"Caldria saber d'una vegada si el català aspira a ser una llengua viva, usual, normal, una llengua de tots, o bé si al contrari aspira a ser la llengua sagrada d'una minoria d'iniciats", escrivia el 20 de març del 1959 l'editor i escriptor Joan Sales (Barcelona, 1912-1983) al lingüista Joan Coromines (Barcelona, 1905-Pineda de Mar, 1997). "Si és això darrer, cregueu-me, no val la pena –afegia Sales–. Deixem [el català] d'una vegada per totes a mans dels pedants, que disfrutin ells amb ells. És tristíssim que l'esperit de pedanteria s'hagi apoderat tantes vegades de la nostra literatura".

Abans que el coronavirus s’escampés per tot el món, el sector del llibre patia per si Sant Jordi queia en Setmana Santa o si la previsió meteorològica anunciava pluja. La pandèmia del covid-19 aconseguirà una imatge molt més apocalíptica que el mal temps: dijous que ve els carrers de pobles i ciutats no s’ompliran de parades de roses i llibres, no hi haurà cues perquè els autors -mediàtics o no- signin les seves novetats, les editorials no hauran pogut publicar alguns dels seus títols més llaminers i les llibreries no viuran el seu millor dia, en què en una única jornada poden arribar a facturar el 10% de tot l’any.

L’estiu de 1967 es reuniren a Vallvidrera tres catalans, J.M. Castellet, Josep Ferrater Mora i Joaquim Molas; un mallorquí, Baltasar Porcel, i un valencià, Joan Fuster. Al mig de la sala un magnetòfon enregistrava un debat sobre (la) cultura catalana que no ha vist la llum fins al 2019.

A l’any es publiquen més d’11.000 llibres en català i més de 80.000 en castellà a tot l’Estat. Catalunya fa segles que és un país de llibres. Fins al segle XV es feien manuscrits i, per tant, només a l’abast d’elits. El 1475 s’instal·la la primera impremta a Barcelona (a València un any abans). Aviat n’hi va haver a Tortosa (1477), Lleida (1479), Girona (1483), Tarragona (1484) i Montserrat (1499). Sí, ens hi vam posar d’hora. A partir d’aquí comença una fructífera història que ha convertit Barcelona en capital del llibre (en català i castellà), amb la diada de Sant Jordi com a emblema popular, convertida el 1995 en Dia del Llibre per la Unesco.

El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va anunciar dimecres els 44ens Premis Nacionals de Cultura i no es pot dir que no s’hagin esforçat en equilibrar totes les balances: al palmarès hi ha paritat, diversitat generacional, distribució territorial, el binomi tradició i avantguarda, i fins i tot una obertura inèdita cap a la gastronomia.

Club Editor ha viscut tres vides. La primera va començar el 1959, quan Joan Sales i Xavier Benguerel van fundar el seu projecte editorial propi, fins llavors vinculat a Aymà. La segona va arrencar el 1989, quan Núria Folch es va associar amb Columna, sis anys després de la mort del seu marit, Sales; l’editorial va passar a formar part de Planeta el 2001. L’artífex i ànima de l’última vida és Maria Bohigas (París, 1969), que va recuperar l’editorial del seu avi el 2005, primer associada amb Josep Cots, d’Edicions de 1984, i des del 2012 en solitari.

“Té la seva malícia que els papers de Joan Sales estiguin, a partir d’ara, a l’Institut d’Estudis Catalans”, deia ahir Maria Bohigas, neta de l’escriptor i editor Joan Sales, mentre es feia efectiva la cessió del fons familiar del seu avi a la Fundació Mercè Rodoreda, amb seu a l’IEC. Sales va ser “un autor i editor que es prenia tota autoritat com a cosa relativa, i amb l’Institut passava el mateix”, va matisar Bohigas: “És curiós que algú tan crític amb les normes del català com ell acabi tenint la seva documentació al Vaticà de la llengua catalana”. La mare de Bohigas, la historiadora Núria Sales, se la mirava assentint amb el cap: al seu pare, autor d’ Incerta glòria, li hauria agradat que els centenars de documents fessin companyia als de Rodoreda, una de les autores clau de Club Editor, l’editorial que Sales havia impulsat, juntament amb Xavier Benguerel i Joan Oliver, a finals de la dècada dels 50.

