Les víctimes de la dictadura han trucat moltes vegades, sense èxit, a les portes de la justícia espanyola. En la qüestió de l’espoli ho va intentar Sant Julià de Ramis el 2019. El consistori del Gironès va reclamar 9.786 pessetes republicanes de l'època, que equivaldrien a 136.123,26 euros. Després que el consell de ministres denegués la petició, Sant Julià de Ramis va interposar, sense èxit, un contenciós davant del Tribunal Suprem. Amb la llei de memòria democràtica, aprovada el 2022, l’Ajuntament de Caldes de Montbui té l’esperança de sortir-se’n amb una nova reivindicació. No serà fàcil, perquè el govern espanyol es va comprometre a documentar l’espoli però la legislació no especifica com es pot rescabalar els damnificats.

El Pazo de Meirás, a Galícia, és una finca molt representativa de l'espoli que va practicar el règim franquista i, en particular, el mateix Franco. El castell, que havia estat propietat de l'escriptora Emilia Pardo Bazán, va ser regalat a Franco en plena guerra després d'una suposada col·lecta que en realitat va ser una extorsió generalitzada a tots els ajuntaments de la zona. Després, Franco el va omplir d'obres d'art i relíquies obtingudes de manera irregular. La finca no va ser recuperada per l’Estat fins al 2020, però el litigi per les relíquies s’ha allargat alguns anys més. A la capella, on es van casar dues de les netes del dictador, hi havia l’Abraham i l’Isaac, dues escultures del segle XII atribuïdes al Mestre Mateo. Originàriament, formaven part del conjunt escultòric del pòrtic exterior de la catedral de Santiago de Compostel·la. Des de feia anys hi havia un litigi obert entre el consistori i els hereus de Franco que es negaven a tornar-les. Finalment, ho hauran de fer arran d'una sentència del Tribunal Suprem que no dona per vàlida l’anterior, segons la qual els béns no s’havien identificat de manera adequada.

“Quan les estàtues moren, esdevenen art”. Amb aquesta frase s'inicia Les estàtues també moren, curt documental dirigit per Chris Marker, Alain Resnais i Ghislain Cloquet que presenta connexions amb Dahomey, la brevíssima i evocadora pel·lícula amb què la francosenegalesa Mati Diop va guanyar aquest any l'Ós d'Or. Totes dues obres transiten espais allunyats del documental més ortodox per reflexionar sobre la presència d'obres d'art africanes en museus occidentals, fruit del saqueig perpetrat pels colonitzadors europeus.

Quan l'Institut Català de Recerca en Patrimoni (ICRPC) va començar el projecte Iguemus fa dos anys, preveia que hi hauria 25 museus catalans que podrien tenir objectes que procedien de la confiscació de la Guerra Civil. Estirant el fil, ha pogut comprovar que van ser molts més. "Tots els museus catalans actuals que existien al final de la Guerra Civil o durant els primers anys de la dictadura tindrien peces que la Segona República va salvar i que el franquisme no va tornar als seus legítims propietaris", assegura Gemma Domènech, directora de l'ICRPC.

La Policia Nacional ha identificat un antiquari de Barcelona per haver venut presumptament una escultura del faraó Taharqa datada entre el 690 i el 664 abans de Crist que provenia de l'espoli. El propietari de l'establiment d'antiguitats havia venut l'escultura al Museu Nacional d'Antiguitats de Leiden (Països Baixos) per 100.000 euros. La peça procedia del Sudan, era d'origen il·lícit i tenia documentació falsa. La investigació va començar quan les autoritats dels Països Baixos van alertar la Brigada de Patrimoni Històric del cos policial sobre una denúncia que apuntava al responsable d'un establiment d'antiguitats de Barcelona.

Lilly Cassirer Neubauer, com molts altres jueus durant el nazisme, va haver de malvendre una obra d'art en la seva escapada: Rue Saint-Honoré a la tarda. Efecte de la pluja, de Camille Pissarro (1830-1897). Qui va valorar el quadre durant aquells anys de terror va ser un pèrit nazi, i Cassirer va rebre'n a canvi una quantitat simbòlica. Quan va acabar la guerra, Cassirer va reclamar l'obra de Pissarro. El 1958 els tribunals van decidir compensar-la amb 120.000 marcs. El 2005, el seu net va començar una batalla judicial per recuperar-lo i, després de diferents recursos, la Cort d'Apel·lacions del Novè Circuit de Califòrnia ha tancat el cas i no li ha donat la raó a la família, sinó al Museu Thyssen de Madrid.

