El derrotisme amb la llengua no ens porta enlloc. El català està viu. La vida sempre és inestable. Serveix per a quasi tot: literatura, cinema, periodisme, educació, ciència, política... Presentant servei i batalla. El ràpid creixement demogràfic forà ha afeblit la seva posició relativa, però en termes absoluts hi ha més parlants que mai. El pessimisme, per tant, només està relativament justificat. L’optimisme com a mètode és més eficaç que el dramàtic fatalisme que ens està corcant, que ens paralitza. No es tracta de negar la complexa realitat ni les vistoses febleses (justícia, empresa, carrer), sinó de mirar-nos-ho amb uns altres ulls. De treure’ns de sobre la feixuga càrrega de negativitat victimista, per no dir catastròfica, la qual, en efecte, ens du a la catàstrofe.

Disculpin, però escric aquest article sota els efectes euforitzants de la imminència de les vacances, situació que el meu pare resolia en dues senzilles passes: anant de vermut amb els companys de feina havent plegat i, després, arribat a casa, traient-se la corbata i llençant-la pel passadís, en una imatge simbòlica que, degudament alentida, hauria pogut servir per al vídeo Freedom de Kamala Harris. Ho veuen? Ja tinc el cap a una altra banda i no concreto.

El problema és que Jacint Verdaguer estava bo. Un tros de paio: guapo, alt, ullassos i veu de vellut. Jo crec que quan el 1865 va guanyar els Jocs Florals la gent no bavejava perquè vingués a recollir els premis vestit de pagès i amb barretina. No. Aquell xicot formós es va aixecar de la cadira al Saló de Cent de Barcelona i mentre avançava pel passadís s’anava passant el pal de fregar per terra. La gent l’aplaudia salivant. Quin bé de Déu de carn! Ho tenia tot i ben posat: “un jove y un pagès... Portant en lo front la vergonya, en los ulls la modestia, en la boca la alegria, anava avansant lo jovenet poéta, y damas y cavallers lo deturavan en son camí, y savis y lletrats s’abalansavan per véurerlo”, escrivia el cronista Francesc Pelagi Briz en directe mentre veia com tothom el volia tocar, tocar i tocar. Verdaguer, sex symbol. I, a més, com feia anar la llengua! Va fer tornar boig a tots i totes!

Fa uns anys, vaig anar a sopar amb la família a Peralada. Havíem passat el dia a la mar i veníem amb una fam de llop. Quan arribàrem, va començar una tronada d’estiu tan forta que l’aiguat ens va tenir refugiats una bona estona a dins del cotxe, cosa que va aguditzar encara més la gana. Quan per fi vàrem poder eixir, la tempesta havia trencat un brot d’una clavellina d’aire que creixia en un balcó, com una mena de gruixuda granera de bruixa. El vaig agafar i me’l vaig emportar, com a record: els havia vist a Castelló d’Empúries, i una amable castellonina m’havia explicat que aquella planta vivia de l’aire. Però que sols tenia un requisit, necessitava ferro, i era bo que cresquera sobre els vells balcons, com més escrostonats millor.

Abans de l’arribada de l’electricitat, en alguns palaus hi solia haver cornucòpies (miralls de marc ornamentat i daurat, amb espelmes; el mirall escampava la llum de les espelmes: era una manera intel·ligent d’augmentar la il·luminació). No sé si n’hi havia temps enrere, de cornucòpies, al Palau Moja, edifici d’estil neoclàssic situat a la Rambla de Barcelona, on va residir Jacint Verdaguer uns anys, del 1876 al 1891, sota la protecció del marquès de Comillas, director de la Companyia Transatlàntica. Però ara no n’hi ha. Aleshores, ¿com és que se’n veuen al llargmetratge L’enigma Verdaguer? La "trampa" és que no es va rodar al Palau Moja sinó a Can Papiol (Vilanova i la Geltrú), on sí que hi ha força cornucòpies.

Si el lector, encuriosit, busca a internet el llinatge Xevxenko, és molt possible que primer trobi la biografia d’un exfutbolista del Dínamo de Kíiv, l'Andrii, que diuen que era molt bo. Més famós, entre nosaltres, que el seu homònim Taràs (1814-1861), considerat el poeta més significatiu de la renaixença literària ucraïnesa del segle XIX. No ens sembla que s’hagi traduït mai res al català d’aquest home de lletres, dibuixant i pintor nascut en un poblet de l’actual província de Txerkassi, no lluny de Kíiv. En parla, això sí, Iuri Andrukhóvitx en un llibre que va publicar Acantilado l’any 2006: El último territorio, que inclou un excel·lent retrat del nostre autor d’avui.

