Joan Miró (1893-1983) no va adormir-se mai als llorers. En cada etapa de la seva trajectòria va entossudir-se per mantenir el nivell i continuar sent un artista rellevant. Els artistes nord-americans de la següent generació hi van jugar un paper clau, tal com es pot veure a la Fundació Joan Miró de Barcelona a partir d'aquest divendres en la gran exposició Joan Miró i els Estats Units. Miró va trobar un esperó creatiu en artistes com Jackson Pollock, Lee Krasner, Mark Rothko, Louise Bourgeois i Louise Nevelson, i, al mateix temps, els va contagiar la seva força. Pollock va dir el 1944 que els dos artistes que més admirava eren Miró i Picasso. 25 anys més tard, el mateix Miró va assegurar que el que realment l'havia inspirat era "la pintura nord-americana".

La Fundació Joan Miró ha iniciat aquest mes de juny, amb el suport de la Generalitat de Catalunya, així com d'altres institucions, els actes de celebració del 50è aniversari amb la mirada posada en un futur on aquesta institució continuï sent un referent local, nacional i internacional de l’art contemporani.

Érem gairebé mil persones, que es diu aviat. Tothom content i amb ganes de celebrar que la Fundació Miró fa 50 anys. Aquest diumenge hi haurà jornada de portes obertes –des de les sis del matí!– amb tot d'activitats que se sumen a l'al·licient que sempre és visitar aquest edifici emblemàtic, en un lloc privilegiat de Montjuïc i amb la col·lecció d'obres d'un dels millors artistes que ha donat mai la ciutat. El dimecres a la nit s'inaugurava l'exposició retrospectiva, emotiva i també una mica gamberra, en un acte festiu en el qual centenars de persones, joves i grans, recordaven i celebraven aquest mig segle d'ençà que la modernitat, finalment, va tenir casa a Barcelona.

Per ser artista, Joan Miró es va rebel·lar contra els seus pares i ben aviat es va afanyar a combatre la tradició i les convencions artístiques. Un dels seus lemes més coneguts és el d'"assassinar la pintura". Aquesta afirmació correspon perfectament amb la descoberta que han fet els equips de conservació preventiva i col·lecció de la Fundació Joan Miró, liderats per Elisabet Serra, i que s'ha fet pública aquest dijous. Per fer el quadre Pintura (1925-1927), Miró va agafar un retrat que un altre artista havia fet a la seva mare, Dolors Ferrà i Oromí, va posar-lo de costat i hi va pintar al damunt. Gràcies a tècniques no invasives, entre les quals hi ha la radiografia, la fotografia infraroja i la imatge hiperespectral, els investigadors han pogut revelar el retrat subjacent i identificar-ne la model. Podria ser que el gest de fer servir el retrat de la mare fos una burla, una revenja perquè ella i el seu pare s'haguessin oposat al seu desig de dedicar-se a l'art. No va ser per falta de material, sinó una decisió deliberada.

Les guerres sacsegen el mercat de l'art, però el mercat resisteix. Mentre Donald Trump fa trontollar l'ordre mundial, aquest dimecres ha arrencat a Madrid la 44a edició de la fira Arco, amb una sorprenent presència a la baixa de l'art de denúncia. És cert que a Arco els objectius són comprar i vendre obres d'art, i que moltes de les 214 galeries participants van tancar la selecció d'obres fa mesos, però, així i tot, crida l'atenció no trobar-hi més art polític. Com ha deixat per escrit Francesc Torres sobre les pintures que exposa a la galeria T20, l'art ofereix "un petit espai de llibertat, encara que sigui petit, fràgil i en molts casos fictici, però que serveix per sobreviure". També adverteix en el lema d'una de les obres que El polític no és el que fa que l'art polític sigui art, i en un altre que No facis art a menys que tinguis una molt bona raó.

La trajectòria d'un artista és una cursa de fons amb moments àlgids i uns altres de més durs. Henri Matisse (1869-1954) és considerat com un dels grans pintors del segle XX, però no sempre va tenir les coses fàcils: entre finals dels anys 20 i els primers anys 30 va patir una gran crisi creativa i no acceptava la seva obra de després de la Primera Guerra Mundial. Com es pot veure a partir d'aquest divendres i fins al 9 de febrer en la nova exposició temporal de la Fundació Joan Miró, l'obra del pintor català, que era 23 anys més jove, va ser una font d'inspiració perquè Matisse se'n sortís. Aquest fet posa en qüestió el tòpic que és l'artista més jove qui rep l'empremta del gran. "El personatge clau en la trobada entre els dos artistes és Pierre Matisse, fill d'Henri i galerista de Miró als Estats Units a partir del 1934", afirma l'assistent del comissari, Véronique Dupas. "El Pierre encarrega al seu pare i a la seva germana fer la tria de les obres de Miró per a la seva galeria de Nova York. D'aquesta manera, Matisse tenia un contacte directe amb la producció recent de Miró i, fins i tot, li va demanar al seu fill que li enviés dos quadres de Miró", explica Dupas. D'altra banda, Matisse li va demanar al seu fill que li mostrés les seves pròpies obres a Miró per tenir-ne l'opinió: "M'encantaria que algú prou entès en els colors vius em donés la seva impressió. No em fa vergonya la meva feina, com que és sincera no amago res", es pot llegir en una carta que el pintor francès va enviar al seu fill.

La Fundació Maeght, als afores de Sant Pau, a la Provença, és un museu extraordinari. La imatge des de la porta d’entrada és memorable: un reguitzell d’escultures d’artistes com Joan Miró, Alexander Calder i Eduardo Chillida instal·lades en un jardí immaculat, amb la mítica seu de la fundació de fons, obra de l’arquitecte Josep Lluís Sert (1902-1983). Amb prou feines són les nou del matí i les cigales ja canten a tot drap. "La fundació és una fusió excepcional d’art, arquitectura i natura", afirma la responsable de comunicació i mecenatge de la fundació, Constance Wackenheim.

Ernest Hemingway, Tristan Tzara, Carl Einstein, Alberto Giacometti, Paul Éluard, Henri Matisse i Max Jacobs. Aquests són alguns dels noms més rellevants de l'avantguarda intel·lectual i artística del segle XX amb qui Joan Miró (1893-1983) va mantenir una correspondència activa i estimulant al llarg de la seva vida. Sobretot a tombants dels anys trenta, quan, repudiat per l'estètica conservadora del Noucentisme català, el pintor va instal·lar-se a París per integrar-se a la primera línia de l'art contemporani seguint els passos de Pablo Picasso. Moltes de les cartes d'aquesta estada parisenca es conserven al Fons Santos Torroella de Girona i formen un patrimoni valuosíssim per entendre la vida i obra de Miró, així com la seva influència i les seves relacions dins del context artístic del moment. Fins ara només les podien consultar els acadèmics que demanaven cita a l'arxiu gironí, però pròximament es faran públiques en format digital i quedaran a l'abast de tothom.

La renovació de la Rambla és una de les transformacions més emblemàtiques que afronta Barcelona en aquest mandat i també una de les més delicades. No només per la dificultat que comporta intervenir sobre un dels passejos més concorreguts de la ciutat, sinó també per la necessitat de preservar icones com ara el mosaic de Joan Miró al Pla de l'Os. Quan falten dues setmanes perquè comencin les obres del tram principal de la Rambla, l'ARA pot explicar com es prepara l'Ajuntament per protegir una de les obres que Miró va entregar a Barcelona per donar la benvinguda als visitants.

Durant la Guerra Civil, Joan Miró va fer unes obres aparentment antagòniques: El segador monumental del pavelló de la República de l'Exposició Universal de París del 1937 i, també damunt planxes de celotex, unes composicions abstractes carregades de lirisme. Una d'aquestes peces, titulada senzillament Pintura (estiu del 1936), i que reflecteix com la bellesa aparent pot tenir un rerefons terrible, és l'obra més cara de la nova edició de la fira Arco, amb un preu de 3,35 milions d'euros a la galeria Leandro Navarro. És el mateix cas de les tovalloles mullades foses en bronze de Fernando Sánchez Castillo exposades a la galeria madrilenya Albarrán Bourdais: poden ser una escultura abstracta, com ho són les pintures que va fer mullant tovalloles amb pintura i colpejant la tela, però al mateix temps la tortura amb tovalloles mullades és un mètode habitual perquè no deixa marques.

El jutjat mercantil número 9 de Barcelona ha desestimat la demanda interposada per la societat de drets d'autor Vegap (Visual Entitat de Gestió d'Artistes Plàstics) contra el grup tèxtil català Mango pels NFT (representacions digitals d'un actiu) inspirats en obres d'art de Joan Miró, Antoni Tàpies i Miquel Barceló. En conseqüència, s'absol la companyia de tota responsabilitat i condemna Vegap a pagar les costes del procediment. L'entitat de gestió de drets d'autor reclamava 1,37 milions d'euros de compensació a la cadena de moda per haver creat NFT a partir d'aquestes obres sense pagar-ne els drets d'autor.

1. És una dèria que em persegueix. De petit, quan viatjàvem amb cotxe per Europa, comptava cementiris. De més gran, volia saber quines eren les darreres paraules que havia dit qualsevol familiar que canviava de barri. Després, he mirat d’esbrinar quina és l’última música que han escoltat en aquest món les persones que he estimat. A vegades, he entrat a casa del parent mort i he tret el CD que tenia a l’aparell d’alta fidelitat. Sempre m’ha fascinat mirar d’interpretar la data de la mort d’una persona. Busco patrons, faig càbales i acabo perdut en el no res de les casualitats. Però alguna cosa hi ha el 23 d’abril que Shakespeare, Cervantes i Pla morissin el mateix dia. I, més encara, no pot ser una broma de l’atzar que Francesc Macià, Pompeu Fabra i Joan Miró morissin el dia de Nadal. Mai no sabrem si Jesús va néixer el 25 de desembre, però sí que està certificat que Macià, Fabra i Miró van fer mutis tal dia com avui, igual que Charles Chaplin. Això pot ser un senyal, un missatge que no arribo a desxifrar o, senzillament, una charlotada. 

L'excepcional mostra Miró-Picasso ha aixecat passions en una Barcelona que enguany ha tingut una temporada d'exposicions molt sucosa. En el terreny internacional, Vermeer va fer rècord, com s'esperava, al Rijksmuseum.

A Barcelona, una ciutat marcada a foc per la petjada de Picasso i Miró gràcies als seus dos centres monogràfics, fa anys que penso que la parròquia amant de l’art es divideix entre els picassians i els mironians, com si fossin dues maneres d’entendre l’art i el món. Doncs bé, aquesta exposició trenca una mica aquest mite. No és que desapareguin els límits entre l’un i l’altre, que una mica també, sinó que posar-los l’un al costat de l’altre d’una manera tan intensa i amb obres que abasten un període tan llarg permet als uns i als altres reconciliar-se amb els contraris. Estem parlant de dues de les bèsties més grosses de l’art del segle XX. Representen, en certa manera, el moment de màxima esplendor d’un art d’avantguarda que realment pensava que podia canviar el món. És un art poètic, experimental, lliure, radicalment antiacadèmic i, sí, una mica testosterònic. Un art, en qualsevol cas, que va canviar la manera com l’entenem avui en dia. Aquí deixo dues raons i un consell per anar a veure la doble exposició Miró-Picasso, que fins al 24 de març estarà oberta al Museu Picasso i a la Fundació Miró de Barcelona.

“El que seria ideal és treure guspires d’un bloc de gel”, explica en Jaume Sabartés que va dir el seu amic Picasso. Encara avui continuem meravellats davant d’una obra artística que es va erigir en emblema del segle xx per la seva capacitat d’atrapar els somnis i deliris del moment, d’aplegar talent creatiu i desig col·lectiu. Aquesta identificació contemporània amb Picasso va fer del seu art la fisonomia d’una època de ruptura, dissonàncies i nous hàbits de vida en uns anys en què es covava la modernitat. Què li va passar a la humanitat per reconèixer-se en aquest mosaic de pintures que se’ns mostren com un calidoscopi del seu moment, entre la descomposició i la resurrecció de l’origen, de l’essencial?

En el context de l’eclosió dels feixismes, Miró va començar un conjunt de pintures que ell va denominar “salvatges” i en les quals, tot i el colors agres i els personatges grotescos, hi apareix també el lirisme de la grafia. Aquesta obra pertany al Museu Centre d’Art Reina Sofia com a donació de Pilar Juncosa i es pot veure ara a la Fundació Miró.

Per a Pablo Picasso l’art tenia un poder transformador. Ho va explicar ell mateix quan es va afiliar al Partit Comunista l'any 1944: “La meva adhesió és la conseqüència lògica de tota la meva vida, de tota la meva obra”, va dir Picasso “Em fa sentir orgullós dir que mai he considerat la pintura com un art per al simple esbarjo, com una distracció; he volgut, mitjançant el dibuix i el color, com que aquestes eren les meves armes, anar sempre més enllà en el coneixement del món i dels homes, perquè aquest coneixement ens alliberi cada dia una mica a tots”, deia l’artista malagueny. Així mateix, assegurava que havia lluitat sempre “com un vertader revolucionari”. 

Aquest diumenge l'ARA fa una edició especial del diari en motiu de l'exposició amb més de 300 obres a la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso que analitza la relació humana i artística dels dos creadors. En aquesta entrevista parlem amb Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso de Barcelona, i Marko Daniel, director de la Fundació Joan Miró. L'entrevista està enregistrada al Pavelló de la República de Barcelona.

La cita és a la rèplica del Pavelló de la República Espanyola de l’Exposició Internacional de París del 1937. Es va construir a Barcelona el 1992 amb motiu dels Jocs Olímpics, a Montbau, i avui, aquest edifici dissenyat per Josep Lluís Sert que va albergar el Guernica de Picasso i El segador de Miró, és la biblioteca de la Guerra Civil de la Universitat de Barcelona. Marko Daniel, l’actual director de la Fundació Miró de Barcelona, explica que hi ha passat moltes hores per preparar la seva tesi doctoral sobre el patrimoni cultural a la Guerra Civil Espanyola. Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso, també ha dedicat molts estudis a l’art durant i després del conflicte i coneix molt bé el que suposa aquest edifici en l’imaginari col·lectiu. Comencem per aquí. 

Compromís sense límits amb la llibertat creativa, compromís antifeixista i republicà, models del combat de l’art per la pau. Pablo Picasso i Joan Miró compartien una manera d’estar al món i una llarga amistat. Amb aquesta raó central i l’excusa d’alguns aniversaris, la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso han treballat en col·laboració per obrir una extraordinària exposició dels dos artistes que es pot visitar a les dues seus.