Esfereït pel bombardeig alemany del 26 d'abril del 1937 damunt la ciutat basca, Pablo Picasso va pintar el Guernica al taller que tenia al carrer dels Grands‑Augustins de París, entre l’1 de maig i el 4 de juny del 1937. El quadre era un encàrrec del govern espanyol per al pavelló de la República a l'Exposició Universal de París, i Picasso es va decidir per aquest tema quan va veure les fotografies del bombardeig reproduïdes a la premsa francesa, concretament a L'Humanité. Però, com va recordar Manuel Borja-Villel quan era el director del Museu Reina Sofia, "en el seu moment, el Guernica no va agradar a gairebé ningú" quan va veure la llum al pavelló, perquè ningú s'esperava la càrrega dramàtica de l'obra. Al llarg dels anys, però, el Guernica s'ha convertit en una commemoració de les víctimes innocents de totes les guerres.

El cas de la rocambolesca desaparició d'un petit guaix de Pablo Picasso que s'havia d'exposar a Granada ha acabat bé. La policia ha fet públic al seu compte de X que han recuperat l'obra, titulada Natura morta amb guitarra. Els detalls de la recuperació encara ho són més: els transportistes que l'havien de traslladar des d'un magatzem a l'avinguda Pius XII de Madrid a Granada se'l van deixar al portal, i una veïna se'l va emportar a casa pensant que era un paquet abandonat. Però la dona no el va obrir i el va deixar arraconat a casa seva durant dies. Fins que el marit d’aquesta veïna li va comentar la notícia i aleshores se'n va adonar i van trucar a la policia, probablement perquè són conscients que al seu bloc acostuma a haver-hi obres d'art. L'obra estava assegurada en uns 600.000 euros.

La policia investiga la desaparició d’un petit guaix de l'etapa cubista de Picasso, Natura morta amb guitarra (1919), que havia de formar part de l'exposició del Centre Cultural Caja Granada Bodegó. L'eternitat del que és inert. L'obra, que té unes mides de 12,7 x 9,8 centímetres, viatjava amb 56 obres més, i va desaparèixer en algun trasllat entre un magatzem de Madrid i la sala d'exposicions. La denúncia de la desaparició de l'obra, que està assegurada per valor de 600.000 euros, la va presentar Caja Granada Fundació el 10 d'octubre, i de moment no s'han produït detencions. L'obra es va vendre fa uns anys per 60.000 euros, segons Ledor Fine Art.

A Claude Picasso li van regalar dos cotxes de joguina quan era petit. Estava encantat amb el regal, però no va poder-hi jugar. El seu pare, Pablo Picasso, se'ls va apropiar i en va fer un cap de mona. El capó fa de morro i els parafangs simulen els llavis. A la germana de Claude, la Paloma, li va passar el mateix amb unes nines. Quan tenia 3 anys, el pare li va fer una sèrie de set nines amb la seva cara. "Tan bon punt me les va donar, me les va prendre, però gràcies a això les podem veure i ara sí que són meves", explica Paloma Picasso, que aquest dijous ha presentat l'exposició Créixer entre dos artistes. Homenatge a Claude Picasso al Museu Picasso de Barcelona.

Un retrat inèdit de Pablo Picasso (1881-1973) d'una dona ha estat amagat durant més d'un segle sota una de les primeres pintures del període blau de l'artista. L'han descobert conservadors de l'Institut d'Art Courtauld de Londres gràcies als raigs X i els infrarojos. Les imatges de l'anàlisi del Retrat de Mateu Fernández de Soto (1901), un dels quadres emblemàtics del Picasso blau, han revelat una figura femenina en què s'entreveu la forma del cap, els cabells recollits en un monyo, les espatlles corbades i els dits, tal com informa l'agència Efe.

Els galeristes Joan i Miquel Gaspar, Elvira Farreras i Ena Alba van tenir un paper cabdal perquè l'obra de Pablo Picasso es pogués veure a Barcelona en ple franquisme. Són llegendàries les fotografies de les cues que es van formar per veure l'exposició del malagueny a la Sala Gaspar el 1960. Per això, la primera exposició de l'any al Museu Picasso retrà homenatge a l'amistat dels galeristes amb l'artista i la seva dona. "Els Gaspar van ser un motor de la lluita per la difusió de l'obra picassiana a la ciutat de Barcelona i peça clau per a la recepció de Picasso durant el franquisme i la Transició i per a la creació del mateix museu", afirma el director del museu, Emmanuel Guigon.

Després de la mort del seu germà Claude, Paloma Picasso (Valàuria, 1949) ha de fer conviure el seu ofici com a dissenyadora de joies amb la responsabilitat de l'Administració Picasso, per la qual cosa és patrona del Museu Picasso de Barcelona. Filla de Pablo Picasso, el pare no és només present en el contingut de l'entrevista telemàtica amb l'ARA; també apareix a l'altra banda de la pantalla en una petita reproducció del conegut autoretrat del pintor malagueny del 1907, que es pot veure a la prestatgeria davant la qual està asseguda Paloma Picasso.

A Jeff Koons (York, Pensilvània, 1955) li agrada sentir-se part d'una història de l'art en què hi ha des de Velázquez i Goya fins a Duchamp, Dalí i Picasso. Dalí va ser el primer artista de qui va tenir una monografia. El va conèixer a Nova York quan Koons tenia divuit anys, i en recorda la generositat i que va marxar pensant que podia fer de l'art la seva forma de vida. A Picasso no el va conèixer personalment, però la seva obra li va produir un impacte profund, com explica a l'ARA el mateix Koons a l'Alhambra, amb motiu de l'exposició al pati del palau de Carles V i el Museu de Belles Arts de Granada on tres de les seves obres dialoguen amb dues de l'artista malagueny. "Del surrealisme m'interessava que era molt obert, però amb Picasso se'm va fer molt evident la vastitud de la producció, els gestos cap al món, l'intel·lecte, la capacitat creativa", afirma Koons.

Pablo Picasso era un observador voraç de tot el passava al voltant seu. De vegades en deixava constància ràpidament als seus quaderns i més endavant aquells apunts li servien per a les seves pintures. Va ser així en la relació de l'artista malagueny amb el port de Barcelona, forjada amb infinites passejades pel front marítim des que va arribar a Barcelona l'any 1895 i la seva família es va instal·lar en uns baixos del passeig d'Isabel II, 4. Aquesta història es pot reviure fins al 28 de febrer del 2025 amb l'exposició urbana organitzada pel Port Vell de Barcelona, el Museu Picasso, l'Ajuntament de la Barcelona i el BWA Yachting dins la Regata Cultural que acompanya la celebració de la Copa Amèrica a Barcelona. La inauguració aquest dilluns ha comptat amb la presència de Paloma Picasso, filla de l'artista malagueny, i Françoise Gilot.

Ernest Hemingway, Tristan Tzara, Carl Einstein, Alberto Giacometti, Paul Éluard, Henri Matisse i Max Jacobs. Aquests són alguns dels noms més rellevants de l'avantguarda intel·lectual i artística del segle XX amb qui Joan Miró (1893-1983) va mantenir una correspondència activa i estimulant al llarg de la seva vida. Sobretot a tombants dels anys trenta, quan, repudiat per l'estètica conservadora del Noucentisme català, el pintor va instal·lar-se a París per integrar-se a la primera línia de l'art contemporani seguint els passos de Pablo Picasso. Moltes de les cartes d'aquesta estada parisenca es conserven al Fons Santos Torroella de Girona i formen un patrimoni valuosíssim per entendre la vida i obra de Miró, així com la seva influència i les seves relacions dins del context artístic del moment. Fins ara només les podien consultar els acadèmics que demanaven cita a l'arxiu gironí, però pròximament es faran públiques en format digital i quedaran a l'abast de tothom.

