Eren joves, guapos i molt famosos, i la seva història d'amor va acabar de forma tràgica. John F. Kennedy Jr., fill del president John F. Kennedy, i la seva dona, Carolyn Bessette, van ser una de les parelles més icòniques dels Estats Units als anys 90, la representació de l'esperit d'una època de bonança abans de l'atac de les Torres Bessones. L'interès que despertaven, però, va ser la seva condemna. Els alts i baixos d'aquella relació ara arriben a la pantalla petita a través de la minisèrie Love story: John F. Kennedy Jr. & Carolyn Bessette, un nou projecte de Ryan Murphy que explorarà grans històries d'amor i que es pot veure a partir d'aquest divendres a Disney+.

La renúncia de César González-Bueno com a conseller delegat del Banc Sabadell just després d'aconseguir esquivar l'opa del BBVA va agafar tothom per sorpresa. "Era ara o d'aquí a un any, i ara era un bon moment perquè ningú s'ho esperava; per tant, no hem deixat marge a les especulacions", deia, cofoi, en roda de premsa aquest divendres el mateix directiu. És el canvi que ha marcat la setmana de moviments directius, però també Desigual perd un dels seus puntals, i Deloitte Espanya estrenarà presidenta al juny. Aquests són els fitxatges més destacats de la setmana:

Zootròpolis 2 carrega amb un pes que la primera part no tenia: la necessitat d'estar a l'altura d'aquella meravellosa animalada, inesperada venint de Disney; no per grandiloqüència visual –que també–, sinó per enginy narratiu. Aquell guió que no donava treva, que encadenava un gag rere l'altre i s’atrevia a parlar de prejudicis sense paternalismes, continua sent el punt de comparació inevitable. La seqüela, en una decisió molt respectable, rebaixa el to festiu per aportar una lectura més adulta: on abans hi havia eufòria ara hi ha prudència.

Hi ha sèries que són dolentes, i després hi ha Todas las de la ley (All’s fair), a Disney+. Un melodrama d’advocades tan esperpèntic que et segresta la mirada durant les primeres seqüències. Després causa indiferència. És una nova producció de Ryan Murphy (Nip/Tuck, Glee, American Horror Story...), que porta la seva marca a l’extrem fins a descontrolar-se. Que Kim Kardashian hi participi com a productora executiva, més enllà de ser una de les actrius protagonistes, pot tenir a veure amb aquesta desmesura xarona. En la sèrie hi participen estrelles com Naomi Watts, Glenn Close, Teyana Taylor o Sarah Paulson, que poden desorientar a l’hora de tenir en consideració la ficció, però l’únic que justifica la seva presència en aquest drama hipertrofiat és que els hagin pagat una morterada obscena i hagin considerat que valia la pena perdre els escrúpols.

Sir David Attenborough obre el seu documental Ocean amb una sentència: “Després de gairebé un segle en aquest planeta, ara entenc que el lloc més important no és la terra sinó el mar”. Ho diu des de la sorra d’una platja de l’oceà Atlàntic i, amb la seva capacitat per fer-se escoltar, ens parla dels misteris que històricament han envoltat sempre el fons marí. “Vivim en l’era dels més grans descobriments oceànics. Per a molts de nosaltres, el món marí continua sent fosc, temut i perillós, lluny de la nostra vista i, sense cap mena de dubte, més enllà de la nostra imaginació”, diu Attenborough, que ens recorda que l’ésser humà ha explorat més els altres planetes que el fons de l’oceà.

Aquest agost, la franquícia Alien fa el salt definitiu a la pantalla petita i, per primer cop, porta el seu terror fins al nostre planeta. Alien: Planeta Tierra, nova producció ambientada a l’univers creat fa més de quatre dècades per Ridley Scott, s’estrena aquest dimecres 13 d’agost a Disney+ amb els dos primers capítols. La resta, fins a completar els vuit de la temporada, arribaran setmanalment cada dimecres. És la primera sèrie no animada de la saga, amb Noah Hawley, director de Fargo, al capdavant i Scott com a productor executiu.

La quarta temporada de The Bear (Disney+) impulsa el consum voraç. L'afavoreix la durada òptima dels episodis i les ganes d’arribar al capítol que, per tradició, cada temporada ofereix una dosi doble de ficció que ens porta a l’essència emocional de la sèrie. Perquè des d’aquella insuperable i famosa celebració de Nadal de la segona temporada, saps que l’espectacle coral està garantit amb un guió i una realització magistrals. The Bear és molt més que la història que relata el text. És tot el que hi ha d'implícit en els silencis, les mirades i els plans detall. Si ni tan sols heu començat la primera temporada, l’estiu és un bon moment per posar-vos a prova amb aquesta sèrie que és una olla a pressió. Trieu les hores de menys calor per intentar-ho, perquè el drama fa pujar la temperatura i les palpitacions. Si us heu empassat les tres primeres temporades i vau acabar saturats dels Berzatto, doneu-los una nova oportunitat perquè tots els personatges estan fent un gran esforç per transformar-se i no us podeu quedar a mig camí de la seva evolució. I si ja heu devorat l'última temporada i friseu perquè estrenin la cinquena, és possible que tingueu ganes de compartir reflexions.

Diumenge a la tarda una nena va caure per la borda del creuer Disney Dream mentre l'embarcació tornava a Fort Lauderdale, Florida, després d'un viatge de quatre dies. El seu pare no va dubtar a saltar a l'aigua per rescatar-la. L'home va aconseguir arribar fins a la seva filla i tots dos van estar-se 20 minuts al mar fins que els membres de la tripulació van rescatar-los amb una embarcació d'emergència.

Pensem que amb les astracanades de Trump estem descobrint Amèrica de nou, la que hi havia oculta rere les il·lusions del Partit Demòcrata i de Hollywood, però potser estem descobrint els nostres propis límits. El que més m’ha impactat els últims mesos no han estat les ocurrències del POTUS o del seu estrafolari mentor, Elon Musk, sinó el boicot del públic en general a la nova pel·lícula de Disney, Snow White. La reposició ja no ens indica el canvi de valors des del 1937 fins avui, sinó quants canvis de valors més som capaços de tolerar. Perquè ara no és Trump qui proposa una involució: ara és el mateix públic. I el que més em preocupa és que jo, possiblement, m’hi incloc.

Les vides de Marvel són infinites. Prova d'això són les múltiples sèries que es poden trobar a la plataforma Disney+. L'última estrena a incorporar-se al catàleg del servei és Daredevil. Born again, una nova versió de les aventures del justicier cec després de la sèrie que Netflix en va fer l'any 2015 i que va tenir tres temporades. De fet, Daredevil va ser el primer personatge de Marvel que va tenir sèrie pròpia en el món de l'estríming.

Paradise és una sèrie amb un misteri dins d'un altre misteri. En el primer episodi de la nova proposta de Dan Fogelman i Sterling K. Brown, creador i protagonista respectivament de This is us, se'ns presenta el personatge principal, Xavier Collins, un membre del servei secret, en la seva rutina matinal en un aparentment típic barri suburbial nord-americà. Collins treballa per al jove president dels Estats Units, Cal Bradford (James Marsden). Quan aquell mateix matí arriba a la casa del governant, se'l troba assassinat al dormitori. Mentre es posa en marxa una investigació per saber qui hi ha darrere el magnicidi, una sèrie de flashbacks ens situen en el passat dels protagonistes per explicar entre moltes altres coses la relació de lleialtat entre el president i el seu protector.

La frase feta diu que n'hi ha de tots colors i això queda clar quan parlem amb amics i coneguts i descobrim les sèries que miren. Més enllà d'aquelles ficcions que han tocat el cel de ser unànimement considerades productes de qualitat, hi ha un gran ventall de produccions que potser no passen el tall de la crítica especialitzada però són un divertiment lleuger que aconsegueix distreure. Algunes ens fa vergonya reconèixer que les mirem, però quan arriba el vespre són les que triem per escampar la boira.

Les sèries que s'estructuren al voltant d'un misteri, o diversos, solen ser especialment atractives per als espectadors, que molt sovint acaben jugant a ser investigadors amateurs des del sofà de casa. Segurament per aquest motiu és un tipus de producte que no sol faltar a les plataformes. En les darreres setmanes diferents serveis d'estríming han ampliat la seva oferta amb l'estrena d'un grapat de sèries que, des de gèneres diversos, tenen en el seu cor una incògnita per resoldre. Repassem a continuació algunes d'aquestes ficcions, una llista en la qual també podrien figurar títols com Ludwig.

Després d'un 2024 ranquejant pel que fa a les sèries a conseqüència de les vagues de guionistes i actors, el 2025 estarà marcat per una allau de ficcions de tota mena. Hi haurà retorns sonats (Stranger things, Separación) i estrenes que generen moltes expectatives. Repassem 25 títols que arribaran aquest 2025.

Ambient familiar a L’Auditori aquest divendres, d’acord amb l’esperit nadalenc de les dates i del Concert de Nadal organitzat per l’ARA amb el suport de Tram, el tramvia de Barcelona. I encara més familiar pel programa proposat per la Franz Schubert Filharmonia: Les millors bandes sonores de Disney. La tria se centrava en la música de pel·lícules que es van estrenar a partir del 1989, sobretot en la de dues escoles. Per una banda, la d’Alan Menken, el compositor que va acompanyar el renaixement de Disney amb les bandes sonores de La sireneta, Aladdin, La bella i la bèstia i Pocahontas, entre d’altres. Vuit Oscars ha guanyat Menkel amb composicions connectades amb el simfonisme romàntic i amb bon nas per a les melodies pop. L’altra escola representada al concert ha sigut la del matrimoni format per Robert Lopez i Kristen Anderson-Lopez, els responsables de la banda sonora de Frozen i de cançons com Recuérdame, del film Coco.

Al monòleg teatral Acorar, una peça que ha esdevingut un clàssic, Toni Gomila diu que “és sa paraula, s’ànima d’un poble”. Ho diu en general, perquè la llengua ens representa, però també es refereix a les paraules específiques que són el testimoni simbòlic d’algunes de les nostres particularitats com a poble. La llengua és una part importantíssima de la nostra cultura, i ens preocupa molt sentir que a cada bugada perdem un llençol, però els elements que conformen el nostre imaginari –és a dir, els nostres personatges, costums, fets, tarannàs, indrets o les possibilitats i alternatives que puguem idear– també són un bé patrimonial que mereix ser preservat. I, ves per on, alguns dels que més bé coneixen els nostres imaginaris són els que es dediquen a estudiar la literatura catalana (l’assignatura que les institucions pretenien arraconar encara més al batxillerat l’any vinent).

Fa molts anys, en un món llunyà on el pensament corporatiu encara tenia cert mètode en la seva bogeria, Disney reservava les estrenes cinematogràfiques a produccions originals amb vocació d’esdeveniment. Les seqüeles s’entenien com pura explotació de marca, dirigides a fans acèrrims i destinades al mercat domèstic. En aquest sentit, Vaiana 2 resulta excepcional, essent tan sols la quarta seqüela que l’estudi ha decidit elevar al cànon de l’exhibició en sales, tot i que el projecte va néixer com a sèrie per a la seva plataforma de streaming.

“Whatever you say, say nothing” és una expressió popular irlandesa que defineix prou bé la cultura i el tarannà de la seva gent, fins i tot amb un sentit de l’humor molt genuí. Diguis el que diguis, no diguis res. Connecta amb les tensions i els secrets de The Troubles, el conflicte d’Irlanda del Nord. El premi Nobel de literatura Seamus Heaney la va fer servir com a títol d’un famós poema que s’ha analitzat fins al més mínim detall. L’escriptor i periodista Patrick Radden Keefe va agafar la segona part de la frase per batejar el seu magnífic llibre sobre la violència i la memòria a Irlanda del Nord. Una història real que ara la plataforma Disney+ ha convertit en una de les millors sèries que s’han estrenat darrerament. Nou capítols que sintetitzen l’obra de Keefe mantenint aquesta mirada panoràmica sobre el conflicte irlandès. A partir d’un cas molt concret i colpidor, el de Jean McConville, s’estructura tota la complexitat política a través de vides que s’entrecreuen al llarg dels anys. McConville era una mare de deu fills que va desaparèixer després que uns membres de l’IRA se l’emportessin de casa seva. Dolours i Marian Price eren dues germanes que formaven part d’un escamot d’elit de l’Exèrcit Republicà Irlandès. Les seves vides serviran per desencadenar les diferents trames. Igual que el llibre de Keefe, l’estructura es desenvolupa a través d’un procés de documentació periodístic. A partir de l’any 2001, alguns dels antics membres de l’IRA van participar en un projecte per construir un registre oral del conflicte d’Irlanda del Nord. L’enregistrament d’aquestes converses amb els protagonistes serviran per construir flashbacks que permetran recrear la quotidianitat d’aquells anys de terror i violència. És una sèrie amb múltiples capes narratives que van connectant entre elles, superposant-se i definint vincles entre personatges. Els salts temporals serveixen per fer respirar la història, perquè a mesura que avança, la sèrie va adquirint més intensitat emocional i narrativa. Say nothing compta amb un elenc d’actors magnífics que acaben proporcionant una pàtina gairebé documental a la ficció. Però el més interessant de la sèrie és que no pretén ser una simple postal d’una època sinó que vol ser molt contundent a l’hora d’explicar un fet concret. És un thriller polític molt ben cosit que es posiciona molt clarament en la seva intenció. Al final de cada capítol apareix una llegenda: "Gerry Adams sempre ha negat haver sigut membre de l’IRA o haver participat en actes violents vinculats a l’IRA". En alguns episodis la llegenda fins i tot va acompanyada d’un segon rètol on s’especifica que Adams, president del Sinn Féin, també nega haver estat implicat en els assassinats o la desaparició d’altres personatges que es relaten a la sèrie. Però aquests aclariments es converteixen en un acte de sarcasme, perquè el que fa la sèrie, des del primer moment, és demostrar tot el contrari: que Gerry Adams menteix. Say nothing, per tant, és molt més que un retrat de The Troubles. Contradient el seu títol, aconsegueix dir moltíssim d’un conflicte històric des d’una humanitat impactant. 

