Durant el confinament de la primavera del 2020, Josep M. Argemí es va dedicar a llegir el Decameró de Boccaccio. "Els personatges d'aquell llibre es van explicant històries per amor a la llibertat –recorda–. Va ser mentre llegia que vaig pensar que m'agradaria fer alguna cosa similar, en format de novel·la breu, i agafant el diable com a símbol de l'heterodòxia".

L'escriptor Josep Palau i Fabre deia que els semàfors estan fets al revés: el verd convida a relaxar-se i aturar-se; el vermell, en canvi, implica passió i, per tant, seria el color ideal per indicar que cal reprendre el moviment. D'un roig encès, l'exposició que es pot veure a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac fins al 19 de setembre, posa en relació quatre creadors units pel "vermell passional", recorda Julià Guillamon, comissari de la mostra, que també ha comptat amb la col·laboració d'Eduard Vallès, conservador del Museu Nacional d'Art de Catalunya i especialista en Picasso.

Josep Palau i Fabre lluïa un barret de palla esfilagarsat durant el rodatge d’ El salari de la por (1953). Fora de càmera, Picasso l’havia dibuixat com un home barbut amb un fedora negre. I dècades més tard, quan enfilava la vellesa, l’escriptor va convertir en inseparable una gorra verda de quadres amb la qual apareix a moltes fotografies. Com molts altres artistes, Palau i Fabre va mantenir una estreta relació amb els barrets, que el van acompanyar tota la vida. El vincle, poc explorat fins ara, és el fil conductor de l’exposició temporal Chapeau! De Casas i Picasso a Balenciaga i Pertegaz, que acull la Fundació Palau de Caldes d’Estrac fins al 9 de juny. Comissariada per Josep Casamartina, és la primera retrospectiva sobre barrets que es pot veure a l’estat espanyol.

“La vida dels grans artistes no es pot explicar mitjançant una simple successió de fets biogràfics: és la suma de les potencialitats de l’ésser humà encarnades en les múltiples facetes de la seva personalitat contradictòria”, escriu Julià Guillamon al pròleg d’'El monstre i altres escrits autobiogràfics', de Josep Palau i Fabre, publicat per Galàxia Gutenberg poc després de la mort de l’escriptor, l’any 2008 –quan tenia 90 anys–, que es podrà aconseguir amb l’ARA Balears, a l'espai del subscriptor.

“La vida dels grans artistes no es pot explicar mitjançant una simple successió de fets biogràfics: és la suma de les potencialitats de l’ésser humà encarnades en les múltiples facetes de la seva personalitat contradictòria”, escriu Julià Guillamon al pròleg d’ El monstre i altres escrits autobiogràfics, de Josep Palau i Fabre, publicat per Galàxia Gutenberg poc després de la mort de l’escriptor, l’any 2008 -quan tenia 90 anys-, i que es podrà aconseguir amb l’ARA els dies 24 i 25 de febrer per 22 euros. “ El monstre contrabalança aquest concepte -diu Guillamon-. És una biografia escrita a manera de testament, en uns mesos de desesperació exaltada, comparables en certa manera als que Palau va viure el 1947 a França i que l’escriptura d’ El record fatídic [text on rememora la seva arribada a París]li ha fet reviure”.

Josep Palau i Fabre es va trobar amb Pablo Picasso per primera vegada l’any 1947. El 1964 es van començar a veure de manera més sistemàtica i l’obra del malagueny es va convertir en un dels eixos de la producció literària de Palau, juntament amb la poesia i el teatre. “Guardava tot el que tenia a veure amb Picasso. A l’arxiu hi ha centenars de papers”, afirma el periodista Víctor Fernández, comissari de Palau mira Picasso, la mostra que treu a la llum els detalls de la recerca picassiana del poeta amb una selecció de fotografies, documents i llibres. Després de Màlaga i Caldes d’Estrac, es pot veure a la seu de la Diputació de Barcelona fins al 5 d’abril. Més endavant viatjarà al Centre Cultural Blanquerna de Madrid.

