L'obra de Salvador Dalí és una capsa de sorpreses. La seva producció, ingent i extraordinària, està repartida a Catalunya sobretot entre els museus de Figueres, Portlligat i Púbol. Però, de tant en tant, en aquests tres punts del triangle dalinià encara arriben peces noves de gran valor que el públic català pot contemplar per primera vegada. És el cas d’un fantàstic biombo o paravent fet amb motius orientals, creat per l’artista en la seva etapa més primerenca, quan era adolescent, que ara es presenta per primera vegada a la Casa Natal Salvador Dalí, al centre de Figueres, fins al 13 de setembre.

Dilluns a la nit, a TV3, els dos episodis d’El forense i Dalí ens van retenir amb una força inesperada. Vam ser arrossegats per la curiositat que sol suscitar l’univers tèrbol de Salvador Dalí i el suspens narratiu del doctor Narcís Bardalet. La combinació va funcionar. El forense protagonista desenvolupa les històries com si expliqués contes de por a la vora del foc, amb la inevitable sospita que en el seu relat hi ha més pa que formatge. S’expressa amb una convicció i una autoritat que converteixen la seva percepció en una mena de veritat única i lapidària. Però sobretot juga amb la morbositat que sol envoltar la manipulació dels cadàvers. El periodista Manel Alías exerceix d’interlocutor i permet anar desgranant els fets. El diàleg entre els dos professionals és el que construeix un guió interessant i espontani, que fa que l’espectador se senti inclòs en la conversa.

Després de més de trenta anys de trajectòria davant i darrere de la càmera, Joan Frank Charansonnet (la Vall de la Santa Creu, 1971) ha trobat en Salvador Dalí un paper de llarg recorregut. Ja l’havia interpretat al teatre i el va portar al cinema amb El cas Àngelus, la fascinació de Dalí (2023), un film que explora l’obsessió del pintor empordanès amb el quadre de Jean-François Millet i que ara arribarà a més de setanta sales de França.

Després de perdre uns 3 milions d'euros l'any 2020 arran de la pandèmia de la covid, aquest any la Fundació Gala-Salvador Dalí "tanca un cercle", tal com ha dit el president de la fundació, Jordi Mercader, aquest divendres durant un esmorzar informatiu. Ara s'obre a una nova etapa en la qual la institució vol assolir més pes cultural, amb l'empenta d'haver aconseguit uns resultats excel·lents el 2024: una xifra rècord de públic d'1.005.073 visitants als tres museus dalinians i més de 3,5 milions de visitants acumulats a les exposicions immersives internacionals, i un excedent econòmic de 7,6 milions d'euros. "A partir d'ara volem ser més una fundació cultural que una fundació que sigui únicament un museu i parlar de xifres de públic", diu Mercader.

Carla Simón, la cineasta que va fer història en guanyar l’Ós d’Or de la Berlinale amb una pel·lícula en català, Alcarràs, ha aconseguit ara contra tot pronòstic una nova fita: la seva cinta Romeria ha estat seleccionada per competir a la secció oficial del Festival de Canes.

"Sobre Gaudí, us diré que hauria estat l'home –l'únic home del món– capaç de fer la catedral de Nova York si aquesta ciutat hagués considerat indispensable tenir la catedral proporcionada al seu volum i al seu esperit. Gaudí és l'últim arquitecte espiritualista, de sensibilitat religiosa, de la història de l'arquitectura". Aquestes paraules de Josep Pijoan –arquitecte, crític i historiador de l'art– sobre Antoni Gaudí es poden llegir a l'homenot que Josep Pla va dedicar a l'artífex de la Pedrera i la Sagrada Família.

Des que l’any 2001 va fer el salt de la música electrònica a la direcció de cinema, el francès Quentin Dupieux ha esdevingut un consistent i prolífic practicant de la comèdia surrealista. Aquesta trajectòria, que ja comptava amb joies com Mandíbules o Fumar provoca tos, arriba ara al seu zenit amb la hilarant Daaaaaalí!, que explora l’excèntric univers de Salvador Dalí subvertint els codis del cinema biogràfic. I és que les sis lletres a del títol remeten als sis actors d’edats i complexions diferents que encarnen diverses cares de l’artista de Figueres.

Fa deu anys, l'Ajuntament de Girona, amb Carles Puigdemont com a alcalde, va comprar el fons del crític d'art Rafael Santos Torroella per 3,9 milions d'euros. Es tracta d'una col·lecció d'obres, cartes i documents d'artistes del segle XX, clau per entendre les avantguardes a Catalunya i la seva relació amb el context europeu, amb noms destacats com Tàpies, Miró, Picasso o Dalí. La compra va generar una gran polèmica per l'elevat cost en un context econòmic de vaques magres i el fet que no existís cap espai a la ciutat per exposar el material. El consistori va argumentar llavors que l'objectiu era exposar el fons de manera permanent en un nou museu d'art modern. Seria davant per davant de l'escalinata de la catedral de Girona, a la Casa Pastors, antiga audiència provincial de la ciutat. Però una dècada després el més calent és a l'aigüera i no es preveu que el museu obri fins, almenys, el 2029, si és que no hi ha cap nou cop de timó al consistori. Les obres s'han anat endarrerint fins avui, perquè el 2023, durant els treballs de condicionament de l'espai, es van trobar restes arqueològiques que van obligar a redefinir l'ús de l'immoble. De moment, a Girona, les peces més importants del fons només s'han pogut veure en una mostra temporal l'any 2022, que encara es pot visitar de manera virtual.

"A Barcelona menjaràs el millor peix del Mediterrani. A això s'hi afegeix el veritable art de preparar plats, que no dubto a qualificar de filosòfics i homèrics". A la revista Vogue del 15 de maig del 1950, la gastronomia catalana va quedar pels núvols. La recepta estrella que apareixia citada era el "peix a la marinesca", per a la qual calien "un boig per encendre el foc, un avar per tirar aigua i un malgastador per tirar l'oli". I pel que fa als restaurants, el Parellada i el Windsor eren els dos "més europeus", i l'Ast de Montjuïc era imprescindible per fer un àpat a l'aire lliure. Malgrat tot, l'autor d'aquestes propostes va fer un gest d'humilitat, i va reconèixer que hi havia un guia excel·lent, i va recomanar la compra de la Guia de la Costa Brava, de Josep Pla, "un dels millors escriptors catalans".

Aquest dimecres 25 de setembre, el Teatre-Museu Dalí de Figueres, amb motiu de la celebració del seu 50è aniversari, ha rebut la visita de Felip VI en un acte solemne i institucional, que dona el tret de sortida als actes de l'aniversari. No és ni molt menys la primera vegada que la monarquia espanyola visita les sales del museu dalinià, ja que, des que es va inaugurar, en dates assenyalades, tant l'antic monarca Joan Carles I com Felip VI o les infantes Sofia i Elionor, hi han fet acte de presència.

Salvador Dalí (1904-1989) és un artista únic, original i irrepetible. Amb la seva obra, ingent i extraordinària, va redefinir el rumb de la modernitat. Malgrat el seu esperit eminentment avantguardista, però, en les seves creacions també ressona la factura dels grans mestres de la història de l'art. I és que Dalí, a més de projectar una visió privilegiada –gairebé premonitòria– del futur, mai va voler deixar enrere tota l'herència acumulada del passat. Aquest diàleg entre avantguarda i tradició es fa absolutament evident al Teatre-Museu Dalí de Figueres, concebut pel mateix artista, que aquest any celebra 50 anys de vida. Aquest museu representa una espècie de testament o síntesi estètica i vital en què, en forma d'homenatge i reinterpretació, es concentren totes les influències i fascinacions de Dalí, des de la cúpula de vidre que imita les estructures dels arquitectes renaixentistes fins a les notes de Wagner que sonen al pati descobert.

La identitat camaleònica de Gala Dalí és la gran protagonista de l'exposició a l'aire lliure Moltes cares de Gala Dalí, inaugurada avui a la Roca Village i que compta amb la mirada d'artistes contemporanis com la pintora Carla Fuentes i el fotògraf Jordi Bernadó. El resultat d'aquesta reconstrucció de la figura de Gala és una intervenció artística a gran escala que es podrà visitar fins a finals d'any als bulevards d'aquest espai dedicat a les compres. El projecte ha implicat la Fundació Gala-Salvador Dalí i La Roca Village, i reivindica tant l'impacte de Gala en la cultura i la moda actual com l'empoderament femení, l'artesania i el poder transformador de la moda.

