La família és el més important que tenim. Sobretot el nucli dur, que són les persones amb les quals convius i tens més a prop. L’incondicional. Dona, pares, germans... avis.

Ha mort Xuan Bello, un gran escriptor en llengua asturiana, un gran escriptor del nostre temps en qualsevol llengua, als seixanta anys. Ha mort, com se sol dir, de forma inesperada, i això és coherent amb ell, perquè mai va escriure, ni pensar, ni dir, res que fos previsible. Això es constata als seus llibres, en què la sorpresa, l'inesperat, estaven a l'aguait com en la màxima de Borges: “He dit enlluernament on d'altres diuen costum”. No cercava, però, l'enlluernament gratuït, el cop d'efecte fàcil: l'enlluernament a les pàgines de Xuan Bello responia al prodigi del fet mateix de viure. Un prodigi tràgic, la dolguda meravella del viure. L'enlluernament, al cap del carrer, per dir-ho com un altre gran poeta, Jordi Sarsanedas.

La visió de Barcelona que té el meu fill és molt més dràstica que la meva. A ell, la ciutat ja no l’atreu i no s'hi sent tan identificat. Quan anem al centre, el viu com un indret massa turístic. La massificació l’estressa i haver d'estar sempre pendent de la delinqüència li causa rebuig. De fet, ell preferiria viure fora de la ciutat, en un entorn més relaxat.

Gerard Guix (Vic, 1975) és escriptor i dramaturg. Va guanyar el premi Joaquim Ruyra 2022 amb la novel·la juvenil Un far a la fi del món. Ara ha publicat la segona part, Més enllà de la fi del món.

Va viure a Tona fins a cinquè de primària i a sisè es van traslladar a Vic. “Anava al Sagrat Cor. Era bon estudiant, bon nen. De més gran, a l'institut, no tant, perquè m’avorria”. Va fer formació professional a l’Institut de Vic. “Electricitat i electrònica, perquè els pares van dir que havia d’estudiar alguna cosa fins que pogués anar a Barcelona a fer imatge i so, que era el que jo volia”. I després de l’escola? “A Tona vaig fer futbol, però no m'agradava gens. A Vic, informàtica, amb aquells ordinadors gegants... Però no recordo gaires extraescolars”.

]]>

Llegint la teva novel·la he pensat que totes les històries de pares i fills s'assemblen. De fet, totes són la mateixa: un pare veu com un fill s'allunya, punt final. Potser la paternitat consisteix en inventar vincles malgrat l'allunyament.

]]>

Els meus fills m'escolten més ara que quan eren petits. No vol dir que em facin cas, esclar, però mantenen una actitud oberta i educada. Quan eren petits es rebel·laven i ens portaven la contrària. Suposo que era la manera com se’ls conformava la personalitat, però recordo haver perdut els estreps més d’una vegada, cosa que a mi rarament em passa en societat. Tampoc en la intimitat. Els conflictes amb els fills petits em posaven la paciència al límit.

]]>

L’escriptor i policia científic dels Mossos d’Esquadra Marc Pastor em rep a casa seva, a Sant Andreu. En aquest barri de Barcelona ha format una família juntament amb l’Eva Narvaez, que és treballadora social, el seu fill Lando, que ha acabat cinquè de primària, i el Doctor, un gos petitó d’edat avançada. Però han voltat força. "Jo soc de Sant Andreu de tota la vida, però l’Eva i jo vam viure deu anys a Nou Barris, per qüestions econòmiques. I el 2014 vam anar a Madagascar a buscar el Lando".

]]>

Hisham Matar és lent. Viu a una velocitat diferent. El dia de l’entrevista arriba puntual a la llibreria on hem quedat, però dedica molts minuts a preguntar. Vol saber com han ordenat els llibres, on és la secció de poesia, on he nascut i on ha nascut la treballadora de l’editorial que ha publicat Un mes en Siena (Salamandra), el seu últim llibre. També pregunta per Barcelona, per l’independentisme, la llengua i l’impacte del turisme. No jutja. Pregunta i observa. “Sí, soc una persona lenta. Llegeixo molt a poc a poc. Parlo lentament i necessito molt de temps per mirar els quadres”, admet amb un anglès perfecte que no amaga la melodia de l’àrab, la seva llengua. Les mans també parlen. Les mou suaument.

