La falta d’efectivitat de l’Espanyol el va condemnar a l’empat contra el Tenerife (1-1). Els de Manolo González van demostrar un joc i una actitud millorats que haurien pogut consolidar les bones sensacions de Saragossa. Els dos gols van arribar en els últims minuts, després de que l’Espanyol generés un bon grapat d’ocasions que no va convertir.

El Girona és nou equip de Primera Divisió. Deien que només les primeres vegades eren especials i que mai se sentia res semblant. Era mentida, cada vegada és preciosa. Perquè en el seu segon ascens el Girona va obrir les portes del paradís. Va resistir a tot per coronar-se, després d’un any complicat, eliminant el Tenerife a la final del play-off (1-3). Míchel i una plantilla increïble ho han aconseguit. Per fi.

Es posarà la samarreta de l’ascens del 2017, agafarà la mà a la Judit, la seva dona, i anirà a casa d’uns amics de tota la vida. Així viurà el definitiu Tenerife-Girona (21 hores, #Vamos) Jordi Guerrero (Arbúcies, 1968), el segon entrenador de l’equip blanc-i-vermell l’any de la proesa esmentada i ara al cos tècnic del Galatasaray, fent parella amb Domènec Torrent.

“Volem fer història i sentim que la ciutat i tota la demarcació està al nostre costat”, explica Míchel Sánchez, que d'aquí unes hores es podria convertir en el segon entrenador que fa pujar el Girona a Primera Divisió. Per assolir-ho, haurà de guanyar a Tenerife (21 hores, #Vamos); perquè cap altre resultat li val, després del 0-0 de l’anada a Montilivi. L'equip, conjurat per aconseguir l'ascens, ja ha aterrat a Tenerife. "Molta sort demà", els hi deia el pilot en baixar les escales. L’Heliodoro estarà ple a vessar, tal com ho va estar l’estadi blanc-i-vermell l’altre dia, el qual estarà representat per 250 valents que han desafiat els preus i les dificultats logístiques per acompanyar el seu equip cap a l’elit. L’ocasió s’ho val i qui hi sigui ho recordarà tota la vida.

El Girona ha passat un llarg camí en què han caigut entrenadors, han marxat futbolistes i ha variat el model. Un recorregut en què el cor s’ha anat trencant, una vegada i una altra. S’han arribat a estripar carnets, sota impulsos de ràbia. Perquè les decepcions provoquen que t’ho qüestionis tot. Menys una cosa, esclar: el sentiment. Proveu de fer entendre als 11.303 aficionats gironins que no somiessin, si feia una setmana que compartien il·lusions. Proveu-ho si us atreviu, perquè encara queden set dies plens d’instants en què tothom idealitzarà el futur. L’empat davant el Tenerife (0-0) provoca que l’eliminatòria es resolgui a l’Heliodoro, en què als blanc-i-vermells només els val la victòria si volen pujar a Primera.

“Hem patit un trauma i els traumes són complicats de curar”, reflexionava Quique Cárcel (Barcelona, 1974) a l’ARA mesos després del descens a Segona del Girona. La ferida ja no té la profunditat d’abans, perquè tenen raó els que asseguren que el temps ho cura tot, però encara existeix. Afortunadament, el club batega amb força i està disposat, un cop més, a guarir-la del tot. El director esportiu blanc-i-vermell torna a atendre l’ARA hores abans de l’anada de la final del play-off contra el Tenerife (21 hores, #Vamos).

11.810 aficionats del Girona ja senten les papallones a l’estómac. L'anada de la final del play-off per l'ascens a Primera ha arribat i ells hi seran. Ompliran de gom a gom Montilivi, la capacitat del qual s’ha hagut d’ampliar pels problemes que hi va haver en la venda d’entrades. Si l’error del club va ser dels grossos, la capacitat de resposta també, ja que després d’haver venut més entrades de les que podia assumir, ha decidit instal·lar fileres addicionals perquè ningú no es perdi el partit. Perquè contra el Tenerife (21 hores, #Vamos) no només hi juga l’equip; tothom tindrà el seu paper. Especialment, l’afició, designada com el jugador número dotze.

Quan va arribar al Girona, Míchel Sánchez va demanar als treballadors que s'encarreguen de la publicitat al club que posessin dos cartells al vestidor. En un s'hi pot llegir "orgull gironí"; en l'altre, "fes història". Orgull i història, dos conceptes que a Ipurua van resultar determinants per classificar els gironins per a la tercera final del play-off consecutiva, la cinquena en total. El tècnic ha trobat estímuls sentimentals que complementin el nou model de joc, d'una ruptura absoluta amb el que es practicava. "Necessito que els futbolistes ho vegin cada cop que entrin per la porta, perquè sempre hem considerat important intentar generar un feedback positiu en el dia a dia", diu Míchel.

La nit ja havia començat malament, amb la megafonia de l’estadi fallant i quedant-se en silenci, en comptes de sonar l’himne mentre els jugadors sortien. Un fet insòlit per a la memòria. La gent, l’autèntica ànima dels clubs, venia amb ganes de gresca. Míchel havia insistit que s’havien de deixar notar i ho van fer. Mai els deixen sols, que no ho oblidi ningú. Tampoc ho faran tot i la gran patacada, una més, contra el Tenerife (0-1).

En un món perfecte, els resultats serien perfectes; però en el món real, els resultats són realistes. Entenent que el context no era gens agradable, el Girona, amb nou baixes, algunes molt importants, va fer un exercici encomiable d’esforç a Tenerife (2-1), caient per una individualitat d’Enric Gallego i acabant amb els joves, enrabiats, buscant una justícia invisible.

