La infància és una etapa d'aprenentatges, però no només sobre el món que ens envolta, sinó també sobre nosaltres mateixos. Els més petits, entre altres coses, han d’aprendre a reconèixer i a gestionar les seves emocions. Tal com explica Vilma Montoliu, naturòpata i coach especialitzada en respiració conscient i meditació al llibre Soc com el mar (Columna, 2025), la meditació pot ser una eina per ajudar-los en aquest procés.

“M’he sentit jutjada per altres famílies, creuen que és una mena de càstig que li imposo a la meva filla, com si l’estigués privant de coses. Però no em fan sentir malament, tot el contrari, a mi em fan pena els infants que no poden tenir una alimentació sana i bona”, explica la Daniela Reyes, mare de la Sara de set anys. Ella i la seva parella són algunes de les famílies que eviten el consum de sucre a la dieta dels seus fills.

El meu embaràs va ser, en general, molt bo. Vaig tenir la sort de sentir-me físicament bé, així que els nou mesos van passar gairebé sense que me n'adonés.

Sociòleg, educador social, i professor titular de sociologia de l’educació a la Universitat de Vic (UVic), Jordi Collet no entén la diversitat com res diferent de la normalitat, i per això, tampoc no entén que des de dins es visqui com un problema. Defensa fer un canvi de mirada i repensar l’escola per aprofitar els recursos d’una manera diferent de la que s’ha fet fins ara. Ho va explicar en una conferència a l’Escola Projecte, en el marc de la presentació dels primers premis de la Fundació Hermini Tudela que busquen, justament, les millors pràctiques d’inclusió. 

Totes les famílies volen el millor per als seus fills: que siguin feliços, que tinguin amics i amigues, que els vagi bé a l’escola, que estiguin bé... Però, ¿què els fa sentir satisfets a la seva vida? I, sobretot, què podem fer les famílies per afavorir-ho?

Fa prop de vint anys que Eva Boix va agafar Can Joval, una masia del segle XII de Clariana del Cardener, al Solsonès, i hi ha forjat un projecte familiar de casa de colònies que, amb 120 places envoltades de bosc i natura, ofereix estades familiars, per a caus, esplais i escoles. És una masia rústica on treballen el tracte personalitzat i tenen cura de tots els detalls, tant en la casa com en les activitats que hi ofereixen. En l’àmbit de les colònies escolars, des de fa uns anys, ofereixen estades temàtiques i projectes pedagògics per tal que els infants i joves treguin màxim profit d'aquest parèntesi en el seu dia a dia. És una transformació que han hagut de fer, també, per tal d'adaptar-se a les normatives canviants del sector, que limita certes activitats i jocs per evitar riscos, cosa que condiciona el plantejament d’aquestes estades.

Devies ser molt petit, encara, però ja parlaves com un homenet. Enfilat a la cadireta de fusta, remenaves el plat i ens preguntaves si aquell tros de carn li tornaria a créixer, al porquet. Et vam dir la veritat, que l’havien hagut de matar per poder-ne fer carn. I tu vas callar, t’ho vas pensar un segon i vas continuar menjant.

Fa unes quantes setmanes hi va haver un problema amb l’equip de futbol que ocupa una quantitat poc sana dels meus pensaments. Bé, estrictament parlant hi va haver uns quants problemes. Un era que tots els jugadors, inclòs el meu fill, tenen menys de 7 anys, una limitació tàctica. Un altre era que em van convèncer de fer d'entrenador. Tot i això, el més urgent era que encaixàvem massa gols: gols evitables, gols absurds, gols pràcticament regalats al rival.

Encara ens resulta incòmode parlar amb els fills de sexe perquè a la meva generació ens van educar en el tabú i el silenci. Som mares, pares, xares —nom per descriure persones no binàries que tenen criatures— nascudes en l’etapa prèvia o en plena Transició i la nostra motxilla està carregada de la moralitat cristiana que va alimentar la sexualitat en aquells temps.

“He plorat més per la Laia que pel meu matrimoni”, explica la Neus Velasco sobre el trencament de la seva relació i la seva família enllaçada. La Laia era la seva fillastra, tot i que moltes famílies prefereixen parlar de fills i filles afins, així doncs, ella era la seva mare afí i la Laia la seva filla afí. Quan va començar a sortir amb la seva exparella, el pare de la Laia, la nena tenia un any i mig, cinc anys més tard, van tenir una filla en comú: l’Arlet, la germana afí de la Laia. La relació va durar nou anys, els més importants en la vida d’un infant. “Quan la relació es va trencar va ser molt bèstia i no només per a mi. En aquesta equació, per exemple, també hi era la meva mare, que va perdre una neta per la qual es desvivia”, comenta. En la ruptura d’una família enllaçada no només es posa fi a la relació de parella, sinó també als lligams afectius construïts amb els infants i, sovint, amb altres membres pròxims, víctimes col·laterals d’aquest canvi familiar. En el cas de la Maria, el trencament amb la seva exparella, després de cinc anys de convivència, va ser massa dur i es va veure incapaç de mantenir el contacte amb les seves tres filles afins. “No és que tingués la intenció de trencar res, però el contacte amb les nenes em resultava inassumible emocionalment. Simplement, no tenia més eines per gestionar-ho”, explica.