Durant la Guerra Civil, Joan Miró va fer unes obres aparentment antagòniques: El segador monumental del pavelló de la República de l'Exposició Universal de París del 1937 i, també damunt planxes de celotex, unes composicions abstractes carregades de lirisme. Una d'aquestes peces, titulada senzillament Pintura (estiu del 1936), i que reflecteix com la bellesa aparent pot tenir un rerefons terrible, és l'obra més cara de la nova edició de la fira Arco, amb un preu de 3,35 milions d'euros a la galeria Leandro Navarro. És el mateix cas de les tovalloles mullades foses en bronze de Fernando Sánchez Castillo exposades a la galeria madrilenya Albarrán Bourdais: poden ser una escultura abstracta, com ho són les pintures que va fer mullant tovalloles amb pintura i colpejant la tela, però al mateix temps la tortura amb tovalloles mullades és un mètode habitual perquè no deixa marques.

La imatge pública de Pablo Picasso és, moltes vegades, la d'un home abassegador que va perjudicar les seves parelles personalment i artísticament, com pot ser el cas de la fotògrafa Dora Maar. Al Museu Picasso desenvolupen des de fa uns anys lectures alternatives del llegat de l'artista malagueny, i una de les grans exposicions d'enguany serà un homenatge pioner a l'Estat a la primera parella de Picasso, Fernande Olivier (1881-1966), per dret propi, és a dir, com a artista i escriptora, més enllà de model, del mateix Picasso i altres artistes, i companya del malagueny.

Fa dècades que Pablo Picasso és una glòria cultural a França. A vegades fins i tot el consideren més francès que espanyol. Des d’Espanya, França es veia com la Meca de l’art modern i, després de la Guerra Civil, com un país on trobar refugi i llibertats. El mateix Picasso, instal·lat a França de manera permanent quan era molt jove, va rebutjar tornar a Espanya mentre Franco continués al poder. Però la seva relació amb França va tenir una cara fosca des del començament: la policia francesa el va fitxar com si fos un “mafiós”, afirma la sociòloga i professora Annie Cohen-Solal al llibre Un extranjero llamado Picasso (Paidós), fruit d’una intensa investigació pionera als arxius policials francesos i uns trenta arxius més arreu d’Europa, els Estats Units i Rússia.

L'excepcional mostra Miró-Picasso ha aixecat passions en una Barcelona que enguany ha tingut una temporada d'exposicions molt sucosa. En el terreny internacional, Vermeer va fer rècord, com s'esperava, al Rijksmuseum.

“¿És possible avui en dia contemplar des del principi un treball d’equip entre arquitectes, escultors i pintors que doni com a resultat una cohesió cada vegada més estreta?” La pregunta formava part d’una enquesta que es va fer i comentar en el Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna (CIAM), dedicat el 1947 a analitzar la reconstrucció de les ciutats després de la guerra, i el 1949 centrat en la relació entre arquitectura i art. L’enquesta, firmada per l’artista Hans Arp i l’arquitecte Sigfried Giedion, impulsor amb Le Corbusier d’aquest fòrum de debat de l’arquitectura racionalista que es va celebrar entre el 1929 i el 1958, era rellevant. Responia a la necessitat d’aportar alguna cosa més que funcionalitat a les “capses de sabates” que van començar a proliferar per tot Europa, i el món, després de la Segona Guerra Mundial. 

La figura de Pablo Picasso acostuma a anar acompanyada d'adjectius forts, gairebé abassegadors. Ell mateix es va identificar amb el personatge monstruós i al mateix temps melancòlic del Minotaure, i les històries de la seva atribolada vida sentimental han reblat el clau per crear el personatge. Picasso és l'artista considerat un egòlatra, un masclista i un maltractador, i ara, en canvi, el Museu Reina Sofia s'endinsa en una cara més vulnerable de la seva biografia, com a "migrant" al París de començaments del segle XX a l'exposició extraordinària Picasso 1906. La gran transformació, com diu el comissari Eugenio Carmona, catedràtic d'història de l'art de la Universitat de Màlaga.

A Barcelona, una ciutat marcada a foc per la petjada de Picasso i Miró gràcies als seus dos centres monogràfics, fa anys que penso que la parròquia amant de l’art es divideix entre els picassians i els mironians, com si fossin dues maneres d’entendre l’art i el món. Doncs bé, aquesta exposició trenca una mica aquest mite. No és que desapareguin els límits entre l’un i l’altre, que una mica també, sinó que posar-los l’un al costat de l’altre d’una manera tan intensa i amb obres que abasten un període tan llarg permet als uns i als altres reconciliar-se amb els contraris. Estem parlant de dues de les bèsties més grosses de l’art del segle XX. Representen, en certa manera, el moment de màxima esplendor d’un art d’avantguarda que realment pensava que podia canviar el món. És un art poètic, experimental, lliure, radicalment antiacadèmic i, sí, una mica testosterònic. Un art, en qualsevol cas, que va canviar la manera com l’entenem avui en dia. Aquí deixo dues raons i un consell per anar a veure la doble exposició Miró-Picasso, que fins al 24 de març estarà oberta al Museu Picasso i a la Fundació Miró de Barcelona.

“El que seria ideal és treure guspires d’un bloc de gel”, explica en Jaume Sabartés que va dir el seu amic Picasso. Encara avui continuem meravellats davant d’una obra artística que es va erigir en emblema del segle xx per la seva capacitat d’atrapar els somnis i deliris del moment, d’aplegar talent creatiu i desig col·lectiu. Aquesta identificació contemporània amb Picasso va fer del seu art la fisonomia d’una època de ruptura, dissonàncies i nous hàbits de vida en uns anys en què es covava la modernitat. Què li va passar a la humanitat per reconèixer-se en aquest mosaic de pintures que se’ns mostren com un calidoscopi del seu moment, entre la descomposició i la resurrecció de l’origen, de l’essencial?

En el context de l’eclosió dels feixismes, Miró va començar un conjunt de pintures que ell va denominar “salvatges” i en les quals, tot i el colors agres i els personatges grotescos, hi apareix també el lirisme de la grafia. Aquesta obra pertany al Museu Centre d’Art Reina Sofia com a donació de Pilar Juncosa i es pot veure ara a la Fundació Miró.

Algunes de les exposicions més importants de la Celebració Picasso han arribat durant els últims mesos de les commemoracions: després de Miró-Picasso a la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso de Barcelona, el dia 15 de novembre obrirà les portes al Museu Reina Sofia una altra de les exposicions més esperades: Picasso 1906. La gran transformació (fins al 4 de març del 2024), el comissari de la qual és el professor de la Universitat de Màlaga Eugenio Carmona. La tesi és reveladora: Carmona considera l’any 1906 com un període amb entitat pròpia en la trajectòria de Picasso, en comptes de veure’l "com un epíleg del període rosa o com un pròleg de Les senyoretes d’Avinyó". Durant aquells dotze mesos, dos dels quals els va passar a Gósol amb la seva parella d’aleshores, Fernande Olivier, Picasso va fer la primera aportació a “l’art modern”, com explica Carmona. “Amb només 25 anys, el 1906, Picasso és un artista encara jove però ja madur en els seus criteris estètics –diu la presentació de la mostra–. Deixant enrere la bohèmia i el pessimisme, es mostra vital i expansiu, fins i tot sensual; s’acosta a plantejaments llibertaris i anhela la refundació de l’experiència artística. Amb el suport de marxants i col·leccionistes, i relacionat amb un potent grup de creadors coetanis, viu lliurat al sentit «processual» de la seva obra, busca «el que és primordial» i desenvolupa el seu treball en tres registres: el cos, la forma i la interculturalitat”.