Fa un any, en un empat a dos del Girona a Saragossa, Francisco feia debutar Ramon Terrats. Aquella nit també es van estrenar Monjonell i Jandro Sánchez, que se sumarien als minuts jugats per Pau Víctor, Gumbau i Valery, autor d’un dels gols i estabilitzat al primer equip des de l’etapa a Primera. Era una nit d’orgull per a la base blanc-i-vermella, una de les poques apostes del club amb el canvi de propietat que sempre ha caminat en la direcció adequada, responent quan l'hi han demanat i sense queixar-se. Liderada per Albert Síria i per incomptables tècnics que es desviuen pels seus nois, a Tenerife (21 hores, GOL) torna a situar-se al peu del canó, perquè Míchel, que dijous va fer debutar Ricard Artero, l’últim diamant del planter, només disposa de 13 futbolistes amb fitxa professional.

El Girona és el cinquè classificat provisional de la Segona Divisió. Repetim: el Girona és el cinquè classificat provisional de la Segona Divisió. No és cap somni, però ho sembla. El triomf agònic contra el Tenerife (1-0), el tercer seguit i el quart consecutiu com a local, és or pur i allarga la dolça harmonia que viu l’entitat. Si rellisquen Sporting o Rayo, acabarà la jornada als llocs de play-off per primer cop aquest curs.

“Recordo que al segon dia d’entrenar amb nosaltres vaig haver de cridar-li l’atenció”, explicava aquesta setmana Francisco Rodríguez en una entrevista al Tu diràs de RAC1 sobre la brillant aparició d’Arnau Martínez, un dels joves del planter que han permès aguantar la plantilla quan ja semblava que es trencava a trossos. “Vaig dir-li: «Arnau, no pots estar tota l’estona parlant; has de conèixer la gent i saber quan et donen permís». Acabava d’arribar i ja protestava. No volia pagar als rondos, deia que no era culpa seva. I no pots entrar al món professional llançant-te, perquè els companys t’apartaran. Als vestidors hi ha uns codis i ell només tenia disset anys, no el coneixia ningú!”, argumenta l’entrenador del Girona, al·lucinat amb el seu caràcter. “No deixava de repetir-me que com podia ser tan descarat, però això et demostra la personalitat que té. És un nen, però jugant no sembla un nen”.

Amb cara d’entremaliats i rient per sota el nas, ¿qui no ha dubtat a assegurar que l’últim dia de feina, per sorpresa, tenia una petita grip que misteriosament desapareixia en les hores següents? Feta la llei, feta la trampa. En el fons, el Girona no va fer res diferent del que tots hem intentat algun cop: avançar les vacances. La conseqüència va ser que el Tenerife el va escombrar (2-0). De les que podríem patir nosaltres, millor no parlar-ne.

Aquest mes de desembre el Girona no ha encaixat cap gol. Entre Lliga i Copa, entre Juan Carlos i Arijanet Muric, els blanc-i-vermells acumulen cinc partits amb la porteria a zero. Lògicament l’equip també encadena cinc duels sense perdre (quatre triomfs i un empat), perquè una cosa porta a l’altra. L’estabilitat a la part alta de la classificació -s’ha passat de mirar el descens de reüll a estar empatat amb el sisè classificat- coincideix amb el fet d’haver-se fet grans al darrere. No passava tantes vegades des del curs 2009-10, amb Narcís Julià a la banqueta. Els porters d’aquella època eren Albert Jorquera i Dani Mallo, que també van estar-se un mínim de 450 minuts sense recollir cap pilota de les xarxes.

Sense punteria ni fissures defensives, l’Espanyol ha arrencat un empat (0-0) de la seva visita a Tenerife. Un viatge fugaç marcat per la paciència dels blanc-i-blaus. Després d’esperar més de vuit hores, dissabte, els resultats d'unes proves PCR que van autoritzar el viatge, el conjunt de Vicente Moreno ha madurat de valent el partit a l’Heliodoro Rodríguez López, on no ha acabat trobant l’encert que buscaven.

La ronda de test ràpids practicada als membres del primer equip de l’Espanyol mostrava tres possibles positius per covid-19. Davant aquest resultat provisional i seguint tots els protocols sanitaris de LaLiga, els membres de l’equip blanc-i-blau van ser aïllats i a la tarda es va realitzar un test PCR a tota la plantilla que va mostrar un resultat negatiu . D’aquesta manera, i després de confirmar el resultat negatiu dels tests, el conjunt català viatjarà aquest diumenge al matí a Tenerife, on ha de jugar aquest diumenge (18.15 h, GOL). “Des del començament d’aquesta crisi sanitària l’Espanyol ha aplicat els més alts estàndards de seguretat i prevenció, i així continuarem fent-ho conscients de la nostra responsabilitat”, va dir el club.

Quatre anys i mig després que Sergio García marxés per primer cop de l’Espanyol amb un discurs ple de llàgrimes i emotivitat, un altre dels capitans blanc-i-blaus, Esteban Granero, ha fet servir la mateixa fórmula, una roda de premsa de comiat, per sortir del club que ha servit les últimes dues temporades i mitja. Full en mà, el migcampista madrileny ha estat en el seu discurs igual d’elegant que ho és sobre la gespa. Tot i haver d’acceptar una solució proposada pel club, la rescissió del que li quedava de contracte –cinc mesos, a més d’un any més opcional– no ha tingut cap retret i sí molts agraïments cap a un Espanyol del qual marxa “amb més orgull que tristesa”.

Li ha durat poc, al Girona, això d’estar en posicions de play-off. La derrota a Tenerife (1-0), després d’una nova actuació per oblidar plena de males sensacions, és més un costum que no una excepció. Una badada va condemnar un equip que no va saber aixecar-se i continua perdent prestigi i omplint-se de dubtes.