Ja fa bastants mesos que gairebé totes les notícies i comentaris que ens arriben a través dels mitjans són poc agradables i preocupants. No vull pas exagerar aquesta visió, ja que també en rebem alguns d'agradables i esperançadors; però no puc oblidar que tenim, aquí i a tot el món, problemes greus i, cosa pitjor, una gran desorientació que afecta tant les persones com els organismes polítics i econòmics.

És un sentiment que mira cap endins, que recorda el passat, que transmet la idea que no se’ns ha fet justícia. Políticament, el ressentiment és potent perquè parteix d’una humiliació, latent fins que es té l’ocasió de reparació. El temps la dilueix poc. És una reacció produïda per un dany llunyà, però viu, malgrat la distància temporal o física, i que no actua directament en resposta a l'ofensa rebuda.

La pruïja nacionalista derivada de la Renaixença va generar un moviment de solidaritat entre intel·lectuals castellans i catalans que va donar molts fruits: no tots els que potser s’anhelaven, però sí una colla. Des del 1888 fins al 1984, ja en plena transició democràtica, van produir-se diversos contactes i trobades entre uns i altres, començant per l’intercanvi epistolar entre Marcelino Menéndez y Pelayo i Antoni Rubió i Lluch. Menéndez no tenia res en contra de la llengua o la literatura catalanes, i en va preuar molts fruits. Va haver-hi un contacte igualment fructífer entre Joan Maragall i Miguel de Unamuno i Francisco Giner de los Ríos, facilitats pel fet que Maragall, al seu torn, no mostrava cap animadversió radical envers Espanya. Les dues cultures, la catalana i la castellana, van assolir un cert acord de respecte mutu a la Universitat Autònoma de Barcelona als anys de la Segona República.

“No conec a cap independentista que ho hagi deixat de ser”. En les passades eleccions catalanes del 12 de maig els partits independentistes van perdre la majoria absoluta d’escons per primer cop des del 2015. En termes de percentatge de vot, van passar del 51% de les paperetes al 43%. Si fem un cop d’ull a les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió, observem que el percentatge de persones partidàries de l’estat independent era al juliol d’un 40%, uns vuit punts percentuals menys que el març del 2019. Com es pot veure, es tracta de dues xifres que posen en dubte la idea que ser independentista és una actitud immutable i que, un cop s’opta per aquesta preferència, és estrany que es produeixi un canvi.

Fa segles que a Espanya li costa enormement veure la diversitat cultural i nacional ibèrica com una riquesa. La veu com un perill, com un problema, com una nosa. Bascos, catalans, gallecs... El pensament més comú és: per què els costa tant sentir-se senzillament espanyols? El règim del 78 va crear una "Espanya com a estat unitari descentralitzat. L’única solució correcta, un estat federal com ara Alemanya, Àustria o Suïssa, va ser descartada per les forces de la dreta, inclòs l’exèrcit, que seguia les negociacions amb el dit al gallet", escriu el veterà periodista danès Per Nyholm, que no acaba de tenir clar si el federalisme de Sánchez d’ara va de veres.

Sota un soroll mediàtic enorme, en aquest article intentaré traspassar les dues línies de foc del debat partidista del nacionalisme espanyol per intuir per on poden anar els trets pel que fa al pacte entre Catalunya i l’Estat. La idea seria poder neutralitzar-los i assolir una pau definitiva. Com que no hi ha bandera blanca ni comissions tècniques que busquin un acord, aquest objectiu no està garantit. Avui, els polítics, analistes i acadèmics sembla que tots formin part d’un bàndol i tinguin com a reclam acabar amb l’enemic o erosionar-lo, en un exemple d’allò del com pitjor, millor i del peti qui peti.

El 8 d’agost ha estat un dia important, significatiu per a Catalunya. El que és realment transcendent, rellevant i important va succeir al Parlament de Catalunya. Es va materialitzar un canvi de rasant necessari i inajornable. Una presidència socialista que, amb la majoria proporcionada per altres grups d’esquerra i independentistes tips de l’engany del Procés, es disposa a superar la confrontació, divisió i utopia paranoide dels darrers dotze anys. El més destacable és que la majoria no canvia de bàndol, no tracta de substituir un sector del tauler per un altre, sinó justament de superar bandositats i fer la política pràctica que ha demandat la ciutadania catalana. També vol generar un nou marc de convivència, ponts i no trinxeres, un cert sentit de transversalitat i de país. Això és el que representa la presidència de Salvador Illa. Al Parlament es va imposar la concòrdia integradora, la Catalunya un sol poble, enfront de la divisió excloent i sectària. A fora del Parlament no hi havia cap grandesa, més aviat una patètica expressió d’irrellevància, malgrat que els mitjans públics de comunicació –també els concertats– s’entestin a focalitzar l’anecdòtic per damunt del fet substancial. Fer mirar el dit del savi, en lloc de la lluna, que és el que assenyala. A fora, representació d’una farsa que, de passada, va passar per damunt del prestigi dels Mossos i, també, va inhabilitar Junts moralment i políticament.

Tancat el cicle de la investidura, el PSC escalfa motors per a la propera gran cita marcada al seu calendari: es tracta del congrés del partit, que se celebrarà del 15 al 17 de març i on els socialistes hauran d’aprovar el seu nou full de ruta amb la vista posada a les eleccions catalanes del 2025. La ponència política, consultada per l’ARA, és continuista i tanca files amb l'estratègia del diàleg i "el retrobament" impulsada pel govern de Pedro Sánchez amb la complicitat de Salvador Illa.

Certament, el resultat electoral, en forma d’escons, sembla ideat per una ment perversa. Que els dos blocs en litigi estiguin tan ajustats i acabin per ser decisoris aquells que fa temps s’han situat al marge i diuen tenir com a objectiu dinamitar l’Estat tal com el coneixem, és més aviat estrany. Encara més paradoxal resulta el fet que aquells a qui l’aritmètica parlamentària els permet condicionar la investidura diuen que ho fan en nom dels “interessos de Catalunya” i d’avançar cap a la independència justament quan, en el vot, l’electorat català s’ha pronunciat de manera molt diferent. De manera agregada, ERC i Junts no han arribat al 25% del vot popular. Sembla que la voluntat general, precisament, no és la que diuen voler imposar –uns de màxims i els altres de mínims– en la negociació que pugui impulsar Pedro Sánchez a la presidència. Una raó addicional per la qual crec que, després de molt estira-i-arronsa, no serà possible. El ressentiment de l’exterior ho impedirà. Més enllà de demandes assumibles de finançament, llengua i més autogovern, hi ha exigències que no només no són acceptables pel govern de l’Estat, sinó que no són compartides de manera dominant a Catalunya. Bona part dels plantejaments del Procés no és que topin amb Espanya, ho fan dins de Catalunya.

Set escenaris. Si posem els llums llargs en el tema de fons del conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol ens apareixen set escenaris institucionals possibles (amb les seves interrelacions). Ordenats de menys a més autogovern de Catalunya:

No diré qui és l’autor d’aquest assaig fins al final. El nom pot condicionar massa la lectura. Malgrat el títol, El temps esquerp (ed. Arcàdia) és una obra contra la decepció política i contra el derrotisme nacional. També s’hauria pogut titular, per exemple, El coratge de la concòrdia, però hauria remès massa al cambonià Per la concòrdia. Va d’això, en tot cas: d’atrevir-se a dialogar amb els que no pensen com tu, de tenir la valentia de plantejar punts de trobada, d’entesa. No és fàcil, en temps de polarització. Està escrit pensant en Catalunya amb la mirada atenta a un món marcat per la pandèmia, per la guerra i per una persistent involució ideològica: el populisme simplificador i la ultradreta s’han infiltrat poderosament en l’àgora pública. L’autor ho constata, ho lamenta i ho combat.

Ni canvis profunds ni retocs quirúrgics. La Constitució compleix avui 43 anys sense que la seva reforma acabi de posar-se mai seriosament sobre la taula dels partits estatals. Tampoc ara que per primera vegada hi ha a l’Estat un govern de coalició amb dos partits que s’han mostrat sovint partidaris d’actualitzar una arquitectura constitucional que suma esquerdes al mateix ritme que compleix anys. El PSOE branda periòdicament el canvi de la carta magna com un horitzó per donar encaix a la seva aposta federal, però amb la mateixa periodicitat refreda i aparca aquesta ambició. I si no fa encara ni dos mesos els socialistes convertien la posada en marxa d’una secretaria de reforma constitucional i nous drets en un dels titulars del congrés que el partit va celebrar a València, ahir eren destacats dirigents de la formació els que refredaven l’opció de retocar la Constitució.

