Copia a fi de bé, diu el diable. Vigila que no t'acusin de plagiar, recomana l'advocat. En qualsevol cas, fes de la influència virtut, no l'amaguis, que tots en sortirem guanyant, perquè la cosa va de transferència de coneixement. Al cap i a la fi, la música és una combinació de familiaritat i singularitat. L'avantguarda tiba la corda de la singularitat perseguint la quimera de l'originalitat. El mainstream reclama familiaritat, coses reconeixibles. Entre una i l'altra hi ha molt camí per córrer, incloses la còpia i la inspiració legítima, qüestions que sanciona o empara la legislació sobre propietat intel·lectual. Gens legítim, però, és el plagi extractiu, com la despossessió d'autoria o fer passar per propi el que és d'un altre.

Si fa una mica de fred i vas ben acompanyat, millor. T'has de posar a la cantonada de Jones Street i West 4th Street, mirant cap a l'oest, i demanar a un vianant que s'agenolli per trobar l'angle just. I ja pots jugar a imitar una de les portades de disc més famoses de la història de la música, la de The Freewheelin' Bob Dylan del 1963, amb el cantant i Suze Rotolo abraçats. La relació entre tots dos no va acabar gaire bé, però la foto és preciosa. Se'ls veu joves i enamorats. I el disc és un tresor. Alguns veïns que viuen a la cantonada es dediquen a tafanejar quan els turistes volen imitar la foto. Es veu que la major part són europeus, curiosament.

De sobte vaig començar a plorar profundament emocionat per tot el que explicava aquella escena que estava veient al cinema. Per com el cineasta James Mangold havia decidit muntar la interpretació de la cançó The times they are a-changin' de Bob Dylan, per com l'estava cantant l'actor Timothée Chalamet... i perquè uns versos erosionats pels tòpics adquirien significats nous en aquell moment precís.

Els fets de la vida i obra de Bob Dylan que posa en escena Un completo desconocido han sigut narrats tantes vegades (per exemple, al llibre d’Elijah Wald Dylan goes electric!, punt de partida per al guió de Jay Cocks) que han acabat per adquirir la textura mítica de la ficció. De fet, la manera en què James Mangold presenta algunes situacions –la improvisada intervenció d’Al Kooper com a organista a la gravació de Like a rolling stone, o l'escàndol que va provocar el recital passat de decibels de Dylan i el seu grup al festival de Newport, bastió de la tradició folk– persegueix el mateix pessigolleig còmplice que les cites que els films superheroics fan a les vinyetes pregnants. Dit d’una altra manera: l’aparença realista de la pel·lícula és un miratge rere el qual hi trobem una fabulació que, en el fons, no queda lluny del ball de màscares que Todd Haynes va orquestrar a I’m not there, on el misteri dylanià s’encarnava en diferents avatars.

Un públic que escridassa el músic a qui idolatra perquè s'ha atrevit a tocar la guitarra elèctrica. Molts no necessiten més informació per identificar els personatges i el context de l'escena: és el concert de Bob Dylan al Festival de Newport del 1965, el dia que el músic va escenificar la seva renúncia a ser la veu d’un moviment social i va reclamar la seva llibertat artística amb el so elèctric de la guitarra i els versos de fúria i despit de Maggie’s farm. En el temple més purista del folk nord-americà, el sant patró de la nova cançó protesta va sortir a tocar amb una banda de rock i els espectadors van reaccionar primer amb estupor i després amb llàgrimes i indignació. Va ser un d’aquells moments dels quals s’escriuen piles d’articles i llibres, un moviment tectònic de la cultura popular i, tot plegat, una senzilla elecció estètica: de quina manera vol un artista que soni la seva música.

Quan tenia vuit anys Tilda Swinton (Londres, 1960) va veure una pel·lícula que li va "canviar la vida". De fet, en aquell moment va pensar "que era un somni, no una pel·lícula". Es tracta de la primera versió de Powers of ten, un curt científic de Charles i Ray Eames que només dura 10 minuts i que arrenca amb una seqüència quotidiana, quasi bucòlica: una família fent un pícnic, amb la seva cistella plena de menjar i unes estovalles sobre la gespa. Aleshores, la càmera s'allunya 10 metres, 100 metres, 1.000 metres... "Al cap d'una estona veus els Estats Units, la Terra, la galàxia, i després torna a apropar-se al pícnic i la càmera entra dins la mà de l'home i veus el corrent sanguini, el sistema nerviós, els àtoms... És al·lucinant i sovint la projecto a la canalla amb la fundació que tinc amb Mark Cousins, perquè és una pel·lícula que fa que t'enamoris del cinema i que t'adonis que el cinema no té fronteres", ha explicat.

Londres ja té els llums de Nadal fent pampallugues. Tradició i comerç. A l’hora del crepuscle, amb el Benet passem rabents en bicicleta elèctrica per davant del Big Ben, tenyit d’una boirosa coloració ataronjada, com de postal kitsch. La gent surt de la feina, hi ha molt moviment i excitació. És un capvespre tardoral bigarrat, tothom circula apressat.

El guió era clar: la nord-americana Chan Marshall, àlies Cat Power, interpretaria el mateix repertori que va fer Bob Dylan al Regne Unit el 1966. És a dir, en aquells concerts de fa 58 anys amb els músics del que després seria The Band, amb una primera part acústica i una segona elèctrica. Concerts com el del 17 de maig al Free Trade Hall de Manchester, quan un espectador va cridar "Judes", emprenyat per l'encarnació de Dylan com a àngel tèrbol del folk elèctric. Cat Power va fer aquelles mateixes 15 cançons el 5 de novembre del 2022 al Royal Albert Hall de Londres, un altre escenari d'aquella gira, i el resultat es pot escoltar en el disc Cat Power sings Dylan: the 1966 Royal Albert Hall Concert (2023). Per tant, l'actuació de dimarts al Poble Espanyol, dins de l'Alma Festival, tenia infinitat d'atractius. Per exemple, poder escoltar cançons que Dylan fa anys que no canta en directe... També era molt estimulant el format acústic/elèctric, perquè permetia viatjar a un dels moments fonamentals de la història de la música popular del segle XX. I, esclar, per damunt de tot, fins i tot per sobre de l'ombra de Dylan, hi havia una artista extraordinària.

Xarim Aresté (Flix, 1983) ho ha tornat a fer. Fa un parell d'anys va publicar un disc magnífic, Ses entranyes (2022), una revelació sorgida en la cruïlla on el folk-rock i el blues de la Ribera d’Ebre pacten amb el diable del jazz. Novament amb Ricard Sohn (teclats), Joan Garcias (contrabaix), Enric Fuster (bateria), Pep Garau (trompeta) i Tomeu Garcias (trombó), Aresté sublima l'art de la cançó amb l'àlbum Un idioma nou (RGB, 2024), un nou prodigi d'un dels autors més inspirats de la música catalana.

El cantant i compositor principal de Manel, Guillem Gisbert (Barcelona, 1981), s'estrena al marge del grup amb el disc Balla la masurca! (Ceràmiques Guzmán, 2024). Mitja dotzena de productors l'ajuden a presentar-se en solitari, però les cançons respiren bona part del mateix aire que Gisbert ha escampat pels discos de Manel. Després de quatre cançons d'avançament, aquest divendres arriba l'àlbum sencer, el material amb què sortirà de gira a partir del mes de maig amb nova companyia: Jordi Casadesús (baix i sintetitzadors), Arnau Grabolosa (guitarra i teclats) i Glòria Maurel (bateria). I només el temps dirà quan tornaran els Manel. De tot plegat, en parlem a la redacció de l'ARA.

Seria massa presumptuós dir que La Ludwig Band és el grup que necessitava la música catalana. En canvi, qui hagi anat a un concert d’aquesta colla sorgida del més gloriós no res segurament n’estarà convençut, que La Ludwig Band és justament el que necessitava perquè aquella nit fos única i especial. Tenen tot el que cal, i alhora: les cançons, la interpretació i la posada en escena. Són Pau Riba amb l'E Street Band, Sisa amb la Plateria i Bob Dylan amb banyador enfilat en un acord major. Després dels discos Al límit de la tonalitat (2020) i La mateixa sort (2021), després de cançons com S'ha mort l'home més vell d'Espolla i El fill del rei i de més d'un centenar de concerts, La Ludwig Band publica aquest divendres l'àlbum Gràcies per venir, editat conjuntament per The Indian Runners i Ceràmiques Guzmán, el segell dels Manel. Fa uns mesos ja n'havien avançat alguna peça, com les espectaculars El meu amor se n'ha anat de vacances i Manela, no vull currar per vostè, que ara arriben acompanyades d'altres cançons igualment sòlides.

Bob Dylan, assegut al piano al centre de l’escenari, envoltat dels cinc músics de la banda. Amb prou feines és visible el cap, més tard el pit i només al final el cos, quan saludi al cap de gairebé dues hores. La il·luminació el manté entre la penombra i el contrallum, empetitit per la grandiositat de les cortines vermelles que emmarquen l’escenari. Encara ressona l’ovació de benvinguda. Comença el concert. La veu ha de desafiar el volum de les guitarres a Watching the river flow. Dylan aprofita un forat, col·loca la veu. Tot en ordre. Després hi haurà udols d’aprovació amb False prophet i ovacions quan toqui l’harmònica a When I paint my masterpiece i quan el públic reconegui Gotta serve somebody, el tema que obria el disc Slow train coming (1979), i que sona sense el toc gòspel original però amb un blues elèctric més rugós. I la reverència serà absoluta a l’acabar una magnífica interpretació d’Every grain of sand, amb el ritme de valset acompanyant el final del concert.

El premi Nobel de literatura amb què va ser distingit el 2016 reflectia una evidència: la naturalesa literària del cançoner de Robert Allen Zimmerman, Bob Dylan per a l’art. Un caràcter, a més, reforçat per una infinitat de connexions: el nom artístic manllevat del poeta Dylan Thomas; la simetria entre versos de les seves cançons i versos de poetes de la Generació Beat com Ginsberg i Ferlinghetti; l'eco de la mirada de Mark Twain i les obsessions de Herman Melville; la influència formal, temàtica o moral de la Bíblia a Highway 61 revisited, All along the watchtower, A hard rain’s a-gonna fall, Gotta serve somebody i Every grain of sand, entre moltes altres; l’alè del poeta Walt Whitman a ‘Cross the green mountain i el de T.S. Eliot i Ezra Pound a Desolation row. Òbviament, Shakespeare aquí, allà i al disc Tempest.

La relació entre músics i poetes ve de temps immemorials, amb èpoques de baixa intensitat i altres d'explosió, que a Catalunya es va viure amb força als anys 60 i 70 gràcies a la Nova Cançó. Es van establir relacions molt fructíferes, com la d'Ovidi Montllor amb Vicent Andrés Estellés, la de Raimon amb Salvador Espriu o la de Lluís Llach amb Miquel Martí i Pol, entre d'altres. Els músics i cantautors d'ara han estat acusats de menystenir els poetes, fins i tot de no fer-ne cas. Però la realitat és una altra: la poesia continua molt present a la música.

Els qui no tenen res estan al marge de la política. Això implica que se'ls hagi d'entendre en estat pur, és a dir, religiosament, ja que la política és la religió per uns altres mitjans. Tot el qui no té res es troba més a prop del Sermó de la muntanya que del Manifest comunista. Dir les Benaurances a la multitud, però, no és populisme, encara que es pugui creure que tot allò que no forma part de la política institucional és populisme. La diferència entre el populisme i, per exemple, aquells cristians que anaven i venien de Cafarnaüm a Galilea és que els miracles d'aquests eren de veritat. Si més no, ho eren des de dintre del relat. Populisme no és fer coses inversemblants, sinó predicar-les. Molt sovint, s'ha emprat el terme pària com a sinònim d'algú que no té res a la vida, i al món (valgui la redundància). Però els pàries originals (els de l'Índia), encara tenien un timbal. Val a dir que, en llengua tàmil, pària significava els del timbal. La figura del timbaler ha quedat fixada en l'imaginari dels profetes i de tant en tant surt en les seves paraules i cançons, com és el cas del timbaler del Bruc, o d'El pequeño tamborilero, de Raphael (nota: no confongueu pas “ropopompom” amb “porrompompón”, què és de Manolo Escobar, i per tant llengües diferents), o de la peça Mr. Tambourine Man, de Bob Dylan, el darrer dels profetes del segle XX. Abans, als profetes els feien sants, però actualment els donen qualsevol premi Nobel. Els premis Nobel de Literatura i de la Pau són els equivalents a Literatura i Gimnàstica en les notes.

La dona que va acusar Bob Dylan d'haver abusat sexualment d'ella quan tenia només 12 anys ha retirat aquest dijous la demanda contra el músic. L'anunci s'ha produït l'endemà que els advocats de Dylan acusessin la dona d'haver destruït proves que comprometien la integritat del cas de forma "irreparable", segons informa Billboard. La retirada de l'acusació s'ha fet "amb prejudici", fórmula legal que s'utilitza als Estats Units per indicar que el cas està tancat i ja no es podrà reobrir. "És indignant que aquest cas hagi arribat a existir", ha dit l'advocat principal de Dylan, Orin Snyder.

Bob Dylan ha sigut acusat d'haver abusat sexualment d'una menor de 12 anys a Nova York el 1965, quan el músic tenia 24 anys. Segons la demanda presentada al Tribunal Suprem de Manhattan, Dylan hauria fet servir el seu estatus per guanyar-se la confiança de la suposada víctima "com a part d'un pla per abusar sexualment d'ella", tal com recullen l'agència Efe i diferents mitjans nord-americans.

La tranquil·litat li ha durat poc a Bob Dylan: la viuda d’un col·laborador, Jacques Levy, li reclama sis milions de dòlars en una demanda interposada davant el Tribunal Suprem de Nova York perquè considera que també li pertoca un percentatge de la venda de tot el catàleg de Dylan per gairebé 250 milions d'euros a Universal.

Neil Young ha venut el 50% dels drets d'autor del seu catàleg musical, de prop de 1.180 cançons, a la companyia britànica d'inversions Hipgnosis Songs Fund, segons ha anunciat l'empresa. No s'han divulgat els detalls de l'acord, però la revista Variety, citant "fonts de la indústria", xifra en 40 milions d'euros la quantitat que rebria el músic per vendre una part dels drets del seu cançoner.