Els arquitectes suïssos Emanuel Christ (Basilea, 1970) i Christoph Gantenbein (St. Gallen, 1971) es van formar a l'Escola Politècnica Federal de Zúric (ETH) i van començar a col·laborar poc després d'acabar la carrera. Són coneguts pel seu afany innovador, i a Catalunya perquè són els autors, juntament amb l'estudi Harquitectes, de les ampliacions del Macba i el MNAC. Christ & Ganbentein és un gran estudi amb un centenar d'arquitectes i obres, amb projectes a Suïssa, França, Alemanya, la Xina, Noruega i Mèxic. I no descarten mantenir seu a Barcelona quan acabin les obres del Macba i el MNAC. "Barcelona és una gran ciutat europea.Estem molt il·lusionats i molt agraïts de tenir l’oportunitat de treballar aquí", afirmen.

Entre la placidesa i els plats trencats, repassem la llista dels directors de museus catalans que marxen i els que acaben d'arribar en un 2026 ple de canvis.

Sense notícies de les raons per les quals Elvira Dyangani Ose deixa la direcció del Macba, previsiblement a l'estiu. En la primera compareixença pública després d'anunciar que serà la directora artística de la Biennal d'Art Públic d'Abu Dhabi, Dyangani ha estat molt breu: "Els canvis s'han de normalitzar, i el meu compromís amb la institució segueix fins al dia que marxi". La comissió delegada analitzarà en la pròxima reunió, prevista per al febrer, si el càrrec de directora del Macba és compatible amb el de la biennal d'Abu Dhabi. "Aquesta és una qüestió que està sobre la taula de la comissió delegada i fins que això no s'oficialitzi no puc dir res més", ha subratllat.

Elvira Dyangani Ose no renovarà a la direcció del Macba quan finalitzi el seu contracte, al mes de setembre, després de cinc anys al capdavant del museu. L'anunci no l'ha fet el Macba, ni tampoc el consorci del museu, liderat institucionalment per l'Ajuntament de Barcelona, sinó que queda implícit en un missatge que ha penjat a les xarxes Ose, on diu que "acompanyarà amb la il·lusió i energia de sempre l’equip del museu i la seva governança fins a l'estiu". Fonts del museu confirmen a l'ARA que no continuarà en el càrrec, però que es quedarà per fer una transició endreçada. La directora encara no vol fer declaracions.

Els museus públics són de tots, però que tothom hi sigui representat continua sent una lluita constant. Per això és una alenada d'aire fresc el reguitzell de retrats del fotògraf Onofre Bachiller (Múrcia, 1959) que la cap de la col·lecció del Macba, Clàudia Segura, ha triat per rebre el públic de la nova exposició de la col·lecció del museu. Es tracta de la mostra del 30è aniversari del museu, es titula Com una dansa d'estornells. Col·lecció MACBA: trenta anys i infinites formes de ser  i es pot visitar fins al 28 de setembre del 2026. Enganxats damunt les immaculades parets de l'edifici Meier com si fossin cartells, els protagonistes dels retrats de Bachiller es van apuntar, durant una nit de festa, al joc que els proposava l'artista de fer-se ells mateixos un retrat en alguns dels fotomatons que va instal·lar en un bar del Raval, en un centre cultural del Born i en un local gai de l'Eixample entre els anys 1987 i 2000.

La directora del Macba, Elvira Dyangani Ose, rep l'ARA en ple muntatge de l'exposició Projectar un planeta negre. L'art i la cultura de Panàfrica, una coproducció amb l'Art Institute de Chicago de la qual és també una de les comissàries. Serà una de les exposicions de l'any a Barcelona i el plat fort de la celebració dels trenta anys del museu. Després de quatre anys en el càrrec, i aprofitant l'efemèride, Dyangani reflexiona sobre el present i el futur del museu. "Quan em pregunten si el meu projecte museològic era portar la colonialitat, els agents LGBTI i altres històries al museu, dic que sí, però no perquè siguin la qüestió principal, sinó perquè incloem aquests agents i aquests episodis que eren discriminats i invisibilitzats en la història que tots coneixem de tota la vida. No defugim la idea que la història ho és tot", diu.