La plataforma Disney+ acaba d’estrenar el Road Diary de Bruce Springsteen, un documental dirigit per Thom Zimny que aixeca acta de la seva última gira pels EUA i Europa. La producció està pensada per als seus fans incondicionals. Només començar, veiem el Boss penetrant en un passadís fosc després de creuar una porta il·luminada, com passa en els concerts. És una manera de dir-nos que avança cap a una història que el portarà cap a un camí d’introspecció. Les càmeres ens fan testimonis de la primera trobada de Springsteen amb la E Street Band després de sis anys sense tocar junts. “Tocar en directe ha constituït una part profunda i essencial del que soc i que li dona sentit a la meva existència”, diu el Boss. El documental permet que l’espectador pugui observar les dinàmiques de la banda i la manera de relacionar-se d’una manera privilegiada, immiscint-se en converses que es desenvolupen en múltiples direccions. A poc a poc, anirem veient com l’espectacle va adquirint forma. El cantant explica que en la llista de cançons triades per al tour ell sempre pretén explicar una història. I el que farà aquest Road Diary és explicar-nos també una història paral·lela que té a veure amb l’evolució personal del protagonista. El Boss esdevé la veu del narrador, amb un cert component místic. És com si parlés amb ell mateix. Els altres companys de la E Street Band s’asseuen davant de la càmera per anar explicant com treballen, què suposa acompanyar Springsteen i la comunió que existeix en el grup. Comenten les diferències que s’estan produint respecte a etapes anteriors. Ens trobem un cantant que incorpora l’error com a part de l’autenticitat de la seva feina. Un líder que agafa un altre ritme, que aprèn a delegar, que no vol portar l’equip a l’extenuació. I un espectacle que manté el difícil equilibri entre la màxima preparació i l’espontaneïtat que permet la veterania.

S’ha estrenat un documental a la plataforma Disney+ que us deixarà bocabadats. És d’aquelles històries que no us en sabreu avenir. També us pot provocar un cert malestar, perquè sereu testimonis de la més absoluta deshumanització del protagonista en un context en què tothom ho percep com un simple entreteniment. The contestant narra l’experiència del Nasubi, un noi de Fukushima, a la televisió japonesa de finals dels 90. El gener del 1998, va viatjar fins a Tòquio per provar sort en el món de l’entreteniment. L’atzar el va portar a ser l’únic concursant d’un reality cruel que es convertiria en l’espectacle de més èxit de la televisió. El seguien més de trenta milions d’espectadors, però ell es pensava que no el mirava ningú i que només formava part d’un experiment de prova. Nasubi es va passar 15 mesos despullat i tancat en una habitació petita. El seu repte consistia en sobreviure gràcies als premis que aconseguia a través dels abundants concursos de les revistes japoneses. Es passava hores escrivint centenars de postals per guanyar tota mena d’obsequis, també el menjar. Teòricament, el reality s’acabaria quan hagués acumulat premis per valor d’un milió de iens. El que no s’imaginava era que, un cop superés la prova, encara li quedava un recorregut molt traumàtic per recórrer. L’espectador del documental tampoc se’n fa el càrrec, en un gir inesperat de guió.