Van aconseguir més de 700 caixes de tractaments de fertilitat obtingudes a cost 0 amb més de mig miler de receptes falses. Després venien els fàrmacs per sota del preu de mercat a dones que no podien pagar-los i buscaven alternatives en pàgines com Wallapop i Milanuncios. Una estafa a la sanitat pública a costa de dones que intentaven ser mares que ascendeix a 226.000 euros. Hi estaven implicats un treballador d'un CAP i una farmacèutica de Sant Adrià de Besòs, la directora d'una clínica de fertilitat de Palma i dues veïnes de Sevilla, mare i filla. Malgrat que gairebé tots van intentar espolsar-se responsabilitats presentant-se com a víctimes de l'engany, tots cinc han acabat condemnats a penes mínimes una dècada després del frau amb una sentència dictada un any després del judici.

Es veu que es multarà els usuaris de la sanitat que cometin violència contra el personal sanitari. I entre aquests actes de violència hi ha “alçar la veu, intimidar i insultar o amenaçar, sigui presencialment o a través de les xarxes socials, així com agredir o causar danys materials dins o fora dels centres”.

El segrest populista, segons el ChatGPT, consisteix a apropiar-se de les polítiques socials i condicionar-les a criteris partidistes o clientelars. El populisme d’esquerres promet ampliar l’estat del benestar amb un discurs fortament redistributiu que pot xocar amb la sostenibilitat fiscal, i el populisme de dretes defensa prestacions socials però “només per als de casa”, i n'exclou els immigrants o les minories. Ambdós casos comporten un gran risc: l’estat del benestar pot deixar de ser universal i esdevé una eina de polarització política em comptes de ser un instrument de cohesió social.

Aquesta setmana vaig entrar a l'Hospital de Sant a Pau com acompanyant en una intervenció quirúrgica d’aquelles d’una nit d’ingrés i cap a casa. I vaig tenir l’alegria de comprovar que també a les grans organitzacions públiques és possible millorar el servei escoltant els usuaris.

Entre les diferents qüestions que es tenen en compte quan es reparteixen els recursos del sistema de finançament autonòmic de règim comú hi ha la cobertura pública sanitària de la població. Si Muface desaparegués i els funcionaris que han escollit la modalitat privada passessin a ser atesos pel sistema públic de salut i no per una mútua, com Adeslas o Asisa, algunes comunitats autònomes veurien créixer amb escreix les persones a les quals ha d’atendre el seu sistema públic. De retruc, això tindria un impacte directe a l’hora de repartir els recursos del sistema de finançament: algunes comunitats veurien com aquests recursos creixen, mentre que d'altres en perdrien. Aquest és el cas de Catalunya, que deixaria de rebre 183,5 milions d’euros. Qui ha arribat a aquest càlcul ha estat l’Autoritat Fiscal (Airef) a través d’una simulació elaborada en el marc de l'informe publicat aquest dilluns sobre l’eficiència i eficàcia de Muface.

L'any passat un 18,2% de la població de l'Estat va necessitar una consulta per tractar un problema de salut mental o de malestar psicològic o emocional, i encara que inicialment la majoria van anar a buscar l'atenció a la sanitat pública, la meitat la van acabar trobant a la privada. Aquestes són les conclusions del baròmetre sanitari publicat aquest dijous pel CIS, que constaten que si bé la majoria dels ciutadans (59%) van recórrer al sistema públic, finalment menys de la meitat (47%) van ser atesos en aquests centres. Els professionals privats van assistir un terç dels que van necessitar aquesta atenció i en la majoria de casos els pacients atesos no tenien una assegurança que els cobrís aquesta atenció.

"Et porto unes mugroneres perquè amb aquests mugrons que tens no podràs donar bé el pit"; "Si no pots donar el pit no passa res, li portem un biberó"; "La teva llet no l’està alimentant prou, et portem suplements de llet artificial". Aquestes són algunes de les frases que més sent la dona quan està intentant alletar. El que se suposa que ha de ser un moment de calma per poder esbrinar com alimentar amb el propi cos el seu nadó es converteix en un anar i venir de persones que opinen amb la intenció d’ajudar però, al final, sense aturar-se a escoltar i saber què és el que la mare necessita.

De gestió n’hi ha de bona, de regular i de dolenta, al marge de la titularitat pública o privada del que és gestionat. Cada forma resulta la més adequada i eficient en funció de la finalitat del que s’ha de gestionar. L’empresa privada, la lliure iniciativa, té avantatges claríssims de cara a produir de manera eficient, fent els millors productes i serveis als preus més baixos possibles, perquè es minimitzen els costos per ser competitius, fet que, combinat amb els millors productes, pot assegurar l’èxit en el mercat. Buscar marge i assolir bons resultats econòmics requereix organització adequada, estímuls, implicació motivadora dels treballadors i flexibilitat en la presa de decisions. En últim terme, són els resultats econòmics els que proporcionen la bondat del funcionament tenint en compte que s’opera en el marc de productes mercantils, que es poden comprar o no, i no es tracta de serveis públics bàsics. Pretendre fer això en l'àmbit públic i l'organització funcionarial ja es veu clar que no seria la millor opció. Més costós, menys eficient, mals resultats... Una altra cosa són els serveis públics fonamentals, els quals han de tenir costos sostenibles per a l’erari públic, però la funció dels quals no és fer productes de baix cost, donar mal servei, abaratir costos que anirien en detriment del mateix servei... Aquí el sistema privat s'ajusta poc. Es tracta de finançament públic i això és poc adequat en un sistema en el qual s’han de fer marges empresarials i repartir dividends, ni que sigui de manera indirecta i encoberta. Cal, a més, un sistema de transparència en la contractació, un rendiment de comptes que casa malament amb la gestió privada. Hi ha qui creu que tot hauria de fer-se amb gestió privada, perquè se li suposa equivocadament una millor gestió. Per a algunes coses sí, però per a altres, no. Tot depèn de la finalitat del que s’administra. També hi ha qui creu que tot hauria de ser de propietat i gestió pública. Per a produir productes de consum s’ha demostrat que és una manera molt poc eficaç. Hauria de tenir naturalesa pública tot allò que no ha de ser remuneratiu.

El fet que fa poques setmanes, quan es discutia la reforma fiscal al Congrés, s'estudiés seriosament fixar un impost sobre les quotes que es paguen a les mútues privades d’assegurança sanitària em va sorprendre i alarmar. Vist des de les Espanyes, es consideren com un signe de riquesa alguns pagaments que s’han de fer en comunitats com la catalana, quan en realitat són un signe de maltractament econòmic perquè l’Estat no aporta el que hauria d’aportar. Es contracten mútues per accedir més ràpidament a serveis sanitaris i no haver d’esperar excessivament. La situació té una forta semblança amb el que passava –i encara passa– amb els peatges. Molts espanyols s’escandalitzaven d’haver de pagar peatges a les autopistes catalanes i ho veien com una explotació per part catalana, quan era just el contrari: l’Estat no volia invertir a Catalunya el que invertia a la resta de l’Estat. 

La sanitat viu des de fa anys en un entorn tensat pels problemes acumulats. Primer van ser les retallades i després la pandèmia. També hi ha hagut dos factors de fons que hi han influït: el creixement poblacional i l'envelliment progressiu. Els fons europeus per la covid i els increments pressupostaris del Govern dels últims exercicis han suposat un alleujament, però la situació encara demana una imprescindible millora, necessària tant per als professionals com per als pacients. Hi ha hagut avenços clars, per exemple, en les llistes d'espera: tot i que la demanda no para de créixer, el nombre de persones que han d’esperar més del compte per operar-se s'ha anat reduint de forma substancial.

El pin identificatiu que llueixen els professionals de les Balears adherits al moviment Sanitaris per la Llengua els ha animat, a ells i també als pacients, a parlar en català. Nadir Oliver és metgessa al Centre de Salut (CS) de Son Serra - la Vileta i és una gran defensora de la llengua pròpia. D’ençà que du el pin ha notat canvis en el tracte amb els pacients que visita d’urgència: “N’hi ha que venen, el veuen i em diuen «Ah, que bé! Et puc parlar en català!»”, explica. Amb els usuaris que tracta habitualment la situació no ha variat gaire. “Per sort, no n’hi ha cap que hagi demanat canvi de facultatiu”, explica entre rialles. En un primer moment, Oliver va dubtar si posar-se l’adhesiu, però una idea la va impulsar a ser més proactiva. “No pot ser que es tingui admiració cap als professors i no cap als sanitaris”, diu, en reconeixement de la lluita dels docents de les Illes contra el pla de segregació lingüística a les aules.

Si ens preguntessin per les característiques del nostre estat del benestar segurament no tardaríem a parlar del caràcter universal, i gratuït, de serveis públics com l’educació o la sanitat. I si bé algun cop la universalitat de la sanitat pública s’ha posat en dubte, no passa el mateix amb la seva gratuïtat. Liderem els rànquings internacionals d’esperança de vida en néixer i, en comparació amb altres països, no existeixen grans diferències en l’accés a la salut en funció de la renda. Però aquest sistema no està garantit, presenta importants senyals de col·lapse –com les llargues llistes d’espera, o la falta de professionals– i té carències històriques en les dotacions de certs serveis sanitaris. Sembla, però, per les declaracions de la nova ministra de sanitat Mónica García, que alguna d’aquestes carències estan en procés de solucionar-se. 

Mentre Vox practica el canibalisme al Parlament de les Balears, i els seus socis del PP miren de treure-hi importància dient que això són coses seves però que no afecten el Govern, la societat civil s'organitza per respondre als despropòsits que, tan sols en mig any de mandat, ha causat l'executiu presidit per Marga Prohens, que fou investida presidenta en virtut de l'acord amb Vox (ara en devem haver de dir ex-Vox, tota vegada que el que queda del grup parlamentari de Balears ha estat descrit per Ignacio Garriga com “cinc subjectes” que han estat expulsats del partit).

Dijous al vespre, després del Polònia, TV3 va estrenar el primer capítol d’Històries de la primària, una sèrie documental que ens connecta amb una narrativa en la qual la televisió pública va ser pionera. Aquest retrat dels centres d’atenció primària des d’una mirada còmplice té molt a veure amb les produccions que, en el seu moment, van néixer en l’aleshores anomenat departament de nous formats, creat a mitjans dels noranta per Francesc Escribano i Joan Úbeda. Històries de la primària és hereva o una evolució d’aquell Vides privades, Bellvitge Hospital, Veterinaris o Jutjats. Manté aquest esperit d’explorar el país des del vessant humà, buscant l’empatia de l’espectador amb la realitat del territori.

Molta crítica al materialisme, al consumisme, al mercat –ni que sigui amb raó–, però llavors, quan es pensa en posar remei als principals problemes col·lectius, no se’ns acudeixen massa més solucions que incrementar la despesa pública i fer créixer els pressupostos de les administracions. Naturalment, sense pensar en la corresponent càrrega impositiva. És a dir, la solució fàcil sempre acaba passant per la seva dimensió econòmica, material, mercantil. Un tipus d’intervenció, d’altra banda, amb resultats limitats, quan no dissimula el problema o, encara pitjor, l’agreuja.

Abans que arrenqués a Barcelona la tercera mobilització d’infermeres de la sanitat pública, el conseller de Salut, Manel Balcells, ha anunciat que Catalunya pressionarà l’Estat perquè reclassifiqui les infermeres i les inclogui de manera efectiva en la mateixa categoria professional que els metges. Des de la unificació d’ensenyaments universitaris europeus del pla Bolonya, ara fa 13 anys, les infermeres surten de les universitats amb el títol de graduades, com els metges, i no com a diplomades, com havia passat fins aleshores. Ara bé, a Espanya, per accedir a la carrera i per promocionar econòmicament encara es mantenen les subcategories funcionarials que responien a aquesta diferència ja revertida: l’A1, l’equivalent a llicenciatura, inclou només el personal mèdic, mentre que l’A2, la diplomatura, s’estén a les infermeres, els fisioterapeutes i els nutricionistes, entre d'altres. 

Darrere la convocatòria de protestes de les infermeres de la sanitat pública, que dimarts va aconseguir mobilitzar sobretot les professionals de l'atenció primària i que demà culminarà amb una manifestació a les portes de la conselleria de Salut, hi ha una demanda d'atenció, reconeixement professional i augment salarial. Així ho sosté Infermeres de Catalunya, que, tot i no tenir representació a la taula de negociació de l'Institut Català de la Salut (ICS), ha canalitzat el malestar d'una part de les treballadores –consideren que el nou conveni laboral menysté la seva professió i no els paga prou– cap a una vaga sectorial, la primera en molts anys. Des del departament de Salut, però, asseguren que les millores plasmades al conveni són substancials per a les 16.000 infermeres de la sanitat pública i subratllen que cap d'elles cobrarà menys de 35.000 euros, sense tenir en compte les retribucions complementàries.

A partir del 2025, els hospitals, els centres d'atenció primària (CAP) i els sociosanitaris gestionats pel Servei Català de la Salut (CatSalut) deixaran de derivar els pacients a empreses i clíniques privades perquè facin rehabilitació. Segons ha pogut saber l'ARA, el Govern prepara una modificació del decret del sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya (Siscat) que regula la contractació d'aquest servei sanitari perquè les entitats que són prescriptores de fisioteràpia –els centres públics i concertats i les fundacions i consorcis privats sense ànim de lucre– actuïn com a proveïdors. És a dir, després d'operar un pacient, l'hospital ja no el derivarà a cap dels centres privats que fins ara tenien externalitzat el servei, sinó que tota l'atenció l'oferirà el mateix hospital.

Assumim que una visita al metge no és agradable perquè sempre hi ha incertesa. Sovint ens hi trobem també un professional que es limita a demanar-nos un munt de proves diagnòstiques que, a banda de consumir una quantitat brutal de recursos econòmics i humans, gairebé mai descobreixen cap patologia rellevant. Unes exploracions innecessàries que col·lapsen el sistema i que obliguen aquells qui les necessiten de veritat a esperar anys i panys per fer-se-les.

Aquesta frase provocadora d’Aldous Huxley resumeix perfectament la medicalització de la nostra societat, un concepte que no és nou. L’any 1923 Jules Romains estrena a París l’obra de teatre Knock o el triomf de la medicina, una comèdia que narra l’arribada d’un ambiciós, cruel i megalòman metge a un petit poble rural, per substituir el metge de “tota la vida”, on, malauradament per a ell, la majoria dels habitants gaudeixen d’una bona salut. Per tant, decideix fer creure a tothom que en realitat estan molt més malalts del que realment estan. El primer pas és convidar tots els habitants del poble a una visita gratuïta. En un moment de l’obra el Dr. Knock pronuncia la frase: “Les persones sanes són malalts que ho ignoren”.