Agents de la Policia Nacional espanyola han recuperat 37 peces arqueològiques "de gran importància" que estaven exposades al Museu d'Arqueologia Ibèria de Figuerola del Camp (Alt Camp) i que havien estat robades de diferents llocs, com de la ciutat celtibèrica d'Aratis (Saragossa). A l'interior del museu, els agents també han trobat 18 peces més que eren falsificacions. Després de determinar l'origen de les peces, els agents han detingut el responsable del museu i l'acusen de delictes contra "el patrimoni històric, receptació i sostracció de cosa pròpia a la seva utilitat social o cultural". Fonts de l'Ajuntament de Figuerola del Camp han mostrat la seva sorpresa davant d'aquesta investigació, batejada com a operació Pendejo.

La discussió sobre retornar el patrimoni adquirit il·legalment s'ha centrat fins ara en els passos fets pels museus i els governs occidentals. Però, lluny dels focus, en països com el Camerun i Indonèsia, els conservadors de museus, els funcionaris del govern i els activistes estan posant les bases per recuperar tresors perduts des de fa temps. Identificar els objectes i assegurar-ne la recuperació és només una part de la tasca. Els reptes inclouen establir qui serà el propietari i qui se n'encarregarà, millorar la infraestructura del museu, promoure la participació de les comunitats i despertar l'interès públic.

Les pintures murals romàniques catalanes van ser un gran negoci als anys 40 i 50. Entre el 1941 i el 1953, Ramon Gudiol va arrencar fragments de pintures murals de les esglésies de Santa Maria de Cap d'Aran, Sant Llorenç d'Isavarre i Sant Iscle i Santa Victòria de Surp. "Hi havia fragments que s'arrencaven directament per poder-los emmarcar i vendre'ls com a quadre", explica Juan Antonio Olañeta, que juntament amb Milagros Guardia han localitzat sis d'aquests fragments, desapareguts des de feia 50 anys, en una col·lecció privada de Suïssa.

Arran de la recent coronació de Carles III del Regne Unit, el diguem-ne progressisme retrospectiu i ahistòric ha viscut moments de gran visibilitat i autocomplaença: que si el passat esclavista de la monarquia britànica, que si l’explotació dels indígenes, que si l’espoli de l’Índia colonial... Un periodista de la televisió pública catalana arribà a utilitzar les seves xarxes socials per suggerir a les audiències, el dia 6 de maig, “mostrar indiferència” davant la transmissió de les cerimònies de l’abadia de Westminster i dels carrers de Londres, no fos cas que, si ho miraven, es deixessin contaminar per l’horrible passat genealògic del protagonista.

Quan l'exèrcit franquista va guanyar la Guerra Civil, molt patrimoni va canviar de mans. Més de vuitanta anys després del cop d'estat de Franco, l'espoli continua sent un tema irresolt. Una de les moltes víctimes de la requisa va ser el moviment associatiu i obrer. Van ser espoliades centenars d'entitats arreu del país, i la majoria mai van poder recuperar allò que havien pagat els seus associats de les seves butxaques. Un dels motius és que la majoria de les entitats extingides pel franquisme el 1939 no van sobreviure a les quatre dècades de la dictadura. D'altres ni tan sols saben que l'Estat és propietat de l'immoble i algunes, molt poques, han iniciat llargs i esgotadors processos de demanda, que sovint han estat infructuosos. La historiadora Neus Moran i Gimeno (València, 1979) porta molts anys documentant aquest espoli i acaba de publicar part de la seva recerca: L'espoli franquista dels ateneus catalans (L'Avenç).

Una cruïlla és sempre un oferiment, una invitació. Les opcions es multipliquen en cada bifurcació. El traçat dret, el trajecte curt, la ruta ombrívola. Els camins rurals són capil·lars en el sistema venós del territori, per on circulen els somnis humits dels excursionistes. Esplugues verges, unicorns blancs, dreceres de fantasia per a caputxetes intrèpides. Molts no estan indicats, a diferència de les confluències urbanes; cal guaitar les fites i aventurar-s’hi, com ens endinsem en els misteris dels contes infantils. Hi ha llops, també, fora de les rondalles. Aquesta és la sensació que vaig tenir en un trencant de carretera de muntanya, més freqüentada per guineus i cabirols que per vehicles rodats, que voreja un conjunt de cases amb ermita pròpia enmig d’enlloc. Sota cartells enganyosos per obstaculitzar l’accés a ciclistes i passavolants (els locals sabem que el sender és públic), em va cridar l’atenció una placa metàl·lica, curosament fixada en una pedra amb dos cargols. I a la placa, un nom i unes credencials: “Legionnaire 2º REP Régiment Étranger Parachutistes”, el cos d’elit en la sanguinària ofensiva colonial de França a Indoxina, Algèria... Corre la brama que el francès, amo de les cases i artífex de la insígnia intimidatòria, hi fa maniobres paramilitars amb afins al Front Nacional. No he gosat esbrinar-ho, temo tant els llops com els caçadors de persones.

Agents dels Mossos d'Esquadra s'han reunit recentment amb responsables del Geoparc Orígens per establir les estratègies de protecció de l'espai per evitar actes d'espoli. Durant les darreres setmanes han mantingut un seguit de reunions de coordinació per conèixer de primera mà el patrimoni del Geopoarc Mundial català declarat per la UNESCO l'any 2018. En aquestes reunions s'han establert les estratègies de protecció de l'espai, així com les estratègies de coordinació contra l'espoli geològic, paleontològic i arqueològic per tal de garantir la seva conservació i protecció.

Fa poques setmanes el Grup de Recerca d'Arqueologia Protohistòrica (GRAP) de la Universitat de Barcelona posava el crit al cel perquè algú havia destruït 2.600 anys d'història i anys de recerca al jaciment de la Ferradura-els Castellets a Ulldecona. No era la primera vegada. El 2017 es va enxampar in fraganti un home que havia fet diferents forats per endur-se patrimoni. Des d'aleshores, i al llarg del mes de febrer, hem vist altres imatges: cops de martell al pont de pedra de Girona i l'apedregament del Palau de la Música durant les protestes a favor de Pablo Hasél; una exhibició de trial sobre les pedres del castell medieval de Burriac; un intent de furt i danys al Castell Formós de Balaguer; la destrucció d'un forn del segle XIX a Premià de Dalt; l'arrasament de l'antiga abadia del Codony a Perafort... Són tan sols els casos visibles, perquè els mateixos arqueòlegs han expressat la seva indignació a les xarxes, però n'hi ha més. A Catalunya hi ha inventariats 13.000 jaciments i els furts o els danys se succeeixen. A vegades amb tota la mala intenció del món i d'altres per inconsciència o desconeixement. La qüestió és: com podem protegir el patrimoni?

Franco va morir el 20 de novembre de 1975 i han hagut de passar 45 anys perquè tornés a la ciutadania la finca que, segons el jutjat de primera instància de la Corunya, no va arribar a pagar mai perquè la compravenda va ser un simulacre. Fins fa quinze dies, la Fundación Francisco Franco continuava gestionant les visites al Pazo de Meirás i el lloc s'havia convertit en destí de molts nostàlgics. A partir d'aquest dijous, 10 de desembre, és patrimoni públic. Però com serà l'endemà de la casa d'estiueig des de 1938 del dictador i dels seus hereus?

Una delegació del govern autònom de l’illa de Pasqua, encapçalada per la governadora Tarita Alarcón Rapú, es va entrevistar fa poc amb representants del Museu Britànic per demanar el retorn del moai conegut amb el nom de Hoa Hakananai’a, que es pot veure a la galeria de benvinguda de la institució, al barri londinenc de Bloomsbury. El museu conserva l’estàtua de roca basàltica, de 2,5 metres d’alçada i quatre tones de pes, des de fa un segle i mig, quan el capità de l’armada reial Richard Powell la va treure de l’illa sense permís de cap autoritat local i la va transportar a Londres per oferir-la com a regal a la reina Victòria.

El comitè executiu del Consorci del Palau de la Música ha decidit aquest dimarts no recórrer la sentència sobre l'espoli de la institució i el finançament il·legal de Convergència, que condemna els exresponsables de la institució, Fèlix Millet i Jordi Montull, a nou i set anys de presó respectivament i imposa a l'extresorer de CDC, Daniel Osàcar, quatre anys i cinc mesos de presó.

L'advocat de la Federació de Veïns de Barcelona, que representava l'acusació popular en el judici per l'espoli del Palau de la Música i el finançament il·legal de Convergència, rebutja que els principals condemnats pel cas entrin a la presó abans que la sentència sigui ferma, com vol demanar la Fiscalia Anticorrupció. La sentència, que s'ha fet pública aquest dilluns, condemna Convergència per finançar-se il·legalment amb comissions de Ferrovial a canvi d'obra pública i imposa 4 anys i mig de presó a l'extresorer del partit, Daniel Osàcar. També condemna els dos exresponsables del Palau, Fèlix Millet i Jordi Montull, a 9 i 7 anys i mig de presó respectivament per l'espoli de la institució cultural.

Convergència es va finançar il·legalment amb 6,6 milions d'euros, segons els perits d'Hisenda que van analitzar els comptes i la documentació trobada al Palau de la Música. Els analistes de l'Agència Tributària que han declarat al judici per l'espoli de la institució han ratificat una per una les conclusions del fiscal Anticorrupció Emilio Sánchez Ulled que, gràcies al testimoni d'aquests professionals, ha ratificat davant del tribunal que el Palau es va convertir en una "canonada" per fer arribar aquests diners a la formació política.

Els exresponsables del Palau de la Música Fèlix Millet i Jordi Montull van desviar 2,5 milions d'euros dels comptes de la institució cultural a obres particulars, segons han confirmat aquest dilluns els pèrits de l'Agència Tributària i de l'auditora Deloitte davant del tribunal que jutja l'espoli de l'entitat i el presumpte finançament irregular de Convergència.