El 6 de juliol les Illes Balears i el País Valencià escenificaven en una cimera bilateral l'objectiu d'aconseguir que Espanya sigui un estat federal. Tant el president valencià, Ximo Puig, com la seva homòloga balear, Francina Armengol, van coincidir que en aquella fotografia hi faltava Pere Aragonès. Des del Govern responien que estan en una altra pantalla: el referèndum. En els últims mesos, les Balears i el País Valencià estan fent front comú per acumular forces amb les quals negociar aspectes com el finançament autonòmic, un debat que la Generalitat també es mira de reüll amb reticències. Amb tot, el Govern accepta que se senten lligats als seus territoris veïns amb temàtiques com la defensa de la llengua, el Corredor Mediterrani o els fons europeus. I, de fet, fonts de l'executiu català assumeixen l'objectiu d'establir ponts més sòlids amb València i Mallorca. La realitat, però, és que les relacions fa anys que van deixar de ser fluides: cap president català s'ha reunit de manera oficial amb el seu homòleg balear o valencià des del referèndum del 2017. Només Aragonès quan era vicepresident en funcions de president es va trobar el desembre del 2020 amb Ximo Puig i, ara, els governs mostren el compromís de tornar a reunir-se de cara a la tardor. Això, diu la Generalitat, canviarà.

Jordi Mercader (Cartellà, 1956) s’acaba de jubilar i pretén reduir al màxim les seves aparicions mediàtiques. Tot i això, com a veu sempre lliure i heterodoxa s’atreveix a fer una proposta federal per resoldre l’articulació d’Espanya. I ho fa en un llibre a mig camí entre la novel·la i l’assaig: El pla Necker (Comanegra).

El Govern prioritza la bilateralitat amb l’Estat per poder resoldre el conflicte a Catalunya, i és des d’aquest marc que el president Pere Aragonès ha descartat assistir a la conferència de presidents autonòmics que es farà a finals de juliol a Salamanca. Però, en paral·lel a l’agenda de l’executiu català, que aspira a acordar un referèndum, hi ha altres territoris que han fet un pas endavant exigint més descentralització. Els presidents de les Illes Balears i el País Valencià, Francina Armengol i Ximo Puig, van trobar-se dilluns i dimarts passat per reivindicar un model federalista de l’Estat. Amb un altre objectiu clar: escorar el govern espanyol i, de retruc, el PSOE, cap a la sensibilitat dels territoris de l’arc mediterrani. Després d’una trobada que volia ser una exhibició de força, els dos líders territorials van lamentar l’absència de Catalunya en el front comú.

Aquesta setmana la coordinadora de Catalunya en Comú, Jéssica Albiach, ha tornat a posar damunt la taula una vella proposta del seu espai polític: un referèndum amb tres opcions en què la ciutadania pogués escollir entre la situació actual, més autogovern i la independència. De fet, a la consulta del 9-N del 2014 es va emprar una pregunta una mica barroca però que en essència donava aquestes tres opcions. A Escòcia abans del 2014 aquesta opció també es va plantejar, però es va descartar.

“Escolteu, això és el federalisme!” L’emoció de qui ha trobat l’oportunitat per reivindicar allò en el que creu es feia evident fa dues setmanes en el to de Miquel Iceta. En la seva intervenció a les tradicionals Jornades d’Economia de s’Agaró, el primer secretari del PSC va agafar-se a la col·laboració entre l’Estat i les comunitats autònomes en la gestió de les conseqüències de la pandèmia per brandar l’aposta federal dels socialistes. Entre el públic hi havia el seu predecessor, Pere Navarro, a qui va dedicar la reivindicació a tall d’“homenatge”. L’ara delegat estatal al Consorci de la Zona Franca de Barcelona és probablement qui, en els primers compassos del Procés, va insistir més en la via federal per resoldre el conflicte Catalunya-Espanya. Però Pasqual Maragall ja la defensava als anys 90 i als estatuts fundacionals del PSC (1978) hi apareix com la millor fórmula per a una república espanyola. Els socialistes veuen ara en el covid-19 i a les portes de les eleccions del 14-F un nou motiu per vendre el federalisme. Un model que mai ha acabat de convèncer ni catalans ni espanyols.

A mitjans del mes d’abril, i per tal d’aixecar l’ànim de la població confinada, l’Ajuntament de Madrid difonia per les xarxes socials una versió, en què prenien part cantants com David Summers o Marta Sánchez, de la cançó Pongamos que hablo de Madrid, que Joaquín Sabina va compondre l’any 1980, en el moment àlgid de la Movida Madrileña, i que es va convertir de seguida, especialment en la versió que en va fer Antonio Flores, en una mena d’himne oficiós d’una ciutat que havia estat la capital del franquisme i que aspirava aleshores a ser cosmopolita i oberta. Un mes després d’aquesta iniciativa, i clamant, en contra dels criteris dels seus propis tècnics, perquè s’accelerés el desconfinament de la seva regió, la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va pronunciar una frase que sabia que era impactant: “Si s’arruïna Madrid, s’arruïna Espanya”. Entre la cançó de Sabina i l’afirmació de la presidenta han passat, doncs, quaranta anys, quatre dècades presidides per un projecte que, al meu parer, no ha rebut l’atenció que es mereix: la construcció de Madrid com a única i gran capital espanyola.