Què és exactament el que fa desitjable la densitat d’un barri? Vaig viure molts anys a l’Eixample de Barcelona, i no va ser fins que en vaig marxar que em vaig adonar de l’excepcional volum de comerços, despatxos, activitats, institucions, hotels, restaurants, cotxes, vianants i mercaderies que hi circulen. És molt difícil reproduir aquest dinamisme en un barri de nova construcció, tan diferent dels barris residencials d’Europa o dels carrers de les cases entre mitgeres del Maresme. D’equipaments i zones verdes n’hi havia poques, però mentre no vaig tenir filles no ho vaig trobar mai a faltar. Anava a les biblioteques universitàries, a les piscines municipals de la platja i al cinema a Gràcia i al Gòtic. La ciutat no s’aturava mai i sempre hi havia algun aparador ben il·luminat de nit, com per ressaltar les filigranes de les cornises dels balcons o els relleus de les façanes.

Per què fa por la densitat? Perquè fins fa cinquanta anys, si no es prohibia expressament, els propietaris podien afegir pisos, augmentar volums i canviar d’usos les finques sense cap contrapartida per a la ciutat. Si no es feia més era perquè les parets mestres suportaven dues o tres alçades de remunta, no gaire més. L’aspecte que tot això va donar a les ciutats era bastant feréstec, amb caixes de carrers que d’un dia per l’altre tenien façanes més altes, sense que l’amplada dels carrers augmentés, i així es perdia llum i aire a l’interior dels habitatges.

Als adolescents preocupats perquè es prohibirà l’accés a les xarxes socials fins als setze anys m’agradaria dir-los que guanyaran un temps valuós per observar i fixar-se en petites coses que no funcionen al seu entorn. Aquesta és la principal qualitat dels bons professionals, siguin metges, maquinistes, arquitectes o camioners. Escoltant i prenent notes, s’aprèn exactament on es pot aportar valor, i és una aptitud necessària per sobreviure en els temps que corren.

Dijous passat vaig ser tot el dia a la ciutat de Lleida. Malgrat el mal oratge de les jornades anteriors, va fer un dia esplèndid, gairebé primaveral. Fins i tot els trens es van comportar més o menys bé (que consti que dic "més o menys": vaig sortir de Sants amb un quart d'hora de retard i de l'estació Lleida-Pirineus amb vint-i-cinc minuts afegits. Ateses les circumstàncies vergonyoses de Rodalies, poca cosa). Com que, per sort, vaig acabar el que havia de fer una hora abans del previst, vaig poder passejar mitja horeta per un tram de l'Eix Comercial, que amb els seus 3,5 quilòmetres ininterromputs és un dels més llargs d'Europa. A banda de les inevitables reminiscències que em va suscitar el passeig –la veritable pàtria és la infantesa–, vaig constatar que aquest conjunt de carrers havia recuperat la seva empenta, el nervi que tenia abans.

Daniel Knowles va néixer al Regne Unit i ara viu a Chicago, als Estats Units. Als dos països diu que està fart de sentir alertes a la ràdio sobre un nou "carmageddon", els típics embussos de trànsit apocalíptics de la tornada de vacances. D'aquí va sorgir la idea per al títol del seu llibre, Carmageddon (Capitán Swing), on aquest periodista excorresponsal de The Economist analitza les forces que han convertit el cotxe en el rei dels transports a la societat actual i les implicacions que això té, començant per la contaminació de l'aire. "Ens estem acostant als 2.000 milions de cotxes a tot el món, però el nombre creix molt més ràpid que la població", alerta.

En els temps que corren, d’expectatives a la baixa, voldria parlar amb una mica de realisme de com és de difícil transformar les ciutats. La digitalització permet disposar en poques hores d’imatges i renders de projectes futuribles amb tota mena de detalls. Mai abans el poder i els arquitectes no havien pogut anticipar amb imatges fidels com serien els projectes “després de les obres”. Ara es fa amb tanta precisió que, de vegades, fins i tot es fa difícil discernir entre el que és real i el que és virtual. Perquè s’entengui: sabem com quedarà el barri de Vallcarca a tocar del viaducte, però ens costa molt més gestionar el reallotjament de totes les persones que viuen en pisos que s’hauran d’enderrocar, demanar permisos, aprovar pressupostos, contractar obres... Gestionar tots aquests processos és cada vegada més complicat. I la realitat és que tenim molts dibuixos que no s’acaben desenvolupant.

Cada desembre la conversa es repeteix en tertúlies i sobretaules: cal gastar diners en llums de Nadal o és una despesa innecessària? Les xifres van i venen –cost econòmic, retorn comercial, consum energètic– i, gairebé sempre, el debat es tanca aquí. Però aquesta forma de pensar diu molt més de com mirem la vida que no pas dels llums en si mateixos. Té mancances invisibles però significatives. Reduir una actuació pública a un balanç de costos i beneficis és una manera còmoda, però pobra, d’entendre què mou realment les persones.

“Només vull veure bitllets de cent”, cantusseja Jordi Amat en alguna estrofa del seu assaig Les batalles de Barcelona. Perquè el llibre és un collage d’autors, música, llibres, cròniques, congressos, projectes, pel·lícules i conflictes familiars que el fan molt pròxim: és entre una bibliografia i una llista de reproducció de tot el que cal llegir, veure i escoltar sobre Barcelona per poder entendre els èxits i fracassos de la ciutat. La tesi del llibre és coneguda i compartida per molts: “La paradoxa de l’èxit global de Barcelona és que desposseeix la ciutat”. Però Amat ho argumenta amb dades i ressenyes que fan possible contrastar les intencions inicials dels projectes emblemàtics amb el seu impacte real al llarg dels anys.

L'any 2000 a la ciutat de Girona hi vivien poc més de 73.000 persones. Actualment n'hi ha empadronades més de 107.000. En un quart de segle la població ha crescut un 43%. Però no només al municipi, sinó al conjunt de l'àrea urbana, que encara s'ha incrementat amb més força (48%). Al capdavant, Vilablareix ha duplicat habitants, però se situen molt a prop Fornells de la Selva, Sant Gregori, Sant Julià de Ramis, Campllong i Quart. Són poblacions que, amb un transport públic deficient, depenen directament de Girona per al dia a dia dels seus ciutadans: molts en surten per anar a treballar a la ciutat. Pensar en Girona ja no és pensar només en el seu municipi, sinó en tota l'àrea urbana. Però quins són els municipis que n'han de formar part?

Quan pensem en un arquitecte ens imaginem algú que dissenya edificis, grans o petits, públics o privats, d’habitatges o d’oficines. Però la realitat és que els arquitectes fan molt més que dissenyar cases. També fan ciutats: els espais per on caminem, on fem esport, on ens asseiem a descansar, els ha dissenyat algú. I aquest algú és un arquitecte o una arquitecta. 

Per què s’anuncien grans plans i després costa molt veure’n algun efecte tangible sobre la ciutat? Per què hi ha tanta gent inscrita al Registre de Sol·licitants d’Habitatge Assequible i toca només a uns poquíssims afortunats? El Col·legi d’Arquitectes ha presentat l’anàlisi del visat d’edificació del primer semestre del 2025 i hi posa negre sobre blanc: del total de 8.107 habitatges nous visats al COAC, només 1.453 són de protecció oficial, amb una disminució del 18,6% de la superfície visada d’habitatge. A Barcelona ciutat, del total de 833 habitatges nous visats, la meitat (465) són de protecció oficial, distribuïts en dotze projectes. Els últims anys, unes quantes ciutats han posat el focus en l’emergència habitacional, però costa encara capitalitzar l’esforç en matèria d’habitatge. I com que és un procés lent, els responsables acaben tirant la tovallola i s’aferren a projectes estratègics que només amb un render o una maqueta són molt més comunicables.

Uns parlaven d’això que cada any es veu que passa. Eren uns o podien ser uns altres. De veritat, no importa. Però, hosti, ho diuen molts. I es diu molt. Mireu les boques. Cada estiu és un xiclet que es mastega. Ara bé, no és una goma ni aromàtica ni endolcida. És una metralladora de merda apegada a la boca de tothom només per les galtes d’uns. Sí, és tota aquesta fauna que ara es queixa dels galls.

L'inici del segon mandat de Trump ha accelerat el qüestionament d’un ordre mundial que crèiem inamovible: l'augment del proteccionisme econòmic, la criminalització de la immigració i els atacs a aquelles iniciatives que busquen promoure la diversitat i la igualtat, i que malauradament també hem experimentat a Barcelona. L'agenda del govern nord-americà s'està desplegant en la seva pitjor versió.

