Poc més de trenta anys han passat des de la poderosa, càustica i tensa proposta que Ariel Garcia Valdès va dirigir de La corona d’espines al Teatre Romea el 22 de desembre de 1994. Molts anys per a una obra que sense ser de les més conegudes de Josep Maria de Sagarra és, sens dubte, una de les més profundes i tràgiques i que constata la qualitat lingüística, poètica i dramàtica d’aquest poema dramàtic escrit el 1930 i que ara, en la mirada de Xavier Albertí, rep l’aplaudiment de tota la platea del TNC a peu dret.

Les vides aparentment més avorrides poden amagar petits i grans drames. El protagonista d’aquest conte negre de Lluïsa Cunillé és un home gris amb una vida grisa. Tot i ser molt llegit, ha pogut escollir ben poc. I no és que no tingués somnis de joventut, ben al contrari, ell volia viatjar i veure món. Fins i tot, un dia va pensar que li agradaria enrolar-se al circ de la que seria la seva dona, la filla del domador d’elefants. Però el món que li passava per davant era el del quiosc del seu pare al costat d’un centre de convencions on no tenia altre remei que treballar.

Alberto Conejero no havia nascut quan es va estrenar als Estats Units Hair, l’emblemàtic musical antibel·licista que proclamava el famós "fem l’amor i no la guerra". Però com que el poeta no és ingenu, sap molt bé que, per molts missatges pacifistes benintencionats que es facin des del món de l’art, la mecànica de la guerra continua imparable des de temps immemorials fins als nostres dies (només cal mirar a Ucraïna). Però cal insistir-hi, encara que només sigui per creure en l’impossible. Conejero ho fa amb un text de notable volada poètica ancorat en l’èpica d’Homer i companyia tot explorant la relació entre Aquil·les i Pàtrocle en un cant entre la ingenuïtat antibel·licista i l'exaltació passional de l’amor homosexual.

Xavier Albertí excel·leix en la distància curta. En un teatre de cambra com el que ens proposa sobre la nova obra de la seva gran còmplice Lluïsa Cunillé (una vintena de treballs conjunts): L’últim dia, interpretada per un entregat còmplice més recent, Alejandro Bordanove.

En cinc anys, David Vilaseca (Barcelona, 1964 – Londres, 2010) ha passat de ser un autor pràcticament desconegut a erigir-se en un dels grans noms de la literatura catalana de finals del segle XX. Vilaseca feia pocs dies que havia enllestit la segona part dels seus Dietaris quan un camió va atropellar-lo el 2010 mentre anava en bicicleta i va morir. La primera part dels Dietaris havia guanyat el premi Andròmina el 2007 i s'havia publicat, però havia passat pràcticament desapercebuda. Amb la seva mort, la família va trobar els manuscrits de la segona part i va entregar-los als amics d'universitat de Vilaseca, que van remoure cel i terra perquè algú els publiqués.

Envoltat de tots els llibres que ha editat els últims vuit anys, Xavier Albertí ha tancat aquest dilluns l'etapa com a director del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). "Ha estat una experiència d'una intensitat fora mida que m'acompanyarà sempre", ha dit Albertí, que marxa satisfet d'haver fet del TNC "un nucli de reflexió sobre la qualitat de la nostra societat, des de les arts escèniques". Les dades indiquen que, els últims vuit anys, el TNC ha obtingut una mitjana d'ocupació del 80% i 1.042.642 espectadors. "Hem duplicat el públic jove i hem aconseguit rebaixar l'edat mitjana dels espectadors fins als 48 anys", subratlla. Un dels objectius que es va marcar quan va assumir la direcció de l'espai, el setembre del 2013, era precisament treballar perquè "el TNC fos una casa oberta a la societat". Albertí passa el relleu a la nova directora del TNC, Carme Portaceli, que aquesta temporada ja ha estat treballant al teatre per fer el traspàs i a partir del setembre n'assumirà plenament la direcció.

Xavier Albertí (Lloret de Mar, 1962) va accedir a la direcció del Teatre Nacional (TNC) el 2012 després de guanyar de forma inesperada un concurs on finalistes com Oriol Broggi, Josep Maria Mestres i Carme Portaceli, que justament és qui el rellevarà aquest estiu, tenien més avals que ell. Ha viscut dos mandats intensos, marcats per les retallades, el Procés i la pandèmia, i s'acomiada amb "un teatre sanejat", diu. Té l'agenda plena. Aquest any ja no ha tingut exclusivitat amb el TNC, cosa que vol dir que li han retallat el sou a la meitat per sorpresa, però també que ha pogut ser nomenat dramaturg de la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Les seves properes direccions són al Grec amb Jordi Oriol, un monòleg de Josep Maria Miró al Temporada Alta i una òpera al Teatro Real, entre d'altres. I ja avança que tornarà a dirigir al Teatre Nacional.

El confinament pandèmic de la primavera i uns rebrots estiuencs que no han ajudat a recuperar els hàbits culturals han portat a una situació insòlita: més de sis mesos sense activitat teatral al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). El silenci es perllongarà fins a l’1 d’octubre, que és quan aixecarà el teló amb l’aforament al 50% la temporada 2020-21, l’última de Xavier Albertí com a director artístic del TNC. Tal com ja havia anunciat al maig, l’inici del curs serà amb els deu monòlegs de Decameró, un muntatge pensat en plena pandèmia que apel·la al llegat de Boccaccio i Pasolini “per no deixar-se arrossegar per un present desconcertant”. A partir d’aleshores es desplegarà una programació de 28 espectacles –inclosos alguns que van quedar sense estrenar-se a causa de la pandèmia del coronavius– que Albertí defensa com “més musculosa que mai”, amb “lliçons de coratge i la voluntat de seguir sent un teatre públic de referència”.

A Benet i Jornet li va costar 25 anys que el reconeguessin com un gran autor dramàtic amb la unanimitat de la crítica literària, universitària i teatral. Arola ha trigat un xic menys a posar-lo per fi a la vitrina dels escriptors que tenen reunida la seva obra en un volum per a la posteritat. El llibre del degà de la dramatúrgia contemporània és la cirereta del pastís de celebració dels 20 anys de l’editorial tarragonina que ha apostat per tornar a portar el teatre a les biblioteques i llibreries del país, i que ha incentivat l’edició de teatre, que era un desert. Ahir al vespre ho celebraven al Teatre Nacional precisament perquè és gràcies a l’aliança amb aquest teatre públic, i amb l’impuls de Xavier Albertí, que s’ha incrementat la publicació de títols i, també, la venda de llibres. El director del TNC assegura que el resultat és “un dels projectes editorials més importants que hi ha a Europa”.

La niña gorda, escrita per Santiago Rusiñol el 1917, és una de les novel·les més divertides de la literatura catalana de la primera meitat del segle XX, una crítica de la incapacitat de la societat per acceptar la diferència i alhora una resposta irònica al noucentisme de l’època. Però si el director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, va recomanar-li a Jordi Oriol que la llegís és, sobretot, perquè la considera “un dels grans monuments a la llengua catalana”, amb un “ús extraordinari del ritme intern i jocs alteratius de sonoritat”. A Oriol, La niña gorda el va fascinar i va recordar-li la llengua que va feia servir el seu avi. El resultat d’aquella descoberta és la versió teatral -la primera que es fa- que des de demà i fins al 4 de gener es podrà veure a la Sala Tallers del TNC, amb adaptació d’Oriol i direcció d’Albertí. És, cal dir-ho, una dramatúrgia singular: Oriol és l’únic actor de l’espectacle i qui, més que interpretar un personatge o l’altre, “narra la història”. Per tant, afegeix, en realitat ell “és Rusiñol”.

01

‘A TEATRO CON EDUARDO’

Dir.: Lluís Pasqual

El Teatre Lliure és any rere any un dels espais que més freqüenten la llista dels millors. Lluís Pasqual, director artístic del teatre, brilla en la llista tant pel seu bon olfacte en el disseny de la programació com pel seu pols a l’hora de dirigir-hi alguns dels muntatges imprescindibles de la temporada. És el cas d’aquesta peça, el seu particular homenatge al gran dramaturg napolità Eduardo de Filippo, en què Pasqual ajunta dues obres de l’autor, a cavall entre la realitat i la ficció, per confegir un deliciós cant d’amor al teatre, quallat per les brillants interpretacions d’actors de diverses generacions, dels veterans Mercè Sampietro, Jordi Bosch i Ramon Madaula a una Laura Aubert que confirma talent en cada nova interpretació. Una comèdia deliciosa, sense menystenir del tot la tragèdia.

]]>

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) estrena aquest dimecres 'L'hort de les oliveres', de Narcís Comadira, que se situa en un poble català fictici amb la història amb la mort d'un home i les disputes entre seus fills per vendre els terrenys. La peça, que busca fer reflexionar a l'espectador sobre la crisi que viu la cultura occidental actualment, s'inspira en 'L'hort dels cirerers' de Txèkhov i té influències de Shakespeare i l'evangeli bíblic.

]]> La nova temporada del TNC, la primera de Xavier Albertí com a director artístic, arrenca el pròxim dimecres a la Sala Gran amb 'Taxi... Al TNC!', una revista musical que consta de 18 números i recorda alguns materials produïts al Paral·lel durant la primer meitat del segle XX. Albertí ha destacat del muntatge, que s'estrena el pròxim dimecres, el seu element patrimonial, la creació de sinergies específiques i fer una gran família i l'aspecte social.

]]> Xavier Albertí s'estrena a la direcció del Teatre Nacional. I ho fa amb un canvi de rumb que ha sacsejat la institució. Després d'un any de crisi, retallades, acomiadaments i el tancament d'una sala, aquestes són les claus de la seva proposta, allunyada de la constricció.

]]> El nou director del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Xavier Albertí, ha anunciat aquest dilluns que cada temporada girarà al voltant d'un concepte o eix temàtic: el de la temporada 2013/2014 serà la frontera, i el de la 2014/2015, la família. Albertí ha presentat les seves línies d'actuació com a nou director del Teatre Nacional i ha explicat que cada temporada també estarà dedicada a un epicentre patrimonial que pot ser un determinat autor, o per gènere teatral. La pròxima temporada estarà dedicada a Serafí Pitarra, pseudònim de Frederic Soler. Albertí també ha anunciat la creació d'una jove companyia del TNC construïda amb graduats de l'Institut del Teatre.

]]>

El proper director del TNC a partir del juliol, Xavier Albertí, ha esbossat aquest dilluns algunes de les seves propostes per a la propera temporada. Albertí s'ha mostrat compromès amb la contemporaneïtat i proposarà una programació que revisarà el patrimoni català, sobretot, del segle XIX i el primer terç del segle XX –ha recordat tots els gèneres oblidats del teatre popular del Paral·lel que ha il·lustrat en una exposició al CCCB–. A més, incidirà en la seva projecció internacional per fer que les obres puguin dialogar "de tu a tu" amb les creacions escèniques occidentals. "Som poc conscients del tresor que tenim en les arts escèniques d'aquest país", ha insistit. I ha afirmat que la seva direcció serà continuista, que el públic no ha de notar el canvi: "No vull posar-me medalles". Conscient que la crisi afecta el teatre greument aquesta temporada, ha dit que intentarà buscar "processos que no estiguin segrestats per la crisi".

]]> Jo, Dalí

]]>

El dramaturg Josep Maria Benet i Jornet i el director Xavier Albertí es tornen a donar la mà per fer ballar dues dones avui i demà al teatre El Canal de Salt i a partir del dia 10 al Teatre Lliure de Gràcia. Es tracta d'un retrat de "dues dones unides per un dolor paralitzant" segons Albertí, que "aconsegueixen una comunió i un acompanyament definitius". Els temes que sobrevolen l'obra de Benet i Jornet, alguns clarament autobiogràfics, són la solitud a què es veu relegada la gent de la tercera edat, el mòbing immobiliari que s'amaga rere els pisos miserables de la Ciutat Vella, l'Alzheimer i la passió pels còmics. Aquesta és una fascinació d'infantesa compartida per Benet i Jornet.

]]>