En aquest cas m’estimo més fiar-me dels sentiments que no pas de la memòria. L’única cosa de què estic segur és del que vaig sentir quan em vaig assabentar que Rob Reiner havia mort: una barreja de tristesa i incredulitat. I després... Robert Stone tenia raó quan va dir que la ment és bellugadissa com un mico.

Stephen King va escriure The running man (publicat en castellà com El fugitivo) a principis dels setanta (una dècada abans de publicar-la amb el pseudònim de Richard Bachman), ambientant a l’any 2025 una distopia on els desfavorits participen en arriscats concursos de televisió amb l’esperança de sortir de la misèria. El més extrem (i lucratiu) de tots és el que dona nom al llibre, que converteix els participants en fugitius que han de sobreviure a la persecució d’uns caçadors implacables, i de tots els espectadors que vulguin esgarrapar una recompensa delatant-los. Ara que el present ha enxampat la cronologia de la ficció, el pronòstic d’una societat absorbida per una cultura audiovisual nociva resulta encertat, però no particularment impactant.

El gruix de la filmografia de Francis Lawrence està monopolitzat per la franquícia d'Els jocs de la fam. D’entrada, ningú pensaria en ell com un autor amb obsessions recurrents, però hi ha certa lògica poètica en el fet que s’hagi interessat a dur a la pantalla La gran caminada, publicada en català per Males Herbes, una novel·la primerenca de Stephen King que també presenta un escenari distòpic on els joves són oferts en sacrifici. En aquest cas, però, no ens trobem en un regne fantàstic, sinó en una versió alternativa dels Estats Units (a la qual el context actual dona un indissimulat aire trumpista), on es disputa una competició anual en què 50 nois (un per cada estat) són escollits per a una prova de resistència que ha de servir d’exemple i elevació moral. Consisteix en realitzar una marxa amb unes regles tan senzilles com implacables: en el moment en què defalleixin o s’aturin, un soldat els dispararà un tret al cap. Només pot quedar un caminant, que obtindrà una recompensa econòmica i la concessió d’un desig.

Mentre rodaven It: episodi 2, segona part del díptic que adaptava al cinema una de les novel·les més importants de Stephen King, el director argentí Andy Muschietti i l’actor suec Bill Skarsgård van començar a jugar amb la idea d’explorar els orígens del monstre que interpreta Skarsgård al film, el pallasso devorador de nens Pennywise. “Ens interessava sobretot el seu costat humà –aclaria Muschietti durant el recent Festival de Sitges–. Al llibre es parla d’un tal Bob Gray, que es maquillava com a pallasso i es convertia en Pennywise. En algun moment, It va decidir prendre aquesta forma per fer-ne de les seves, i això ens fascinava”.

Primer acte: Les dades, només les dades (més o menys). La vida de Chuck està dividida en tres actes. Cadascun és d’un gènere diferent: un relat apocalíptic, una anècdota musical i una història d’iniciació. A més, aquest film que adapta un llibre de l'Stephen King més amable i humanista (el de Compta amb mi o La milla verda) comença pel final: de la mort del personatge fins a la seva infantesa. I Mike Flanagan, un autor avesat al terror, s’estrena en un registre fantàstic sentimental i fabulador, que pot recordar La vida secreta de Walter Mitty, Forrest Gump o Amélie.

Com explica al documental King on screen, disponible a Filmin, el director Mike Flanagan se sentia molt atret per les pel·lícules de terror però li feien tanta por que, als 10 anys, va decidir provar amb els llibres de terror i va llegir It, de Stephen King. “Va ser un gran error –recorda–. No volia seguir llegint perquè estava molt espantat i tenia malsons terribles, però m’importaven tant els personatges que no podia parar. I em vaig adonar que cada capítol m’oferia una oportunitat per aprendre a ser valent. Perquè això és el terror, un entrenament per exercitar el coratge en petites dosis i en un espai segur. Va ser l’inici del meu viatge en el terror i Stephen King es va convertir en el meu heroi”, explica.

Quan, en una de les primeres escenes de The monkey, una veu en off fa referència al llast d’una herència paterna de caràcter terrorífic, resulta gairebé impossible no recordar que som davant de la nova pel·lícula d’Osgood Perkins, el fill d'Anthony Norman Bates Perkins. Aquesta lectura extrafílmica es manté viva quan, en la seva croada contra un mico mecànic que es revela com un missatger de la mort, el pare i el fill que protagonitzen el film visiten un motel que recorda el de Psicosi. A més, cal dir que aquesta trama farcida de traumes familiars consolida la condició autoral (de culte) de Perkins-fill, que en la magnífica Longlegs ja va compondre un fresc satànic marcat per les figures d’un pare absent i una mare trastornada.

Tothom que hagi llegit Stephen King (Portland, 1947) recorda per quin llibre seu va començar: no ha oblidat el magnetisme de la trama i d'alguns personatges i, en molts casos, encara té present l'escena que el va deixar glaçat. "Vaig arribar a Cementiri d'animals quan tenia 10 anys i encara ara és el record de lectura més vívid, iniciàtic i definitiu que tinc. En un moment determinat, la història em va angoixar tant que vaig tirar el llibre al sofà, com si acabés de trobar un insecte repulsiu. Gràcies a aquesta novel·la vaig entendre l'immens poder de la ficció i que autèntica que podia arribar a ser", explica Mariana Enriquez, que l'any 2016 es va convertir en referent de la nova literatura de terror amb Las cosas que perdimos en el fuego (Anagrama).

"Michael McDowell: el meu amic, el meu mestre. Fascinant, aterridor, simplement genial. El millor de tots nosaltres". Aquestes paraules de Stephen King haurien pogut convertir l'autor nord-americà en una celebritat. No va ser el cas, o no ho ha estat fins fa poc. McDowell va escriure desenes de novel·les –moltes de les quals signades amb pseudònim– i va col·laborar en el guió de pel·lícules com Beetlejuice i Malson abans de Nadal. Va morir el 1999, quan només tenia 49 anys. Des de llavors, alguns dels seus llibres s'han reeditat en editorials independents com ara Valancourt Books, Centipede i Felony & Mayhem Press, sempre amb una repercussió més aviat modesta.

‘Ojos de fuego’

(2,5 estrelles)

Direcció: Keith Thomas. Guió: Scott Teems a partir de la novel·la de Stephen King. 94 minuts. Estats Units (2022). Amb Zac Efron, Ryan Kiera Armstrong i Sydney Lemmon. Estrena als cinemes

]]>

Durant anys Stephen King va rebutjar totes les peticions que li arribaven per adaptar la seva novel·la La historia de Lisey, publicada el 2006. L'escriptor tenia una raó de pes per a les seves negatives: la trama del llibre està íntimament lligada a la seva història personal i la de la seva dona, Tabitha King. King va escriure el drama fantàstic sobre la Lisey, la viuda d'un prolífic escriptor guardonat amb el premi Pulitzer, com un "què hauria passat" després de patir una doble pneumònia l'any 2000 que gairebé acaba amb la seva vida. Després de molt de temps fugint del possible projecte –i confiant en altres persones per portar les seves obres a la televisió i al cinema–, finalment King ha sucumbit i estrena aquest divendres a AppleTV+ La historia de Lisey adaptada per ell mateix.

]]>

Cent nois comencen una Gran Caminada a Maine –on si no?, l'autor del llibre és Stephen King!–. No en sabem els motius, només que els xicots ho fan lliurement, que és un esdeveniment anual retransmès per les televisions, que els espectadors els animen embogits i que als més lents els disparen escamots de soldats des d’aparatosos tancs. Només en quedarà un, noranta-nou moriran les pròximes hores. Peus ensangonats, conxorxes adolescents, dubtes existencials i molta acció des de la primera línia: escriu Stephen King.

]]>

“No entenc -em va dir Stephen King- per què vols parlar amb mi en un moment com aquest”. Doncs, d’entrada, perquè aquest autor supervendes tan prolífic acaba de publicar un llibre nou, una recopilació de novel·les curtes titulada If it bleeds, que Plaza y Janés publica al juliol amb el títol La sangre manda. Però per dir-ho d’una manera una mica més poètica: així tindria l’oportunitat de saber com veia el món aquests dies un autor que en una apocalíptica novel·la, The stand [ La danza de la muerte ], va descriure amb gran realisme una pandèmia devastadora; un autor que, a més, té un profund coneixement de tot el que ens fa por. I, casualment, aquell vespre rúfol que vam parlar per primera vegada, quan la pluja fuetejava les finestres i el vent feia espetegar les persianes, semblava que fins i tot el mal temps convidés a mantenir una conversa amb aquell home de 72 anys. Per tant, tornem a la seva pregunta: per què volia parlar amb ell? Doncs perquè, com el mateix Stephen King va dir, “és molt estrany tot això que passa”.

]]> La HBO ja ha anunciat la data d’estrena del seu nou projecte amb segell de Stephen King. Es tracta d’El visitante, una sèrie de 10 episodis basada en el llibre homònim del mestre del terror i que arribarà el 13 de gener. El punt de partida de la trama ens situa en el moment en què l’entrenador de beisbol Terry Maitland és arrestat pel detectiu Ralph Anderson a la meitat d’un partit. Se l’acusa d’haver violat, matat i mutilat un nen de només 11 anys. La detenció del Terry provoca que l’opinió pública es posi ràpidament en contra seva, tot i que ell insisteix que és innocent. Les estranyes circumstàncies que envolten el crim porten el Ralph, que encara lamenta la recent mort del seu propi fill, a demanar ajuda a la investigadora privada Holly Gibney, que amb les seves misterioses habilitats intentarà ajudar a resoldre el cas. Aviat es revelarà que existeix alguna cosa impossible d’explicar al voltant de l’assassinat.

