa breu? Sí, encara que per regla general menyspreem l’essència literària i ens aboquem a aquest gran contenidor de paraules en bona part inútils que és la novel·la.

L'últim diari inèdit del premi Nobel de literatura portuguès José Saramago, escrit l'any 1998 i fins ara oblidat al seu ordinador, serà publicat aquesta tardor, segons avança l'editorial Alfaguara. El volum es titularà en espanyol 'El cuaderno del año del Nobel', va ser escrit l'any en què va l'escriptor va rebre el guardó i sortirà en castellà l'11 d'octubre, tres dies després que aparegui en portuguès.

Fa cinc anys que el novel·lista suís Joël Dicker passeja per mig món gràcies a 'La veritat sobre el cas Harry Quebert' (La Campana / Alfaguara). La novel·la, que va causar una gran divisió d’opinions a França -de l’elogi d’acadèmics com Marc Fumaroli o de crítics molt coneguts com Bernard Pivot a l’acusació d’haver plagiat 'La taca humana', de Philip Roth-, es va convertir en un fenomen de vendes: des que va arribar a les llibreries a finals del 2012 se n’han venut més de cinc milions d’exemplars en 40 llengües.

Els tres candidats al premi Cervantes 2017 que s’havien filtrat hores abans del veredicte eren el poeta veneçolà Rafael Cadenas (Barquisimeto, 1930), la poeta uruguaiana Ida Vitale (Montevideo, 1923) i el narrador nicaragüenc Sergio Ramírez (Masatepe, 1942). Era pràcticament segur que el guardó públic més ben dotat de les lletres castellanes –el ministeri de Cultura espanyol atorga 125.000 euros al guanyador– aniria a parar a les mans d’un autor llatinoamericà i d’una literatura amb poca presència al palmarès.