"Sánchez us ha tret 1.300 milions d’euros del vostre finançament per dedicar-lo a defensa". El vicesecretari de Coordinació Autonòmica i Local del PP, Elías Bendodo, ha atiat la indignació del món local contra el govern espanyol aprofitant l'aquelarre d'alcaldes que els populars han organitzat aquest dimarts a Barcelona. Dimarts passat el Consell de Ministres va aprovar la transferència de crèdit de 1.300 milions d'euros destinada a Defensa, sense especificar d'on sortirien els diners. El PP assenyala, com ja ho han fet alguns mitjans, que ho faran de partides que haurien d'anar destinades al món local.

Aquesta setmana, d’una forma automàtica, queden aprovats inicialment els pressupostos municipals de Lleida per a aquest exercici 2026. Sense tenir cap mena de suport, l’equip de govern de la Paeria (del PSC), en clara minoria (9 dels 27 regidors del consistori) ha recorregut a una via legal que li concedeix la llei d’administracions locals per tirar endavant els seus comptes sense cap suport al ple. I ho ha fet arriscant el seu cap, almenys d’una forma teòrica. Els partits de l’oposició han tingut tot un mes per posar-se d’acord per trobar un candidat que liderés una moció de censura, opció que la mateixa llei li permetia. Però ni tan sols ho han intentat. L’aritmètica és la que és (un triple empat a cinc regidors de PP, ERC i Junts) i això no ha donat marge per a cap negociació. L’alcalde Fèlix Larrosa ha pogut tirar de moment endavant uns pressupostos sense consens, però amb la incògnita del que ens presentarà la política de la ciutat en els pròxims quinze mesos que queden abans d'unes noves eleccions municipals.

"En teoria és una obligació dels ajuntaments, però, com hem vist a Badalona, n'hi ha alguns que decideixen no fer-ho". La politòloga Alba Lanau, professora i investigadora de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), lamenta que a la pràctica les administracions locals poden sortir airoses d'incomplir les seves obligacions en l'assistència a les persones sense llar. La llei fixa els mínims que ha de garantir l'administració, però gairebé no hi ha precedents d'incompliments que hagin arribat als tribunals. A això se suma la dificultat que persones en una situació d'extrema vulnerabilitat vulguin –i puguin– impulsar un procediment judicial, i veus de les entitats socials especialitzades admeten que la falta de recursos també ha acabat pesant a l'hora de descartar les accions judicials cada vegada que s'ho han plantejat.

Ajuntaments catalans han llançat un crit de socors perquè la Generalitat no els deixi sols a l'hora d'atendre les persones que viuen al carrer. Tot i que no hi ha un cens oficial que posi xifres al sensellarisme, s'ha constatat que és un fenomen que ja sobrepassa la corona metropolitana i s'estén per localitats petites de tot el país. Els consistoris comparteixen que, ara per ara, la problemàtica no compta amb prou recursos econòmics.

Brossa escampada i mal seleccionada, papers i ampolles abandonades pels carrers, crits i música a les nits, deposicions de gossos en parcs i voreres i, fins i tot, barbacoes a la via pública i reptes virals per defecar dins les piscines municipals. Aquestes són algunes de les darreres actituds més freqüents qualificades d’incíviques per les ordenances municipals i que preveuen la imposició de multes que poden superar els centenars d’euros.

En aquesta legislatura espanyola hi ha hagut diverses cessions competencials a Catalunya, però n'hi ha una pactada enguany que també pot tenir un impacte significatiu: la competència de gestió integral dels secretaris i interventors municipals. D'una banda, la van acordar Junts i el PSOE el darrer divendres de maig amb una esmena transaccional, a través d’una nova disposició addicional a la llei de bases de règim local en la tramitació de la llei estatal de funció pública. La Generalitat, però, ja havia arrencat el compromís de traspàs en la Comissió Bilateral Generalitat-Estat del febrer, tot i que s'ha de concretar al llarg de l'any.

Tots ens queixem de la burocràcia administrativa i tendim a carregar les culpes contra la idea del funcionari perepunyetes o contra el polític maldestre. I ens quedem ben descansats. Però, si som honestos, també coneixem bons servidors públics que fan una feina callada i poc visible, i sense els quals les coses sortirien encara pitjor. L'administració que tenim més a prop, la municipal, acostuma a ser l'ase dels cops. A Catalunya, a més, hi ha un minifundisme administratiu municipal, amb 947 ajuntaments. Són molts. Segurament massa. A efectes d'eficàcia i d'economia d'escala, caldria agrupar-ne alguns. Es va intentar fa 25 anys amb l'anomenat Informe Roca, però els partits no s'hi van atrevir i ha persistit la política de campanar. Amb les consegüents disfuncions i manca endèmica de recursos i professionals. Costa molt fer rodar bé tots els engranatges d'una administració, i quan és molt petita no ho pot fer tot.

