El Tour de França 2026 ha presentat a París el seu recorregut en una edició especial, ja que Catalunya acollirà les primeres tres etapes. Barcelona mai no havia acollit abans la sortida de la prestigiosa cursa francesa, que de cara al 2026 aposta per un recorregut ràpid on es pujarà dos cops l'Alpe d'Huez. Un Tour 2026 que anirà "de la Sagrada Família a la Torre Eiffel", tal com ha dit el director de la prova, Christian Prudhomme, en referència al fet que la cerimònia de presentació dels equips es farà als peus del temple ideat per Antoni Gaudí.

França acull la 112a edició del Tour. 3.338,8 km i un desnivell positiu de 52.500 metres repartits en 21 etapes, amb dos grans favorits: Tadej Pogacar i Jonas Vingegaard, i un català com a jutge: Marc Soler. El dissabte 5 de juliol Lilla donarà el tret de sortida a la competició amb una etapa en pla amb arribada al mateix punt d’inici. Seran tres setmanes de ciclisme per terres franceses que culminaran el diumenge 27 de juliol a París. Els Camps Elisis tornaran a ser la meta final després que l’any passat el Tour s'acabés a Niça a causa dels Jocs Olímpics.

Sovint les coses que ens marquen la vida venen determinades per la casualitat. L’any 2019, pocs dies abans de la Volta Ciclista a Catalunya, l’equip UAE Team Emirates es va quedar sense cuiner. Van tirar de contactes i van acabar arribant a Esteve Ramírez (Barcelona, 1990), que havia treballat a la cuina de grans restaurants i tenia formació en nutrició esportiva. Havia de ser una solució temporal, però avui aquest cuiner català s’ha acabat encarregant d’alimentar l’equip durant les competicions més importants. I això inclou també el menjar de Tadej Pogacar, el guanyador de tres Tours de França en els últims cinc anys. 

Tadej Pogačar ha estat insaciable al Tour de França 2024. El ciclista més complet del pilot, que és capaç de pujar al podi durant tot l’any (al mes de març va guanyar l’Strade Bianche i també la Volta a Catalunya), ha arrodonit la temporada amb el triomf al Giro d’Itàlia i el Tour de França. Ha vestit la maglia rosa i el maillot groc de líder durant 39 de les 42 jornades de les dues curses de tres setmanes. Xifres que s’acosten a la perfecció i que s’arrodoneixen amb 6 victòries d’etapa al Giro i també 6 al Tour d’enguany.

Veure-ho per creure-ho. Jonas Vingegaard començarà dissabte el Tour a Florència. El ciclista danès va patir una greu caiguda a la Volta al País Basc i es va fracturar la clavícula i diverses costelles i va patir una contusió pulmonar i pneumotòrax el 4 d’abril en un descens en què també van anar per terra Primoz Roglic i Remco Evenepoel. Després d’estar una setmana a l'UCI i 12 dies ingressat a l’Hospital Universitari de Vitòria, el doble guanyador del Tour de França va rebre l’alta hospitalària.

Barcelona acollirà la sortida del Tour de França l'any 2026. L'acord entre la ciutat i la competició de ciclisme més important del món l'ha fet públic aquest dimarts l'alcalde, Jaume Collboni, des del Saló de Cent del consistori barceloní acompanyat de Christian Prudhomme, el director general del Tour. L'Ajuntament encara no ha fet un càlcul econòmic de quin serà el retorn de l'esdeveniment, però, per contra, sí que ha estimat el cost per a l'administració, de l'entorn dels 7 milions d'euros. El cost el compartiran l'Ajuntament, la Generalitat i la Diputació.

A Andorra l’hivern comença a poc a poc a aparèixer. El nostre protagonista arriba sense fer soroll, un fet habitual en ell, amb roba llarga de ciclisme i a les 9.30 h en punt. Casualitat o no, és la mateixa hora que ha donat nom a la seva marca de cafè. Segons un estudi, la millor hora per prendre el primer cafè del dia. Nairo Quintana, ciclista colombià de 33 anys, demana el seu cappuccino habitual i seu conscient que tothom vol saber sobre el seu futur. El de Boyacá reflexiona i mesura cada resposta abans de sortir a entrenar-se.

