David Uclés va pel camí de convertir-se en el gran paladí rodoredià. Elisenda Solsona tampoc no es queda curta. En el marc de l’exposició del CCCB sobre Mercè Rodoreda, la seva conversa d’aquest dilluns davant les més de quatre-centes persones que omplien el Hall, un públic entregat, s’ha convertit en un festival d’elogis desmesurats. Rodoreda com a precursora del realisme màgic europeu (previ i més dur que el llatinoamericà), com un etern infant innocent malèvol, com una autora de la quotidianitat i el terror, com una mestra onírica i simbòlica. Com una bruixa no tan bona? Es veu que en la majoria dels seus textos hi apareixen bruixes de tota casta i condició...

Fa només dos anys, David Uclés (Úbeda, 1990) portava una vida nòmada i al marge del món laboral. Passava els estius tocant l'acordió al davant de la catedral de Santiago de Compostel·la, i amb el que guanyava durant aquells mesos anava tirant la resta de l'any. "Si em falten diners pinto algun quadre i el venc", explicava poc després de publicar La península de las casas vacías (Siruela, 2024), quan aquella novel·la sobre la Guerra Civil començava a convertir-se en un fenomen gràcies al boca-orella dels lectors i al carisma de l'autor, que tan aviat parla dels seus ídols literaris com de la crisi de l'habitatge o de la boina que porta des de fa gairebé dues dècades.

Anna Ortiz és una apassionada de les novel·les de Mercè Rodoreda. N’ha llegit unes quantes. No totes, però. "Després de veure l’exposició de Mercè Rodoreda al CCCB tinc moltes ganes de llegir les que em falten", comenta. L’Anna ha assistit, amb una vintena de subscriptors Prèmium de l’ARA, a la visita guiada a aquesta exposició, que s’endinsa en l’univers creatiu de l’autora de La plaça del Diamant, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Rodoreda, un bosc, comissariada per Neus Penalba, posa en diàleg l’obra de la gran novel·lista amb obra plàstica i audiovisual d’artistes de diferents èpoques, i incorpora també documents originals del fons de la Fundació Mercè Rodoreda i nombroses fotografies.

Rodoreda és de tan bona fusta... Vivim, a més, uns temps ideals per entendre-la. A l’acte inaugural de l’exposició Rodoreda, un bosc, al CCCB (important no perdre-se-la), la comissària, Neus Penalba, va dir que Quanta, quanta guerra… concentra tot Rodoreda, i aquest comentari, venint de qui ha escrit un estudi impressionant sobre La mort i la primavera, m’ha dut a rellegir Quanta, quanta guerra… 

Una de les sorpreses més agradables que pots tenir quan et fas gran és que la vida et regali encara la capacitat de fer nous amics. Les amistats que neixen en l’edat madura són –diria– menys tendres, menys sentimentals, més serenament escollides i, potser per això, més lliures.

"Quina gràcia i quina frescor, quina naturalitat, la dels seus contes!", escrivia el 1958, a Mercè Rodoreda, una gairebé nonagenària Víctor Català, pseudònim amb el qual va signar tots els llibres Caterina Albert (l'Escala, 1869-1966). L'autora de Solitud havia quedat impressionada per Vint-i-dos contes, que Rodoreda havia publicat després d'un parèntesi editorial de dues dècades. "Massa sovint alguns que diuen escriure en català usen un lèxic i una construcció tan de fantasia que, quan em topo amb un llenguatge de caient tan natural i castís com l'usat per vostè, sembla que faci festa major –insisteix–. Quina gràcia i quina frescor, la dels seus contes!", deia.

Maria Verger va ser estigmatitzada per ser lliure i roja. Teresa Pàmies, Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana i Teresa Juvé van sobreviure a l’exili fent de dones de fer feines. A Dolors Orriols no li van deixar tenir carnet de periodista perquè, segons el règim, havia de tenir cura del fill i del marit. A Assumpció Soler li van fer la vida impossible per ser mare soltera. Joana Raspall va ser expulsada del cos de bibliotecàries. Elvira Augusta Lewi va desaparèixer.

"Fa moltes dècades que el ritual adolescent és llegir la Rodoreda. Jo vaig llegir Mirall trencat, em va encantar i no vaig entendre absolutament res. I a l'institut em van explicar la vida de l'escriptora, que no serveix gens per entendre Mirall trencat", lamenta l'assagista, crítica literària i professora Neus Penalba (Tarragona, 1982). Durant anys s'ha fet una lectura parcial i esbiaixada de l'obra d'una de les grans autores de la literatura catalana. La magnitud literària de Mercè Rodoreda ha estat condicionada per factors aliens a la seva producció: per la seva biografia, per l'encasellament com a lectura obligatòria, per la fotografia entranyable d'una àvia obsessionada amb les plantes, per la necessitat de canonitzar-la com a patum literària a partir dels 80. "Hi ha una doble suplantació: una és la idea que Rodoreda és la Colometa, potser pensant que les nostres àvies no tenien prou imaginació per crear personatges, i l'altra, la suplantació de la novel·la real per l'adaptació al cinema de La plaça del Diamant, que l'edulcora i recrea uns personatges molt menys estranys. Si aquells adults que creuen haver llegit Rodoreda tornen a llegir La plaça del Diamant ara, que em diguin si és cursi!", convida Penalba.