Un parell de lectures que he estat alternant aquests dies m’han fet plantejar-me una pregunta que és recurrent entre lectors: ¿l’entorn en el qual llegim els llibres aporta algun valor afegit? És a dir: ¿si llegim Sota el volcà amb un got de whisky a les mans i en ple mes d’agost, la llegim millor? ¿Només podem llegir El conte de Nadal de Dickens sota una manta? ¿Si ens desplacem exactament al lloc on passa un llibre i el llegim envoltats del mateix paisatge o ambient que (en teoria) van inspirar l’autor som millors lectors del llibre en qüestió? Ens diu més coses? No hauria de ser així, la literatura és un dispositiu prou poderós i essencialment mentider que consisteix precisament a fer passar bou per bèstia grossa, però tot i això... fa pocs dies llegia el Canigó de Verdaguer als peus d’aquesta muntanya (nevada i imponent) i cada vegada que ensopegava amb algun topònim que havia trepitjat aquell mateix matí el mecanisme simbòlic del llenguatge feia un doble salt: un primer, l’habitual, que és el que genera la comprensió lectora (i la literària, i la històrica, i tot el que duem incorporat com a lectors), i un segon, més subtil, gairebé fantasmagòric, que em feia veure congestes de neu en el blanc d’entre els versos. 

"Durant molt de temps vaig tenir un Renault 4L. Encara que era un cotxe petit, no em calia tallar cap braç ni cap cama dels tres fills perquè hi cabessin". Amb aquesta anècdota, Àlvar Valls –corrector, traductor i autor d'una quinzena de llibres nascut a Barcelona el 1947– mira de recordar que la monumentalitat de la seva segona novel·la, Entre l'infern i la glòria, era tan compacta i necessària com la seva família. I aquest dilluns ha obtingut una bona recompensa: ha guanyat el 50è premi Crexells, dotat amb 6.000 euros. Les més de mil pàgines d'aquesta novel·la biogràfica sobre Jacint Verdaguer van passar per una primera editorial, que pretenia "reduir-la a la meitat" després que l'autor hagués provat sort amb el premi Sant Joan, que no va guanyar; llavors, a través de l'escriptor Jordi Coca va arribar a Josep Cots, fundador d'Edicions de 1984.

Veïns de la Vall Fosca participen aquests dies com a figurants a la pel·lícula Pirineus 1883 que s'està filmant als estanys de la zona i als pobles de Capdella i Espui. Està produïda per Albert Naudín de FilmeXplora Produccions i compta amb la col·laboració de la Fundació Jacint Verdaguer, l'Ajuntament de la Torre de Capdella i el Museu Hidroelèctric de Capdella.

"Mig segle fa que pel món / vaig, camina que camina, / per escabrós viarany / vora el gran riu de la vida". Així comença Caminant, un dels sis poemes del llibre pòstum de Jacint Verdaguer Al cel (1903), que Roger Mas va musicar i cantar al disc Les cançons tel·lúriques (Satélite K, 2008). Gràcies a la descoberta, el poeta de Folgueroles es va convertir en un dels referents literaris del solsonenc, que en aquells moments ja havia publicat discos com Casafont (1999) i dp (2003). Dotze anys després de musicar els poemes per primera vegada –entremig hi va haver les esplèndides adaptacions amb la Cobla Sant Jordi, recollides també en disc–, Mas ha tornat a agafar la guitarra i les ha gravat tot sol a Vil·la Joana, la casa de Collserola on Verdaguer va passar els últims dies de la seva vida i va morir el 10 de juny del 1902.

La Fundació Jacint Verdaguer organitza aquest diumenge un homenatge a la figura del poeta en motiu del 175è aniversari del seu naixement. Sota el lema Cobriu-me de flors es realitzarà una ofrena i acció floral per cobrir i engalanar el monument del Pedró de Folgueroles, al poble natal del poeta. Es tracta d'una única acció que, respectant les restriccions que imposa la crisi sanitària pel coronavirus, permetrà commemorar l'efemèride. Per tal de fer l’acte amb tota seguretat, l’organització ha establert un horari recomanat d’accés a la plaça seguint les indicacions del ministeri de Sanitat.

