El terme nabí ve de l'hebreu i vol dir "profeta". El conjunt d'artistes francesos que es van reunir sota aquest nom a París entre el 1888 i el 1900, entre els quals hi ha Paul Sérusier, Pierre Bonnard, Édouard Vuillard, Maurice Denis i Félix Vallotton, són considerats un pont entre l'impressionisme i les avantguardes. I així es pot veure en la gran exposició que els dedica la Fundació Catalunya la Pedrera des d'aquest divendres i fins al 28 de juny. "Els nabís no són gaire coneguts, però des de fa uns quants anys s'han redescobert, i les seves pintures han esdevingut molt importants per al públic actual", afirma la comissària de la mostra, Isabelle Cahn, conservadora general honorària de pintura del Museu d’Orsay. "Ens resulten molt pròxims perquè les seves obres se centren en temes molt específics, com la vida interior i la social, que continuen sent molt interessants avui dia. Els nabís no són un moviment arqueològic, sinó que els podem veure com a persones vives, i les seves obres estan fetes per a la gent, no només per a la gent d’una època concreta, i expressen uns valors universals", explica Cahn.

Una de les principals propostes de l’agenda cultural de la Fundació Catalunya La Pedrera són les exposicions d’art. Visitar-les, a més de poder entrar en aquest edifici del passeig de Gràcia barceloní projectat per Gaudí en la seva plenitud professional, permet conèixer bé grans artistes actuals. El Club Prèmium de l’ARA ha visitat nombroses exposicions de la  Fundació Catalunya La Pedrera, com ara les dedicades a Miquel Barceló, Antonio López, Jaume Plensa, Art en pedra (d’artistes diversos)... La darrera visita ha estat a la mostra de l’escultora basca Cristina Iglesias en la qual s'han exhaurit les entrades. Han gaudit de la visita alguns dels membres més actius de les activitats d’aquest club i d’altres que s’hi han incorporat fa poc. Per a tots ells ha sigut una bona descoberta.

Un dels objectius de la Fundació Catalunya La Pedrera, presidida per Marta Lacambra, és contribuir a fer de Barcelona una ciutat de grans exposicions, d'aquelles que generen cues. En els últims anys n'ha dedicat a artistes consagrats com Jaume Plensa, Miquel Barceló i Antonio López, i el 2026 continuarà en aquesta línia amb una exposició sobre els pintors nabís, cabdals en el pas de l'impressionisme a les primeres avantguardes, i una altra de l'alemany Anselm Kiefer (Donaueschingen, 1945), considerat com un dels grans mestres del segle XX. "Crec que aquests projectes ens situen com a gran institució internacionalment", afirma Marga Viza, la directora de l'àrea de cultura de la Fundació Catalunya La Pedrera. "En la nostra recerca d'excel·lència i de continguts de primer nivell artístic, l'any que ve tocarem el cel", subratlla Viza.

Fa un mes, les onades van arrossegar a la Costa Brava un vòmit fascinant de veure, provocat per la sequera i la calor: milers de meduses de formes, moviments i colors extraterrestres, modificades, a més, per la lent viva de l’aigua.

En un acte celebrat aquest vespre a la Pedrera i presentat per la periodista Marina Romero, l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) ha entregat el primer Premi Internacional AMIC Mitjans de Proximitat. La voluntat és promoure el periodisme rigorós i l’excel·lència professional entre periodistes i editors de mitjans de proximitat de l’àmbit lingüístic català i dels estats d’arreu del món.

Àlex Susanna (Barcelona, 1957), escriptor i gestor cultural, anirà la setmana que ve a París a inaugurar una exposició a la galeria Dina Vierny sobre la sensualitat en Aristides Maillol. El càncer no l’atura. Torna a escriure i llegir. En aquesta conversa repassa la seva trajectòria. I opina sobre el present i el futur cultural.

Està en una vitrina, just al principi de l'exposició, entrant a mà dreta. És una peça petita, fràgil, però la més emblemàtica i coneguda de tota la seva producció de ceràmica. Es diu Pinnochio mort i, segons explica ell mateix, segurament és la primera ceràmica que va fer. Fa trenta anys, el 1994, Miquel Barceló era a Mali, al país dogon, durant molts anys la seva tercera casa, i estava neguitós perquè la pols del desert es mesclava amb els pigments i no el deixava pintar. Es va adaptar a les circumstàncies. Va aprendre de les dones dogones, que allà són les ceramistes, l'art de mesclar l'argila amb la palla, els excrements d'animals i les restes esmicolats d'altres ceràmiques, i després el de coure les peces en uns forns de llenya de no gaire temperatura, cosa que les fa fràgils i efímeres. "Vaig dedicar més temps a pastar l'argila, a amassar-la, a tornar-la a pastar, que a modelar-la. Després vaig poder fer un cap de mort. Aleshores em vaig adonar que s'havia encongit i hi vaig afegir el nas. Una amiga em va dir que les mentides sobreviuen a la mort". És un autoretrat, diu.

La Pedrera ha fet història a Barcelona organitzant a la ciutat la primera gran retrospectiva d'Antonio López (Tomelloso, 1936). L'artista ha fet 87 anys, però no perd pistonada, també més enllà de l'art. "L'home està en una situació difícil –adverteix–. Som molts, amb moltes necessitats i no estem molt ben governats. No ens governen els millors. L'home està acabant amb moltes coses. Abans no podia fer res contra la natura i ara pot destruir la vida. L'art és preciós per a qui ens agrada, però queda en segon pla". La mostra inclou unes vuitanta obres, entre dibuixos, pintures i escultures, una de les quals és la vista de Barcelona des del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) que va començar l’any passat.

A principis del segle XX, el passeig de Gràcia era l'avinguda de referència de la ciutat de Barcelona, on les famílies benestants buscaven fixar el seu domicili, tot encarregant els projectes als arquitectes més prestigiosos del moment. Això és el que van fer el 1905 el matrimoni format per Pere Milà i Roser Segimon, que, atrets per la fama del passeig de Gràcia, compren una torre amb jardí que ocupa una superfície de 1.835 m² i encarreguen a l'arquitecte Antoni Gaudí la construcció de la seva nova residència. Tenien la intenció d’ocupar-ne el pis principal, el que aleshores triaven sempre les famílies burgeses, i llogar la resta d'habitatges. És aquí on comença un projecte emblemàtic d’una casa que avui, més d’un segle més tard, continua sent un dels edificis més visitats de la capital catalana: la Casa Milà, més popularment coneguda com La Pedrera.

Amb un operatiu amb aires de superproducció ha aparegut aquest dissabte al matí al terrat de la Pedrera la gran escultura de Jaume Plensa Silent music IV, una de les vuit peces monumentals de l’artista que s'instal·laran a l’edifici amb motiu de l’exposició que obrirà les portes el 31 de març, titulada Jaume Plensa. Poesia del silenci. Es tracta d’un dels característics homes a la gatzoneta de l'artista, en aquest cas fet amb notes musicals, com si fos "la memòria d'un so, d'una música", diu el mateix Jaume Plensa.

Les cases de la burgesia barcelonina de l'època modernista acostumen a portar el nom del propietari. Però a vegades el nom que ha arribat fins avui no és el que pertoca. La professora d’història de l’art de la Universitat de Barcelona (UB) Teresa M. Sala i l’historiador i bibliotecari Ramon Anglada, també de la UB, revelen que la Casa Fuster, actualment l’Hotel Casa Fuster, s’hauria de dir com la propietària del solar i la promotora de l’habitatge, Consol Fabra de Fuster, després de trobar que el mateix arquitecte de la casa, Lluís Domènech i Montaner, va escriure “Casa de Doña Consuelo Fabra de Fuster” en els plànols, conservats a l’Arxiu Contemporani de l’Ajuntament de Barcelona.

La creació del Museu d'Art Abstracte Espanyol de Conca en ple franquisme va ser un fet insòlit: en lloc de les administracions o una fundació, el va endegar un artista, Fernando Zóbel (1924-1984), per exposar-hi la seva col·lecció d’artistes catalans i espanyols icònics com Antoni Tàpies, Antonio Saura, Rafael Canogar, Pablo Palazuelo, Eduardo Chillida i José Guerrero. El projecte de Zóbel va sorgir “en els marges de la cultura oficial del franquisme”, recorda Manuel Fontán del Junco, el director de Museus i Exposicions de la Fundació Juan March, la institució de la qual depèn el museu des de l’any 1980, quan Zóbel va donar la seva col·lecció de dibuix, pintura, escultura i gravats, la seva biblioteca, els seus diaris i més de cent trenta quaderns d’anotacions. 

La Casa Milà, més coneguda com la Pedrera (1906-1912), projectada per Antoni Gaudí en la seva plenitud professional, quan tenia 54 anys, va superar amb escreix l’alçada i el volum permesos a l’Eixample per les ordenances municipals de l’època. Una comissió va examinar in situ les il·legalitats de Gaudí i va obrir un expedient a l’arquitecte i a la propietat. L’Ajuntament va amenaçar amb una multa elevada si no s’enderrocaven els pisos “de més”. Al final tot es va resoldre al reconèixer el caràcter de monument excepcional de l’edifici, que avui és Patrimoni de la Humanitat.

Les experiències de realitat augmentada són cada vegada més habituals en els edificis patrimonials, així que no és fàcil deixar-les passar per alt perquè es corre el risc de quedar enrere. A la Pedrera hi arriben ara amb La Pedrera magical vision, una proposta pionera i al mateix temps “subtil i poètica”, com diu la directora general de la Fundació Catalunya La Pedrera, Marta Lacambra. La Pedrera magical vision és la primera visita cultural de l'Estat que fa servir la tecnologia de les ulleres hologràfiques Microsoft HoloLens 2 i permet que els visitants puguin interactuar amb l’edifici i fer sortir pètals de flors de mil i un colors acariciant una paret. També poden construir un arc catenari amb maons i descobrir alguns dels secrets i curiositats en un reguitzell de zepelins evocadors dels que sortien a les burles de l’edifici, com ara que Maria Schneider i Jack Nicholson van rodar a la Pedrera unes escenes de la pel·lícula de Michelangelo Antonioni El reporter (1975). I que entre els veïns històrics de l’edifici hi ha el notari Ramon Maria Roca Sastre i els seus fills, el pintor Josep Roca Sastre i la periodista i escriptora Elvira Roca Sastre. “El nostre objectiu és construir experiències per oferir noves mirades al voltant de l’art, la bellesa i el patrimoni”, explica Lacambra sobre una iniciativa que és fruit de la col·laboració de la fundació amb la nova divisió Laie Culture Experience i que té un preu de 18 euros.

La Barcelona de fa un segle era una ciutat moderna i cosmopolita que des del principi del segle estava immersa en un procés de modernització i expansió en què l'obra de Gaudí, en aquell moment centrat exclusivament en la Sagrada Família, tenia un paper capital. Fem un viatge al passat a través de les imatges d'alguns dels indrets i monuments més importants de la ciutat per veure com s'han transformat en cent anys.

La fira de videoart Loop hi ha sortit guanyant molt amb el canvi de seu a la Pedrera. La pandèmia ha imposat una davallada de les 40 galeries que hi havia a l’Hotel Almanac Barcelona el 2019, però la visita guanya en qualitat, i més encara per endinsar-se en unes vint peces que prenen el pols a l’actualitat abordant qüestions candents com la violència racial, la gentrificació, el Brexit i els reptes ecològics. Fins i tot la pel·lícula de Patrícia Dauder sobre un poble de les Açores que va quedar sepultat per la cendra d’un volcà als anys 50 pren una nova dimensió mentre el volcà de La Palma segueix en actiu. Es pot veure a l’espai de la galeria Project SD, que debuta a la fira.