El PSC, Comuns, Esquerra Republicana de Catalunya i la CUP han signat aquest dimecres un acord amb el qual es comprometen a garantir el padró universal en compliment del que diu la llei. El Pacte pel Padró a Catalunya és una iniciativa impulsada per més d’un centenar d’entitats socials, des de Càritas, ECAS, LaFede fins a la Confavc i l’aFFaC, que exigeix l'empadronament de tots els residents sense preguntar la situació administrativa, si tenen contracte de lloguer o no o si viuen en un infrahabitatge. Per contra, se n’han desmarcat el PP, Vox, Aliança Catalunya i també Junts. Els juntaires han justificat el seu no assegurant que l’acord no resol “en profunditat qüestions fonamentals per a una gestió del padró que sigui coherent amb les eines i els recursos que té el país en aquests moments”. Es dona la circumstància que sí que s'ha afegit al Pacte MEScat, una formació nascuda d’una escissió del PSC i integrada a Junts com a corrent intern.

Les comunitats autònomes i els ajuntaments comptaran amb recursos rècord per elaborar els pressupostos de l'any 2026. El consell de ministres d'aquest dimarts ha actualitzat les entregues a compte o bestretes per a les dues administracions, tal com va anunciar la vicepresidenta primera i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, en una entrevista a RNE dilluns al matí i ha informat la portaveu de l'executiu espanyol, Pilar Alegría, en roda de premsa aquest dimarts.

Un dels reptes del món local –i de la política institucional en general– és aconseguir revertir la històrica presència irrisòria de dones als partits i a les administracions. Malgrat que durant la darrera dècada el nombre de dones a les llistes electorals i a les regidories i alcaldies s’ha multiplicat, encara hi ha diferències importants en el tipus de responsabilitats que assumeixen homes i dones als ajuntaments, i no s’ha aconseguit que la paritat arribi a les alcaldies.

La Rosa R.R. fa més de tres anys que viu en un pis del barri de Buenos Aires de Martorell, però l'Ajuntament li impedeix empadronar-se perquè no té cap títol de propietat ni contracte de lloguer. Fins a sis cops ha demanat l'ingrés al padró i en tots els casos no ha rebut cap resposta, si bé la llei interpreta aquest silenci com a positiu passats els tres mesos reglamentaris. Però ella continua sense constar al padró.

Un 80,5% dels ajuntaments catalans no tenen la bandera espanyola a la façana, segons l'entitat espanyolista Impulso Ciudadano. Dels 947 municipis catalans, 763 no exhibeixen l'ensenya estatal i només 184 la mostren (19,5%). Així es desprèn de l'informe que ha fet públic aquest dilluns l'entitat, que treballa per defensar que es compleixi la llei de banderes. Aquest percentatge suposa un augment de dos punts respecte al 2022, quan aleshores eren 170 (17,9%) els que exhibien la bandera d'Espanya.

Mai no han tingut una gran quota de poder, però haurien pogut arribar a tenir-ne més. Van participar en governs autonòmics, van arribar a guanyar unes eleccions a Catalunya i van estar a punt de condicionar la política al Congrés dels Diputats amb els seus 57 escons, l’any 2019. Però la caiguda de Ciutadans va ser encara més meteòrica que el seu ascens. Amb tot, encara avui mantenen algunes petites resquícies de poder, sobretot a escala municipal. Enlloc, però, com a la seva petita Gàl·lia: El Astillero.

Com a mínim 37 municipis de Catalunya posen traves a l’hora d’empadronar ciutadans que tenen problemes per presentar un contracte de lloguer o viuen en un infrahabitatge o al carrer. Entre aquestes localitats hi ha tres capitals, Tarragona, Lleida i Barcelona, que aquest any entra en aquesta llista, així com el gruix de les ciutats metropolitanes. Però també n'hi ha de més petites, com Alcanar, Ripoll, Tremp, Tortosa o Salt. En conjunt, aquests municipis representen el 40% de la població de Catalunya. Les negatives afecten persones adultes, immigrants i autòctons, així com menors d’edat i extutelats per la Generalitat que, com que no estan registrats al padró, se’ls dificulta l’accés a l’educació, la sanitat, les prestacions socials o la renovació del permís de residència.

Un mes i mig després de les eleccions catalanes i dues setmanes després de les europees, Ciutadans està en estat de xoc. Tant al Parlament com a l’Eurocambra han perdut les últimes resquícies de poder institucional que els quedaven, més enllà del poder municipal, que és també minso. Per a més inri, qui era el líder del partit a escala estatal, Adrián Vázquez, va saltar del vaixell de Ciutadans al del Partit Popular quan faltaven 40 dies per a les eleccions europees, i el líder a Catalunya, Carlos Carrizosa, ha dimitit aquesta setmana. Què en queda, doncs, de Ciutadans?