]]>

Stephen King no tindria tanta força en el negoci de la literatura si la seva obra només fes por. A dins de cada història terrorífica sobre un pallasso assassí que canvia de forma, un pare homicida en un hotel embruixat o un virus mortal que extermina la població del planeta, el prolífic i incansable escriptor omple moltes pàgines amb sentiments igualment poderosos de fortalesa, altruisme i fins i tot esperança. Potser per això tants lectors s’han mantingut lleials a l’autor al llarg de més de quatre dècades. El novel·lista, que està a punt de fer 72 anys, publica aquest dijous la seva 61a novel·la, El instituto (Plaza & Janés), protagonitzada per nens que tenen habilitats sobrenaturals i són reclutats a la força per formar part d’un estudi d’una organització que, quan deixen de ser útils, els rebutja de manera brutal. Als que encasellen King com un escriptor de novel·les de terror els sorprendrà la calidesa que hi ha en un llibre aparentment ple de sang freda.

]]>

Stephen King va escriure el seu primer relat quan tenia quatre anys, però no va ser fins que en va complir 18 que va vendre un text a una revista. En aquell moment, res li feia pensar que anys després moltes de les seves novel·les farien el salt a la pantalla. Tot va començar el 1974, quan va publicar Carrie, de la qual es van vendre quatre milions d’exemplars. Dos anys més tard aquesta primera novel·la va ser portada al cinema i va obtenir una recaptació de 34 milions de dòlars. Després van venir desenes d’adaptacions més, amb títols imprescindibles com El resplandor, Cadena perpetua o It, que el 2017 va batre tots els rècords de recaptació per a una pel·lícula de terror, amb 700 milions de dòlars a tot el món.

]]>

El nom de Stephen King (Portland, 1947) acostuma a provocar dos tipus de reaccions: la primera, un somriure de suficiència que indica que no se l’ha llegit ni se’l pensa llegir mai i que l’identifica com l’autor de novel·les comercialotes que han inspirat algunes pel·lícules de culte. L’altra reacció és un gest de devoció total d’algú que té exemplars rebregats per l’ús, el préstec i la relectura de novel·les com It, Misery o El misterio de Salem’s Lot, en castellà o en anglès. Fins ara, els lectors en català no tenien manera de saber si eren d’un bàndol o d’un altre: senzillament, Stephen King no estava disponible. Haver corregit aquesta anomalia cultural és mèrit de l’editorial Les Males Herbes, que va construint un catàleg impecable de clàssics de fantàstics estrangers, a més de la feina que fa descobrint talent local. La felicitació es pot fer extensiva a L’Altra Editorial, que ha publicat un text clàssic de l’escriptor nord-americà sobre la cuina de l’escriptura, Escriure. Memòries d’un ofici, que complementa a la perfecció la col·lecció de contes espaordidors i sanguinolents que és Torn de nit : alerta que la sang brolla d’entre les pàgines i us pot tacar!

]]>

Continuen els elogis internacionals a la sèrie d'Antena 3 'La casa de papel'. Pocs dies després d'haver estat distingida com a millor drama produït fora dels Estats Units en la gala dels premis Emmy Internacionals, l'escriptor nord-americà Stephen King ha reconegut que és fan de la ficció.

]]>

És molt possible que Stephen King no sigui un gran escriptor ni un fi estilista, i que la seva obra no acabi passant a la història de la literatura, però hi deu haver pocs autors contemporanis que puguin dir que les seves novel·les les han portat al cinema directors com Stanley Kubrick, John Carpenter, David Cronenberg, Lawrence Kasdan, George A. Romero, Brian de Palma, Tobe Hooper o Rob Reiner, i això sense forçar gaire la memòria i prescindint d’altres adaptacions como Cujo, Los niños del maíz o Corazones en la Atlántida. Si ens oblidem de la tendència de King a inflar els arguments dels seus llibres, és un dels narradors d’històries amb més inventiva i originalitat de la literatura actual. Els seus arguments sempre són bons -si som amants del gènere imaginatiu o fantàstic- i, en conjunt, són un dels millors retrats de l’Amèrica contemporània, i no tan sols pel rerefons quotidià de què sol partir sempre, sinó perquè cadascuna de les seves obres és una metàfora de la soledat, un dels pitjors mals de la societat americana actual, fins al punt que alguns estudiosos ja han demanat que es diagnostiqui com a malaltia. Els protagonistes de La zona morta, La resplendor, Carrie o Christine viuen una soledat radical, que sol ser origen o conseqüència del fenomen sobrenatural que els succeeix.

]]>

L’Altra Editorial acaba de publicar Escriure. Memòries d’un ofici, de Stephen King, amb traducció al català de Martí Sales. La sortida del llibre no només coincideix amb la de Torn de nit, el recull de contes de l’autor que ha tret Males Herbes amb traducció de Ferran Ràfols, sinó que també s’ha fet públic el tràiler de la nova versió cinematogràfica del clàssic Cementiri d’animals, que va inspirar la famosa cançó dels Ramones Pet sematary. Sembla que l’autor de Carrie sigui sempre notícia, però ara l’accent no està posat en les constants adaptacions de les seves novel·les a la gran pantalla sinó en el seu ofici d’escriptor.

]]>