Raoul Peck (Port-au-Prince, 1953) va ser ministre de Cultura a Haití (del 1996 al 1997) abans que cineasta, però la visió política del món no l'abandona: Orwell 2+2=5, que s'estrena aquest divendres, és un documental impressionant que converteix el pensament de George Orwell en una poderosa eina d'anàlisi per explicar els nostres temps. No es tracta només d'assenyalar en la dimensió profètica de l'autor de 1984 i La rebel·lió dels animals, sinó d'aprofundir en la lucidesa d'una obra més vigent que mai.

Melania, el documental sobre la primera dama dels Estats Units que s'estrena aquest divendres simultàniament en 27 països, inclòs el nostre, serà una de les pel·lícules documentals més promocionades de la història: segons el periodista especialitzat en la indústria de Hollywood Matthew Belloni, Amazon invertirà prop de 30 milions d'euros en promocionar una pel·lícula que, després d'una guerra d'ofertes amb Disney i Paramount, va adquirir fa uns mesos per la sorprenent xifra de 33 milions. Tanmateix, a dos dies de l'estrena, no s'ha fet cap projecció de premsa, ni als Estats Units ni a la resta del món. No l'han vist ni els crítics de cinema ni els periodistes polítics, només els convidats a una projecció privada que es va fer dissabte a la Casa Blanca. Hi van anar, entre d'altres, l'exboxejador Mike Tyson, la reina Rània de Jordània, la madrilenya Georgina Rodríguez i el conseller delegat d'Apple, Tim Cook.

"Ja et faran un home a la mili" era una de les frases més sentides quan el servei militar obligatori encara estava en actiu. Per a algunes persones, passar una temporada en una caserna per instruir-se militarment era una manera de fer emergir una suposada virilitat. Tot això ha quedat enrere, però les històries traumàtiques encara es recorden: denigrar els "conills" –soldats que acabaven d'entrar al servei militar— era una de les aficions dels que tenien un rang més alt i dels més veterans, alguns dels quals es veien empesos a aquestes pràctiques si no volien convertir-se ells mateixos en víctimes. Després de l'èxit del documental Et faran un home, Mireia Prats i Joan Torrents mostren ara la feina de vuit mesos d'investigació per a una seqüela d'aquella peça. Et faran un home: Morts silenciades s'endinsa en diversos casos de morts en estranyes circumstàncies que es van produir a les casernes i sobre les quals hi ha dubtes perquè mai no es van investigar degudament. La producció s'estrena aquest dimarts a TV3 i a la plataforma 3Cat.

Fa un any que Joan Dausà va completar la seva bogeria i va fer possible el somni. Va aconseguir omplir el Palau Sant Jordi amb més de 16.000 persones i el Palacio Vistalegre, a Madrid, amb més d'11.000 espectadors. Llegendes com Joan Manel Serrat o Lluís Llach són dels pocs solistes que han omplert el Sant Jordi cantant en català. Aquest 28 d’octubre s’estrena a Filmin un documental sobre el músic català nascut a Sant Feliu de Llobregat que repassa la seva història i explica com va ser la fita d'omplir aquests dos grans escenaris.

Dimarts a la nit vam anar a dormir devastats després de veure A dins de Gaza, el documental que recull el testimoni dels periodistes palestins de l’Agència France Presse que van estar treballant dins la de la zona de conflicte fins que van ser evacuats. També recopila tot el seu material audiovisual, bona part del qual és inèdit. Per fi un Sense ficció potent i oportú, amb taula d’anàlisi posterior.

He vist, i us recomano, el documental Adiós, salvajes, que s’ofereix a Filmin. Es tracta de la història d’una parella –ella, noruega; ell, anglès– que decideixen viure lluny de la ciutat, en contacte directe amb la natura salvatge, en una granja aïllada. La parella té tres fills i la filla d’ella d’una relació anterior. La mare, que és fotògrafa, documenta la vida familiar en un diari ple d’imatges.

Sir David Attenborough obre el seu documental Ocean amb una sentència: “Després de gairebé un segle en aquest planeta, ara entenc que el lloc més important no és la terra sinó el mar”. Ho diu des de la sorra d’una platja de l’oceà Atlàntic i, amb la seva capacitat per fer-se escoltar, ens parla dels misteris que històricament han envoltat sempre el fons marí. “Vivim en l’era dels més grans descobriments oceànics. Per a molts de nosaltres, el món marí continua sent fosc, temut i perillós, lluny de la nostra vista i, sense cap mena de dubte, més enllà de la nostra imaginació”, diu Attenborough, que ens recorda que l’ésser humà ha explorat més els altres planetes que el fons de l’oceà.

L’In-Edit Empordà, la proposta de cinema documental del Festival de Torroella de Montgrí, obre la seva segona edició aquest 1 de juliol amb una programació que duplica el nombre de projeccions respecte de l’any passat i incorpora activitats complementàries amb breus concerts i col·loquis. També s’amplia la durada d’aquesta proposta audiovisual, que s’allargarà fins al 19 d’agost. Les sessions es faran al Cinema Montgrí de Torroella i al Palau Solterra, de la Fundació Vila Casas.

Fa catorze anys que Ossama bin Laden va morir, abatut a trets per un cos especial de militars nord-americans, en una casa d'Abbottabad, al Pakistan, on vivia amagat amb la seva família i el seu cercle de confiança. Després van llençar el seu cos en un lloc indeterminat de l’oceà Índic. Barack Obama va comparèixer davant dels mitjans per comunicar al món que s’havia fet justícia. I ara Netflix ha estrenat una addictiva minisèrie documental que relata el llarg procés de captura de qui va ser l’home més buscat del món. Tres capítols de cinquanta minuts que construeixen un crescendo narratiu que supera qualsevol thriller de Hollywood. L’últim episodi és apassionant. 

Els dimarts a la nit, a TV3, ja no sabem si veiem el Sense ficció o les Nits sense ficció, en un nyap desconcertant de la cadena que ha aconseguit desmuntar la marca en comptes de potenciar-la. No hi ha cap criteri coherent per a l’espectador. Suposem que tot plegat té a veure amb filigranes internes. En qualsevol cas, a la plataforma 3Cat queda tot recollit sota el títol del Sense ficció per recuperar-ho.

"Non serviam" (“No et serviré”, en llatí) són les paraules que la tradició cristiana atribueix a Llucifer, quan es revolta contra Déu i li fa saber que renuncia a ell. James Joyce fa servir aquesta expressió al seu Retrat de l'artista adolescent, quan el seu Stephen Dedalus pren la decisió de fer vida d'artista i, segons ell mateix: “No servir més allò en què no crec, se'n digui llar, família o Església” (podeu llegir l'obra en la traducció al català de Teresa Vernet; em sembla que no n'hi ha una versió més recent). En general, "Non serviam" es considera una expressió de rebel·lia que poden invocar tots aquells que s'aixequen contra el pensament dominant.

Sentim estossegar una dona gran amb moltes dificultats per respirar. Es percep la sensació d’ofec. Malgrat tot, una veu femenina molt esquerdada fa un esforç i recita un text: “Faig servir el tint de cabells més car del món. No és que m’importin els diners, però m’importen els meus cabells. No és només el color. Jo espero un gran color. El que per a mi és important és com em noto els cabells. I me’l noto molt bé al voltant del coll...” Mentrestant anem veient les estances d’un meravellós pis de Nova York decorat amb un gust exquisit. La dona s’atura i lamenta: “No puc recordar més text. Si tinguéssim més temps...” I una veu masculina més jove li demana amb certa vehemència: “I per què no tenim més temps?” I aleshores veiem per fi una dona molt gran, menuda, que està ajaguda en un sofà. Mira la càmera i diu amb contundència: “Perquè m’estic morint! Estic a punt de dinyar-la!”