Un dilluns al mes, l'assemblea de Papers per a Tothom de Martorell es troba davant de l'ajuntament del municipi per ajudar amb la instància del padró. Una vintena de persones s'apleguen al voltant dels activistes, que responen dubtes o, fins i tot, s'encarreguen d'omplir les dades personals del document que aquestes persones lliuraran individualment a la unitat d'atenció al client. El de Martorell (Baix Llobregat) és un dels molts consistoris que estan assenyalats per la Generalitat i l'oficina de la Síndica de Greuges per posar traves als veïns que volen empadronar-s'hi, cosa que incompleix la llei estatal de règim local que obliga tant l'administració com la ciutadania a registrar-se al municipi on resideix.

El problema del finançament dels ajuntaments és estructural i ve de lluny. Les successives reformes en el seu finançament no l'han resolt. Segueix sent l'administració menys dotada econòmicament. I, en canvi, és la més propera al ciutadà i, per tant, la que nota més els problemes del dia a dia de la gent i sent, doncs, la immediatesa de la pressió popular. Per això els ajuntaments tendeixen a fer més coses de les que, a dreta llei, els corresponen. Acaben assumint serveis com els de llars d'infants, residències de gent gran o oficines d'ocupació, a més de qüestions culturals, esportives i de medi ambient, entre molts exemples més que se sumen a qüestions centrals com la neteja, la seguretat, l'enllumenat o el transport. Es calcula que presten entre un 15% i un 20% de serveis que haurien de donar els governs autonòmics o l'Estat. A Catalunya, a causa de l'ofec econòmic endèmic que també pateix el govern de la Generalitat, aquesta tasca de substitució és molt rellevant i persistent. L'esforç del govern català en suport dels ajuntaments s'ha anat reduint.

La darrera vegada que el president, Pere Aragonès, i l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, van veure's al Palau de la Generalitat va ser el dia que el socialista va accedir al càrrec amb el pacte sorpresa entre el PSC, els comuns i el PP. "És un acord fet des de Madrid", va etzibar en aquell moment Aragonès a la mateixa recepció institucional, després que el PSC deixés en paper mullat el pacte JxCat-ERC per governar la capital. Però aquell clima hostil ja s'ha esfumat: aquest dimecres el president Aragonès i l'alcalde Collboni han mantingut la primera trobada institucional i ja han anunciat un pacte. Després de gairebé dues hores de conversa, han traslladat que Barcelona ha ofert cedir fins a 27 solars a la Generalitat amb l'objectiu de construir fins a 1.764 habitatges públics.

El tret de sortida d’un nou mandat municipal fa aflorar cada vegada una qüestió polèmica: els sous dels alcaldes i regidors. L’Ajuntament de Barcelona ha apujat els salaris un 4% i ho ha reivindicat perquè “és una manera de valorar el que fem: no volem demanar perdó per treballar a la política”, en paraules de la tinenta d’alcaldia Laia Bonet. També s'han incrementat els sous a Badalona un 13% –si bé el de l’alcalde s’ha mantingut igual–, i a Sant Cugat un 17,2%. En canvi, altres municipis com Terrassa i Sabadell han decidit congelar-los i Girona ha optat per una rebaixa del sou de l’alcalde, el cupaire Lluc Salellas, de 14.000 euros. A Lleida s'ha fet una lleugera actualització del sou de l'alcalde, però amb reducció del cost per al conjunt de l’executiu.

"O et tapes o marxes". És la frase contra la qual fa anys que lluita l'associació Mugrons Lliures per reivindicar el dret de les dones a estar a la piscina, si ho volen, amb el tors nu com fan els homes i, en definitiva, a decidir sobre el seu propi cos. Després que cada estiu es repeteixen les polèmiques perquè algunes piscines municipals prohibeixen a les banyistes fer topless o fins i tot alletar nadons en públic, el Govern ha fet un pas més aquest any en la lluita per la igualtat de drets i ha enviat un comunicat a tots els ajuntaments per evitar discriminacions a les piscines públiques. En concret, els recorda que no es pot prohibir a les dones accedir a les instal·lacions amb el tors nu, ni donar el pit o portar un banyador integral, d'aquells que cobreixen més parts del cos que els convencionals. I el que és més destacat: el comunicat deixa clar que cap ajuntament pot aplicar una normativa municipal que vagi en contra d'aquests principis perquè seria una vulneració del dret de cada persona a "decidir sobre el seu cos". És a dir, que el dret a fer topless o a portar un banyador més llarg hauria d'estar garantit.