Les sales d’exposicions de la Fundació Palau a Caldes d’Estrac s’han convertit en una caverna, en un punt de trobada fora del temps en què dos creadors, Josep Palau i Fabre (1917-2008) i Miquel Barceló, dialoguen des del desig de retornar a unes arrels tan profundes que van més enllà del primitivisme i freguen l’animalitat. “Estrangular el futur amb el passat, orfes de temps orfes d’eternitat”, va escriure Palau i Fabre. També, “jo sóc el meu propi experiment” i “l’home és un animal que es busca”. De les seves obsessions i del seu caràcter, Barceló en va dir que és un artista “fulgurant cap enrere”. Aquest lloc també és un somni complert: Palau i Fabre va escriure una carta a l’artista mallorquí per convidar-lo i avui obre les portes la mostra Pregon desig. Miquel Barceló a Josep Palau i Fabre, formada per 68 gravats aquarel·les i dibuixos de diferents etapes que el mallorquí tenia al seu taller.

“Josep Palau i Fabre era feliç a Llançà”, escriu Julià Guillamon al pròleg de La joia de viure (Males Herbes, 2017), el còmic que ell i el dibuixant Toni Benages han dedicat al polièdric escriptor i assagista en l’any del seu centenari. La felicitat de Palau i Fabre a Llançà, on es va construir una casa a finals dels 50, és patent en la seva rutina tranquil·la, frugal i lliure: banys a la platja, flirtejos amb noies joves, treball solitari i converses amb els amics que el visitaven de tant en tant. Un d’ells era Guillamon, que va tractar Josep Palau i Fabre (1907-2008) durant més de vint anys i va acabar estiuejant també a Llançà.

El Festival Poesia i+ -dirigit per Pere Almeda, Mireia Calafell i Martí Sales-, que se celebra al Maresme i a l’epicentre de la Fundació Palau, a Caldes d’Estrac, dedica aquest any del centenari del naixement de Josep Palau i Fabre a destacar el seu esperit transgressor, innovador i líric. Coincidint amb els dies més intensos del festival volem convidar-vos a rellegir i repensar la seva poesia de la mà d’alguns dels poetes actuals més renovadors.

La primera versió de La sabata de Josep Palau i Fabre amagava, fins ara, un poema inèdit escrit al revers del manuscrit. Es tracta d’ Elegia del cinema mut, un text breu que el filòleg i comissari de l’Any Palau i Fabre, Manuel Guerrero, va descobrir per casualitat. Mentre preparava un cicle sobre l’escriptor que comença dimarts a la Filmoteca, Guerrero remenava l’arxiu de la Fundació Palau per trobar material del poeta, dramaturg i assagista que expliqués la seva relació amb el setè art. Va ser així com es va adonar que Palau i Fabre havia aprofitat el dors del document amb la primera versió de La sabata per escriure-hi Elegia del cinema mut.

“El món literari té la tendència a convertir els escriptors en estaquirots i en icones melancòliques. En Palau era tot el contrari, un paio molt trempat, simpàtic, viu i divertit”, assegura Julià Guillamon, que comissaria dues de les exposicions més destacades de l’Any Palau i Fabre, que commemora el centenari del naixement de l’autor. També treballa en una biografia sobre l’escriptor. “Encara no he començat a redactar-la perquè l’esforç que vaig fer amb l’últim llibre sobre Joan Perucho em va deixar esgotat”, reconeix. Els vincles entre Perucho i Josep Palau i Fabre no són anecdòtics: “A la dècada dels 40 van ser dos excèntrics en el panorama de la poesia catalana. Més endavant van tornar a coincidir, perquè Perucho va editar Picasso a Catalunya [1966] quan s’encarregava de Polígrafa”.

La poesia, el teatre, Picasso i la Fundació dedicada a l'escriptor seran els eixos temàtics de l'any Palau i Fabre, que commemorarà fins a l'abril de 2018 el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre.