La població de porcs senglars a Catalunya era de més de 200.000 exemplars a Catalunya abans de l'arribada de la pesta porcina africana (PPA) i de més de 2,4 milions al conjunt de l'estat espanyol. Són les xifres que ha revelat el primer mapa europeu de densitat de senglars, elaborat pel Grup d'Investigació en Sanitat i Biotecnologia de l'Institut d'Investigació de Recursos Cinegètics (IREC) i el consorci europeu ENETWILD.

Les condolences per la mort del papa Francesc s'han estès arreu del món. Les banderes han onejat a mitja asta pel traspàs del pontífex en països tan diferents com els Estats Units, Polònia, Itàlia, el Brasil, Moçambic o l'Índia, mentre que a l'Argentina, el seu país natal, s'ha decretat un dol nacional de set dies. A mig camí, Espanya va declarar tres dies de dol, una decisió que el Govern va replicar a Catalunya i que ha afectat els actes oficials per Sant Jordi. Més enllà del que significa el Papa per a la comunitat catòlica, els governs socialistes han justificat la decisió emparant-se en el lideratge "moral" de Francesc i la seva defensa dels pobres, els immigrants i les víctimes de la guerra al món. Ara bé, ¿és possible la declaració de dol nacional per la mort d'una figura religiosa en un estat que, com l'espanyol, és aconfessional?

Cada entrevista a Fernando Caballero sobre el seu llibre Madrid DF és una exposició descarnada de la ideologia de les elits de la capital espanyola, ideologia hegemònica a la ciutat i impregnada a tot l'espanyolisme a través de la centralitat que la mateixa capital té a l'Estat. A l'entrevista publicada a l'ARA, Caballero diu que el projecte de Madrid DF és convertir la capital en la versió positiva de Blade Runner; és a dir, una megaurbs construïda sobre l'esperança dels perifèrics de trobar-hi una via d'escapament al seu destí de ser usats com a bestiar humà global. Caballero està tan alienat amb el seu projecte que ni s'adona que el que ens vol vendre és precisament la ciutat de Los Angeles a Blade Runner, una megalòpolis miserable on tota via d'escapament està trampejada i el triomf personal és pura simulació.

Sense caure en el tremendisme, la situació del català és preocupant. No només per les dades negatives que es desprenen de la recent enquesta del CEO, ja que aquestes responen a la percepció subjectiva de 2.700 persones enquestades, sinó perquè les dades sociolingüístiques reals corroboren que no es pot fer vida íntegrament en català. Només cal veure les situacions de discriminació lingüística en el comerç digital denunciades per la Plataforma per la Llengua i de les que es feia ressò aquest diari: "Si no em dius el DNI en castellà no et podré donar el paquet". Això es deu a múltiples factors, alguns de tan inexorables com el demogràfic. Aquí no hi ha més remei que les administracions (totes) facilitin l’aprenentatge tant a les aules d’acollida com a escala curricular dels infants i joves, sense descurar l’oferta de cursos del Consorci per a la Normalització Lingüística.

El conseller d'Educació de la Comunitat de Madrid, Emilio Viciana, ha lamentat en una intervenció en una àgora inspiradora (el Fórum Europa que organitza Nueva Economía Fórum, tu ja m'entens) que “la violència està absolutament demonitzada”. La violència, pel que es veu, també deu haver estat cancel·lada per la cultura woke: ja no es poden fer acudits d'homosexuals i ja no es pot ventar un mastegot a un dolent sense que t'ho recriminin. Al conseller Viciana el preocupa que això pugui tenir una incidència negativa en l'aprenentatge de les criatures, i fa una crida a educar-los en la violència. “Volem explicar als alumnes que la violència en ocasions pot estar justificada”, va dir, atès que “la policia, la Guàrdia Civil o l'exèrcit han d'actuar”. I va afegir que “no tota violència és dolenta de per si, existeix violència que lamentablement és necessària”. Viciana, que no té coneixements ni experiència en educació, va accedir al càrrec el mes de juny passat. És, per tant, un ayuser en tota regla, que va ser rebut amb entusiasme per les associacions d'escola privada i concertada, i que percep un salari de 100.556,52 euros a l'any per dir coses com les que acaba de llegir vostè.

El temps ha anat justament rehabilitant l’obra de govern del president Pujol. L’edició Cuyàs de les seves Memòries és també un magnífic tractat de fer país i de fer política, el seu codi binari d’abans que la informàtica comptés en base dos. I en base dos es refereix a l’independentisme: a l’últim volum (Proa, 2012), capítol “El Mont Blanc”, citant Raimon Galí, i a l’epíleg, amb Vicens i Vilar, que en l’esdevenir diacrònic és quan es troba de valent amb el tema, la revifalla d’una idea tant potent com tant de temps minoritària, que comença a esdevenir pragmàtica a partir del president Mas, tot i que potser hagi de passar una nostrada travessia del desert abans que se li reconegui copyright en la regeneració 3.0 de l'independentisme.

L’adjectiu històric s’adjudica amb una frivolitat esbalaïdora als esdeveniments més diversos. Amb tot, i ateses tant les forces implicades com els acords assolits, es fa difícil no pensar que l’entesa per a la investidura de Pedro Sánchez, i la legislatura subsegüent, entra de ple dret dins la categoria reservada als fets realment històrics. 

