Els accionistes de Tesla han aprovat pagar al conseller delegat de la companyia, Elon Musk, un paquet d'accions de l'empresa valorat en un bilió –és a dir, un milió de milions o 10¹²– de dòlars. La junta anual d'accionistes de la multinacional de cotxes elèctrics va donar el vistiplau a aquest pagament com a compensació a Musk –que ja és la persona més rica del món–, però només es materialitzarà si l'empresa assoleix un seguit d'objectius de vendes i beneficis.

Veient els preus dels lloguers i dels pisos de compra, i comprovant com els sous van quedant clarament superats per l'encariment de la vida, no estranya que hagi guanyat les eleccions municipals de Nova York un candidat que ha fet campanya amb eslògans com ara “una ciutat que ens puguem permetre”.

A nivell macroeconòmic, Espanya va com un coet. De fet, fa uns mesos, l’OCDE assenyalava l'Estat com l’economia avançada que més creixerà aquest any, amb una previsió de fins al 2,6% de creixement. Però mentre les grans xifres brillen, per a molts infants i joves el relat del creixement econòmic sona llunyà, gairebé irreal. La seva realitat és una altra: la de la precarietat, l’habitatge inaccessible i les oportunitats que s’esfumen. Des del 2007, l’exclusió social entre la població infantil i juvenil no ha deixat de créixer, i avui es consolida com una autèntica bretxa generacional. Així ho adverteix el IX Informe Foessa, elaborat per Càritas i presentat aquest dimecres.

L’esport femení s’ha convertit en protagonista de l’actualitat. La seva presència en els informatius catalans s’ha multiplicat per deu en l’última dècada i, tot i que encara està lluny de la paritat, ja representa el 30,6% de les retransmissions esportives, segons el Pla d’impuls de l’esport femení a Catalunya 2024-2030 de la Generalitat. La comparació entre les Olimpíades de París del 1900 i el 2024 mostra fins a quin punt la situació de les dones en l’esport professional s’ha transformat: als Jocs parisencs del 1900 –els primers en admetre dones–, les atletes van ser el 2,2% dels participants; el 2024, les competidores representaven un 50%.

El preu dels aliments ha crescut des del final de la pandèmia de manera notable i castiga, sobretot, les famílies amb rendes més baixes, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya i Europa. Aquesta és la conclusió principal de l'estudi Per què puja la cistella de la compra? El paper de l’oligopoli alimentari i propostes per un canvi de model, publicat aquest dimecres per l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA). L'estudi, elaborat pels investigadors Rubén Martínez i Adrià Rodríguez, apunta que la forta concentració empresarial tant a escala global com en la distribució a escala estatal expliquen per què la inflació alimentària ha sigut tan elevada aquests últims quatre anys.

Matadepera és el segon municipi d'Espanya amb més renda neta per habitant –26.729 euros–, només per darrere de Pozuelo de Alarcón, a Madrid, amb 30.524 euros per habitant, i per davant de Boadilla del Monte, també a Madrid, amb 26.668 euros per habitant. Són dades de l'any 2023 publicades aquest dimarts per l'Institut Nacional d'Estadística. I malgrat que la Comunitat de Madrid ocupa dos dels calaixos del podi, el fet és que entre els 15 municipis d'Espanya amb més renda neta per habitant n'hi ha vuit de catalans (tots de la província de Barcelona), mentre que de Madrid només n'hi ha cinc.

Que algunes persones siguin riques no és dolent, especialment si la seva fortuna s'ha aconseguit amb esforç, lícitament o encara que s'hagi heretat. Cap d'aquestes circumstàncies és un delicte o un tema que hagi de provocar rebuig. Que unes persones tinguin bastant o molt més que unes altres no és essencialment negatiu. La qüestió és que hi hagi uns mínims que garanteixin una vida digna a tothom qui forma part de la societat, que funcioni el que es coneix com l'ascensor social.

Les coses van bé per als més rics. Molt més que per a la resta, encara que la pobresa global es redueix a escala mundial pel creixement econòmic, tot i que la crisi de la covid va frenar aquesta tendència. I, al mateix temps, creix la desigualtat, no tant entre països sinó dintre d'aquests mateixos, amb una franja a les societats que cada cop s'eixampla més entre els que tenen més i els que tenen menys. L'1% més ric ha estabilitzat la seva proporció de la riquesa global entorn del 40%, per sota dels nivells de l'etapa de polítiques neoliberals inaugurades per Ronald Reagan als EUA i Margaret Thatcher al Regne Unit durant el període del 1980 fins a mitjans dels 2000, període en què van arribar a ser els propietaris de més de la meitat de la riquesa global.