La Fundació Jacint Verdaguer ha inaugurat aquest dimarts una nova web, en la qual es pot consultar i

Són quinze anys d’estudi que s’han concretat en 1.018 pàgines al llarg de les quals batega el cor de Jacint Verdaguer. Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls (Barcelona, 1947), és una novel·la històrica, profusament documentada, que aconsegueix conferir gruix existencial a aquest personatge polièdric que es debat entre la vocació religiosa i la literària. Valls el compara, en grandesa, amb Ramon Llull, i està convençut que avui continua sent una figura incòmoda: “Encarna el pecat capital del catalanisme sobre el qual tothom ha volgut tirar merda, i, a banda l’Església, el bisbat de Vic no ha demanat mai perdó i ho hauria de fer”. L’infern justament fa referència a la seva vida “torturada” pels conflictes que l’enfronten amb el poder econòmic, polític i eclesiàstic, i també per un caràcter tempestuós, mentre que la glòria arriba en dos vessants. El literari, que va assolir, i el celestial: “El capellà i el poeta lluitaven dintre seu”.

“En aquella multitud calmosa i arrossegada al ritme d’un cotxe de morts, que s’anava calant d’aigua, sens dubte s’hi produïa amb tota la paradisíaca bona fe de l’any 1902 un dels moments d’efusió col·lectiva més forta i més sincera que ha viscut el nostre país”. Així descrivia Josep Maria de Sagarra l’enterrament de Jacint Verdaguer a les seves Memòries (1954). Quan va morir l’autor de Canigó, el poeta i dramaturg barceloní tenia només vuit anys i no “caçava res de l’efusió”, però el meravellava la gentada, que temps després descriuria com “milers de tortugues circulars” -els paraigües- que navegaven “dins el toll de la pura tragèdia”. “Tot pertanyia més aviat al clima delirant que produeix només la poesia”, sentenciava Sagarra.

Cada Nadal –des de fa gairebé dues dècades– la Fundació J.V. Foix publica un nou volum sobre l’autor de Sol, i de dol que reconfigura, reinventa i amplia la seva obra. Els últims anys s’han recopilat algunes de les millors entrevistes al poeta (Oh, si prudent i amb paraula lleugera i Amb mots de ben copsar), s’ha publicat la correspondència amb Albert Manent, s’ha editat la carpeta amb totes les felicitacions nadalenques que l’autor va enviar als amics (Ho sap tothom, i és profecia) i s’ha reeditat el llibre d’articles Els lloms transparents.

Al final del segle XIX, Jacint Verdaguer, conegut popularment com a Mossèn Cinto, es va convertir en la veu més estimada de Catalunya, i els seus versos, en els més preuats. Encara avui es reciten L’Atlàntida i el Canigó,però pocs recorden que Verdaguer va viure una vida atzarosa on va passar de ser el poeta més elogiat a una persona perseguida i arraconada per les altes esferes de la societat. Rememorar la vida d’un personatge tan complex no és fàcil, però el director Lluís Maria Güell s’hi aproxima amb L’enigma Verdaguer, el telefilm que s’estrena aquest dimecres a les 22.35 h a TV3.

“Hem de deixar de definir la producció literària en català del Renaixement, Barroc i Il·lustració com a Decadència”, deia fa dos anys Josep Solervicens, director del quart volum de la nova Història de la literatura catalana, coeditada per Enciclopèdia Catalana, Barcino i l’Ajuntament de Barcelona. Els cinc noms que el professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona destacava eren Cristòfol Despuig, Pere Serafí, Vicent Garcia, Francesc Fontanella i Joan Ramis.

Cap a un quart de quatre de la tarda, al primer pis del castell Jalpí d’Arenys de Munt esclaten els aplaudiments. Ernest Villegas ha acabat de rodar la seva última escena a L’enigma Verdaguer, el telefilm en què dona vida a mossèn Cinto. Aquesta tarda encara hi haurà gravacions, però ja sense ell. “Quan un actor acaba de rodar hi ha el costum d’aplaudir-lo. En el cas de l’Ernest l’aplaudiment ha sigut molt fort, perquè ha fet un Verdaguer magnífic i ha sigut un company molt generós”, explicarà, minuts més tard, el director del film, Lluís Maria Güell.

La vida i l’obra de l’escriptor Jacint Verdaguer, mossèn Cinto, seran el fil conductor de L’enigma Verdaguer, el telefilm que ha començat a rodar aquesta setmana TV3. La pel·lícula, que s’acabarà de filmar a principis d’abril, compta en el seu repartiment amb actors com ara Ernest Villegas -que interpretarà Verdaguer-, Roger Casamajor, Diana Gómez i Laia Manzanares. Entre les diferents localitzacions triades per al telefilm destaquen Barcelona, Vallvidrera, Vilanova i la Geltrú, Cerdanyola del Vallès, Arenys de Munt, Vic, Folgueroles, les Masies de Voltregà i Terrassa.