]]>

Si som paisatge, si el que cal, en tot cas, és admetre-ho, diluir les fronteres entre exterior i interior i despullar-nos d’artificis, la natura deixa de ser l'exterior, l’altre. El “desig de natura”, evidenciat per la pandèmia, va més enllà de visitar paratges verds: “Tornar a la natura té per a mi un únic sentit: vivenciar-nos com a natura”, afirma el poeta Rafael Cadenas. És amb aquesta premissa de vivenciar el que ja som que un altre poeta, l’eivissenc Vicente Valero, explica: “Abans que els pintors, els poetes, que sempre han sigut bons caminants, van inventar l’art del paisatge de l’individu solitari que busca i creu poder descobrir per si mateix els secrets de la natura”. De quins secrets ens parla? “Aquests secrets semblen demanar a l’artista no tant una interpretació, sinó una manera de ser il·luminats, de ser nomenats, de fer-se per fi visibles. Potser aquests secrets només ens indiquen el camí necessari cap a la contemplació”. I afegeix: “El cert és que sentim que aquests secrets ens concerneixen, que ens parlen a nosaltres, que expliquen una cosa molt nostra. Tot a la natura reclama la mirada de l’altre: aquesta és la seva forma de perpetuar-se. Colors, aromes, sons: busquen els que han de venir per fertilitzar-los, per donar continuïtat a la vida”.

]]>

Trenta anys poden ser una vida. I la que vam viure nosaltres, estimat Bernat, la que va començar a principis dels noranta al pati de la Facultat de Filologia i que s’ha acabat, com totes les coses bones, n’ha estat una de preciosa. Sempre treballant, sempre somiant, sempre robant temps al temps per a la creació: tu el dibuix, jo l’escriptura. Sempre buscant la manera de dir les coses que dúiem a dins i que a vegades feien mal. Però vas trobar el traç, la paleta de colors, el dibuix a mà, l’artesania del llapis per treure-ho tot a fora i explicar-ho amb la sensibilitat pròpia dels Cormand-Rifà. Tenies un germà inspirador, guia de somnis. I dos més que et feien costat. Una mare artista, que ens havia dibuixat a tots de petits, i un pare mestre, potser el millor que pot ser un pare. I nebots que t’admiraven, et feien de models i d’ajudants tecnològics. I la mirada neta, els ulls amplíssims que hi veien més enllà.

]]>

Just fa dues setmanes que va morir l’escriptor Eric Carle. Va morir en diumenge, el mateix dia que va néixer la seva erugueta goluda, el seu personatge més popular. L’erugueta goluda (The very hungry caterpillar) es va publicar el 1969 i el llibre s’ha reeditat tantes vegades i traduït a tants idiomes que corre la llegenda que al món se’n ven un cada minut des de l’any que va sortir al mercat. És possible, perquè ja sigui com a infant o com a adult lector de contes, gairebé tothom ha tingut a les mans aquesta història tan senzilla i sorprenentment exitosa que comença amb un petit ou, del mateix color que la lluna, esclatant amb la sortida d’un sol radiant de diumenge. En algunes conferències se li havia preguntat a Carle pel secret de la popularitat d’aquest cuc que tenia tanta gana que no parava de menjar: el dilluns una poma, el dimarts dues peres, el dimecres tres prunes, el dijous quatre maduixes... però encara tenia gana! L’autor va admetre que no sabia el motiu de l’èxit però creia que era perquè parlava de l’esperança. L’esperança de créixer i fer-se gran. I això que quan va presentar el projecte l’editora no va veure clar que el protagonista fos un cuc. Però el propòsit era que el llibre –i de fet tota la col·lecció de bestioles trapelles que va crear Carle– anés més enllà del text i l’obra tingués valor en el seu conjunt. Les il·lustracions, els colors llampants, les dues-centes vint-i-quatre paraules d’una història ben senzilla i el forat a les pàgines. El llibre de Carle simbolitzava molt bé aquesta fam insaciable amb la idea de la pàgina rosegada i devorada per l’erugueta trapella.