El Macba va obrir les portes per primera vegada el 28 de novembre del 1995. Aquest dimecres és el tret de sortida de la celebració dels trenta anys amb la inauguració de l'exposició Projectar un planeta negre. L'art i la cultura de Panàfrica, que ha sigut tot un esdeveniment. Es tracta d'una mostra monumental i pionera sobre el moviment panafricanista, que perseguia objectius com la fraternitat i solidaritat internacionals entre pobles d’origen africà. S'hi poden veure unes 300 obres d'art i uns dos-cents documents i altres treballs fets en els últims cent anys per un centenar d'artistes i intel·lectuals africans, europeus, nord-americans i llatinoamericans, des de la dècada del 1920 fins a l'actualitat.

Era el maig del 1991 i el Palau Nacional, ubicat a la falda de Montjuïc, s'estava remodelant per convertir-se en la seu definitiva del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Era un moment de transició i de caos. En un magatzem hi havia un armari metàl·lic que contenia una joia: el portapau de Sixena, una peça d'orfebreria gòtica única que data del 1400. Era una peça petita, d'uns deu centímetres, feta de materials preciosos que, sense que ningú se n'adonés, va desaparèixer.

Amb el Macba, que el 28 de novembre farà 30 anys, la ciutadania, el sector de l'art, la Fundació Macba i les administracions públiques van aconseguir la gran fita de dotar Barcelona d'un museu d'art contemporani de nivell internacional. "Aquests 30 anys han sigut, i continuen sent, uns anys en què treballem amb una responsabilitat molt important, que és difondre el patrimoni modern i contemporani de l'art català, i també de l'internacional", afirma la directora del museu, Elvira Dyangani Ose. "I també tenim la responsabilitat de fomentar –afegeix–, i ho hem fet molt, l'esperit crític d'una societat que volem que sigui crítica, conscient i també solidària, i la de generar nous relats per visibilitzar i donar cabuda a altres sabers i altres maneres d'entendre el món".

Dimecres vaig veure com van estar a punt de matar un home pel carrer. Va ser a la plaça dels Àngels, la del Macba, al Raval de Barcelona. Un monopatinador, un adult dret i fet, que venia directe fent equilibris per sobre el mur de les escales (el tram final del mur fa cap a un metre vuitanta d’alçada) va fer un salt acrobàtic a la vorera un segon després que hi passés un vianant. Si arriba a tocar-li el cap o a tirar-lo a terra, no ho explica. És inútil que aclareixi que, quan li vaig expressar la meva indignació, se’m va treure de sobre enriolat i se’n va anar en direcció a provar un altre salt.

Permetin-me constatar una obvietat. Un museu és una institució de caràcter acadèmic destinada a col·leccionar el millor i més significant dels camps d'estudi i investigació que expliquen el que som, com ens comportem, com ens organitzem o en què creiem, tant en el pla religiós i espiritual com en l'ideològic i polític. Ras i curt, tot el que tingui a veure amb el que ens fa humans. Un museu és, abans que res, la seva col·lecció; sense ella no hi ha museu. I aquest patrimoni es conserva, es restaura, s'estudia, es mostra i s'explica a la ciutadania, que és, en el cas d'un museu de titularitat pública (la majoria al nostre país), la propietària del patrimoni esmentat. Per tant, la seva missió és social d'entrada i és part essencial de la seva naturalesa. Un museu és una idea, un concepte com la democràcia, per posar un exemple en perill, al qual se li poden injectar diferents continguts que es poden gestionar de diferents maneres. Aquests continguts i maneres d'explicar-los canvien amb el temps, són saludablement analitzables, criticables i canviables ad infinitum, però si es qüestiona el concepte mateix que els emmarca i la seva funció primordial, sigui la democràcia o sigui el museu, adeu democràcia i adeu museu. Tampoc no és aconsellable que per confusió mental es pretengui que un dispositiu cultural, històric, narratiu i patrimonial sigui una cosa diferent d'allò per al qual va ser creat. No s'ha pretès mai que un hospital assumeixi funcions, diguem-ne, del ministeri d'Hisenda. És una qüestió de pur sentit comú i, no obstant això, ara, a Catalunya, es pretén que el museu d'art assumeixi funcions del ministeri de Justícia, del d'Igualtat Social, incloent-hi els departaments d'Urbanisme i Habitatge, mitjançant l'adopció d'un model museístic “habitable” que ningú no sap del cert què dimoni vol dir. Tot això gràcies a Manolo Borja-Villel, indiscutit gran professional de la museografia fins que es va començar a creure la seva pròpia premsa, “recuperat” per a Catalunya en el paper de tsar dels seus museus d'art (va sortir a la premsa, no m'ho invento) per reorientar-los, sense consulta prèvia amb els directors de les institucions esmentades que han guanyat els seus llocs en concurs públic amb el mèrit de les seves propostes. Era evident que aquesta idea de Jordi Martí (secretari d'estat de Cultura del govern espanyol) estava condemnada a crear problemes, com ha passat. Això també cau dins del territori del sentit comú.

Després de ser detingut en diverses ocasions acusat de profanar símbols patriòtics, l'artista cubà Luis Manuel Otero Alcántara va ser empresonat el 2021 a la presó d'alta seguretat de Guanajay. És un dels dissidents del règim cubà més conegut: la revista Time el va considerar com una de les 100 persones més influents arreu del món aquell mateix any. Otero Alcántara només pot fer un parell de trucades cada setmana, i una d'elles sempre la fa a l'artista cubanoamericana Coco Fusco (Nova York, 1960), que recull les indicacions que li dona Alcántara per fer dibuixos i les transmet a altres artistes perquè els executin amb els mateixos mitjans que ell té dins la presó: un bolígraf i el cartó dels paquets de tabac.

L'agra polèmica que va enfrontar l'Ajuntament de Barcelona d'Ada Colau i el Macba per la ubicació de l'ampliació del museu fa anys que és història. Ja han començat les obres tant de l'ampliació del museu al convent dels Àngels com del nou CAP Raval Nord a la capella de la Misericòrdia, inicialment cedida al Macba. En canvi, no s'han resolt del tot els futurs usos de l'actual CAP Lluís Sayé, ubicat a l'antic dispensari antituberculós dissenyat per Josep Lluís Sert, Joan Baptista Subirana i Josep Torres Clavé, tots ells els fundadors del GATCPAC. En un primer moment es va pensar a donar-li usos culturals vinculats al mateix Macba.

El Macba comença a celebrar el 30è aniversari aquest divendres amb la primera gran exposició europea de l'artista colombià establert a Nova York Carlos Motta (Bogotà, 1978), titulada Pregàries de resistència (fins al 26 d'octubre). Amb més de 25 anys de trajectòria, Motta és conegut per com analitza el pes de la religió catòlica en els fonaments del colonialisme a Llatinoamèrica, i per com malda per reescriure les narratives històriques colonialistes i tornar a donar veu als individus i comunitats que van quedar abassegats. Els seus treballs posen en relleu que l'impacte de tot aquest passat colonial és plenament viu avui. "Hi ha una gran part del meu treball en què he reflexionat sobre l'Europa antiga, l'Europa de la conquesta dels imperis espanyols i portuguesos dels territoris americans. El discurs eurocèntric, hegemònic, imperialista ha estat fundacional per a aquestes obres en què desafio les categories de coneixement que es van importar a través de la conquesta", adverteix Motta. "Encara no he treballat les polítiques contemporànies europees amb relació a la colonialitat i el racisme —afegeix—, però sí que les he tractat moltíssim des del context nord-americà. D'alguna manera la idea eurocèntrica correspon al Nord Global, sigui específicament europeu o americà, i la divisió nord-sud continua sent força marcada".