Lepold Samsó (Barcelona, 1946) és un dels mestres de la fotografia contemporània més importants i originals de casa nostra. Famós pels seus retrats simpàtics i enginyosos als artistes de la Barcelona dels anys 80, durant més de cinc dècades s’ha dedicat a capturar imatges de paisatges, realitats i personatges d’arreu del món, sempre en blanc i negre, amb llum natural i una mirada humanista carregada de profunditat, respecte i harmonia. Ara un centenar de les seves millors fotografies es poden veure en directe a l’exposició Tan lluny, tan a prop, al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, seu de la Fundació Vila Casas, fins al 19 de novembre.

No té entrada a la Viquipèdia, ni en català ni en castellà. I l’única informació vinculada a ell que apareix a la web de la Fundació Gala-Dalí és en una memòria de fa 20 anys, un abans que morís, per una sentència judicial en contra. Però durant 12 anys va ser la mà dreta i ombra del geni empordanès, més enllà del paper clau de la seva musa i amant, Gala. Una dècada clau per a la projecció internacional de l’artista i, sobretot, per al seu enriquiment personal.

El petit poble empordanès de Púbol té dos castells. Un, construït els segles XIV-XV, té fama internacional: ubicat al nucli antic, és el que Salvador Dalí va regalar a la seva amant, Gala. Avui en dia conforma una de les parades obligatòries del triangle dalinià, juntament amb el museu de Figueres i la casa-museu de Portlligat, a Cadaqués. Però n’hi ha un altre, molt més recent, que no ha passat als annals de la història i que ara pica a la porta per reescriure i actualitzar el passat artístic de la zona. És el Kastell de la Bruguera, una masia amb quatre hectàrees de terreny reconvertida dels anys 70 als 90 en espai per a festes excèntriques, d'accent surrealista, per al que va ser el primer secretari de Salvador Dalí, el britànic John Peter Moore.

La participació de Salvador Dalí a la primera Biennal Hispanoamericana d’Art, celebrada a Madrid i Barcelona els anys 1951 i 1952, respectivament, va causar furor: va obrir les portes després que l’artista empordanès va pronunciar la cèlebre i al mateix temps controvertida conferència titulada Picasso i jo al Teatre María Guerrero de Madrid. L’exposició d’una trentena de les seves obres fora de concurs i en una sala especial, encapçalades per El Crist –que ara es pot veure al Teatre Museu Dalí de Figueres fins al 30 d’abril–, va desfermar una forta polèmica entre els seus seguidors i els seus detractors. Això no va importar el gran públic, que va anar en massa a la biennal, tant a Madrid com a Barcelona, per poder veure El Crist de ben a prop.

El Teatre-Museu Dalí de Figueres mostra per primera vegada Crist de Sant Joan de la Creu, de Dalí, una de les obres més icòniques del pintor surrealista. Pintada el 1951, a finals d'aquell mateix any el galerista Tom Honeyman, aleshores director dels museus de Glasgow, la va veure en una galeria de Londres. Va quedar tan impressionat per la bellesa inquietant de l'obra que va decidir comprar-la. Avui l'ajuntament de la ciutat escocesa encara en conserva els drets i l'exposa de manera permanent al Museu Kelvingrove com una de les seves adquisicions més preuades.

“On tot va començar”. Així es promociona la Casa Natal Salvador Dalí, al número 20 del carrer Narcís Monturiol (abans 6) de Figueres, que obre la porta oficialment aquest divendres després d’uns dies de visites de proves que han servit per afinar una proposta immersiva espectacular, complexa, ben estructurada i amb una gran densitat informativa. 

El 1951, al taller de la casa de Portlligat, Salvador Dalí va pintar El Crist de Sant Joan de la Creu, una pintura a l'oli de dos metres d'altura que representa la seva particular revisió estètica del motiu clàssic de la crucifixió cristiana. Un any després, el galerista Tom Honeyman, aleshores director dels museus de Glasgow, impressionat per la bellesa inquietant del quadre, va comprar-lo directament a l'artista empordanès per una quantitat important de diners. Avui, l'administració de la ciutat escocesa encara en conserva els drets i l'exposa de manera permanent al Museu Kelvingrove com una de les seves adquisicions més preuades.

La tardor arriba amb una cartellera d'exposicions d'art molt sucoses, des de Barcelona fins a Nova York. I des dels grans mestres medievals com Dirk Bouts fins a la performance més radical de Marina Abramovic.