La plataforma 3Cat acaba d’estrenar una nova sèrie documental de sis capítols. Dones en lluita, dirigida i presentada per la periodista Txell Feixas, ens retorna a l’esperit de les magnífiques cròniques de qui va ser la corresponsal de la televisió pública al Pròxim Orient. Ara, amb la calma i la meticulositat que permet aquest nou format, Feixas viatja arreu del món per descobrir-nos històries de dones que reclamen justícia en àmbits molt diferents. Aquest diumenge, TV3 va emetre’n dos episodis a l’hora del 30 minuts per promocionar la sèrie. Vam conèixer Zuhal Sherzad, una dona afganesa que lluita per l’educació de les dones al seu país sota el règim dels talibans. En aquest cas, el programa va haver d’enregistrar-ho de manera clandestina. Feixas no pot obtenir el permís per entrar a l’Afganistan i Sherzad utilitza un mòbil per explicar una tasca educativa que pot costar la vida a alumnes i professores. En un segon capítol van retrobar-nos amb Ana Rutilia Ical Choc, una de les poques advocades indígenes a Guatemala, que combat l’espoli de les terres i dels seus recursos naturals per part de grans multinacionals. “Aquí te matan por defender la tierra”, afirma indignada. En la seqüència inicial veiem com l’advocada s’enfronta als vigilants d’una hidroelèctrica que deixa les comunitats indígenes i el seu entorn sense aigua. A la plataforma es pot trobar també la tasca de Sophie Ndongo per abolir el sistema de la Kafala al Líban, que esclavitza les treballadores domèstiques. I l’activisme de Sister Fa al Senegal a través de la música i l’educació sexual per acabar amb la pràctica de l’ablació de clítoris. Al Salvador Teodora Vásquez defensa un dret que ara es penalitza amb la presó. Barcelona forma part del recorregut reivindicatiu amb la història de Samanta Randos, que lluita pel dret a l’habitatge a la ciutat.

“Hi ha tantes coses que no m’hauria d’haver guardat només per a mi!”, diu una àvia. “Quines coses?”, li pregunta el seu net. I ella es queda en silenci, amb la mirada fixada a l’horitzó. Té les mans entrellaçades sobre la panxa i fa girar els dits polzes l'un al voltant de l’altre. No diu res. És una de les converses de la pel·lícula Sugarcane, una altra de les candidates a l’Oscar a millor documental. Produïda per National Geographic, la trobareu a Disney+. Denuncia els abusos de l’Església catòlica als internats i les missions que es van establir al Canadà per convertir els indígenes. Posa el focus en la Missió Saint Joseph, a la reserva índia de Sugarcane, a la Colúmbia Britànica. Però és només un cas que delata els patrons dels infanticidis que es van produir en els centenars d’internats que els governs del Canadà i dels Estats Units van promoure per solucionar el que van anomenar “el problema indígena”. El documental està dirigit per Emily Kassie i Julian Brave NoiseCat, fill d’un dels supervivents de Saint Joseph. El descobriment de desenes de tombes de criatures a prop d’aquesta missió provocarà un escàndol nacional que reactivarà l’interès pel passat: “Els fantasmes dels nens s’han despertat aquests dies”, diuen els mitjans. Surten a la llum els assassinats, abusos, tortures, desaparicions i violacions comesos per capellans i monges. Les seqüeles d’aquestes atrocitats perduren avui en dia, amb una comunitat indígena amb greus problemes d’alcoholisme i un índex molt elevat de suïcidis. Sugarcane segueix la investigació. Més enllà de l’escena en què es fa l’estudi del terreny per descobrir els cossos enterrats secretament, hi ha una imatge colpidora. En un graner troben les inscripcions que la canalla va deixar gravades a les fustes de la paret: els seus noms, els seus laments, la seva desesperació. També es fa palesa la hipocresia de les institucions: el govern canadenc, la policia i l’Església. Ara intenten reparar amb més aparença que voluntat tot el que han ignorat i menyspreat durant dècades.

“Sé que hi ha infinitat de gent al món que ha patit violència sexual. Sigueu conscients que les escenes de la pel·lícula us poden remoure emocionalment. Tanqueu els ulls i respireu profundament si ho considereu necessari. Això m’ha estat útil moltes vegades”. Aquesta frase encapçala el documental Black box diaries, un documental de la periodista Shiori Ito, nominat a millor documental en la propera gala dels Oscars. El trobareu a Filmin i a Movistar+. L’any 2015 Ito va patir una violació d’un periodista de prestigi al Japó. Yamaguchi era el director de la Tokyo Broadcasting System, un home molt proper al poder, bon amic del primer ministre Abe, assassinat el 2022 durant un míting. 