]]>

Kaputt i La piel eren dos títols habituals a les biblioteques de certes cases, acompanyant, per exemple, les obres de Stefan Zweig. A mi em despertava la curiositat el nom de l’autor de les dues novel·les: Curzio Malaparte. Em semblava un nom exòtic. Llavors no sabia que Curzio Malaparte realment es deia Kurt Suckert, fill d’alemany i italiana. Curzio era una italianització. Malaparte havia estat escollit en oposició a  Buonaparte, és a dir, a Napoleó. Una elecció encertada tenint en compte com va ser la vida de Suckert. Abans d’autoanomenar-se Malaparte, el 1924 havia estat heroi joveníssim de guerra i membre del partit feixista creat per Mussolini; després va ser empresonat diverses vegades pel règim totalitari i, finalment, després de la Segona Guerra Mundial, es va adherir al Partit Comunista Italià. Malaparte sempre va habitar un territori incòmode de la història, cosa que no li va impedir escriure nombrosos assajos d’esperit antiburgès. Un d’ells, escrit en francès, Technique du coup d’etat, va tenir un èxit ressonant i el va portar a ser considerat a mig Europa un autor radical i perillós. Tanmateix el gran moment, literàriament parlant, de Curzio Malaparte va arribar quan el Corriere della Sera el va enviar com a corresponsal de guerra al front ucraïnès durant la invasió alemanya de la Unió Soviètica. Allà van créixer, enmig de les hostilitats, els materials per a Kaputt, gràcies, en part, al fet que Malaparte dominava l’alemany.

]]>

Als dadaistes i surrealistes els encantava formar part de l’Acadèmia de Patafísica, en realitat una antiacadèmia que parodiava les acadèmies convencionals. Marcel Duchamp i Joan Miró, entre d’altres, van formar-ne part. Però la patafísica tenia l’origen en Alfred Jarry, anterior a ells, que la definia com el més enllà de la metafísica, l’àmbit en el qual el necessari es converteix en inconvenient, i el lògic, en arbitrari. Entesa així, la poètica dels dadaistes i els surrealistes era irremeiablement -i sarcàsticament- patafísica.

]]>

La nit del 21 de novembre del 1970 Yukio Mishima va baixar de la segona planta de l’Hotel Hilltop, on tenia una suite, al bar Non-Non, un bar minúscul al costat de la recepció de l’hotel on caben tot just nou persones. Més que un bar, és una barra amagada darrere un mur, on l’escriptor va demanar un Hilltop, el còctel especialitat de la casa: vodka, suc de poma i llimona. Xerrant amb els seus deixebles semblava feliç. Tres dies després va protagonitzar un dels suïcidis més famosos de la història del Japó.

]]>

Mig segle després d’escriure ‘Tyrannosaurus’, Guillem Frontera admet que l’ha corprès revisar-lo per a la reedició que n’ha fet Club Editor. És una ficció sobre la història del pas de l’autor per un seminari, “un món tan tenebrós que fa feredat”

]]>

Recentment s’han recuperat diversos textos literaris que contenen la descripció d’una epidèmia. S’han citat, per exemple, el Diari de l’any de la pesta de Daniel Defoe, situat a Londres, o el final de De rerum natura, amb el relat esborronador de la pesta d’Atenes realitzat per Lucreci. Naturalment s’ha revisat La pesta d’Albert Camus i s’ha al·ludit a les circumstàncies florentines en les quals va ser escrit el Decameró de Boccaccio. També ha estat recordada la novel·la d’Alessandro Manzoni Els nuvis, amb la seva incursió en la pesta bubònica que va assolar Milà entre el 1629 i el 1631.