Per primera vegada el nombre de multimilionaris al món (persones amb patrimonis nets de més de 1.000 milions de dòlars) ha superat els 3.000. Això en un context de creixement que ha fet perdre una petita porció de riquesa a l'1% de la població mundial més rica. Al mateix temps, els últims anys s'ha reduït la pobresa a escala mundial, però la crisi de la covid va frenar aquesta tendència i ha fet incrementar la desigualtat econòmica i social dins d'alguns països. En aquest dossier repassem la llista de les persones més riques per continents i mirem quines ho són per herència i quines per mèrits propis.

Els 10 quilòmetres que separen el barri de les Tres Torres de Sarrià-Sant Gervasi i el de Ciutat Meridiana de Nou Barris són la distància entre les dues Barcelones, la més rica i la més pobra. Invariablement, des de fa anys, aquests dos barris se situen als dos extrems de les rendes disponibles, i es repeteix en les últimes dades –corresponents al 2022– que ha publicat aquest dilluns l’Ajuntament de Barcelona. Als veïns dels dos barris els separen uns 30.000 euros, cosa que vol dir que els de les Tres Torres tenen una renda disponible 3,5 vegades més alta que els de Ciutat Meridiana.

Michael Sandel (Minneapolis, 1953) és un dels acadèmics més reputats en l'estudi de les desigualtats econòmiques, les seves arrels i les conseqüències socials, culturals i polítiques que tenen. De discurs pausat en el to, però contundent en els arguments, Sandel atén l'Empreses a l'Hotel Casa Fuster de Barcelona per parlar d'Igualtat, què significa i per què importa (Edicions 62, traduït al català per Imma Estany), un llibre que plasma sobre el paper una conversa entre ell i l'economista francès Thomas Piketty –un altre dels referents mundials en l'estudi de la igualtat–, en la qual reflexionen sobre què cal fer per tenir unes societats i un món on la riquesa i la justícia social estiguin més equilibrades.

La desigualtat creix a Europa, però ha caigut en els últims anys a Espanya gràcies a la bona marxa del mercat de treball. Aquesta és la conclusió de la taula rodona organitzada aquest dimecres pel Cercle d'Economia, en la qual han participat el professor de la City University of New York (CUNY) Branko Milanovic, l'economista senior del Banc d'Espanya Laura Hospido, i el subdirector de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea, el think tank de la banca i altres grans empreses espanyoles), José Ignacio Conde.

Sant Just Desvern, al Baix Llobregat, i Montferrer i Castellbò, a l'Alt Urgell, van ser els municipis amb la renda familiar més alta i més baixa de Catalunya el 2022, respectivament, segons dades publicades aquest dimecres per l'Idescat, l'agència estadística de la Generalitat. La diferència entre la renda de les dues poblacions va ser del 144%, la qual cosa significa que la mitjana de les famílies del municipi més ric dobla els ingressos de la del més pobre. A escala comarcal, el Barcelonès i les comarques de la regió metropolitana de la capital catalana van ocupar, un any més, els primers llocs en renda per habitant.

Erradicar la desigualtat de gènere no és només una qüestió de justícia social sinó també d’eficiència econòmica. Les importants bretxes de gènere que continuen persistint en molts àmbits de la nostra societat simbolitzen el desaprofitament del talent femení, i tenen importants costos per al conjunt de l’economia.

Tombant l’any, una de les notícies que ens va deixar el desembre va ser el detall del divuitè aniversari de la llei de dependència. En estricte resum, poc o res a celebrar. Perquè el que es palesava era l’incompliment manifest del seu desplegament integral dues dècades després. Només l’any passat, fent cua davant l’Estat, 33.000 persones van morir sense que mai arribés l'ajuda. La dada gebradora recorda que cada dia moren 91 persones esperant-la. Una cada 16 minuts. Com esperant Godot. Des del 2007, la xifra s’enfila fins a les 900.000 persones que han mort en aquella insondable llista d’espera. Catalunya no en surt gaire ben parada: encapçala, amb 48.470 persones, el respit per a una prestació de dependència, i des de la seva aprovació 103.000 catalans han mort sense rebre-la. Encara avui, la mitjana de temps de resposta per tramitar un expedient és una agonia de 330 dies. Anunciada fa quasi 20 anys, a bombo i platerets i com allò que havia d’esdevenir el quart pilar imprescindible de l’estat de benestar –per anar endavant en matèria de cures, per no recular més i per atendre els canvis socials estructurals–, el seu abast ha quedat esquerdat i limitat. En entredit. En un país, matís no menor, on morir-se és una darrera extorsió que costa pel cap baix dos salaris mitjans i on, en els llimbs de l’espera i de la mort, molts hi fan negocis rodons. En tot cas, però, com hauríem d’anomenar l’incompliment reiterat per part d’unes administracions públiques fallides de les seves obligacions en protecció social? És en aquesta irresoluble contradicció simultània entre obligacions i incompliments legals –que paguem impostos per uns serveis públics que no es reben– on nien bona part de les frustracions democràtiques d’avui. Cap bon auguri per al demà.

