Un dia oblidarem Gaza, igual com hem començat a oblidar Ucraïna. Exercir la memòria costa. És més fàcil girar full, mirar endavant com si no hagués passat res. Després d'una guerra, fins i tot és humanament comprensible callar i deixar enrere el dolor, encara que també suposi soterrar les injustícies. D'aquesta mala memòria s'aprofiten els nous règims, els vencedors de la història. L'oblit, que té una part psicològicament saludable, és també criminal. Com s'explica, sinó, el que està fent Israel a Gaza? S'ha dit molts cops i és ben real: la història l'escriuen els vencedors. Els vençuts prou feines tenen a sobreviure.

Què hauria dit Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) del neofranquisme que torna a campar alegrement per les Espanyes, cosí germà del populisme autoritari neoliberal dels Milei, Bolsonaro, Trump, Orban, Meloni, Le Pen, Wilders i companyia? Com esbudellaria el Vox d’Abascal i el PP d’Ayuso? La seva principal estudiosa, Mari-Paz Balibrea, va negar-se aquest dijous elegantment a fer de mèdium del seu autor de referència, però sí que va deixar clara una cosa: “El Manolo estaria presentant batalla mediàtica i intel·lectual per la raó democràtica, només me’l puc imaginar combatiu”.

Aquest dimecres al vespre, en un mercat/espai de la Boqueria de mitjans d'octubre que semblava agost per la calor, les mosques i els turistes, cinc dames de l'escriptura gastronòmica i dels dits food studies –una perversió intel·lectual més dels cultural studies– es van aplegar per imaginar quins serien els restaurants que ara freqüentaria Pepe Carvalho, el famós detectiu creat per Manuel Vázquez Montalbán. Una bona excusa per parlar de cuina i cuines més enllà dels receptaris, siguin els tradicionals o els desconstruïts. Les cinc dames –Rosi Song, Anna Riera, Rebecca Ingram, Yanet Acosta i Inés Butrón– van teoritzar també sobre quina mena de cultura gastronòmica hi ha a la Barcelona de la tercera dècada del segle XXI.

Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) deia que la tercera universitat de la seva vida havia estat la presó, i va ser aquesta la que va acabar esperonant la seva literatura. Després d'estudiar filosofia i lletres i de passar per l'Escola de Periodisme de Barcelona, l'escriptor va ser condemnat, el 1962, a tres anys de presó per haver participat en una vaga de suport als miners d'Astúries. A dins d'una cel·la va créixer la idea per a la seva primera novel·la, Los papeles de Admunsen, escrita entre l'ingrés a la Model i el 1965.

L'abril era el mes més cruel per a Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003), segons els versos de Definitivamente nada quedó de Abril, del llibre Pero el viajero que huye. Un abril que va ser el de la mort de Rosa Montalbán, la seva mare ("Eres tú rota Rosa de Abril"; "su sombra era tu sombra / mi viaje terminaba en tu muerte"); "abriles que fueran promesa de eternidad" (I'abril de la Segona República); "nada quedó de abril siquiera el derecho a su añoranza". Un abril que també va ser el de l'inici de la dictadura, el 1939. I aquest octubre, l'octubre de l'aniversari de la seva mort, és el mes del retrobament emocional i intel·lectual amb l'autor vint anys després que se li parés el cor a l'aeroport de Bangkok ("El cartero ha traído el 'Bangkok Post'… la muerte de un ser querido") quan tornava a Barcelona des d'Austràlia. Abril i octubre, fulls del calendari vital i creatiu de Vázquez Montalbán.

La primera Transició espanyola –la del franquisme a la democràcia tutelada– va quedar resumida en un pit de dona: un dels de Susana Estrada, que, amb naturalitat, el febrer de 1978 el va alliberar davant del llavors alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván. El viejo profesor va entomar la rebel·lia del mugró de l'actriu, musa i vedet sense escarafalls durant l'acte de lliurament d'un premi amb què el diari Pueblo la va reconèixer. La premsa estrangera va reproduir la instantània i en un excés habitual de la professió, va titllar l'actitud d'Estrada de símbol de les noves llibertats de l'Espanya postfranquista, quasi democràtica. Va ser un miratge, és clar. Perquè mentre espanyols, andalusos, bascos, catalans i gallecs en quedaven hipnotitzats, es va consumar "la transició com a derrota", segons les paraules de Gregorio Morán.

Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) va ser un dels nostres millors periodistes i un novel·lista excepcional, un dels cims de la literatura del segle XX. Va néixer i va morir com si fos el seu principal personatge de ficció, el detectiu Pepe Carvalho: els paisatges de la seva infantesa al Barri Xino i el Raval, i el Bangkok on es desenvolupava una de les històries de la sèrie.

'Autobiografía del general Franco'

Manuel Vázquez Montalbán. Editorial Navona. 880 pàg. 30 euros

Ernesto Amescua, director d'una prestigiosa editorial madrilenya, proposa a Marcial Pombo, un escriptor de segona, militant comunista i antifranquista de tota la vida, que presti la seva veu al general Franco i que escrigui una falsa autobiografia del dictador, a canvi d'un generós contracte a sobre de la taula, capaç de comprar tota mena de voluntats. Pombo, amb problemes econòmics, no pot refusar l'oferta. La proposta, el relat de la pròpia vida engiponat per l'impostat Franco –necessàriament recorda el Raza, de Jaime de Andrade, base per a la pel·lícula homònima de Sáenz de Heredia–, no pot tenir més resultat que una hagiografia. Però Pombo, encara amb la dignitat o el record de la dignitat de la lluita contra la dictadura, decideix que al text del ghostwriter de Franco oposarà una altra versió dels fets, un soroll: el dels vençuts, dels quals és un bon representant, per incloure-hi veus que recullin la pròpia experiència familiar d'oposició al règim i la d'altres testimonis que contradiuen la història oficial. Aquest és el plantejament metaliterari d'una de les obres més ambicioses de Manuel Vázquez Montalbán, publicada a la dècada dels noranta del segle passat (octubre del 1992), i que ara, trenta anys després, recupera Navona Editorial.

]]>

Aquest dimecres, a la seva altra ciutat, l'adoptiva Milà, ha mort víctima d'una llarga malaltia la poeta, traductora i pintora Hado Lyria. Va néixer fa 82 anys a la població dels Alps francesos de Laye, però es va traslladar a Barcelona de ben petita, fins al punt de sentir-se barcelonina. Nascuda com a Myriam Sumbulovich, era la filla d'un "sefardita de Sarajevo", com ella mateixa es va autodefinir en alguna ocasió. Per al món de la cultura catalana i espanyola el nom de Hado Lyria (el destí de les flors) potser no és gaire conegut, llevat d'aquells amants de la poesia que hagin pogut llegir el seu volum Delenda, publicat a Visor el 1999. Però a Itàlia és tota una referència per als amants de la literatura en castellà i català, gràcies a la seva tasca com a traductora, entre altres, d'algunes de les obres de Montserrat Roig, de pràcticament tota la de Manuel Vázquez Montalbán, de la de Marsé, de la de Jorge Luis Borges o Rafael Chirbes.

]]>

La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

He celebrat els 10 anys de l’estrena de Girls. En el seu moment no vam ser conscients de la importància que tindria aquesta sèrie creada per Lena Dunham. Cal reconèixer que, tot i els seus defectes, Girls va ser pionera a l’hora de posar dones joves al centre d’una història, amb les seves imperfeccions i neures, en què vam poder emmirallar-nos i descobrir, per fi, que les dones no hem de ser sempre perfectes.

]]>

Moltes de les coses que van bastir la meva educació sentimental ja tenen cent anys. Per exemple, enguany es commemoren els centenaris de Fernando Fernán Gómez (hi ha llibre, les seves memòries El tiempo amarillo, Capitán Swing, 2021), de Georges Brassens (de novetats hi ha, entre altres, Escritos libertarios, publicat a Pepitas de Calabaza, 2021; i d'abans el còmic de Joann Sfar Brassens, la libertad, Ed. Fulgencio Pimentel, 2012) i del tebeo Pulgarcito (a propòsit del qual acaba de sortir el llibre d'Antoni Guiral 100 años de Pulgarcito. La revista donde empezó todo, Bruguera, 2021).

]]>

“Yo no soy patriota de mi medio”, em va dir Manuel Vázquez Montalbán en preguntar-li què opinarien a El País d’una crònica sobre el conflicte basc, bastant allunyada de la línia oficial del diari, que desestimava donar veu a les fonts abertzales, i encara més les de fora de la llei, que jo li havia presentat, en un viatge inoblidable de clandestinitats retrobades, poc abans de la seva mort.

]]>

Si existís una novel·la negra mediterrània com a tal –Carvalho, Guido Brunetti, Salvo Montalbano o Kostas Jaritos, però també el Fabio Montale de Jean-Claude Izzo, per exemple–, amb característiques contraposades amb una de nòrdica –la que escriuen des de Camilla Läckberg fins a Henning Mankell, Jo Nesbo, Stieg Larsson o Kati Hiekkapelto, per citar només uns quants autors–, potser un dels aspectes que cridarien més l’atenció –que criden més l’atenció, de fet– és la manera diferent que tenen d’acostar-se al menjar. I és que en alguns casos gairebé ni s’hi acosten: per exemple el Kurt Wallander de Mankell, que sembla que només viu de l’aire i del cafè, sense el qual, comenta sovint, “no seria possible la feina policial”.

]]>

Al gener va fer cent anys de la publicació al Regne Unit de la primera novel·la d’Agatha Christie, El misteriós cas de Styles. Va suposar el debut de l’excèntric detectiu belga Hercule Poirot i del narrador de les seves aventures, el capità Arthur Hastings. El Times Literary Supplement en va parlar setmanes després de l’estrena. El 3 de febrer del 1921 feia aquesta consideració, una mena d’elogi enverinat –mai més ben dit–: “L’únic defecte que té aquesta història és que resulta gairebé massa enginyosa...” 

]]>

Política i literatura no són termes antagònics, sinó actituds davant la vida. Però, llavors, es tracta d'actituds incompatibles? Això depèn de la vida, no de la que un porta sinó de la que ens porta. Hi ha èpoques polítiques (avui no és el cas, en diem política del populisme), i en períodes així l'escriptura, la cinematografia, fins i tot l'amor estan impregnats d'una magnitud política que cisella l'existència. Recordeu Lucio Battisti? Va cantar l'amor des del cor dels anys de plom en aquella Itàlia en què el PCI era una extensió dels Uffizi (que Enric Juliana em perdoni).