El ciclisme és un esport de supervivència. I durant una gran cursa com el Tour de França es demostra quan arriba la tercera i última setmana. La lluita per la victòria final a la ronda francesa va durar 17 assalts, fins al KO de Tadej Pogacar a la dissetena etapa. "I’m gone. I’m dead [No puc més. Estic mort]" es va poder sentir que deia l'eslovè al damunt de la bicicleta gràcies al fet que, com a la Fórmula 1, es poden sentir les converses entre els ciclistes i els cotxes d’equip. Fins a la setzena jornada, abans de començar l’única contrarellotge del Tour, només 10 segons separaven el líder, Jonas Vingegaard –l’home de gel metòdic del Jumbo Visma–, de Tadej Pogacar –la rauxa i el showtime de l’UAE Team Emirates–. I la crono ho va canviar tot: l’espectacle el va donar Vingegaard, que llimava els revolts a les baixades i s’espremia al màxim a les pujades, a la millor contrarellotge de la seva vida, que havia preparat al mil·límetre amb el seu equip. Feia uns números tan bons que el danès es pensava que el seu ciclocomputador no funcionava. Però i tant que anava bé: victòria a la contrarellotge de 22 km i 1 minut i 38 segons de marge amb Pogacar al sarró. L’eslovè ja va mostrar un símptoma de defenses baixes i esgotament amb un herpes a la part esquerra del llavi el dia de la crono.

Marc Soler (Vilanova i la Geltrú, 1993) va patir un greu accident a la Volta al País Basc al mes d’abril. Els metges li van poder salvar el dit polze de la mà esquerra, que li havia quedat penjant. Al Tour de França és un dels gregaris de Tadej Pogacar, el doble guanyador de la ronda francesa.

Si l’existència del Tourmalet és ben coneguda és pel Tour de França. Grans noms de la història del ciclisme han coronat el cim en primera posició, com Eddy Mercks, Fausto Coppi, Bernard Thevenet o Claudio Chiapucchi, el ciclista italià que lluïa el mallot blanc amb punts vermells com a líder de la muntanya als anys 90 mentre intentava guanyar-li a Miguel Indurain un Tour que no va arribar mai. El Tourmalet és un port icònic que atrapa l’espectador fruit de l’herència gratuïta que arriba a les famílies de generació en generació durant les sobretaules del mes de juliol. Si a més tens una bicicleta de carretera, qualsevol excusa és bona per proposar una ruta pels Pirineus i que el Tourmalet formi part del llibre de viatge.

David Fernàndez (Palamós, 1974) viu la meitat de l’any fora de casa. Amb una maleta lleugera d’equipatge ha tombat per tot el món des que va començar l’any 1999 amb el Vitalicio Seguros. La feina s’explica de forma senzilla i amb una gran responsabilitat: les bicicletes dels ciclistes han d’estar perfectes per poder competir. Cada bici es prepara a consciència amb jornades d’entre 12 i 16 hores en una excel·lent coreografia de treball en equip per part de tots els mecànics i auxiliars abans, durant i després de la cursa. El David no desconnecta de la feina durant les tres setmanes de competició, tal com explica a l’ARA durant el Tour. El que l'apassiona de la seva feina és la cursa, tot el que succeeix dins la competició. El que envolta el ciclisme no li agrada tant. Les etapes les prefereix viure dins el primer cotxe, el vehicle que té més responsabilitat, el que ha d’atendre més ràpid els ciclistes en cas d’avaria, caiguda o punxada. Ell és qui ha de donar la cara per intentar arreglar el problema al més ràpid possible perquè el ciclista pugui tornar a pedalar i no perdre gaire temps.

