Venda ambulant il·legal, drogues a la via pública i un augment disparat de brutícia. És el que denuncien que viuen des de fa mesos molts dels veïns i comerciants del barri de Sant Antoni de Barcelona. “Hem arribat al límit: o ho denunciem ara o anirà a pitjor. Volem que hi hagi una reacció en l'àmbit polític”, afirmen des de Sant Antoni Encants, una de les associacions del barri que dilluns van emetre una carta dirigida a les regidories de l’Eixample i Ciutat Vella per expressar el descontentament per la “degradació que pateix el barri”. Hi detallen que l'increment de conductes incíviques afecta la convivència veïnal i, de retruc, repercuteix directament en els comerços locals.

Escric aquest article des de la tranquil·litat que em dona el fet que ni jo ni ningú del meu entorn ha gaudit mai dels “privilegis” a què em vull referir. Potser, doncs, els plantejaments que faré són completament equivocats, però en tot cas no responen a la defensa d’uns interessos personals o de grup. M’agradaria parlar de la subhasta desfermada darrerament entre partits per veure qui proposa una retallada o supressió més radical de pensions i altres assignacions econòmiques de presidents del Parlament, presidents de la Generalitat i altres càrrecs institucionals.

Aquests últims anys, McKinsey & Company (una de les "tres grans" empreses de consultoria) ha estat en boca de tothom, però no per bé. La seva feina per a grans corporacions i governs ha estat font d'escàndols i intrigues a tot el món. Als Estats Units, per exemple, McKinsey va acceptar pagar gairebé 600 milions de dòlars per la seva participació en la mortal epidèmia d'opioides: se la va acusar d'haver assessorat Purdue Pharma sobre com "potenciar" les vendes d'OxyContin. A Austràlia, la seva aportació a l'estratègia del govern anterior per a la descarbonització va ser considerada un intent evident de protegir la indústria australiana dels combustibles fòssils. I una investigació del New York Times va trobar que a Puerto Rico, la seva filial d'inversions (MIO Partners) estava posicionada per obtenir guanys amb els mateixos títols de deute que els seus consultors estaven ajudant a reestructurar.

Un amic que sempre apareix acompanyat d’un llibre a qualsevol indret per si aconsegueix trobar una mica de repòs i temps per assaborir-lo, va endur-se’n un de breu per passar un cap de setmana a casa meva quan jo no hi era. El vaig trobar oblidat en una prestatgeria un cop havia marxat i, com que l’exemplar tenia els marges desgastats i la coberta esquerdada, vaig pensar que era probable que hagués passat per moltes mans i que potser pagava la pena de ser llegit. Sovint ens trobem tan encaparrats en les pròpies dèries que no podem destronar-les, i donar una ullada als interessos dels altres pot revifar l’ànima. Vaig observar la muntanya de llibres que agombolo a l’escriptori i, malgrat el volum ingent de pàgines que sentia que m’havia de cruspir abans d’emprendre una nova tasca, vaig començar la petita novel·la. A Cara de pan de Sara Mesa no hi vaig trobar els acostumats tirotejos que tant em fascinen ni tampoc escenes exagerades i grotesques. Hi vaig descobrir una escriptura senzilla, nerviosa, que narrava l’arrencada d’una relació entre una adolescent i un home que, per a ella, ja era massa vell. La història avançava i jo vigilava atenta cada encontre entre els dos, perquè esperava que la protagonista ensopegués amb la desgràcia, però el moment previsible no arribava. No va ser senzill adonar-me que havia caigut en la trampa de l’autora, que, a través de la narració d’aquesta estrafolària relació, em posava al davant i de forma clarivident –per tal que no la pogués passar per alt– la meva submissió al judici moral i, sobretot, al poder de l'opinió pública. On hi havia un amor germanívol, jo esperava depravació, perquè el cos d’un home experimentat que dialoga amb una nena que amb prou feines havia començat a entendre la ment dels qui l’envoltaven, em generava sospites. No hi havia sexe, ni abús, ni res que s’hi assemblés. Només una bonica amistat. La nena, emperò, entenia moltes més coses de les que jo imaginava, perquè a partir del seu judici –fonamentat, segurament, en les seves sensacions–, havia abandonat l’escola pel fet de no sentir-s’hi a gust. Amagada cada dia durant l’horari escolar en un racó d’un parc públic, cobejava la visita del seu nou amic, que, com ella, tampoc s’adelitava en el món que li havia tocat viure. Ells dos, retirats, gaudien de la seva associació assetjats per les mirades dels altres, que la jutjaven i que, paradoxalment, eren els mateixos que els havien condemnat, amb el seu mirar prim i la seva exigència temperamental, a l’ostracisme. 

El ministre de Cultura i Esports, Miquel Iceta, ha presentat "el pressupost més gran de tota la història", segons ell mateix ha dit, aquest divendres. El departament comptarà amb 1.804 milions d'euros (inclosos els 296 milions dels fons europeus), cosa que suposa un increment del 13,5% respecte a les xifres del 2022. La inversió directa en les institucions catalanes, però, no és tan generosa. De fet, si es compara el pressupost d'aquest any i el del passat, es manté la inversió de 38 milions en les institucions catalanes. L'aportació principal, de llarg, són els 20 milions que el ministeri transfereix a l'Ajuntament de Barcelona des del 2020 per compensar la cocapitalitat de la ciutat. La diferència clau és que apareixen als comptes institucions que els últims anys no tenien inversió directa de Madrid, com el Taller de Músics, Temporada Alta o el Museu Arqueològic de Banyoles.