]]>

D es que va fer el salt a la fama amb El codi Da Vinci, el novel·lista Dan Brown és conegut per les seves trames recargolades, adrenalíniques però també cerebrals, que barregen criptografia, simbologia, companyes d’aventures llestes i sexis, cultes religiosos secrets i violents i fanàtics desequilibrats que estan obsessionats amb els assassinats en massa i la destrucció.

]]>

A l final, a Behrouz Boochani li va resultar difícil decidir què s’havia d’emportar i què havia de deixar al motel. Escampades pel terra de linòleum de l’habitació hi havia piles de roba i de llibres en persa, així com cendrers plens a vessar de burilles. Era un matí de novembre de l’any passat a Port Moresby, la capital de Papua Nova Guinea. A fora, els galls cantaven rabiosament sota l’abrasador sol equatorial. L’habitació de Boochani estava abarrotada; per mantenir la porta oberta, hi havia repenjat una paperera plena de restes i envasos de menjar preparat. Tot el que posseïa, tots els objectes i talismans reunits durant sis anys i mig de presó, s’amuntegava en aquesta petita habitació. Boochani era un dissident iranià i un migrant; un detingut i un refugiat. Al matí havia de tornar a emprendre la marxa amb l’esperança d’una nova vida. En realitat, no tenia cap mena d’importància el que s’endugués o no. “Se me’n fot, d’aquests llibres”, va dir de sobte, tot i que molts contenien obres del mateix Boochani.

]]>

Si encara no heu llegit Antoni Vidal Ferrando, francament no sé a què espereu. La seva torrencial i genuïna riquesa lingüística, el seu món bigarrat de tendreses contradictòries, no us deixarà indiferents. L’autor de Santanyí -com Blai Bonet, com Antònia Vicens- acaba de reincidir amb un monòleg fet de nostàlgies malaltisses i fatalisme desvalgut. Si a La ciutat de ningú (2016) qui monologava, incontinent, era el fill hipocondríac i paranoic d’un falangista joseantonià, ara, a Quan el cel embogeix (Adia Edicions), tenim l’altra cara d’aquell deliri. Vidal Ferrando s’ha ficat en la ment d’un vell escriptor mallorquí insatisfet, alcohòlic i admirador de Marcel Proust que vol fer la crònica literària de la seva època per aconseguir d’una vegada per sempre el prestigi que se li nega.

]]> En temps tan accelerats i explosius com aquests i amb ments lectores tan disperses com les que ens estan deixant les xarxes socials, els editors han vist clar que ens havien de preparar píndoles de pensament concentrat: llibres breus i de format petit amb textos que apuntalen dues o tres idees sobre els temes que omplen titulars i tertúlies. Ja fa anys que la col·lecció Breus, del CCCB, aprofita la nòmina espectacular de conferenciants que acull per publicar-ne les conferències en forma de llibret. Després Anagrama va tenir la intuïció de ressuscitar la col·lecció Cuadernos Anagrama -que ja havia fet furor als anys 70 i 80- per oferir uns llibrets de pantone exquisit escrits per autors de la casa com Sara Mesa, Marta Sanz o Emmanuel Carrère que responen preguntes urgents. Ja fa uns quants anys que l’editorial Arcàdia, especialitzada en pensament, ofereix amb la col·lecció Els Petits d’Arcàdia textos breus d’autors importants com Giorgio Agamben, George Steiner i Zygmunt Bauman. Segells com Destino s’han apuntat a la tendència, amb la col·lecció Referentes : la traducció al castellà de l’assaig de Najat El Hachmi sobre el tema del vel i el feminisme ha sortit en aquest format petit i guerriller. Ara Llibres també té una col·lecció, Idees, on publica títols com Contra el feixisme, d’Umberto Eco. Pot ser que me’n deixi i segur que en sortiran més, però la tendència és clara.

]]>