La plataforma Max acaba d’estrenar Minuto heroico: Yo dejé el Opus Dei, una sèrie documental amb guió i direcció de Mònica Terribas que desemmascara les interioritats de l’Opus Dei. El plantejament és desafiant, perquè els mitjans de comunicació han demostrat sempre molta cautela amb aquesta organització i no és per casualitat. Terribas asseu davant de la càmera tretze dones valentes que van aconseguir abandonar l’Opus Dei malgrat l’abús psicològic, l’explotació, l’aïllament, el segrest, i les pressions de les quals van ser víctimes. Els seus testimonis són escruixidors, i tot i el dolor que queda, ho expliquen amb una gran serenitat. Periodísticament, hi ha un factor clau: les tretze dones són d’edats, països i condicions econòmiques i familiars molt diferents. Però totes expliquen el mateix. A Navarra, a Irlanda, a Catalunya, al Salvador o a Mèxic, totes expliquen idèntiques rutines, canten les mateixes cançons i utilitzen el mateix vocabulari. Fa feredat. No hi ha esquerdes de divergència. I això dona una enorme solidesa a l’hora de demostrar els patrons sectaris i destructius de l’Opus Dei. Apunta als seus fonaments. Per ambició, capacitat d’incisió i repercussió, és un dels millors treballs periodístics de Terribas.

Dijous a la nit, Documentos TV, a La 2, va emetre El escándalo de las adopciones internacionales, un documental francès que recull les investigacions que s’han fet en diferents països sobre les irregularitats en els processos d’adopció en diferents indrets del món. Corea del Sud, Colòmbia, Xile, Etiòpia, Polònia i el Vietnam són alguns dels països que van satisfer, als vuitanta, la forta demanda d’adopcions. Criatures que ara tenen entre trenta i quaranta anys. El documental es posa en contacte amb persones que, des de Suècia, els Països Baixos o França, han començat lluites col·lectives per denunciar els milers de casos de nadons robats. Un dels aspectes més interessants és com les víctimes d’aquestes circumstàncies expliquen com van descobrir que el seu procés d’adopció no havia estat com els havien explicat. Les famílies adoptants tampoc eren conscients de les atrocitats comeses en els països d’origen d’aquests nens. Les històries esclaten quan, d’adults, intenten localitzar els seus pares biològics. I en el procés de recerca, la història està plena de trauma i dolor per part d’unes mares que van ser induïdes o obligades a entregar els seus fills, o a les quals els hi van arrabassar d’un dia per l’altre sense permís. 

“Les coses han de canviar. Perquè passi, potser cal que algú vegi alguna cosa que li arribi al cor”. És la frase que el Yuval, un jove periodista israelià, li diu al Basel, un activista palestí que viu a Masafer Yatta, una comunitat a les muntanyes del sud de Cisjordània, constantment envaïda pels militars israelians. L’escena és del documental No other land. Els dos protagonistes en són els directors, juntament amb Rachel Szor i Hamdan Ballal. La pel·lícula és un acte de resistència en ella mateixa i va guanyar el Premi de Cinema Documental de la Berlinale. Ara la trobareu a Movistar +. Recorda molt el magnífic documental 5 broken cameras (Cinc càmeres trencades), on el relat de denúncia sobre l’ocupació i desterrament del poble palestí s’explica a través de les càmeres domèstiques dels que els pateixen en primera persona. Aquell documental també estava codirigit pel palestí Emad Burnat i l’israelià Guy Davidi. 

Hi ha un intangible a La guitarra flamenca de Yerai Cortés que costa d’objectivar. I és que és una pel·lícula en la qual es noten les ganes que l'equip tenia de fer-la. En aquest documental sobre el guitarrista flamenc que va enlluernar C. Tangana es percep passió per compartir una història, il·lusió per fer-ho amb un art que per als seus creadors és nou (Antón Álvarez, és a dir, C. Tangana, debuta com a director amb aquest film) i, en general, fam per comunicar. Tot això és molt relatiu en una disciplina tan col·lectiva i en una indústria amb tants interessos com el cinema. I, com deia abans, no deixa de ser una apreciació sobre uns actius molt eteris. Però, com el duende, si hi són, es noten.

La primera persona oficialment reconeguda com a cíborg, el Neil Harbisson, que es va implantar una antena al cap, és de Mataró. La mateixa ciutat on va créixer la Moon Ribas, artista cíborg. Pioners i impulsors d'aquesta pràctica al nostre país, també exerceixen de mentors d'en Kai Landre, el protagonista de Cyborg generation, un documental que ens apropa a una cultura en què s'expandeixen els límits de la identitat i de la percepció humana a partir de la fusió amb la tecnologia.