Acabem d’entrar en un període de cinc anys al final del qual tindrem dos museus expandits, MNAC i MACBA, i un de nova planta a Barcelona. Voldria elaborar sobre el fet consolidat que el museu d'art modern o contemporani hagi deixat de ser únicament una capsa receptora de sediment històric que estudia, preserva, explica i mostra l'art a final de trajecte –tradicionalment arribaves al museu quan ja havies passat per tots els filtres previs, no al revés– per transformar-se de mica en mica a partir de la primera meitat de la dècada dels setanta del segle passat en un productor actiu d'art encara sense testar que ha fet que els artistes, no tots, però una part molt significativa, vagin abans que res al museu a treballar, a “fabricar” allò que exposen. Això implica d'alguna manera que l'espai del museu sigui, de facto, l'estudi d'aquests artistes abans de transformar-se en el seu espai d'exhibició. És el que caracteritza l'art basat en producció tal com s'ha entès des de sempre a les arts escèniques, al cinema o, fins i tot, a les arts musicals. De quina manera va passar tot això fa gairebé mig segle és una història fascinant que encara està increïblement per escriure i representa el canvi més radical que s'ha produït dins del museu d'art des que va emergir la seva versió moderna al segle XVIII. El que comentaré en aquest article són les conseqüències i les mancances que aquesta situació ara ja implícitament acceptada ha generat, però sense ser abordades ni debatudes, sorprenentment, d'una manera tècnicament seriosa.

Davant l'auge del populisme, la programació del Macba per al 2025 posarà l'accent en el caràcter reivindicatiu de l'art i les teories descolonials. Un dels plats forts serà una gran exposició pionera internacionalment sobre el panafricanisme que actualment està en cartell a l'Art Institute de Chicago fins al 30 de març. Projectar un planeta negre. L'art i la cultura de Panàfrica, una de les comissàries de la qual és la directora del Macba, Elvira Dyangani Ose, inclourà unes 350 obres d'un centenar artistes, i a Barcelona també explorarà l'impacte de la presència del panafricanisme a Catalunya i l'Estat. Després del Macba, la mostra es podrà veure al Barbican Centre de Londres i al Kanal Centre Pompidou de Brussel·les.

L'agenda d'exposicions d'aquest any arriba plena de grans projectes, entre els quals la gran mostra del 30è aniversari del Macba, Projecta un planeta negre. La llista de grans noms serà impressionant, des de Zurbarán i Van Gogh fins a Anselm Kiefer, passant per Maruja Mallo, Tarsila do Amaral i Ramon Masats. Serà tota una experiència descobrir els elements escultòrics i la veu de Laia Estruch dialogant amb l'antic edifici Sabatini del Museu Reina Sofia.

L'exposició que el Macba dedica a Teresa Solar fins al 9 de març recorda per moments un museu més petit encabit dins les sales impol·lutes de l'edifici de Meier. Seria un museu de ciències naturals, en el qual els dibuixos amb formes orgàniques de Teresa Solar (Madrid, 1985) fan de pròleg a una sala presidida per quatre de les escultures gegantines que ella anomena tuneladores: totes tres tenen un cos de fang del qual es despleguen unes extremitats de resina que poden recordar unes pales, unes hèlixs o uns tentacles. Les primeres de la sèrie es van poder veure a la Biennal d'Art de Venècia del 2022, i dues d'aquelles escultures les va comprar el Macba i ara estan exposades a la torre del museu.

Mari Chordà (Amposta, 1942) és una pintora, poeta i activista feminista. En plena dictadura franquista va començar la seva sèrie Vagines, en què explorava el seu propi cos i el plaer. Podem veure la seva obra al MACBA fins al 12 de gener.

Va anar a una escola de monges. “Al parvulari érem nens i nenes, després no, quan t’anaves fent gran ens separaven. Jo tenia uns avis que eren increïbles i posaven música i em feien ballar. Les emissores que s’agafaven eren de Tànger, coses molt potents, música àrab, i jo ballava. Al parvulari vaig ballar dalt d’una taula, però va entrar una monja i em va portar als meus pares i els va dir: “que no vuelva hasta que tenga uso de razón”. Vaig estar temps a casa, fins als 7 anys no em van deixar tornar a l’escola. I m’ho vaig passar pipa perquè els meus avis eren molt divertits i m’explicaven moltes coses que si no, no les hauria sabut mai”.

]]>

El Consell de Ministres ha autoritzat aquest dimarts la concessió de 20 milions d'euros a un total de 46 actuacions d'entitats culturals en el marc de la capitalitat cultural de Barcelona. Les assignacions, a càrrec del pressupost del ministeri de Cultura per 2024, donen compliment al compromís assolit l'any 2020 entre l'executiu espanyol i l'Ajuntament de Barcelona.

]]>