Aquests dies es produeix un fenomen (per què tinc tantes ganes, sempre, d’accentuar fenomen?) que algú titllarà de ianqui, d’heteropatriarcal o de cosificador i que per a mi és malvasia. En diverses botigues especialitzades, mares, pares i filles adolescents van a buscar el “vestit de graduació”. Abans era la “posada de llarg”: la nena deixava enrere les trenes i la faldilla curta i es vestia de “dona”. Avui, aquest vestit llarg és per a aquest dia (a punt dels divuit o acabats de fer) en què deixen enrere els estudis secundaris. És tan divertit veure com dels emprovadors van sortint sirenes de tota mena i condició, d’alçades, pesos i formes diverses, enfundades en escates de color de vi, de color xampany, de color verd clar, blau cel, blau marí, negre nit o vermell sang! Les dependentes, així com les mares, algun pare i les altres clientes, discuteixen i aplaudeixen les decisions. “Et queda preciós!”, diu l’una. “És aquest!”, opina l’altra. “S’haurà d’agafar dels baixos”, considera la de més enllà. Als emprovadors, unes sabates de taló perquè la jove protagonista s’hi enfili i en pugui veure l’efecte. Foto cap aquí per enviar a les amigues. “No vull coincidir de color amb la Clara”, es queixa una. “Llaç a l’esquena sí que no”, fa l’altra.

Fa anys que a Mollerussa homenatgen amb tots els honors els processos que passaven a l'interior de les cases de les modistes, des dels esbossos fins als embastats. A la capital del Pla d'Urgell saben molt bé que no tot es redueix al resultat final i que part de l'èxit d'una bona muda recau en la perfecció de cada un dels detalls que l'han precedit. Per això el 1964 les modistes i l'Associació Cultural de l'Amistat van treballar plegades per crear el primer concurs de vestits de paper o, dit d'una altra manera, una competició per seleccionar els millors patrons previs als vestits. Des de llavors no han parat de disputar competicions que han aglutinat cada vegada més participants, de llocs més diversos i d'edats més variades. Ara, amb tot el bagatge cultural i identitari, els vestits de paper reclamen ser Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Ja hem entrat de ple a la temporada de catifes vermelles. Diumenge passat amb els Globus d'Or, abans-d'ahir amb els Critics Choice Awards i aquest dilluns a la nit amb els Emmy. Els nominats i convidats ja comencen a estar avesats a la passarel·la del photocall, i això també significa més disbauxa i màniga ampla en una de les gales més multitudinàries i icòniques de l'any.

L'elegància dels Globus d'Or ha donat el tret de sortida a les gales de premis de cinema del 2024. Com cada any, la temporada de catifes vermelles s'inicia amb el Globus d'Or, celebrats a l'Hotel Beverly Hilton de Los Angeles. Però no tot ha seguit la mateixa litúrgia. Després de 81 edicions, l'esdeveniment ha estat coordinat per primera vegada per Dick Clark Productions, després de la dissolució de la Hollywood Foreign Press Association.

El Teatre l’Amistat de Mollerussa va tornar a acollir el tradicional Concurs de Vestits de Paper de Mollerussa, que l’any passat no es va celebrar pel context de pandèmia.

“La moda sempre respira l’època. No hi ha un moment en el qual no participi en el que passa en l’àmbit històric”. Silvia Rosés, teòrica i docent de la història de la moda, sintetitza amb aquesta afirmació la relació que s’estableix entre el cos, la indumentària i el context social des del moment de l’aparició de la moda a mitjans del segle XIV fins a l’actualitat. Amb la caiguda de l’Antic Règim, el triomf de les revolucions liberals i l’ascens al poder de la burgesia, la moda moderna s’organitza en sintonia amb la competència de classes i la lògica de beneficis. L’auge del capitalisme i l’arribada del consum de masses es tradueixen en un nou model d’indústria del vestit, l’alta costura, que arriba al seu apogeu amb l’entrada del segle XX. És precisament en aquest context en què s’inspira l’exposició virtual que ofereix el FIT Museum de Nova York, titulada The roaring 20s and the swinging 60s, la qual compara els esdeveniments socials, les revoltes polítiques i els discursos artístics que van delimitar la indumentària dels feliços anys 20 i la de la dècada dels 60.

Si pensem en vestits podem imaginar-nos des del 'little black dress' que portava Audrey Hepburn a 'Esmorzar amb diamants', un exemple de minimalisme sobri, fins a tot el contrari: l'excés i el barroquisme del vestit de núvia de Lady Di. Entre aquestes dues peces hi ha anys de diferència, i tot un món. Un univers. L'univers de la moda, que es pot explicar, precisament, a través dels seus vestits.

L'expresident valencià, Francisco Camps, reapareix avui cinc mesos després de la seva dimissió en el banc dels acusats del Tribunal Superior de Justícia valencià per fer front a l'acusació pel cas dels vestits. El jutge li imputa haver acceptat peces per valor de 14.000 euros entre 2005 i 2008 a canvi d'atorgar contractes públics a empreses vinculades a la trama Gürtel. També està acusat de rebre regals pel mateix motiu l'exsecretari general del PP valencià, Ricardo Costa.