M’ha impressionat, i no només a mi, l’espectacular exhibició xinesa –dilluns passat– de robots humanoides ballant amb una destresa que associàvem amb ballarins humans experts. El fet em suggereix tres comentaris.

El desenvolupament dels robots hominoides ha esdevingut un senyal d'identitat del gegant asiàtic. Hem pogut veure robots ballant complexes coreografies a les gales de la televisió xinesa, disputant partits de futbol o participant en maratons on “competien” humans i robots pels carrers de Pequín. Fins i tot s'ha creat un centre a Shanghai per a l'entrenament de robots, l'Humanoid Robot Kylin Training Ground. L'objectiu és crear un entorn col·laboratiu d'empreses per perfeccionar la mobilitat i la intel·ligència dels robots i s'espera que el 2027 pugui tenir capacitat per entrenar mil robots alhora. A la Xina ja és habitual veure robots en restaurants o a les recepcions dels hotels, però de moment aquest tipus de productes tenen sobretot una funció que es podria qualificar de decorativa, més que ser solucions laborals reals.

A la porta d'un supermercat de Pequín, una dona gran demana diners als clients que surten carregats amb les bosses. Porta penjada al coll una targeta plastificada amb un codi QR i l'ensenya mentre demana uns quants diners per menjar. Si escanejes el codi amb el mòbil pots donar-li els diners que vulguis i aniran directament al seu compte moneder del mòbil. Fa vuit anys la mateixa dona, que apareix especialment després de l'estiu, feia el mateix, però els diners que recollia eren en efectiu.

El desequilibri demogràfic transitori provocat per la caiguda de la natalitat combinat amb l’allargament de la vida, un tret més permanent, porten a un envelliment pronunciat de les poblacions europees. Un fet que està convertint la provisió de les cures a la gent gran en un problema crític. 

La Carlota (nom fictici) acaba de conèixer les futbolistes del primer equip del Barça des d’un llit a l'Hospital de Sant Pau. L’adolescent pateix una discapacitat intel·lectual i està hospitalitzada a l’àrea de pediatria del centre. Arran de l’ingrés a l’hospital, ha perdut el contacte amb els amics de l’escola i amb alguns familiars. Tot i això, la companyia d'Alexia Putellas i Aitana Bonmatí, entre altres jugadores blaugranes, suposa una injecció d’alegria en la seva rutina. Després de la visita, la jove passa les hores confeccionant una polsera personalitzada per a cadascuna d’elles.

Sortim del mateix lloc i el meu amic s’ofereix a acompanyar-me al centre de la ciutat en el seu cotxe. “Mira, mira”, em diu, somrient, un cop m’he assegut i cordat. Perquè hi té instal·lat un robot d’aquests amb veu de dona, que li dona el bon dia, així que gira la clau i posa en marxa el motor. “Buenos días, Xavi”, el saluda. Però és una veu poc càlida, perquè fa el to de les gravacions telefòniques. Com que ell m’explica coses a mi, la robot es queixa: “No te he entendido”. I jo faig: “No parlem amb tu!”. Però esclar, això, que és català, encara ho entén menys. Llavors, ell, per rehabilitar-la als meus ulls li diu: “Mónica, cuéntame un chiste”. I la robot engega. És un acudit que té sentit en llengua castellana, on es juga amb l’equívoc de la pregunta “¿Qué es de Pilar?” que sona com “¿Qué es depilar?" La robot, monòtona, engega: “Un amigo le pregunta a otro «Qué es de Pilar?» y el otro contesta «arrancarse los pelos de uno a uno»”.

A l’entrada de la tercera planta de la Direcció General de Trànsit hi ha una pantalla tàctil, i els parroquians que van entrant s’hi atansen, per agafar el torn. Al costat de la pantalla, per si de cas, hi ha un senyor que dona les indicacions. “Posi aquí el seu número de DNI”, diu, invariablement a tothom, mentre assenyala un requadret de color verd. I els usuaris, obedients, l’hi posen. Alguns vacil·len i s’atabalen, però la majoria ho fa d’esma. Llavors, esclar, apareix a la pantalla el número de cita i el senyor diu: “Cliqui «imprimir»”. Però tot sovint ho fa ell mateix, mentre parla. Al supermercat també hi ha la possibilitat de no passar per caixa i fer-te tu mateix el compte. També hi ha algú que t'hi ajuda, perquè sovint la màquina no detecta el codi de barres d’algun producte.

Albert Esplugas (Barcelona, 1967) és enginyer de telecomunicacions i de software i és una de les veus catalanes amb més coneixement sobre el món de la intel·ligència artificial. Actualment viu a Seattle (EUA) amb la seva família i és director de màrqueting de producte per a serveis i aplicacions d'intel·ligència artificial a Amazon Web Services (AWS). Atén l'Empreses en el marc d'una visita exprés a Barcelona per fer una conferència a la convenció anual de Turisme de Barcelona, celebrada aquesta setmana a l'Hotel Torre Melina.

La cadena de supermercats alemanys Tegut va llançar fa quatre anys una xarxa de botigues totalment automatitzades, on els empleats són robots. La companyia va presentar l'experiment com una finestra al futur de les compres, però segons explica el Financial Times des d'aleshores s'ha vist immersa en una lluita legal sobre un principi centenari consagrat a la Constitució alemanya: el descans dominical.

Els robots evolucionen de pressa. Després de les acrobàcies dels androides de l’empresa Boston Dynamics, al Japó s’estan desenvolupant robots que s’assemblen a les persones perquè les puguin substituir en multitud de situacions. L’enginyer Hiroshi Ishiguro, director del Laboratori de Robòtica i Comunicació Intel·ligent de la Universitat d’Osaka, fins i tot ha desenvolupat un robot que s’assembla a ell mateix i un altre de clavat al ministre de transformació digital del Japó, Taro Kono. Ishiguro lidera el projecte Avatar Symbiotic Society, impulsat pel govern japonès, que té per objectiu desenvolupar la tecnologia perquè robots avatars i persones convisquin en una societat en què els humans puguin superar les limitacions de l’espai i del temps i puguin actuar a distància a través d’aquests ginys. L’investigador de la Universitat Politècnica de Catalunya, Alberto Sanfeliu, és l’únic investigador de fora del Japó que participa en el projecte, que aquesta setmana s’ha presentat a Barcelona.

Potser la ment és com el comandament d’un videojoc que desplaça el cos pel món i se l’endú a passejar per llocs divertits. O potser el cos manipula la ment amb la gana, la son i l’ansietat, com el riu que arrossega una canoa. ¿La ment s’assembla a unes ones electromagnètiques que entren i surten pampalluguejant del nostre cos fluorescent? ¿O la ment és un cotxe per la carretera? ¿Un esperit dintre de la màquina?

En aquest dossier explorem quines són les possibilitats de les aplicacions d'intel·ligència artificial, capaces de conversar en llenguatge natural i crear textos i imatges. Expliquem què pot fer ara chatGPT, quin potencial té i com funciona, i també per on falla. Fins i tot la posem a provar contra un dels nostres periodistes.

Hod Lipson, enginyer mecànic i director del Laboratori de Màquines Creatives de la Universitat de Colúmbia, ha dedicat la major part de la seva trajectòria al que molts dels que treballen al sector han batejat juganerament en anglès com la c-word (la paraula que comença amb ce), un recurs habitual de l’anglès per no esmentar mots tabú. “Aquest tema era tabú –comenta–. Gairebé teníem prohibit parlar-ne: «No parlis de la paraula que comença amb ce o no et donaran plaça de titular». Per això, al principi havia de dissimular fent veure que era una altra cosa”.

San Francisco, als Estats Units, ha aprovat que la policia pugui controlar a distància robots amb capacitat per matar persones en situacions d'emergència. Les autoritats del comtat californià van mantenir dimarts un acalorat debat durant dues hores i van escoltar les objeccions d'associacions de llibertats civils i altres grups de supervisió policial que qüestionen la mesura. Però, finalment, en el moment de la votació, la proposta de llei va obtenir vuit vots a favor i tres en contra.

Veure-hi, observar i entendre el que veiem és un procés que les persones fem amb tanta naturalitat que a vegades se’ns fa difícil imaginar com n’és de complex per a les màquines. La ciència ha invertit més de 60 anys en desenvolupar tecnologia per fer que les màquines observin el seu entorn i el comprenguin. Hem avançat enormement i, tot i això, encara són a les beceroles del que ens agradaria que fessin. A les pel·lícules i als llibres les màquines hi veuen com nosaltres, però no és cert. 

A primer cop d’ull podria semblar un repte assolit, però no és així en absolut. Els exoesquelets robòtics, concebuts per facilitar tasques mecàniques o físiques a persones amb la mobilitat reduïda o greument alterada, continuen confinats majoritàriament als laboratoris experimentals o en sales de recuperació clínica de serveis de traumatologia.

Tant científics com creadors fa dècades que especulen amb la possibilitat que algun dia es pugui dissenyar algun tipus de mecanisme capaç de perpetuar-se indefinidament construint noves versions d’ell mateix, cosa que s’assemblaria a la reproducció dels éssers vius. Aquest concepte, tant en les versions que s’han originat al costat de la ciència com al de la imaginació, és tècnicament difícil de convertir en realitat. Els avenços en aquest camp, més enllà de les hipòtesis, han sigut lents, si més no fins que es va començar a pensar en aprofitar les eines que ens proporciona la biologia. Precisament, el grup dirigit pel doctor Josh Bongard a la Universitat de Vermont va anunciar a finals de l’any passat que havia creat els primers biorobots capaços de replicar-se.

Passes la pàgina del diari i t’apareix, en una gran fotografia, el rostre d’una nena adolescent terroritzada. Té els ulls plorosos, la boca entreoberta com si volgués cridar i s’hagués quedat sense alè. Sembla bloquejada pel pànic. Es diu Grace i la bona notícia és que aquella nena és un robot. Per tant, malgrat la impressió que et pugui causar, el patiment no existeix, és només una percepció. La Grace és la primera infermera robot humanoide per a pacients amb covid. L’ha dissenyat l’empresa xinesa Hanson Robotics i està programada per interactuar amb ancians i persones aïllades per la infecció. Disposa d’una càmera tèrmica que permet prendre la temperatura i comprovar la capacitat de resposta dels malalts. Pot fer teràpia de conversa. Té la capacitat de simular l’acció de quaranta-vuit músculs facials i parla tres idiomes. A partir de l’agost l’empresa Awakening Health començarà a produir-la en massa per alleugerir la càrrega hospitalària de primera línia. Però per què han volgut assignar-li l’aspecte d’una menor d’edat presa pel pànic que està a punt de plorar? Malgrat la seva capacitat per fingir expressions, en totes les fotografies que apareix en diaris d’arreu del món la nena-robot amb una aparença d’uns tretze o catorze anys sempre sembla trista i esporuguida. És bonica, té aspecte dòcil i submís, però transmet l’angoixa i la por d’algú que rep maltractaments. La ment que ha dissenyat la fesomia d’aquell robot té algun problema.

“L’ètica continuarà sent necessària per decidir què ens devem els uns als altres”

Julian Savulescu és catedràtic d’ètica pràctica a la Universitat d’Oxford

La recerca científica aporta progrés. Podríem arribar a ser humans perfectes gràcies a les millores biotecnològiques, però com sabrem si hem de dur a terme aquestes millores? Per a Julian Savulescu, l’ètica és imprescindible per sospesar l’interès propi amb els objectius socials o la moralitat. 

]]>

Antoni Bassas i Daniel Gamper converses amb Jordi Vallverdú sobre la roboètica i la relació que hem de tenir amb els robots.

]]>