Es calcula que entre el 1943 i el 1945 més de 80.000 persones van travessar els Pirineus fugint del nazisme. La gent dels pobles fronterers que van arriscar la vida per ajudar aquests refugiats són el focus de Frontera, el drama que Judith Colell estrena aquest divendres als cinemes. Amb un repartiment molt sòlid liderat per Miki Esparbé, Maria Rodríguez Soto, Asier Etxeandia i Bruna Cusí, la pel·lícula representa, en certa manera, el retorn de Colell al cinema català després d’Elisa K (2010).

“Finalment, aquest malson de fam i mort s’ha acabat”. Paul Simon va escriure la seva primera carta sense censura el 12 d’abril del 1945, un dia després de ser alliberat del camp de concentració de Buchenwald, situat al turó d’Ettersberg, prop de Weimar, al centre de l’Alemanya nazi. “No pots imaginar el que hem vist en aquest infern; naturalment, no podia fer-t’ho saber en les meves cartes anteriors”, va detallar a la seva esposa, Louise, la seva Chouquette tant aimée. Juntament amb aquesta carta, Simon li va enviar també uns esbossos rescatats de la seva memòria, en què es mostraven escenes d’una quotidianitat horrorosa. Un carro de cadàvers, una allau de desesperats famolencs, un home sense voluntat de veure el dia de demà. Louise els va amagar en una vella carpeta folrada de tela fins a la seva mort, el 9 d’octubre del 2006, en una residència d’ancians de Saint-Hippolyte-du-Fort (Gard). “Quants amics no tornaran a veure França? Quants van morir en els meus braços…?”, es lamentava Simon.

Una història d’amor entre dues dones molt diferents que esclata l’estiu de 1961 en una casa aïllada dels Països Baixos. La Isabel és una dona reprimida i calvinista, i l’Eva és jueva i extravertida i vesteix de manera cridanera. Són prou elements per bastir una intriga, però la primera novel·la de ficció de Yael van der Wouden (Tel-Aviv, 1987) va molt més enllà: parla de desig i de sexe, però també del llegat de la història i del que succeeix quan som còmplices dels perpetradors. Escriptores com Maggie O'Farrell i Tracy Chevalier han lloat La guardiana, que ha guanyat el Women’s Prize i va ser finalista del Booker. Van der Wouden, que viu als Països Baixos des que tenia deu anys, ara està escrivint una nova novel·la sobre una dona que vol divorciar-se el 1929. La guardiana el publica Amsterdam en català, amb traducció d'Anna Carreras, i Salamadra en castellà.

Aquest any 2025, s’ha commemorat el 80è aniversari de l’alliberament dels camps nazis. L’aniversari del final de la Segona Guerra Mundial i, amb ell, el final d’un dels episodis més cruels de la història de la humanitat. La deshumanització i l’assassinat programat i industrial de milions de persones en els camps de concentració i camps d’extermini del Tercer Reich. Un fet que des de llavors ha trasbalsat la consciència de la humanitat, ha posat en dubte la seva mateixa essència i ha fet, com va dir encertadament Elie Wiesel, supervivent d’Auschwitz i Buchenwald, que “després d’Auschwitz el món ja no fos mai més igual”.

És difícil d’acceptar la frustració davant l’espectacle continu de mort i terror a Gaza. Milers de persones moren dia a dia, víctimes de la violència descontrolada del règim israelià de Benjamin Netanyahu. Els crits de desesperació, els bombardejos, els franctiradors que apunten a les cues de la fam, els cossos destruïts per les explosions o convertits en espectres, en fantasmes, per la fam. Les imatges del genocidi es van succeint mentre la comunitat internacional observa impotent, incapaç d'aturar l’horror.

La memòria del dolor travessa les generacions. Que l’avi fos fuetejat per la Guàrdia Mora de Franco fa sentir una certa sensació a l’esquena dels nets, de la mateixa manera que notes les ulleres que tenies, a tall de diadema, al cap quan te les treus d’allà. 

Durant la Segona Guerra Mundial, una llenyataire pobra adopta una nena jueva que acaba de ser llançada pel seu pare des del tren que deporta tota la família a Auschwitz. El primer film animat de Michel Hazanavicius s'esforça per buscar un precari equilibri entre l'horror del que està narrant i el to de conte de fades del relat, amb el propòsit de reivindicar l'amor i la solidaritat com a qualitats intrínsecament humanes. Com és habitual a l’obra del director de The artist, és una pel·lícula amb millors intencions que resultats. Tot i una animació en 2D expressiva i voluntàriament tosca i certs personatges memorables (l'exsoldat de cara desfigurada que acull la mare i la nena), el film no pot evitar, sobretot en el tram final, incidir en un sentimentalisme subratllat per la partitura omnipresent d'Alexandre Desplat.

Després del segle XX de l’Holocaust i l’apartheid, en quin escenari ètic ens situa el drama de Gaza? Hi ha un abans i un després? Els filòsofs Victòria Camps –sota el títol Gaza, un camp d'extermini– i Santiago Alba Rico –Una simple qüestió d'escala?– responen a les preguntes.

La pregunta del títol sembla poc menys que retòrica. Almenys, si es tenen presents les infinites imatges i els dramàtics testimonis que, des del 7 d'octubre del 2023, arriben des de Gaza. Destrucció sense límit, bombardejos indiscriminats contra població civil amb el resultat de l'assassinat d'infants, dones, homes, gent gran, humiliació de presoners no combatents de Hamàs –també hi ha hagut escenes d'humiliació dels ostatges israelians alliberats– que es fan servir com a escuts humans, anorreament total del sistema sanitari i del sistema d'aigua, ús de la fam com a arma de guerra… Una devastació incalculable, més de 53.000 gazatins morts oficialment, amb tota probabilitat milers més. La població de la Franja trigarà dècades a recuperar-se, si és que sobreviu.

La supervivent de més edat de l'Holocaust, Rose Girone, va morir a Nova York aquest dilluns als 113 anys. Girone vivia a Breslau, l'actual Wroclaw, a Polònia, l'any 1937 quan els nazis es van endur el seu marit al camp de concentració de Buchenwald. Aleshores ella estava embarassada de vuit mesos. Segons va explicar en entrevistes posteriors, va sentir com un agent li deia a un altre: "Emportem-nos també la dona", però l'altre li va respondre: "Està embarassada, deixem-la en pau".

Ahir, que escrivia a propòsit de l’alliberament d’Auschwitz, als comentaris a l’edició online, que sempre llegeixo, hi havia subscriptors que mostraven la seva decepció perquè no esmentava Gaza.

Europa ha commemorat aquest dilluns el 80è aniversari de l'alliberament, el 27 de gener de 1945, del camp de concentració i d'extermini d'Auschwitz a mans de l'exèrcit soviètic en una sòbria i emotiva cerimònia en presència d'una cinquantena de supervivents i de diversos caps d'estat i de govern. Entre els assistents hi havia el canceller alemany, Olaf Scholz; el president francès, Emmanuel Macron; el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, el rei Carles III del Regne Unit i els reis d'Espanya. Les grans absències de la cerimònia van ser el president rus, Vladímir Putin, i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, tot i que van ser les tropes soviètiques les que van alliberar el camp i els jueus les principals víctimes de la barbàrie nazi. Putin no ha sigut convidat per la invasió a Ucraïna. Netanyahu, contra qui hi ha una ordre d'arrest del Tribunal Penal Internacional (TPI), tampoc ha viatjat a Polònia.

Ahir es commemorava l’aniversari de l’alliberament d'Auschwitz, a Polònia (i, tot i que va ser l’Exèrcit Roig qui va obrir les portes d’aquest camp, Vladímir Putin tampoc hi ha estat convidat aquest any). Cap període de la història del món em commou tant com el convuls segle XX, en què la pràctica del dolor amb finalitats morals està perfectíssimament organitzada. El pinochetisme, el nazisme, el franquisme o l’estalinisme tenen en comú aquesta eficàcia de la tortura. Els soldats russos o americans que van alliberar els diferents camps (les imatges, que ja n’hi ha, són esborronadores) es mostren aclaparats, colpits, davant d’aquells cadàvers vivents. S’escapa de la seva comprensió.

Els vuitanta anys de l'alliberament d'Auschwitz coincideixen amb els vint-i-cinc de la mort de Maria Àngels Anglada, una gran escriptora catalana del segle XX (serà homenatjada aquest dimecres a l'Institut d'Estudis Catalans), autora d'El violí d'Auschwitz, una de les primeres –i més sòlides– novel·les concentracionàries escrites per algú que no va viure en primera persona l'horror dels camps nazis, l'Holocaust i els “altres” crims comesos pel Tercer Reich que cauen fora de l'Holocaust perquè anaven contra altres grups humans: dones, homosexuals, gitanos, discapacitats, etc. Un intent seriós de donar resposta al desafiament de Theodor W. Adorno, que havia dit que, després d'Auschwitz, escriure poesia és un acte de barbàrie; és a dir, que no hi hauria manera d'estetitzar la Xoà sense banalitzar-la (parlant d'Adorno, no perdeu l'ocasió de llegir-ne les seves Minima moralia, ara en excel·lent traducció al català de Joan Ferrerons i Llagostera a l'editorial Arcàdia).

Europa commemora aquest dilluns el 80è aniversari de l'alliberament de l'antic camp de concentració i d'extermini nazi d'Auschwitz per part de l'Exèrcit Roig, el 27 de gener del 1945. L'expansió de l'extrema dreta al continent, la invasió russa d'Ucraïna i l'atac d'Israel contra Gaza en marquen l'aniversari.

El meu primer contacte amb el nazisme va ser la lectura del Diari d’Anne Frank. La història d’aquesta nena, que tenia la mateixa edat que jo quan llegia el seu diari, és un dels impactes més forts que recordo haver tingut a través de la lectura. Quaranta anys després, quan vaig poder visitar el museu Anne Frank a Amsterdam, em van saltar les llàgrimes espontàniament en veure una fotografia gegant, on destacaven els ulls foscos, intel·ligents, innocents i enormes de la petita.

"Mai més". Aquestes dues paraules resumeixen una de les lluites dels supervivents de l’Holocaust: que aquella infàmia no caigui en l’oblit. En la conservació de la memòria del trauma col·lectiu hi juguen un paper molt important les representacions culturals, ja sigui a través de la literatura, el cinema o la televisió. En aquest àmbit, a les plataformes acaben de coincidir dues minisèries que relaten els patiments dels jueus durant la Segona Guerra Mundial: El tatuador de Auschwitz, que s'estrena aquest dimarts a Movistar+, i Fuimos los afortunados, ja disponible a Disney+. A banda de la seva temàtica, totes dues ficcions estan lligades pel fet de ser adaptacions de llibres, el primer de l'autora neozelandesa Heather Morris i el segon de la nord-americana Georgia Hunter.

Més mundà que banal. Més vanitós que vulgar. Sobretot, ambiciós i convençut que el benestar familiar justifica el mal. Així és Rudolf Höss, el comandant d’Auschwitz, tal com el retrata el cineasta britànic Jonathan Glazer a la pel·lícula La zona de interés, Oscar 2024 al millor film internacional. Aquest premi connecta directament amb l'Oscar al millor film en llengua no anglesa que va guanyar el 2016 El fill de Saül, de l’hongarès László Nemes. Obres extraordinàries sobre l’Holocaust, les dues pel·lícules es complementen: cadascuna mostra el que l’altra no ensenya. I formen part d’una mena de trilogia del mal que completa Demon (2015), del polonès Marcin Wrona.

Durant gairebé 50 anys, la novel·la A passes cegues per la terra va quedar pràcticament enterrada en l'oblit. El seu autor, el periodista i escriptor jueu Leib Ròkhman (Mińsk Mazowiecki, Polònia, 1918 - Jerusalem, Israel, 1978), va construir una obra literària profunda sobre l'experiència dels supervivents després de la Segona Guerra Mundial, que entronca amb la idea de la banalitat del mal de Hannah Arendt i amb la gran pregunta d'Adorno sobre com fer poesia després d'Auschwitz. Què va enviar la novel·la de Ròkhman als llimbs de la desaparició? La llengua en què va ser creada.

Mostrar o no mostrar, vet aquí una qüestió que encara sacseja els teòrics de les imatges de l’extermini. El cinema modern, argumenta el crític Jaime Pena, s’ha construït sobre aquest interrogant i la necessitat de representar una absència dolorosa, i d’ençà que Claude Lanzmann va utilitzar el fora de camp com la clau per resoldre aquest dilema, hem vist declinacions d’aquest recurs en diverses pel·lícules sobre genocidis.