Aquest dilluns, Crims aprofundia en el cas de l’assassinat d’una dona a Parets dels Vallès. El capítol es titulava Traïció, però era alguna cosa més greu. Carles Porta ho plantejava com un misteri: “Els Mossos sospiten de seguida que l’autor és el seu marit, però els familiars de la Jennifer no s’ho creuen perquè per a ells és com un fill més. ¿Estan equivocats els Mossos? ¿O estan equivocats els familiars?”. És inimaginable que Crims tracti un cas com una errada dels Mossos perquè lloar la seva tasca és part essencial de la sèrie. El seu material i testimonis són indispensables per al programa. Es tractava d’un cas de violència masclista, però com ja ha passat anteriorment a Crims, Porta no ho va verbalitzar. Era implícit. En tot el relat només es va pronunciar una vegada violència de gènere, perquè ho va escriure el mateix assassí en una carta per fingir la seva innocència i es llegia el text.

En el moment d'escriure aquest article, i en el que portem d'any 2026, s'han comptat a l'estat espanyol catorze dones assassinades per violència masclista. En un dels casos va ser assassinada també la filla de la víctima, de 12 anys. En un altre, com que l'agressor va calar foc a l'edifici on vivia la víctima, va causar també la mort de dues dones més, la mare de la víctima i una veïna. Amb aquests catorze casos, la xifra de dones assassinades a Espanya per violència masclista puja a 1.357 des del 2003, que és l'any que va començar el recompte. Per a qui li agradin les dades, en tres d'aquests catorze casos la víctima i l'assassí eren parella; en els altres onze crims, eren exparelles o parelles que s'estaven separant. També, en només tres casos, tant la víctima com l'assassí eren estrangers; en els altres onze, tant l'una com l'altre eren de nacionalitat espanyola. Per comunitats autònomes, tres crims van ser comesos a Andalusia, dos al País Valencià, dos a l'Aragó, un a Madrid, un a Castella i Lleó, un a Navarra, un a Cantàbria, un a Extremadura, un a Canàries i un a Galícia. Abans que algú canti victòria, que no n'hi hagi a casa nostra no vol dir res: Catalunya és una de les comunitats amb més víctimes, i Balears una de les que té un percentatge més alt de feminicidis sobre la població. 

¿Una elecció tan simple com el nom pot canviar la nostra vida? És el que planteja l'escriptora britànica Florence Knapp en el seu debut literari: Els noms (Edicions 62/Salamandra), que ha traduït al català Núria Parés Sellarès. La novel·la, que ja s'ha traduït a 25 llengües, explica com una mare, víctima de la violència del marit, va al registre civil i dubta sobre el nom que posarà al segon fill. A partir d'aquí, presenta tres vides ben diferents segons el nom escollit.

La redactora de successos arriba a la redacció. “Ho sento, encara porto els cabells mullats, soc un desastre!”, exclama. I el maquillador en pràctiques somriu i fa: “Ara ho arreglem. Que mones, les sabates”. Ella, ja asseguda a la cadira de maquillatge, fa: “Sí? Me les va regalar l’Edu, però, en fi, què pots esperar dels gustos d’un mosso, no?”

La majoria del Congrés dels Diputats, amb l'única excepció del grup de Vox, ha donat aquest dimecres llum verda definitiva al nou pacte d'estat contra la violència de gènere, que inclou 462 mesures per als pròxims cinc anys. La tipificació com a delicte de les violències econòmica i digital contra les dones, el reforç de la protecció de les víctimes de violència vicària o la supressió dels atenuants de confessió o reparació del dany en la violència masclista són algunes de les iniciatives més destacades incloses en l'acord parlamentari.

Dilluns d’aquesta setmana es commemorava el dia internacional contra la violència de gènere i no vull que se m’escapi la setmana, ni el mes, sense parlar d’aquesta xacra en un entorn que implícitament s’ha considerat lliure d’aquesta terrible realitat: l’àmbit acadèmic. La violència de gènere en aquest sector és un problema greu i massa sovint invisibilitzat. Fa un parell d’anys, l’informe UniSAFE, basant-se en els resultats de l’enquesta més gran mai realitzada a Europa, va posar de manifest una situació que ja no es pot continuar ignorant.

Aquest cap de setmana el Telenotícies ens descobria les seqüeles de la violència masclista en les famílies amb un reportatge molt colpidor. Coincidint amb el dia internacional per l’eliminació de la violència contra les dones, la notícia s’ha anat emetent en diferents espais informatius. 

L'escriptora, dramaturga i actriu Juana Dolores Romero va patir una relació de maltractament durant gairebé un any, des de mitjans del 2020 fins al febrer del 2021, quan va posar la denúncia. Dolores va ser víctima de la violència masclista mentre la seva carrera professional començava a enlairar-se. Quan la creadora va començar la seva relació amb B.M., va entrar en una espiral de manipulació i maltractament psicològic, que es va agreujar quan van anar-se’n a viure junts el gener del 2021. Llavors va arribar la violència física. "La primera nit ja em va apallissar", relata Dolores.

Aquesta setmana hem viscut un nou terrible crim masclista. L’assassí, comissari del Cos Nacional de Policia, ha posat fi a la vida de la seva parella i a la de la seva exparella i després s’ha suïcidat. Es tracta d'un cas d’extrema complexitat i si volem fer-ne una anàlisi és important assenyalar una sèrie de factors clau. Perquè els feminicidis comparteixen una base estructural comuna (una societat en què la violència masclista és la principal causa d’inseguretat i de mortalitat violenta de les dones), però cal veure cada cas de forma singular per entendre els elements de risc o els desencadenats. Només així, amb un bon mapa, es poden dissenyar bé les polítiques de prevenció. 

El nostre Occident no deixa de ser una societat mil·lenarista i, per tant, carregada de pors. El segle XXI va començar amb els atemptats de l’11-S, després dels quals no han deixat d’encadenar-se els ensurts globals: guerres, crisis econòmiques, pandèmia, més guerra. Encadenem sotsobres. Les imatges de l’horror són més agressives i més freqüents.

Aquestes darreres setmanes és constant la pregunta sobre l’augment dels feminicidis. I la resposta no es deu a un sol factor, sinó a la interacció de diversos elements –algun d’estructural i altres d’individuals.

La Petra tenia 78 anys. No li tocava morir-se, encara, però el passat 28 de juny, a Fuengirola, el seu marit la va escanyar. Presumptament, és clar, sempre presumptament, si no volem anar nosaltres a presó, tot i que el senyor duia encara l’escalfor de la sang deturada de la Petra a les mans quan el van detenir i havia deixat una carta de comiat abans d’intentar suïcidar-se. Ja podrien invertir l’ordre dels seus actes, aquests nihilistes del masclisme que compleixen amb l’amenaça tantes vegades repetida en qualsevol casa habitada per aquesta mena de dèspotes domèstics: “et mataré i em mataré jo”. Els veïns, com sol passar en aquests casos, es mostren sorpresos, commocionats i no haurien imaginat mai que la Petra pogués tenir aquest final perquè al bon senyor no se li coneixien actituds violentes. Per descomptat que nosaltres tampoc podem saber el que passava dins del matrimoni, però tenim massa informació, consciència i precedents per pensar que es tractava d’un cas de violència masclista amb desenllaç de feminicidi. Un cas especialment colpidor perquè la Petra tenia 78 anys i no li tocava morir-se, no.

Hi ha guerres llunyanes en què els homes es maten els uns als altres i després hi ha aquesta guerra tan llarga i silenciada, invisible i tinguda per natural, que és la guerra contra les dones. Cada cop que les notícies anuncien un nou assassinat masclista s’estremeix la memòria de qualsevol que hagi viscut en la profunda trinxera del maltractament, una trinxera massa poblada encara, perquè de tots els odis que existeixen el de l’odi misogin és el més estès, el més internacional, intercultural, transversal i hegemònic, el que penetra totes les capes de les societats sense distincions. Sí que és cert que hi ha cultures en les quals el maltractament té una acceptació social més gran, però si aquí, en el món dels drets i les llibertats, hi ha un rebuig públic a la violència masclista gairebé unànime és gràcies a la feina feta per les organitzacions feministes de base. Aquests avenços, ja ens va alertar la Beauvoir, es poden perdre en un tancar i obrir d'ulls si no hi ha consciència que són de fa quatre dies i s’han de protegir.

Els Mossos d'Esquadra van detenir aquest divendres –quan se celebrava el 8-M, el Dia de la Dona Treballadora– l'alcalde de Puigverd de Lleida (Segrià), Josep Solsona, acusat de dos presumptes delictes: un d'amenaces i coaccions, i un altre de lesions i amenaces en l'àmbit de la violència de gènere, maltractament en l'àmbit familiar i agressió sexual a una menor d'edat. La detenció es va produir divendres a les 16.30 h, tal com va avançar el diari Segre, i, després de passar la nit a la comissaria de Lleida i de declarar davant del jutjat de guàrdia, Solsona ha quedat aquest dissabte a la tarda en llibertat provisional sense mesures cautelars. Així ho ha dictaminat el jutge després d'escoltar les declaracions tant del propi investigat com de diversos testimonis i seguint el criteri de Fiscalia. A més, no s'ha acordat cap ordre d'allunyament ni protecció.

La violència de gènere va deixar 55 dones assassinades l'any 2023 a l'Estat, segons el recompte oficial del ministeri d'Igualtat. D'aquestes, 13 havien presentat una denúncia i formaven part del sistema de protecció integral de víctimes de violència de gènere, conegut com a VioGén. Vuit d'aquestes dones, però, ja no tenien cap mesura de seguretat activa. Són dades que el ministeri de l'Interior va detallar a final de l'any passat i que ara han portat el govern espanyol a revisar, de nou, l'algoritme per evitar inactivar "de forma prematura" la protecció de les dones maltractades i els seus menors a càrrec.

Les violències masclistes continuen extremadament presents arreu i es configuren com un dels principals problemes de salut i seguretat pública de la nostra societat. Així ho evidencien les dades disponibles. Segons l’Enquesta Europea de Violència de Gènere 2022, el 28,7% de les dones espanyoles d’entre 16 i 74 anys han patit algun tipus de violència (física, psicològica, sexual) en l’àmbit de la parella o l’exparella en algun moment de la seva vida; el que representa una xifra de gairebé cinc milions de dones.

Si estimes una persona, no li fas mal. No la humilies, no la menystens, no la coacciones. La respectes. No em cal cap evidència científica que ho demostri. És un axioma. Per més que la societat patriarcal ens hagi fet creure el contrari. I per això encara necessitem dies mundials per conscienciar-nos. Com el d’aquest dissabte, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Com afirma l’ONU, aquesta continua sent una de les violacions dels drets humans més esteses i generalitzades del món. Es calcula que globalment 736 milions de dones –gairebé una de cada tres– han estat víctimes de violència física o sexual almenys un cop a la vida.

És una nena. Calla. És un amic del seu pare. És el seu tiet. El seu avi. El seu pare. Calla. És una nena. Ni tan sols pot explicar-ho. No en sap. No té les paraules. No ha tingut temps d’aprendre-les. Només té aquest cos. Maleït cos que volen i toquen i esgarrapen i destrossen. Quan aprengui les paraules no podrà dir-les. Quedarà tancada en el silenci. En la vergonya. No formarà part de cap estadística. Les veus callades són majoria. 

Gairebé 3 de cada 10 dones (28,7%) entre 16 i 74 anys que han tingut parella han patit violència masclista a Espanya. La incidència és encara més gran entre les de la franja més jove, les menors de 30 anys, en què s'arriba a 4 de cada 10. Són dades de la primera Enquesta Europea de Violència de Gènere, que xifra en 4.806.054 les dones que diuen haver estat víctimes de violència de gènere, que fa referència a aquella que exerceixen la parella o l'exparella i que s'emmarca dins la llei del 2004. Dels tres tipus de violència, la psicològica és la que té més prevalença, tot i que en la majoria dels casos a les agressions físiques i sexuals hi ha pressions psicològiques associades.

Unes de les imatges televisives més colpidores de les últimes hores s’han produït arran de l’assassinat masclista d’una dona, la Raquel, a la localitat d’Alzira. L’atrinxerament per part de l’exparella dins de casa seva, amb la víctima segrestada, va permetre que la germana, les amigues i les veïnes estiguessin a prop del lloc de la tragèdia quan l’home la va matar. Eren a fora al carrer, ansioses, esperant que la situació es pogués resoldre. Les càmeres de televisió van captar la commoció profunda de tot el grup de dones en el moment que s’assabenten de l’assassinat. Lògicament, ploraven i s’abraçaven, desolades pel dolor i la ràbia. Una escena dramàtica que algunes cadenes han aprofitat d’una manera crua. En els magazins matinals s’hi recreaven. A El programa del verano, a Telecinco, fins i tot van utilitzar la gravació com a esquer per anar a publicitat, prometent que comentarien el cas a la tornada dels anuncis. Hi afegien música d’acció i potenciaven el drama manipulant les imatges. Feien flaixos amb els primers plans de les dones consternades, ampliaven el so del seu plor. Afegien imatges de les cintes policials encerclant la zona del crim. Aquell grup de dones, angoixades per com acabaria aquell atrinxerament, van quedar desproveïdes de la intimitat que demana el desconsol. La germana plorava desesperada mentre una càmera l’observava. Les televisions i, de retruc, els espectadors, han normalitzat tant la retransmissió de les catàstrofes que s’ha perdut la perspectiva. Les rutines informatives que s’han creat al voltant de la violència masclista, amb un component important d’espectacle, han convertit en lògica i quotidiana la desesperació, però no el sentiment real. Per a la televisió són només escenes dramàtiques que omplen en bucle els programes. Només són material de treball.