Una setzena d’equipaments han canviat de responsable el 2021. Alguns canvis són fruit de finals de mandat i s’han produït després d’un concurs públic, d’altres han aixecat més polseguera i han estat provocats pels canvis polítics, en especial a la conselleria de Cultura (Natàlia Garriga, setena renovació del departament en els últims sis anys), i també, per sorpresa, a l’ICUB(Jordi Martí). De mica en mica es feminitzen les cares:el Teatre Nacional i el Macba tenen per primera vegada a la història una dona al capdavant. 

El president Franklin Delano Roosevelt, universalment conegut com a FDR, va ser, sens dubte, un governant coratjós. És qui va adonar-se que durant els primers cent dies de govern encara es manté una certa independència i despreocupació pels condicionants que més tard assetgen el governant. Una certa forma d’eufòria que cal aprofitar per marcar territori, per enviar missatges clau als actors que, després, miraran de condicionar el govern.

Una de les moltes relacions complicades que hi ha entre política i territori és el tema de l’escala. O, dit d’una altra manera, qui ha de fer què en cada espai territorial de mida diferent. Aquestes escales no tenen res de naturals, ja que acostumen a ser conceptualitzades des de diferents perspectives i la gent se les fa seves o no, depenent de les circumstàncies. D’entrada podríem dir que hi ha espais que, per les seves característiques físiques o per les seves trajectòries històriques, ajuden a fer que les persones que hi viuen s’hi sentin identificats. Ara bé, això no té per què suposar que d’aquí se’n derivi una estructura de poder vinculada a aquest espai i a aquesta identitat. I pot passar també al revés, que hi hagi estructures de poder o de gestió que no es corresponguin ni amb un espai fàcil de reconèixer ni amb una identitat socialment compartida.

La Generalitat que ens surti de les eleccions –Parlament, Govern, president– té una feina primera tan humil com inajornable. Els deures comencen, sap greu dir-ho, per recobrar el respecte que li han anat perdent gradualment els representants polítics cridats a liderar-la. I no és cert que tot el mal vingui d’Almansa. No pots evitar que et disparin els altres però sí els trets al peu amb l’arma pròpia.

Sedició. Insurrecció. Cop d'estat. Traïció a la pàtria. En la seva recerca d'un llenguatge per descriure les protestes al Capitoli, els comentaristes nord-americans recorren a una mena de legalisme extrem. Per demostrar que són progressistes, alguns afegeixen que si els manifestants no fossin de dretes o directament supremacistes blancs, el dispositiu i l'actitud de les forces de seguretat haurien estat d'un altre caràcter. En això últim sembla que tenen raó. El 2011 la policia va detenir 700 manifestants del moviment Occupy Wall Street per ocupar el Pont de Brooklyn. Més recentment, durant les protestes contra l'assassinat de George Floyd, els antiracistes es van trobar amb un mur de tropes de la Guàrdia Nacional bloquejant l'accés al Memorial de Lincoln. Als trumpistes, en canvi, els van obrir el pas perquè ocupessin el Capitoli enmig d'una sessió clau.

Fa prop d'una setmana l'Ajuntament de Sort posava en marxa una completa secció a la seva pàgina web per tal que la ciutadania pogués seguir cada dia l'evolució de la situació de la pandèmia al municipi. A banda d'oferir dades sobre el risc de rebrot o la velocitat de transmissió de la malaltia, la secció també ofereix informació sobre el nombre de grups confinats als diferents centres educatius del municipi o sobre el brot que s'ha detectat a la residència geriàtrica Àngel Serafí Casanoves. A banda, pràcticament cada dia es difonen totes aquestes dades també a través de les xarxes socials. Aquesta és una de les administracions pirinenques que ofereix una informació més completa sobre la situació sanitària del moment als seus veïns i veïnes, però no és l'única.

Unides Podem és objecte d’una andanada de crítiques que giren entorn a la qüestió eterna de castigar les esquerres per haver traït els seus principis a l'arribar al poder. La dialèctica postmarxista entre la pancarta i la institució. Reben, sobretot, pel manteniment de la reforma laboral i per la desídia o inutilitat davant la ferocitat de la Fiscalia amb els presos independentistes. I ara, a compte dels reials comptes fugats: d’una banda, el govern de què són socis actua com a agència de viatges, i de l’altra rondinen als turoperadors. “No es pot repicar i anar a la processó”, diu –o sentencia- la saviesa popular.

Ningú sap com l’ésser humà va començar a celebrar processos, és a dir, com o almenys en quines circumstàncies algú va tenir la idea de nomenar un tercer perquè donés un parer per resoldre una controvèrsia entre dues persones. Si s’observa el comportament dels animals que viuen en grups, com nosaltres, tot apunta que aquest tercer en un principi va ser la pròpia comunitat. El grup, coneixedor del conflicte, valorava les postures dels dos contendents i finalment en marginava un dels dos, al qual expulsava del grup. Així va ser probablement el primer judici, la primera sentència.

El president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, creu que demà es podrà resoldre el relleu a la presidència de Fira de Barcelona durant el consell general, en què participaran els representants de les tres institucions que en formen part: la Cambra de Comerç, la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona.