Amb tres mesos, el Pau feia la croqueta i amb nou ja caminava. De ben petit xerrava pels colzes. Llegíem molt plegats, i això, a més de reforçar el procés de lectoescriptura, també va reforçar els vincles, la curiositat i la imaginació. Sortia de casa corrents i sempre li brillaven els ulls.

L'efecte de les hormones sobre el funcionament del cervell és un tema polèmic, perquè es presta a l’abús per part dels qui busquen una confirmació científica als seus biaixos. Hem sentit dir moltes vegades que el cervell de les dones no és tan bo com el dels homes en processos que requereixen habilitats matemàtiques, posem per cas. Afirmacions sexistes d’aquesta mena són simplificacions fàcils d’un fenomen extremadament complex i interessant que fan que la recerca en aquest camp avanci més lentament.

La primera novel·la de Claire Lynch (Dartfort, Anglaterra, 1981) és d’aquells llibres cridats a obrir-se camí pel boca-orella. De fet, Un assumpte familiar no té ni un any de vida i ja porta mitja dotzena de traduccions (en català la publica Edicions del Periscopi, en traducció de Núria Saurina, i en castellà, Literatura Random House). Un assumpte familiar és tan gustós de llegir com indignant. Tracta dels grans conflictes literaris –l’amor, la lleialtat, la llibertat, els secrets familiars– però inserits dins d’unes vides corrents, amb la familiaritat trivial i inofensiva d’uns personatges molt humans i imperfectes, i amb una falsa senzillesa literària que planteja dilemes morals al lector.

Abans de ser mare tenia unes conviccions molt fermes sobre qui era i sobre com seria el meu camí. No imaginava fins a quin punt la maternitat et transforma d’arrel, fins a quin punt jo mateixa seria una persona diferent. Pensava que em costaria més deixar de ser jo la meva prioritat, i que a vegades ho viuria amb neguit o com una pèrdua.

Elisenda Carod, la presentadora de La solució a Catalunya Râdio, i la seva parella, Xavi Fernández, director del programa Fuet, es van convertir en pares l'abril del 2025. L'arribada del seu fill, el Guillem, no va ser fàcil, tal com va reconèixer la comunicadora pocs dies després del naixement de la criatura. Ara Carod ha donat més detalls d'aquella experiència esfereïdora, que la va fer témer per la vida del seu nadó, al pòdcast La ronda perversa, de Radiofònics.

"Quan les dones es fan grans no troben homes de la seva talla". És el subtítol de La síndrome de les Superdones, del psicòleg Antoni Bolinches, que mira de radiografiar per què les dones estan decebudes amb l'amor i per què els homes estan desorientats. Un llibre que es va publicar el gener del 2020, molt poc abans de la pandèmia, i que ara torna amb una edició revisada i actualitzada. 

Ser mare mai és fàcil i per Nadal trobo que el tema es complica. Dono gràcies que el meu fill petit ja té deu anys i m’he estalviat moltes coses, com tenir un elf entremaliat a casa que cada matí pensa en una malifeta nova. Les xarxes socials estan plenes d’imatges d’aquest elf i jo només puc respirar alleujada de veure que aquesta moda no m’ha enxampat. A quantes tradicions importades ens haurem de sumar? A casa tampoc hem fet mai calendaris d’Advent d’activitats (¿voleu dir que els nostres fills saben què vol dir el terme Advent?), i encara menys calendaris d’aquests on cada dia hi ha un regal. Això sí, reconec que vaig seguir la nova tradició d’anar a buscar el tió a la muntanya, i mireu, potser no calia. Quan jo era petita el tió sabia perfectament arribar tot sol a casa i la nit de Nadal apareixia molt digne al menjador i es retirava l’endemà. Feina feta. Per tant, si no heu anat a fer cap recerca amb mapa del tió, estigueu ben tranquils: sabrà trobar el camí, com ho ha fet tota la vida. Potser estem sobreprotegint també el tió i no confiem prou en la seva autonomia.