Joseba Beloki és el darrer corredor basc que ha pujat al podi del Tour de França a París. De les cinc que vegades que hi ha participat, en tres ha quedat entre els millors. La darrera vegada va ser el 2002, un any abans de la fatídica caiguda a La Rochette que va accelerar la retirada d’un pencaire del ciclisme.

El 24 de gener del 2022 Egan Bernal (Ineos Grenadiers) s’entrenava amb la seva bicicleta de contrarellotge a Colòmbia. Amb la silueta habitual d’un ciclista, el cap cot i les pulsacions a màxim nivell, va xocar tot sol contra un autocar aparcat al voral de la carretera durant un entrenament amb el seu equip. Com un infant que juga amb la seva joguina preferida amunt i avall i l’esclafa contra el terra. El comunicat mèdic després de l’accident feia encongir el cor: 11 costelles trencades, també el fèmur i la ròtula; fractura a les vèrtebres T5 i T6 i dues perforacions als pulmons. Bernal, guanyador del Tour de França i el Giro d’Itàlia, va estar 9 dies a l’UCI després del pitjor accident de la seva vida, on gairebé perd la vida. Els metges que el van atendre es preguntaven com era possible que estigués viu.

El retorn del Tour de França femení ha servit per certificar el que ja tothom sabia: els Països Baixos dominen el ciclisme femení, amb el triomf d'Annemiek van Vleuten, de l'equip Movistar. Parlar de ciclisme femení és fer-ho d'una terra que ha convertit la bicicleta en part del dia a dia, amb més de 37.000 quilòmetres de carrils bici entre les ciutats. Els Països Baixos no són un estat gaire gran, però tenen una tradició esportiva tan rica que els permet excel·lir en diferents disciplines. Una terra amb la mitjana més alta de persones federades a qualsevol esport i amb una de les mitjanes més altes de clubs de ciclisme. No, res és una casualitat. Als Països Baixos han cregut en les seves esportistes.

S’acaba aquest juliol. Ple de calor desmesurada, s’ha fet insuportable. Ara sembla que les temperatures han cedit una mica i que podem respirar una mica millor. Potser només ho sembla. Com serà l’agost? ¿Tornarà aquest atac solar sobre el nostre país i la resta dels països d’Europa? De fet, li toca. L’agost és temps de calor, com a mínim fins a meitats de mes, fins a la Mare de Déu, fins al ferragosto, com en diuen els italians. Ni pensar-hi de posar els peus a Roma, ni enlloc. Ni a la platja, plena de cossos oliosos premsats com sardines dins la seva llauna. L’agost és un mes per estar-se quiet. 

Pocs mesos abans del Tour de França femení de l'any 1984, Marianna Martin (Fenton, Estats Units, 1957) va sentir a parlar d'aquesta cursa en una conversa amb amics amb els quals sortia a pedalejar i ja no va poder pensar en res més. En poques setmanes, va proclamar-se per sorpresa campiona de la primera edició del Tour femení, cursa que va finalitzar el 1989 per manca d'ajudes. Aquest any el Tour ha recuperat la seva versió femenina i la marca Strava, patrocinadora de la prova, ha convidat Martin per rebre un merescut homenatge a la capital francesa.

Aquest darrer cap de setmana els organitzadors del Tour de França van convidar totes les dones que havien participat en aquesta prova en el passat. "Totes estàvem primes, es nota que hem seguit rodant malgrat el que digui la gent", bromejava la francesa Jeannie Longo. Velles campiones es van retrobar emocionades, tot recordant una era amateur en què tot era més complicat per a una dona esportista. "Però no canviem el que vam viure per res, va ser bonic", afegia la italiana Maria Canins, campiona dos cops d'aquell Tour que va durar tot just del 1984 al 1989. Si el Tour de França masculí és una prova centenària consolidada, la cita femenina ha anat apareixent i desapareixent. Han existit altres proves similars les darreres dècades, però cap amb el suport dels responsables de la prova masculina. Fins ara.

A Thisted hi viuen unes 14.000 persones. I gairebé totes les famílies tenen algú que viu del mar. Aquest poblet just al nord de la península de Jutlàndia, a Dinamarca, dona a una badia interior que protegeix la vila dels vents del mar del Nord. Una zona amb llargues platges de sorra blanca on, quan era menut, Jonas Vingegaard somiava amb ser futbolista. El seu destí, però, va canviar el dia que el Tour de Dinamarca va arribar a Thisted, com si fos el circ que, en el passat, arribava a les viles i feia que els nens volguessin ser actors. "Devia ser l’any 2007 o 2008. Una etapa del Tour de Dinamarca començava molt a prop del meu poble. Jo llavors jugava a futbol, però no m’anava gaire bé. Era menut i no tenia gaire motivació. Els meus pares van portar-me a la sortida d’aquella primera etapa del Tour i el que vaig veure em va agradar. Com que el club de ciclisme local feia entrenaments per a nens gratuïts, vaig provar-ho i van dir-me que era molt bo. Suposo que li deien a tothom per aconseguir nous membres, però en el meu cas va funcionar de veritat, perquè va motivar-me tant que mira on soc", explicava a la premsa danesa aquests dies. Fos una mentideta o no, el destí de Jonas Vingegaard havia canviat. I ara és el segon danès que ha guanyat el Tour de França. Als Camps Elisis, bona part dels veïns de Thisted esperaven emocionats. "Crec que ha vingut mig poble. Portem tot el dia aguantant la calor per veure'l. Tots el recordem amunt i avall", explica a l'ARA en Pers, amb la cara pintada amb els colors de la bandera danesa.

Els organitzadors del Tour tenien l’esperança que la contrarellotge de la penúltima etapa, entre les poblacions de la Capelle-Marival i Rocamadour (40,7 km), servís per decidir la cursa. Quan van presentar un recorregut amb molta muntanya, però, sabien que hi havia la possibilitat que el campió de les dues últimes edicions, l’eslovè Tadej Pogacar, hagués sentenciat la classificació general abans. Coses de la vida, qui arribava a la contrarellotge amb el triomf coll avall era el danès de 24 anys Jonas Vingegaard, que avui ha acabat de certificar que aquest diumenge es passejarà per París vestit de groc en una gran festa del conjunt neerlandès Jumbo-Visma. Si Vingegaard guanya en la general, la penúltima etapa ha coronat el seu company d’equip Wout van Aert, segurament el ciclista més divertit del moment. Un home capaç de guanyar en ciclocròs, amb fang, sobre llambordes, en etapes de muntanya i en contrarellotges. Van Aert, que ha guanyat tres etapes en aquesta edició del Tour, ha acabat plorant abraçat a Vingegaard. I el Jumbo-Visma, per descomptat, guanyarà la classificació per equips.

Havia de ser a l'Hautacam, el cim on el 1996 un altre danès, Bjarne Riis, va acabar amb els anys feliços de Miguel Indurain. Havia de ser 26 anys després a l'Hautacam que un altre danès, Jonas Vingegaard (Jumbo-Visma) escrivís una pàgina gloriosa de l'esport d'aquest país. Als 25 anys, Vingegaard ha acabat amb el regnat de Tadej Pogacar imposant-se en la darrera etapa de muntanya amb autoritat i sentenciant el Tour després de creuar la línia d'arribada un minut al davant de l'eslovè, que ha tret la bandera blanca després de dos anys en què semblava no tenir rival. A falta de tres etapes, Vingegaard li treu 3 minuts i 25 segons a Pogacar. Quan l'eslovè ha arribat al final d'etapa, ha felicitat el seu rival, que ja se sabia campió i, com sempre, ho celebrava parlant per telèfon amb la seva dona. Quan baixa de la bicicleta, el primer que fa Vingegaard és trucar aquells que sempre han estat amb ell, també quan era un desconegut.