Estem a les portes de Nadal. Per a molts, tot i la pèrdua de fe, encara té un sentit. Quin? La vida, la mort i la resurrecció de Jesús han estat durant segles la història més important de la cultura occidental. Fa un segle i mig, Darwin, Marx i Nietzsche van començar a fer trontollar el mite del fill de Déu. Però si la vessant divina ha anat caient, la seva figura, malgrat el paper galdós de l’Església oficial, ha mantingut l’autoritat moral: humilitat i generositat, igualitarisme radical, perdó, valentia. Fins i tot un filòsof ateu com Bertrand Russell es preguntava si Jesús era "el més savi dels homes".

Godspell, el musical és fruit de la nostàlgia. De dues, de fet. La d’Emilio Aragón, que va conèixer l’obra quan tenia catorze o quinze anys en una producció en què actuava la seva germana, i la d'Antonio Banderas, que sembla que havia actuat en una producció feta a Madrid als anys setanta. Banderas va comprar la iniciativa d’Aragón per al seu Teatre del Soho de Màlaga, on l’espectacle ha triomfat durant uns mesos.

Aquest és un estrany cap de setmana. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s'ha retirat a meditar. Per què? Què decidirà? Quan això s'escriu, divendres, tant els seus fidels com els seus enemics esperen, temorosos i ignorants, conscients que, passi el que passi, les coses no tornaran a ser com abans.

Al primer Concili de Nicea, celebrat a la ciutat de l'Àsia Menor l'any 325, es va establir l'ortodòxia cristiana, que tant reclamava l'emperador romà Constantí I el Gran (272-337). A l'emperador no li interessava tant el debat teològic sobre si Jesús estava subordinat a Déu, si era igual a Déu o si era Déu mateix, com mantenir la unitat de l'Imperi, ja que el seu poder es basava en bona part en la fortalesa del cristianisme.

Si som a les portes de Nadal serà oportú parlar de Jesús, un home de família jueva de Natzaret nascut un any indeterminat del calendari romà, convertit en el primer de l’era cristiana.

Suposo que ja estàs informat que aquesta Setmana Santa no podràs passejar el teu patiment en processó pels carrers de les nostres ciutats. La teva imatge ha desaparegut de l'escena pública. El coronavirus també t'ha confinat. Les esglésies estan tancades i el Papa predica sol.

Al segle I de l’era que anomenem cristiana, Palestina era plena de predicadors, enganyadors i falsiosos que s’aprofitaven de la crisi que el judaisme patia en temps de Cèsar August, època de sincretismes religiosos, d’afrontament entre el politeisme i el monoteisme, i de confrontació entre Roma i Judea. La comunitat jueva havia vist com, ella mateixa, es dividia en una sèrie de faccions, entre les quals les més notables, com sabem per tota la literatura veto i neotestamentària, van ser les dels fariseus, els samaritans, els saduceus i el zelotes de Galilea, gent tremenda. Però hi havia una altra secció del judaisme, que hem de situar al voltant dels segles I aC-73 dC, assentada a les terres rocalloses que voregen el mar Mort -allà on es van trobar l’any 1947 els manuscrits més antics que existeixen, per ara, de l’Antic Testament-, que eren els essenis, força ben estudiats tant pels manuscrits al·ludits com per les restes arqueològiques, ara visibles.

Quan es va publicar La infantesa de Jesús (2013), el primer volum que J.M. Coetzee va dedicar al que sembla que acabarà sent una Jesus Saga, el professor i escriptor Lluís Izquierdo, que ens va deixar fa poc, va dir que després d’una novel·la com aquella era molt difícil seguir escrivint ficció, i que per a un personatge com l’escriptor sud-africà allò suposava una mena de fi de cicle. I en una d’aquestes ambigüitats que tant li agradaven, la publicació ara d’ Els dies d’escola de Jesús sembla donar-li la raó alhora que n’hi treu, perquè aquesta nova entrega de les aventures d’aquest fals (o no) Jesús en una terra que podria ser el regne de la mort (o no) o un món postnuclear o posthistòric resulta encara més desconcertant que la primera. El problema, per a mi, és que també resulta més decebedora.

La derrota del Terrassa a casa en la darrera jornada de Tercera Divisió, caient per 0 a 3 davant la Pobla de Mafumet, va precipitar una sorprenent decisió del president egarenc, Jesús Fernández, cap a la figura del seu entrenador, Miquel Olmo. El màxim dirigent de l'entitat va acomiadar Olmo malgrat que l'equip segueix tercer a la classificació. Amb el pas dels minuts, la plantilla, molt unida al seu tècnic, va demanar a la directiva un canvi de decisió.