Fa cinc anys de la mort de Diego Armando Maradona. Com altres genis, l’argentí no descansa en pau, amb un cas judicial obert en què es decidirà si els que l’havien de cuidar el van deixar morir. El Pelusa, considerat per a molts com el millor jugador de tots els temps, va deixar un record impossible d’oblidar en aquells que el van conèixer, també a Barcelona, on va jugar dues temporades, del 1982 al 1984, que no van acabar d’anar del tot bé.

Al llarg de la història del Barça, el dorsal número 10 ha passat per diverses mans. Des de Pep Guardiola, que tot i ser migcampista el va lluir a la final de Wembley 92, fins a Leo Messi, la imatge de tot el barcelonisme. També ha passat per jugadors que han deixat més o menys petjada, com Maradona, Romário o Ronaldinho. Ara, després de la sortida d’Ansu Fati al Mònaco, el dorsal que s’atribueix al millor jugador de la plantilla cau a les mans de Lamine Yamal. Un regal més per celebrar els 18 anys de l’extrem de Rocafonda.

El judici per la mort de Diego Armando Maradona està trasbalsant la societat argentina. Una societat que viu dies complicats, amb les manifestacions contra les retallades i polítiques del govern de Javier Milei i on se segueix amb atenció el judici en què s'hauria d'aclarir si el futbolista va ser assassinat o víctima d'un tractament equivocat. El Pelusa, segurament l'argentí més estimat de tots malgrat els seus pecats, no descansa en pau. Tal com li va passar a un altre símbol argentí, Eva Perón, el seu cos no reposa després de la mort, amb autòpsies i debats.

Leo Messi es va proclamar campió del món fa dues setmanes amb 35 anys, i va tirar per terra d'aquesta manera un dels principals arguments d'aquells que deien que no era el millor jugador de la història. Això va a gustos –solen assegurar–, però una cosa és certa: el capità de l'albiceleste ha guanyat el Mundial liderant el seu equip fins a la final, sent-ne el màxim golejador –ha marcat gols en totes les eliminatòries i a la gran final– i al París Saint-Germain s'ha instaurat com un dels millors directors d'atac del moment. Aquest és Messi a l'edat de 35 anys, camí de la seva vuitena Pilota d'Or. Però què feien les altres llegendes de la història del futbol a aquesta mateixa edat? On eren, per exemple, els malaurats Pelé, Maradona i Cruyff? I altres estrelles més recents?

L'exfutbolista Hugo Maradona, germà petit de Diego Armando Maradona, ha mort aquesta matinada després de patir un atac cardíac a la seva residència de Monte di Procida, a la província de Nàpols, segons han informat mitjans locals italians i recull l'agència Efe. El petit dels Maradona ha perdut la vida amb 52 anys. Segons apunta la premsa italiana, els serveis d'emergència que van anar al seu domicili no van poder fer res per salvar-lo; només confirmar la seva mort. Hugo Maradona tenia previst sotmetre's a exàmens cardíacs aviat. El seu traspàs arriba poc després que es complís un any de la mort de Diego Armando, el 25 de novembre del 2020.

Dos filòsofs i dos periodistes, asseguts al voltant d'una taula, parlant sobre Diego Armando Maradona. "El gran èxit de Maradona és aquest, no el pots obviar. No pots ignorar-lo, sigui per estimar-lo o per criticar-lo. Ja sigui pel que feia dins del terreny de joc o pel que va significar", defensa Santiago Zabala, professor de filosofia que ha voltat per mig planeta des que va deixar Buenos Aires sent un nen. "No soc argentí, però soc aficionat de la selecció argentina", diu jugant amb la manca d’arrels de qui ha sortit de diferents ports. I sempre, amb Maradona a la maleta. Daniel Gamper, professor de filosofia moral i política a la Universitat Autònoma de Barcelona, veu les coses d’una manera una mica diferent. "En el fons el futbol i Maradona no deixen de ser una xorrada, però són la meva xorrada", defensa. Zabala diu que no amb el cap. Tampoc Antonio Moschella està d’acord amb Gamper. "Per a mi no pot ser una xorrada", diu. "Jo soc napolità". I tothom l’entén.

Totes les religions són així. Són una qüestió de fe. I qui no té fe s’ho mira de lluny, burleta, preguntant-se com és possible que realment aquell grup de gent pensi que s’obre les portes del paradís caminant de genolls, portant sobre l’espatlla una estàtua de fusta o ferint-se la pell amb un fuet. “Maradona és el nostre sant pecador, és una divinitat a l’estil grec. És a dir, feia miracles però també era un pocavergonya, com aquells déus clàssics que enganyaven i es fotien les banyes” explica en Ciro. “Nàpols s’aixeca sobre una ciutat grega, de fet. No ho oblidis”, afegeix. Bé, en cap moment diu Nàpols. Diu “Napule”, a la napolitana. I que bonic que sona.

Un semideu per a alguns, un personatge polèmic per a altres. La figura de Diego Armando Maradona, mort el novembre del 2020, és una font inesgotable d’històries, moltes de les quals formaran part de Maradona: sueño bendito, la sèrie que Amazon Prime prepara sobre el futbolista i que està prevista per a finals del 2021. La producció, que tindrà dues temporades de 10 episodis, seguirà la vida de l’idolatrat argentí des dels seus inicis en el futbol fins al seu pas pel Barça i el Nàpols. Mentre que la primera part del rodatge de la sèrie va tenir lloc a l’Argentina, la segona va passar per Catalunya. 

L’any 2020 va començar amb un accident d’helicòpter a Califòrnia i va acabar amb un funeral a Buenos Aires. En un any que s’haurien hagut de celebrar els Jocs Olímpics de Tòquio, el món de l’esport ha plorat la pèrdua de personalitats com el jugador de bàsquet nord-americà Kobe Bryant, mort als 41 anys en un accident a Calabasas, a uns 45 quilòmetres de Los Angeles, o Diego Armando Maradona, que va marxar als 60 anys no del tot en pau, ja que segueixen obertes investigacions judicials sobre la mort del futbolista campió del món el 1986. L’esport ha vist com un any en què els plans eren parlar de nous rècords mundials i de l’esperit olímpic es transformava en una gran vetlla per plorar llegendes del passat, sense càntics ni crits a les graderies de recintes buits.

La Justícia de San Isidro, a l'Argentina, ha imputat el doctor de capçalera de Diego Armando Maradona, Leopoldo Luque, en la investigació de la seva mort per presumpte homicidi imprudent. Segons va avançar la cadena argentina Todo Noticias (TN), l'organisme públic creu que hi podria haver hagut un cas de negligència mèdica arran de les declaracions oficials de les filles de l'exfutbolista, Giannina, Dalma i Jana, que haurien posat en dubte les actuacions de l'especialista durant les últimes setmanes.

Quan Maradona va jugar al Barça, el més lluït que tenia La Masia era la foto d’un Guillermo Amor barbamec substituint-lo en la inauguració del Miniestadi. Era el temps en què Menotti es preguntava com podia ser que, tres anys després de ser designat el segon millor juvenil del món -només per darrere del Diego-, Rojo encara no hagués trepitjat el primer equip. L’arribada de Cruyff ho va canviar tot, els joves van tenir el seu espai i el club va deixar d’aixecar Recopes per convertir-se en un dels grans d’Europa, però val la pena constatar que, en els darrers anys, no hem estat tan lluny de tornar als 80. Aquesta setmana em declaro culpable d’haver comès l’errada que tants cops he criticat en el funcionament del Barça.

Quatre dies de banderes a mig pal al Camp Nou. Missatges emotius a les xarxes socials amanits amb extractes de gols i jugades impossibles. Minut de silenci i braçalets negres per rebre diumenge al migdia l’Osasuna a l’estadi en partit de Lliga (sense públic, esclar). Javier Mascherano d’ambaixador improvisat a Buenos Aires per assistir a una de les capelles ardents més multitudinàries de la història de l’esport, la de Diego Armando Maradona, referent indiscutible del futbol mundial amb un passat blaugrana en lletres minúscules. El Barça s’esforça en acomiadar amb honors una llegenda de la qual no va treure rendiment esportiu ni econòmic.

César Luis Menotti (Rosario, 1938) es va assabentar de la mort de Diego Armando Maradona quan va posar la televisió. “Em vaig quedar fet merda”, admet amb sinceritat el que va entrenar-lo tant a la selecció com al Barça. Des de la distància, Menotti va anar seguint com aquell geni amb rialla de nen anava perdent el control de la seva vida.

Hi ha una expressió molt popular i coneguda a l’Argentina que diu que la Plaza de Mayo, al davant de la Casa Rosada, "és de les mares", de les Mares de la Plaza de Mayo, les grans lluitadores en defensa dels drets humans, i que encara avui i des de fa més de 40 anys cada dijous la recorren per recordar que encara queden 300 desapareguts. Doncs bé, ara la Plaza de Mayo és de les mares però ja també de Maradona. I passarà a la història per haver sigut l’escenari del monumental comiat a Diego Armando Maradona, la nova icona universal argentina que ja acompanya per a la posteritat altres icones com Juan Domingo Perón, Evita o Che Guevara.

"Amb Diego aniria fins a la fi del món, però amb Maradona no faria ni un pas”. Aquesta frase tan significativa la pronuncia el seu preparador físic, Fernando Signorini, al documental d’Asif Kapadia que duu el nom de l’astre i que recull a la perfecció la tragèdia personal sota la construcció devoradora del mite. En la dualitat implacable, Maradona cada cop va ocupar més espai i Diego va anar desapareixent. L’autodestrucció, la malaltia i el conte de la joguina trencada a la màxima expressió. La seva vida feia massa temps que ens feia mal. És com si, d’alguna manera, ja haguéssim fet part del dol.

El Barça, que mai havia fet bandera de Maradona perquè el seu pas pel Camp Nou va ser breu i amb un punt d’amargor, ahir va decidir deixar clar que el crac argentí també és patrimoni de la seva història. Crespons negres a les xarxes socials, banderes a mig pal a les instal·lacions del club i la difusió pels diferents mitjans oficials de les millors imatges de Maradona amb la samarreta blaugrana. És el que toca: dir-li al món que el mite Diego Armando Maradona també va ser jugador del Barça, per més que el seu record futbolístic tingui els colors de l’Argentina i del Nàpols.