]]>

En el termini d’un dia s’ha sabut que Guardiola se’n va a jugar amb algun club estranger i que el Camp Nou no es dirà Joan Gamper, sinó Camp Nou o Estadi del Futbol Club Barcelona. Massa per al barcelonisme essencial que considerava Guardiola la connexió possible amb el Barça de Ramallets, Seguer, Biosca, Segarra, Gonzalvo III, Bosch, Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. També frustrats els que s’havien cregut que l’estadi es diria Joan Gamper el dia que tornés la democràcia. [...] Ni Guardiola ni Gamper. Al millor centrecampista que ha tingut mai el Barça li queden dos o tres anys de plenitud futbolística, de lideratge de vestidor i d’emblema nacional-futbolístic. Ara es forma una cua d’hereus possibles des de Xavi a Riquelme passant per Arteta, Iván de la Peña, Iniesta, Gerard, i és que Guardiola ha creat un estil de jugador guaita que ha servit de cànon per a les noves promocions. [...] Tenir un Guardiola com en el passat tenir un Alexanko no és una cosa que es pugui improvisar, tot i que sembla que un dels motius no confessats de Guardiola per marxar és que està cansat de ser l’impertorbable portaveu de tant guirigall i d’entendre’s amb un club amb massa directius i poques idees. Guardiola ha estat considerat una institució catalana, a l’alçada de la Mare de Déu de Montserrat o del pa amb tomàquet, però no per tot el barcelonisme. Des que va marxar Cruyff certs sectors del nuñisme han fet una sistemàtica campanya contra Guardiola, molestos pel seu excessiu caràcter emblemàtic i perquè era imprescindible per compensar la frenètica estrangerització de l’equip iniciada sobretot per l’estranya parella Núñez-Van Gaal. La campanya anti-Guardiola ha tingut mitjans de comunicació i professionals de la crítica esportiva que l’han convertit en militància gairebé amb carnet, [...] Guardiola ni marca gols, ni regateja, ni defensa contundentment, però és un extraordinari estrateg del futbol capaç d’obrir forats amb la mirada i de posar la pilota en el seu lloc valent-se tant de la punta dels ulls com de la bota. És també un líder al camp, aquest futbolista somiat per tots els entrenadors intel·ligents, capaç d’aglutinar el talent dels seus companys, especialment en els moments difícils. De Guardiola ha molestat potser que recités en públic poemes de Martí i Pol per encàrrec del seu amic Lluís Llach [...] El futbolista contemporani sap que els seus pitjors enemics ja no són els àrbitres ni les donotes, sinó els entrenadors i els directius perquè aconsegueixen identitat a costa seva i els utilitzen sense pietat. [...] Desguardiolitzat i desgamperitzat, el Barça corre el risc de deixar de ser més que un club per convertir-se, per exemple, en una ensaïmada.

]]>

Durant anys, la pregunta sobre quina era la gran novel·la que s’havia escrit sobre Barcelona va ser recurrent. Entre els títols que hi apareixien hi havia Vida privada, de J.M. de Sagarra; La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. El consens costava de trobar, i les veus més sarcàstiques asseguraven que si no hi havia cap gran novel·la de Barcelona és perquè encara no existia. “La idea canònica, totèmica, d’una novel·la que ho expliqui tot és impossible”, aventura Andreu Gomila, coeditor amb Diego Piccininno de Barcelona: títol provisional, que acaba de publicar l’Ajuntament de Barcelona amb la voluntat de demostrar que cal defugir la intenció de trobar el llibre més representatiu de la ciutat.

]]>

Casanovas & Lynch ha rebut un extraordinari regal de Nadal avançat. En un acord que es va tancar a primers d'aquest desembre, i que es farà plenament efectiu a partir del 31 de gener de l'any vinent, quan conclogui la transició suau dissenyada a aquest efecte, l'agència literària que dirigeixen Mercedes Casanovas i María Lynch ha aconseguit la gestió dels drets de tota l'obra de Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003), que fins ara estava en mans de l'agència de Carmen Balcells. L'objectiu del canvi és potenciar-la en el mercat audiovisual.

]]>

La ironia, com el marxisme, és una actitud vital i un mètode de coneixement, un sistema d’anàlisi i d’acarament amb la realitat. El llen­guatge és la manera de presentar, compren­si­ble­ment, aquesta anàlisi. La suma de la fórmula seria que sense ironia no hi coneixement possible, i sense el conreu i l’estimació pel llenguatge és impossible la transmissió de cap coneixement. Quan es fa literatura, sense llenguatge no hi ha res. Per això les novel·les i els relats d’Andrea Camilleri són eines quasi perfectes de descripció de la realitat, de la socie­tat en què neix i creix: en aquest cas, la Sicília "mafiosa i sòrdida", que en deia, i els éssers humans que l’habiten i la patei­xen. I és així perquè apleguen aquests pilars fonamentals: la ironia i el treball desbordant per la llen­gua, les dues grans claus de l’obra de l’escriptor. Per a qui durant dècades va ser militant del Partit Comunista d’Itàlia no hi ha millor ortodòxia que aquesta decidida voluntat d'heterodòxia.

]]>