Ahir vam celebrar el desè aniversari del Comarques Gironines. El balanç d’aquests deu anys d’informació i opinió no pot ser més esplèndid, gràcies a la qualitat dels professionals que hi ha al darrere i al múscul informatiu del territori. La ciutat de Girona i les comarques que van de la frontera a la Tordera generen una actualitat intensiva. Girona ha experimentat una transformació espectacular per sostinguda que ara ja no s’acaba a les pàgines de turisme o de gastronomia sinó que obre seccions com la d’Esports, i aquest fenomen multiplica el valor de la marca i crea noves i a vegades contradictòries realitats.

Fa gairebé deu anys, quan vaig entrevistar-lo per a L’Avenç, Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, em va dir que, a classe, explicava als seus alumnes que ells no tenien relació amb l’Estat: “Vosaltres teniu relació amb la comunitat autònoma d’Andalusia; naixeu en un hospital, aneu a una escola, transiteu per unes carreteres que estan gestionades per la comunitat autònoma, com ho estan els serveis socials i culturals”. I continuava: “La gestió de la vida quotidiana és en mans de les comunitats autònomes, que s’han convertit en uns ens amb un poder extraordinari”. Però, afegia, el creixement en recursos dels poders autonòmics havia sigut compatible amb “l’Estat més fort que hem tingut en tota la història d’Espanya” –una cosa que el catedràtic andalús valorava molt positivament, convençut que “el model autonòmic d’Espanya havia funcionat d'acord amb una premissa no escrita: que l’enfortiment de les parts no podia conduir a l’afebliment del tot, sinó que l’enfortiment de les comunitats autònomes havia de traduir-se simultàniament en un enfortiment de l’Estat”.

És conegut què signifiquen termes com infanticidi (matar infants) o parricidi (matar familiars directes). Tanmateix, el diccionari de l’IEC no té entrada per a austericidi, que s’ha significat com l’austeritat mata. Per analogia, però, fora més pertinent significar-ho com a matar l’austeritat. 

Les negociacions per a la formació d’una majoria parlamentària a les Corts espanyoles han obert, un cop més, el meló de les balances fiscals. Dissortadament, les dades disponibles són poques perquè successius governs centrals han cultivat l'opacitat en molta informació necessària per calcular-les. L'única vegada que s'han calculat oficialment va ser el 2008. En aquella ocasió una comissió d’experts va fixar consensuadament els criteris de càlcul, es va disposar de la informació i es van poder calcular per a l’any 2005 per a totes les comunitats autònomes (CA). En van resultar quatre mètodes: flux monetari (on es fa la despesa) i càrrega-benefici (a qui beneficia la despesa), ajustats per dos criteris diferents de distribució de l’impost de societats i dels interessos del deute. Posteriorment, es van perfeccionar aquests ajustos sota el concepte de “neutralització” (ajust per l’existència de dèficit o superàvit en els comptes públics estatals). 

Que a les Corts espanyoles es pugui parlar el català amb normalitat –i l’aranès, el basc i el gallec– és una bona notícia. Fins i tot, des d’una perspectiva independentista, crec que cal rebre amb satisfacció que s’hagi aconseguit allò que fins fa quatre dies era autoritàriament rebutjat. És cert que encara cal veure quina repercussió tindrà aquest reconeixement en el conjunt de les relacions entre l’administració espanyola i els ciutadans que tenim aquestes llengües com a pròpies, o en qüestions tan rellevants i encara no resoltes com la de la unitat del català. Però que es reobrin vells debats no resolts i se n’encetin de nous és positiu. 

El nou conseller de Cultura del govern valencià serà Vicente Barrera, un torero de Vox. Ho posa Santiago Segura en un guió de Torrente i l'hi fan treure per fàcil.

“Las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra” és un final adequat per a una novel·la que comença en un piquet d’afusellament. Els comunistes i els catalanistes van ser passats per les armes en quantitats i qualitats de pogrom després de la guerra, i després de passar les pàgines de tota la novel·la del gran García Márquez i arribar a aquell final, haurien tingut uns i altres la possibilitat de canviar les dues principals rèmores de l’Estat: la monarquia i l’Espanya uninacional. Però no ho van fer.

En relació amb Catalunya, l’estat espanyol ja no pot ser considerat un estat de dret. En relació amb Catalunya, el govern espanyol actual és un govern inútil.

Primer. Quatre anys llargs després de la seva sortida de la Moncloa, ja podem afirmar-ho amb rotunditat: Mariano Rajoy Brey ha estat un dels polítics més mediocres i nefastos que han ocupat, sota un règim parlamentari, la presidència del govern d’Espanya. I mira que n’hi ha per triar! Al seu costat, personatges característics dels tripijocs polítics de la Restauració alfonsina, com ara el comte de Romanones –el travieso conde, segons l’anomenava la premsa madrilenya–, semblen estadistes de la talla de Bismarck.

La setmana passada, el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides va emetre un dictamen en el qual va concloure que l’estat espanyol va vulnerar els drets fonamentals d’Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Josep Rull quan, l’any 2018, el Tribunal Suprem els va suspendre el seu escó com a diputats del Parlament de Catalunya pel fet d’estar investigats del delicte de rebel·lió i, alhora, estar en situació de presó preventiva. A Catalunya, aquesta resolució ha estat àmpliament comentada i, com és costum, el Madrid polític i mediàtic, el del sostenella y no enmendalla, ha fet com si sentís ploure i ha desviat l’atenció parlant més de la validesa que tingui que no pas d’allò que diu.