The Economist acaba de triar Espanya com la millor economia del món de 2024 d’entre les més desenvolupades, la dels 37 països que formen part de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). L’Estat encapçala el rànquing del prestigiós setmanari financer britànic, un dels més influents del món, segons un sistema de puntuació que combina cinc indicadors: creixement del PIB, evolució de la borsa, inflació subjacent, dèficit públic i atur. No inclou, però, cap índex que permeti veure si la bona marxa de les grans dades macroeconòmiques s’està traslladant als ciutadans. Però sembla que és així. La desigualtat a Espanya, mesurada a partir de l'índex de Gini, s’està reduint els últims anys i la classe mitjana s’està eixamplant, tot i que no és més rica perquè ha perdut poder adquisitiu. Ara bé, els joves estan quedant arraconats d’aquesta bonança perquè cobren menys i tenen més difícil accedir a un habitatge.

El fundador del gegant de la moda Mango, Isak Andic, i la presidenta de l'embotelladora Coca-Cola Europacific Partners, Sol Daurella, es mantenen un any més com les dues persones més riques de Catalunya, segons el rànquing anual Els 100 més rics que elabora l'edició espanyola de la revista Forbes publicat aquest dimarts, en el qual destaca la irrupció de Joan Font, president del grup de supermercats Bon Preu. Al conjunt d'Espanya, Amancio Ortega, fundador d'Inditex (matriu de cadenes de moda com Zara, Bershka o Stradivarius), i la seva filla, Sandra Ortega, encapçalen la classificació de grans fortunes.

Tot just arrencar formalment el curs polític, al setembre, unes declaracions de la Sílvia Paneque, portaveu del nou Govern, em van dur, de cap i de cop, a la permanent contradicció que ens assetja entre simulacre i realitat. L’escissió adolorida, l’escletxa oberta, la distància desigual, quotidiana i estructural, entre fets i paraules que massa probablement alimenta tot el descrèdit que recorre el món. A redós de les càrregues policials contra la protesta per la vulneració del dret a l’habitatge davant la fira immobiliària The District, la portaveu va sostenir que el paper del Govern era garantir alhora el dret a la trobada i el dret a la protesta. Formalment equidistant i aparentment neutre, el conflicte real és que la realitat nega radicalment aquelles paraules. Perquè els qui hi eren dins d’aquell fòrum d’especulació planificada tenen garantit –i de quina manera i des de fa quan– el no-dret a trinxar la vida dels de fora. En canvi, els que hi protestaven pel dret que no te la trinxin, no. Tot al contrari i fa massa i amb el lleuger matís que els (ir)responsables de garantir-ho són els governs. Perquè abans no acabin de llegir aquest article el preu de l’habitatge de lloguer –d’habitació de lloguer, així estan les coses– s’haurà enfilat més encara sense solució de continuïtat governamental. És a dir, sense que cap govern, inclòs el de la portaveu, s’obligui a les seves responsabilitats i sigui capaç de garantir un dret fonamental recollit, sobre cada paper mullat, en totes les legislacions vigents. 

La Reial Acadèmia de les Ciències de Suècia ha atorgat el premi Nobel d'economia a Daron Acemoglu, Simon Johnson i James A. Robinson per la seva recerca sobre "com es formen les institucions i com afecten la prosperitat" dels ciutadans en diversos països, segons ha anunciat oficialment la mateixa Acadèmia aquest dilluns en un acte a Estocolm.

Ens enfrontem a un nou curs en unes condicions que són passablement bones.  L’estiu –el mes d’agost– no està donant sorpreses negatives. Més aviat n’ha donat una prou positiva que és l’empenta que ha agafat la candidatura de Kamala Harris com candidata a la presidència dels EUA per part del Partit Demòcrata. La mala notícia per al món i per a Europa que significaria la victòria de Donald Trump ha deixat de ser inevitable. Tothom, arreu del món, contempla ara una altra possibilitat guanyadora, molt més esperançadora per a molts. En termes europeus hem superat els perills d’un ascens de l’extrema dreta. Els partits prorussos perden influència –no del tot, però en perden–.  A escala espanyola i catalana les incerteses són moltes, ateses les precarietats que hi ha a les majories de govern, espanyola i catalana, i la força que tenen els prejudicis de parts molt influents de la judicatura. Tanmateix, la formació d’un nou govern del PSC a Catalunya, en sintonia amb el de l’Estat, suggereix que l’àrea socialista voldrà aprofitar la bona constel·lació política per tirar endavant polítiques i projectes que feia temps que estaven esperant una mica de sintonia entre diverses administracions. Esperem, doncs, que comencem el nou curs amb ganes de tirar cap endavant i sense amenaces immediates. Caldrà validar-ho el novembre, amb les eleccions als EUA, però ara hi ha bones vibracions.