Fa poc més de dos mesos que les famílies que visiten les urgències o les consultes de pediatria de l’Hospital del Mar han descobert com el personal sanitari disposa d’uns pictogrames a l’hora d’atendre’ls. Es tracta d’uns dibuixos que il·lustren tots els espais pels quals poden acabar passant (triatge, exploració, observació, guixos, etc.), així com les parts del cos i els símptomes amb els quals cursen la majoria de les malalties. Des de mal de cap, de coll, de panxa o d’esquena, febre, mocs, tos, erupcions, vòmits, diarrea o marejos. També recullen totes aquelles proves diagnòstiques amb les quals poden topar-se, com exploracions de coll o oïda, presa de temperatura o pressió, frotis a la boca, analítiques de sang, plaques, etc. I els possibles tractaments, des d’aquells més senzills, com pot ser un xarop, una pastilla o un embenat, a aquells més complexos, com intubar-los, posar una via o una sonda vesical o nasogàstrica. Un recurs que infermeres, TCAI, pediatres i altres perfils sanitaris utilitzen sobretot amb pacients amb problemes comunicatius derivats per exemple d’un trastorn de l’espectre autista (TEA) o amb barrera idiomàtica, si es tracta de famílies nouvingudes.

Lapònia sorgeix de les converses amb la Cristina Clemente i el Jordi Casanovas, que n'és el productor. Tots tres tenim fills d'edats similars i un dia va sorgir el tema de com ens ho faríem per Nadal a partir del cas d'amics que havien optat per no enganyar els fills fent-los creure que els Reis existien. Aquesta opció, ens semblava molt radical, molt disruptiva.

Què passa quan tot el que veus i sents a casa no té res a veure amb el que després aprens a l’escola? Que estàs en desavantatge, que no hi ha sintonia. Un sentiment que coneixen molt bé els nens i nenes d’origen estranger que estudien avui dia a les nostres escoles. Són alumnes a qui el sistema educatiu ha deixat als marges, cosa que necessita una revisió i reflexió per part dels mestres. Cal tornar a parlar de racisme a l’aula, o almenys aquest és el punt de partida del llibre Quan les cançons de casa no sonen a l’escola (Eumo Editorial, 2025), de Marta Comas i Alfons Espinosa, presentat aquesta setmana a la llibreria Ona de Barcelona.

A Catalunya neixen 1,1 fills per dona. Segons l'Idescat, els últims anys han augmentat les famílies més petites amb un sol fill i ha disminuït la tendència a tenir-ne dos, però sobretot tres fills o més. La precarietat laboral, els nous patrons familiars o les parelles tardanes són algunes de les causes d'aquesta tendència demogràfica. En aquest context, què passa quan un dels membres de la parella vol més fills i l'altre no?

Alba Arjona té 30 anys, es de l'Ametlla de Mar i és mestra de primària en una escola pública de Roda de Ter (Osona) des d'aquest curs escolar, però fins a l'any passat va ser professora d'espanyol en un collège (l'equivalent a un institut d'ESO) públic de París, la ciutat on es va instal·lar just després d'acabar els estudis universitaris. "Tant m'era començar a treballar de mestra a Catalunya o a l'estranger, però tenia la sensació que si començava a Catalunya m'hi quedaria per sempre. Volia veure món", recorda.

Al Japó, les expectatives culturals són constantment inculcades als nens a l'escola i a casa, i la pressió de grup té tanta influència com qualsevol autoritat o llei. Almenys en aparença, això pot contribuir al bon funcionament de la societat japonesa.

A propòsit de l’anunci de Salvador Illa, que venia del govern de Pere Aragonès, de donar un ajut a les famílies amb dos fills que cobrin 3.700 euros entre tots dos, els lectors de l'ARA s’han posat les mans al cap. “3.700 euros és poc? Què ens hem tornat, ximples?”, deien.

Al llarg dels últims mesos, diversos centres educatius de Catalunya han treballat els drets dels infants d’una manera molt particular: han creat una cançó que els explica i els reivindica, i que, alhora, els ha servit per participar en el certamen Tenim veu, una iniciativa del Síndic de Greuges de Catalunya per trobar l’himne que, a partir d’ara, servirà per donar a conèixer i defensar aquests drets a través de la música. La iniciativa, adreçada als alumnes de 3r, 4t i 5è de primària de tots els centres públics i concertats de Catalunya, així com a esplais, casals i grups escolta del país, buscava una cançó en català, original en lletra i música, que estigués pensada per cantar en grup i que tractés sobre els drets dels infants en general o sobre un dret en concret.

Anar de colònies és tota una aventura. Preparar la motxilla, viatjar en autocar, fer activitats de natura i… dormir fora de casa. Una, dues o tres nits. Per a molts nens i nenes, aquesta circumstància és irrellevant, però per a d'altres és un dels motius que els fan tirar enrere. 

Àvia i avi: la mare o el pare de la mare o el pare... Però també, se’l pot anomenar a ell padrí (col·loquialment, a Mallorca, pradí), i a ella, nona (inspirat en la forma italiana de designar l'àvia). En la versió castellanitzada hi ha la güela i el güelo. D’originals, amb enginy, trobem arari (que deriva de la frase "ara arriba l’avi"), babimia (un compost format per Josep Maria i avi), o altres com vaia (àvia desordenat) i ava; a part dels dolços iaiutxi, mimi i güelis, i curiosos com mamamama (és a dir, dues vegades la mama).