Vam passar quatre anys amb els fills vivint a Brooklyn, el barri de la meva infantesa. Els meus fills van anar a la meva escola primària i la Judit, fins i tot, va fer un any del meu middle school. Ara crec que m’entenen millor com a persona i saben més sobre el que vol dir ser estatunidencs, encara que Nova York no diria que és del tot típic del que és el país en general. Hem rodat món i ara tornem a viure al Raval de Barcelona.

Si fa anys ens lamentàvem de l’absència gairebé absoluta de llibres que parlessin d’assumptes exclusivament femenins com ara la maternitat, la menstruació, el dol perinatal o la menopausa, ara, com qui diu, podem queixar-nos de tot el contrari, perquè allà on miris hi ha una dotzena que en parla. Dic això per provocar, evidentment, perquè “feminitzar” la literatura era absolutament necessari.

Els embarassos a partir dels 40 són cada cop més habituals a Catalunya i, de fet, és l'única franja d'edat on hi ha més naixements ara que fa quinze anys, quan la natalitat va començar a caure en picat. És la punta de l'iceberg d'una realitat més complexa en què les catalanes que volen tenir fills ajornen la decisió de ser mares per molts motius, com les dificultats per conciliar i l'augment de la precarietat. Davant l'endarreriment de la maternitat, moltes opten per congelar els seus òvuls per si decideixen ser mares a una edat en què les opcions de quedar-se embarassades són més baixes. Això ha fet que el nombre de dones que preserven la seva fertilitat d'aquesta manera hagi crescut exponencialment en els darrers anys i, per tant, que als biobancs on es conserven les cèl·lules reproductives hi hagi una gran acumulació d'òvuls. El motiu: la llei no permet destruir-los quan la dona vol, una circumstància insòlita que no passa en el cas de l'esperma, on res impedeix a l'home decidir eliminar la reserva quan ho desitgi.

Mara Faye Lethem (Nova York, 1971) escriu com si obrís amb un ganivet acabat d’afilar la carn tendra —i sovint podrida— de la maternitat contemporània. Traductora a l’anglès d'Albert Sánchez Piñol, Pol Guasch, Jaume Cabré, Jordi Nopca i Max Besora, ara publica en català la seva primera novel·la, Series boja si no ho fessis, traduïda per Míriam Cano. Es tracta d’una història amb un començament típic de comèdia lleugera, plena de rialletes nervioses, de mares al parc i de pares que no entenen res, però que aviat es revela com un sàtira ferotge, un retrat àcid del parany feixista que suposa la perfecció. La protagonista, la Barbara, embarassada per segona vegada, transita un paisatge suburbial que put a iogurts ecològics i ansietat. Totes les mares del seu voltant són impecables, controlades, eficients; ella, en canvi, arrossega la sensació d’estar a punt d’explotar tant de cos com de pensament.

El part es va complicar fins al punt que els metges van témer per la vida de ma mare i també per la meva. Superat aquell tràngol, sense gaires seqüeles, i quan encara era molt petitó, la mala sort va fer que agafés una greu malaltia pulmonar. Aquella vegada també em vaig salvar pels pèls perquè la meva mare va fer venir el metge, que era a casa seva amb la bata i les sabatilles posades, un diumenge a la nit. Aquell ensurt va convertir-me en una criatura pàl·lida, escanyolida i desganada. Només m'empassava el menjar si mentre me'l donaven m'explicaven un conte. De les dues coses se n'encarregava la mare amb paciència bíblica. La situació es va allargar tant que va acabar gravant cassets amb contes explicats per ella –molts de collita pròpia–, de forma que, cada vegada que es presentava un àpat, la mare podia recórrer a un reproductor que teníem, gros, negre i amb tecles com de pianola, i administrar-me, a més de les cullerades, el conte que creia més convenient o el que jo reclamava.

Conduir cada vespre el Bàsics ha implicat capgirar la logística familiar, però ara que tot està encarrilat i ben organitzat sento que tot flueix. Realment, a casa, jo he passat de ser la referent a les tardes, els vespres i les nits a ser la figura dels matins, qui ho prepara tot i qui les duu a l’escola.