El covid ha posat contra les cordes les cases museu més importants de Barcelona: han hagut de reduir l'aforament a un terç i sobretot han perdut el públic turista, que podia arribar fins a un 95% del total. "Durant els mesos de juliol, agost i setembre venien unes 1.500 persones cada dia, i ara en venen unes 100", afirmen des del Palau Güell. Les mateixes fonts asseguren que són "una rara avis", perquè a diferència de la resta de cases museu són un equipament públic, gestionat per la Diputació de Barcelona. Precisament per això han pogut seguir oberts amb tan poc públic en un temps tan difícil. "Vam poder posar totes les mesures de seguretat i això ens va facilitar obrir al juny. I ara tenim més personal d'atenció al client que abans. El que no hem fet és una campanya de publicitat. La teníem programada i la vam aturar, perquè des de l'administració pública es diu que el millor és quedar-se a casa perquè torna a haver-hi rebrots".

La Pedrera és la culminació de l’obra d’Antoni Gaudí, és l’edifici on va concentrar tots els seus coneixements de la manera més pura i coherent, a partir de l’encàrrec que li va fer l’advocat, industrial i polític Pere Milà i Camps. Es tracta d’una obra d’art total, ara ja amb més de 110 anys de vida, que, finalment, després de quatre mesos tancada pel coronavirus, ja es pot tornar a disfrutar. Va reobrir el 15 de juliol, i ho va fer amb una pila de secrets i novetats per a tots els públics.

A la fotografia Four heads, feta a Nova York el 1954 per William Klein (Nova York, 1928), hi vibra el formigueig d'una gran metròpolis: hi ha una dona jueva, una afroamericana, un policia irlandès i un home llatinoamericà. A la imatge hi manca una mica l'aire, i els quatre rostres sembla que estiguin a punt de sortir del marc. Klein fotografia tan de prop, amb un objectiu de 28 mil·límetres, que l'epidermis de la dona es confon amb el gra de la pel·lícula. "A Nova York, Klein troba el seu llenguatge fotogràfic i es carrega totes les convencions, fa coses que no estaven previstes i en lloc de mantenir la distància se submergeix en la massa", diu Raphaëlle Stopin, que ha comissariat William Klein. Manifest. L'exposició es pot veure fins al 5 de juliol a la Pedrera i ha estat produïda per la Fundació Catalunya - la Pedrera i la Fundació Telefónica. A l'emblemàtic edifici de Gaudí s'hi exposen més de 200 peces de l'obra pictòrica, fotogràfica, gràfica i cinematogràfica de Klein, que aquest dijous, amb 92 anys, ha assistit a la inauguració.

Per a l'artista nord-americà Bill Viola, a qui la Pedrera dedica l'exposició Miralls de l'invisible, el poder de l'art i dels museus es troba en el fet que poden trencar amb la lògica capitalista del temps productiu: "Hem de reclamar el temps per ell mateix –va dir Bill Viola en una entrevista–. Hem de tornar-nos el temps per permetre que la nostra consciència respiri i les nostres ments aclaparades estiguin en calma i silenci". Per aconseguir-ho, a més de visitar Miralls de l'invisible, la Pedrera, el Palau de la Música i el Liceu han sumat esforços per organitzar aquest dimecres una Nit Bill Viola entre les sis de la tarda i la una de la matinada, els protagonistes de la qual seran les obres de la mostra i algunes altres de gran format, com L'ascensió de Tristany i L'ascensió d'Isolda, provinents de l'escenografia d'una producció de l'òpera Tristany i Isolda de Wagner dirigida per Peter Sellars.