Quan l’editora Maria Bohigas pensa en l’amistat, pensa en un matrimoni. El de la Montserrat Planas i el Josep Maria Pujol. La coneixença es va fer quan Bohigas començava a treballar al món editorial. Tenia 19 anys i feia de correctora a Columna, on la majoria de treballadors encara no havien acabat la carrera. “Érem realment joves, fèiem la feina com podíem, la veritat és que bastant malament”, reconeix.

Antoni Bassas entrevista a Maria Bohigas, editora d'Incerta glòria i neta de l'autor Joan Sales.

Martí Sales arrossega una curiositat innata que l'obliga a moure's per Barcelona amb un llibre que li càpiga a la butxaca dels pantalons o de la jaqueta. El dia de la nostra entrevista porta 'Cartas mayas', la correspondència que van mantenir els poetes Charles Olson i Robert Creeley, publicada per l'editorial mexicana Mangos de Hacha. Ja ha marcat unes quantes pàgines i en parla amb entusiasme.

'Un film (3.000 metres)', de Víctor Català, va causar sensació als rànquings provisionals que ahir a les 6 de la tarda van fer públics els llibreters. Una novel·la escrita el 1926 i que en la seva època va passar desapercebuda, va entrar en la posició número 5 de les llistes de més venuts.

La gran exigència de Joan Sales (1912–1983) va fer que només publiqués un llibre de poemes, 'Viatge d’un moribund' (1952), la correspondència amb Màrius Torres (1976) i la novel·la 'Incerta glòria', work in progress que s’estén des de la dècada dels 50 fins al mateix any de la seva mort. El centenari del seu naixement ha motivat taules rodones, conferències, lectures dramatitzades i recitals. Acaba de veure la llum un assaig dedicat a les tasques editorials de l’escriptor al capdavant de Club Editor: 'Joan Sales, la ploma contra el silenci', de Marta Pasqual. D’aquí a mig any apareixerà una biografia d’unes 500 pàgines signada per la historiadora Montserrat Casals, i al 2014 serà publicada la novel·la inèdita de l’escriptor, 'Uns guants de pell de Rússia'.

El Club dels Novel·listes, col·lecció emblemàtica de narrativa de Club Editor, va tenir com a precedent una associació homònima creada el novembre del 1935. El primer Club dels Novel·listes, integrat per alguns dels escriptors que ocuparien un nom central en el catàleg de l'editorial Club Editor durant la dècada dels 60 i dels 70, va tenir una vida efímera, estroncada per la Guerra Civil. "Al primer sopar, celebrat al Restaurant Catalunya el 10 de gener del 1936, s'hi pot veure junts escriptors i intel·lectuals que amb motiu de la Guerra Civil prendrien camins molt diferents -explica Julià Guillamon, comissari deContinuar el combat-. N'hi ha que s'exiliarien, com Mercè Rodoreda, Francesc Trabal i Xavier Benguerel, i d'altres que tindrien un paper important durant el franquisme, cas de Martí de Riquer, Ignasi Agustí i Joan Teixidor".

"Era propòsit meu encapçalar aquest llibre amb un altre títol: La conya. Reconec que no en sabia trobar cap altre que encaixés tan encertadament amb el meu propòsit", escriu Ferran Planes (1914–1984) al pròleg de les seves memòries, que finalment s'anomenarien El desgavell, i on l'escriptor de Bagà evocaria la desfeta republicana del 1939 i l'exili en terres franceses al costat d'altres homes de lletres com Joaquim Amat-Piniella –autor de l'imprescindible K.L. Reich– i Pere Vives.