Fa escassament una setmana ha mort per causes naturals Maria Riva, una actriu que va triomfar a la televisió malgrat la sempre allargada ombra de la seva mare, l'actriu i cantant berlinesa Marlene Dietrich. Mare de quatre fills, Riva ha estat acomiadada davant dels mitjans pel seu fill gran, Peter Riva, que ha assenyalat "la intel·ligència, els consells i la profunda comprensió humana de Maria". “La família troba consol al saber que ara es reuneix amb el seu marit William, amb qui va compartir 50 anys de matrimoni, el seu fill gran Michael i els seus pares, Marlene i Rudi”, ha afegit Peter, potser pres per una espècie de desig irracional de reconciliació entre la seva mare i la que va ser la seva àvia. Tanmateix, a jutjar per la biografia de Maria Riva potser preferirà no trobar la seva mare al cel, si és que tal cosa existeix.

Dilluns vinent tinc la reunió d’inici de curs de les meves filles bessones que han començat 3r d'ESO. No em podria partir en dos per poder anar a les dues classes –fan les reunions simultànies– i conèixer cadascun dels seus tutors. Però és que resulta que la Fiona té a la mateixa hora, i programada de fa setmanes, visita per la seva vacuna recurrent d'al·lèrgia als àcars al CAP i porto tota la tarda pensant com m’ho faré per estar en tres llocs a l’hora. Els tres, amb la seva importància.

Darrere de la imatge blanca i de consens que sempre projecta Jennifer Aniston s'amaga una estrella a la qual no li sap gens greu trepitjar bassals i enfangar-se fins a la cintura si creu que la causa s'ho val. Així de clar ho ha tornat a deixar una vegada més aquesta setmana en una entrevista que ha concedit a l'edició britànica de la revista Harper's Bazaar, on no s'ha tallat gens a l'hora d'abordar temes tan delicats com la infertilitat, els problemes de salut mental o les llacunes que s'amaguen darrere de la paraula èxit.

Que els meus fills es barallessin tota l’estona no ho havia vist venir. Penseu que jo soc filla única i, esclar, no tenia ni idea que això seria una constant de la relació entre germans. A casa nostra sempre se senten crits i sempre hi ha algú que li diu “Paraaaaa” a l’altre. Ja us imagineu que en ser quatre nois quasi sempre juguen de manera brusca, sempre s’estan estomacant i el que comença com un joc sovint acaba en un gran drama. Que potser hi ha germans que juguen tranquil·lament als escacs tota la tarda? O fan receptes amb la il·lusió de ser els nous germans Roca? Doncs els meus no. Els meus discuteixen, s’enfaden i es diuen de tot. I això dels germans sempre és així?, vaig preguntar completament ingènua a la gent que té germans. Sí, sempre és així.

La rentrée literària ha arribat carregada de debuts literaris. Entre els autors que s'estrenen en el mercat editorial n'hi ha tres que destaquen per la seva originalitat i ambició. Mireia Giró ha escrit una divertidíssima comèdia que qüestiona amb molta acidesa l'amor romàntic i la societat actual; Gil Pratsobrerroca ha donat forma a un thriller trepidant que beu dels mestres contemporanis del gènere, especialment de Joël Dicker, i Laura Tomàs ha publicat un recull de relats amb tocs fantàstics que estan plens d'imatges inquietants i commovedores sobre la natura, la maternitat i les nostres tradicions. Són tres veus narratives que desembarquen a la literatura catalana amb força i amb ganes de quedar-s'hi durant molt de temps.

Des de fa gairebé dues dècades, Catalunya viu una caiguda sostinguda del nombre de naixements. Les dades més recents de l’Idescat són contundents: el 2024 van néixer 53.793 infants, molt lluny dels prop de 89.000 del 2008. La taxa de natalitat ha caigut per sota dels 7 naixements per cada mil habitants (6,4‰ el 2024), quan fa només quinze anys superava el 12‰. I l’índex de fecunditat s’ha desplomat fins a 1,08 fills per dona en edat fèrtil, des de l’1,53 del 2008. És una transformació profunda que situa Catalunya entre les regions amb menys fecunditat d’Europa i planteja reptes de país.

Blanca Lacasa (Madrid, 1972) és periodista i escriptora. És autora, entre d'altres, de la novel·la El accidente (Libros del Asteroide) i de l'assaig Las hijas horribles (Libros del K.O.) que analitza les relacions entre mares i filles.