Des del balcó de casa veig els badius d’algunes cases baixes del centre de Badalona i això em fa sentir afortunada. En un dels badius hi ha un ametller –que ara mateix està florit, com correspon– i una magnòlia enorme que al mes de juny ens farà arribar la flaire intensa i dolça de les seves flors. Es tracta d’un petit oasi de silenci i de calma al bell mig d’una ciutat sorollosa i sovint atabaladora. Darrere els vidres, contemplo el núvol blanc de les flors d’ametller en silenci i deixo enrere les riuades de gent que va cap al metro, el transitar feixuc dels autobusos i la remor llunyana de l’autopista.

Aquests dies, aprofitant la celebració de la quarta edició de la Biennal de Pensament i amb la col·laboració de la CUIMPB i del CCCB, hem establert un diàleg entre Milà i Barcelona que ha confirmat, d'una banda, els grans paral·lelismes entre les dues ciutats i, de l'altra, la gran i poc visible transformació que està canviant la fesomia i la manera de ser d’una ciutat i l'altra. Com deia el professor Alessandro Balducci en el debat que tinguérem a la Model, “aquests canvis invisibles estan fent més invivibles les nostres ciutats”.

Som a les portes d’un nou estiu, que a les ciutats tornarà a ser irrespirable. Teniu el vostre refugi climàtic identificat? Podreu fugir al mar o la muntanya? Un cop més, constatem que la modernitat urbana se’ns ha girat en contra. Sí: malgrat la creença il·lustrada, fa temps que sabem que el progrés no és lineal.

Els experts en plagues preveuen un estiu complex pels efectes de la sequera i del canvi climàtic, que fan que els hiverns siguin més suaus i curts i les temperatures més altes tot l'any. De fet, paneroles, rates, xinxes, paparres i mosquits, considerades fins ara plagues d'estiu, ja no fan cas del calendari i fa setmanes que han començat la invasió anual arreu del país. L'Associació d'Empreses de Control de Plagues de Catalunya-Associació Catalana d'Empreses de Salut Ambiental (ADEPAP), que aglutina les companyies de control i erradicació de plagues, assegura que la presència d'aquests organismes s'ha "desestacionalitzat" i que la temporada reproductiva comença abans i s'allarga més en el temps.

Les dinàmiques i tensions entre territoris urbans i no urbans, entre espais més o menys ruralitzats, han anat canviant notablement al llarg dels anys. Això s’ha manifestat de moltes i diverses maneres: densitats de persones, densitats i provisió de serveis, més o menys contacte amb la natura, mobilitat forçada i voluntària, preu dels habitatges, homogeneïtat o diversitat dels habitants, nivells divergents de seguretat, despesa heterogènia d’aigua o energia, problemes d’aïllament, solitud o salut mental derivats o no del lloc on es viu, o simplement el fet de poder o no generar vincles de comunitat amb qui et rodeja. Les ciutats han tingut tradicionalment l’avantatge de viure com cadascú vol i pot, però acompanyat d’estranys, mentre que els pobles i espais rurals potencien més vincles de confiança, amb el risc, però, de l’embafament. 

Dues notícies mostren la gravetat de la situació. D'una banda, un estudi de l'Institut Metròpoli calcula que en els pròxims cinc anys a Catalunya unes 70.000 persones migraran de la ciutat al camp a la recerca d'una vida més saludable. De l'altra, els estats membres de la Unió Europea i el Parlament Europeu han arribat a un acord provisional per rebaixar i endurir els límits de contaminació de l'aire de partícules perjudicials per a la salut, per als ecosistemes i per a la biodiversitat. En efecte, la percepció popular, sobretot de la realitat urbana, és cada cop més negativa, de manera que qui pot es busca la vida –i la feina– al món rural, fugint així de la contaminació (i de l'estrès). No és un moviment massiu, entre altres coses perquè no resulta fàcil trobar un modus vivendi fora dels entorns metropolitans, i, d’altra banda, en el món rural, d'altra banda, hi ha menys possibilitats de sociabilitat i mancances de transport públic, serveis i activitats culturals. Però, així i tot, és una tendència rellevant i creixent que s'ha consolidat després de la pandèmia.

Cada vegada més persones viuen a les ciutats. I les ciutats, segons tots els estudis, incrementen el risc de patir trastorns com ansietat o depressió.