L’exposició Mercè Rodoreda, un bosc, que es podrà veure al CCCB entre el 5 de desembre de 2025 i el 25 de maig de 2026, ha estat comissariada per la professora i assagista Neus Penalba. Concebuda com una exploració de l’imaginari de l’escriptora, l’exposició converteix l’espai museístic en un bosc que representa i analitza l’univers rodoredià. El visitant hi passeja i descobreix, segons Penalba, “les arrels literàries i vitals i l’experiència del desarrelament provocat per l’exili; els troncs de la vivència de la guerra; les branques que volen tocar els grans noms de la cultura occidental –escriptors, pintors i cineastes–; les capçades que acullen ocells i freguen el cel; i també les llavors, que acaben germinant i donant fruit” en tants creadors actuals. En aquest reportatge reconstruirem la biografia i l’imaginari de l’autora de La plaça del Diamant, també recorrent un bosc. En concret, el bosc de les cases on va viure i de les cases que marquen més icònicament la seva narrativa.

Pujo a Romanyà després de rellegir La mort i la primavera. Rodoreda va escriure aquesta novel·la a Ginebra a principis dels seixanta. A Romanyà només va repassar-la abans de morir. “Espero que amb el fred aquestes ganes tan senyores [d’escriure] tornin i que en un tres i no res enllesteixi un llibre molt esgarrifós”, escriu a Marta Pessarrodona el setembre del 1981. (Fa pensar en Kafka dient a Felice que ha escrit una història “bastant terrorífica. Es diu La metamorfosi i et faria una por horrorosa”.) “Vaig donar per enllestides vint-i-cinc pàgines i em vaig cansar tant que em vaig dedicar a reposar”, li escriu un mes després.

La traductora, docent i experta en Mercè Rodoreda Anna Maria Saludes (Baiona, França, 1939 - Santa Cristina d'Aro, 2025) ha mort als 86 anys, segons ha informat l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Saludes era filla de la pintora i pedagoga Susina Amat (Barcelona, 1912-1983), una de les grans amigues de Mercè Rodoreda juntament amb Julieta Franquesa, i del republicà Ernest Saludes. Filla de pares republicans, treballadors del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, va néixer a l'exili. Quan tenia dos anys va tornar a Catalunya, on va créixer envoltada de llibres i d'obres d'art. Llicenciada en llengües romàniques, el 1974 va traslladar-se a Itàlia, on va viure durant 40 anys. Allà va dedicar-se a l'ensenyament de la llengua i la literatura catalanes, primer a la Universitat de Nàpols i després a la de Florència.

Quin és l’origen de l’èxit perenne de Mercè Rodoreda? Amb aquesta pregunta de difícil resposta, el coordinador de l’ARA Llegim, Jordi Nopca, ha obert el debat que s’ha celebrat aquest dimarts a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i que ha comptat amb la participació de l’assagista Montserrat Bacardí i l'escriptor i periodista Xavier Bosch. "No hi ha cap fórmula màgica que respongui a aquesta pregunta", ha assegurat Bacardí en l’acte organitzat per l’ARA i l’IEC. L’assagista ha apuntat algunes possibilitats: "Planteja conflictes humans essencials a partir de trames menudes; no és una escriptora realista, però les obres transcorren en un espai i un temps concret i, com més arrelament, més es pot extrapolar; té una complexitat narrativa i estilística que no es nota; i sempre hi ha subjacent un esperit de revolta".

La recent estrena de l'adaptació que ha fet La Veronal de La mort i la primavera a la Biennal de Dansa de Venècia ha revifat l'interès per la novel·la més transgressora de Mercè Rodoreda. La directora del Festival Grec, Leticia Martín (Granada, 1978), la recomana per anar a veure el muntatge al Teatre Nacional de Catalunya amb els deures fets. "Es tracta de preparar el començament de la temporada i de celebrar l'estrena de La Veronal a Venècia, perquè Marcos Morau és un creador inqüestionable de la cultura catalana", afirma Martín. De fet, l'espectacle és una coproducció amb el TNC i també es podrà veure a la pròxima edició del festival Temporada Alta.

El vincle amb la Biennal de Venècia és una mostra del caràcter inquiet de la companyia La Veronal, la troupe liderada pel coreògraf Marcos Morau (Ontinyent, 1982) que s'ha convertit en un sòlid referent a Europa. Fa deu anys van ser la Biennal de Teatre i aquest any són a la de Biennal de Dansa. I ho fan amb un espectacle que ha aixecat molta expectació, una adaptació de la novel·la testamentària de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera, que després d'estrenar-se a Venècia aquest divendres i fer una segona funció dissabte, obrirà la temporada del TNC el 24 de setembre.

Més guerra. Ara Israel-Iran. Fins on arribarà aquesta espiral bèl·lica mundial? Ho va escriure Mercè Rodoreda al pròleg de la seva novel·la Quanta, quanta guerra, la darrera que va escriure: "Una guerra serveix perquè la perdi tothom". I perquè després, tard o d’hora, en vingui una altra per venjar els morts. Més perdedors. I així sense fi. La violència genera odi i violència. És l’espiral tràgica de la història de la humanitat. També hi ha una espiral feliç, col·laborativa, on vida i mort s’entrellacen per seguir generant vida, com passa a la natura. La guerra és un fracàs de la vida natural humana. La condició humana, la consciència d’estar vius i de buscar un sentit a l’existència, és una arma de doble tall: ens fa déus i dimonis, ens dona un poder alhora fabulós i terrible. L’amor i la guerra. Eros i Tànatos. Com sublimar l’instint autodestructiu? La política, l’esport, l’art, els diners, la religió... Quantes coses hem inventat i sovint se’ns han tornat a girar en contra, recuperant els instints bastards?

Abelles, abellots i alguna mosca despistada tornen a sobrevolar, amb deler pol·linitzador, les flors que es poden veure al jardí dedicat a Mercè Rodoreda (1908-1983). Aquest espai de calma i bellesa esclatant acaba de reobrir les portes a l'Institut d'Estudis Catalans coincidint amb la inauguració d'una sala també dedicada a l'autora de La plaça del Diamant i Mirall trencat, on s'hi poden veure diverses màquines d'escriure de l'autora, les ulleres, algun dels quadres enigmàtics que pintava i fins i tot una brusa taronja que l'escriptora lluïa en una foto feta a la dècada dels 70, quan ja era un referent literari indispensable.

A 'Connexions impossibles', Carla Turró i Jordi Nopca exploren els lligams entre dues figures literàries. Aquest pòdcast descobreix la vida de personatges tan diversos com Rodoreda, Faulkner, Roig, Gornick o Salinger i els connecta entre ells. En aquest quart capítol es parla de la relació entre l'obra de Mercè Rodoreda (1908-1983), escriptora catalana, considerada l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent; i William Faulkner (1924-1984), un escriptor i guionista estatunidenc guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1949.

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) vol que els èxits del 2024 no siguin flor d'un dia, sinó el full de ruta que garanteixi un futur brillant. Es tracta d'aprofitar l'embranzida (i la resposta de públic) d'exposicions com Subúrbia i la dedicada a la cineasta Agnès Varda, totes dues modèliques, en contingut i presentació. Aquest propòsit guia també la proposta expositiva del 2025, que inclou una mostra sobre Mercè Rodoreda, una altra sobre Chris Ware —segurament l'autor de còmic més rellevant dels últims 25 anys— i una sobre les emocions a l'art desenvolupada per Georges Didi-Huberman, que torna a desplegar el seu coneixement artístic a Barcelona després de l'exposició Insurreccions que va comissariar al MNAC el 2017. I encara caldria afegir-hi la mostra Amazònies. El futur ancestral, en cartell fins al 4 de maig.

No teniu a vegades la sensació d’estar atrapats pels grans esdeveniments? És quan la vida petita, la del "bon dia" i "com va tot?", queda ofegada per l’onada de la Història, de la qual és impossible apartar-se, sigui una pandèmia, un procés independentista, una crisi financera global o una guerra com la que ara pateixen a Ucraïna o el Pròxim Orient persones que podríem ser nosaltres. De fet, nosaltres ja en vam patir una, de guerra: la que va provocar Franco. Una contesa cruel i quatre dècades de dictadura. Aquells anys tràgics encara ressonen en la nostra realitat col·lectiva, en els records, en la memòria, en la política d’avui.

"M'agrada el dia de Nadal. I m'agrada passar-lo a casa. I recordar", escrivia Mercè Rodoreda (1908-1983) el 23 de desembre del 1933 a la revista Clarisme. El to nostàlgic de l'article –en què l'autora desitja que nevi i que es parli de pau i amor– vira cap al sentit de l'humor quan cap al final demana que caldria deixar "una mica de banda el ventrell" i que no s'aprofiti la diada "per a embotir-se fins a sobreeixir".