Va ser en una nit de tertúlia i de licors que es va decidir el futur del català. Un grupuscle de "lletraferits, ensopits, incandescents i borratxos" van decidir, el 1859, recuperar els Jocs Florals que s’havien celebrat a la cort provençal els segles XIV-XV. I, a sobre, van acordar fer-ho només amb obres escrites en català i occità, no en el castellà que tots feien servir a les aules, als poemes i a la correspondència. No ho feien pas per salvar la llengua, sinó per enterrar-la dignament. En tot moment van ser inconscients de la fita que aconseguirien: ni més ni menys que "convertir aquella parla pagesa i cantonal en una llengua de primera divisió, que té una gramàtica, que té un estàndard, que s’ensenya a les escoles, que s’hi escriuen mitjans...". Aquest és el relat, dramàtic i èpic, que Alfred Bosch (Barcelona, 1961) novel·la a Obriu pas! (Columna), en què narra "l’epopeia dels que van salvar el català... a pesar d’ells mateixos".

Jordi Cañas (Barcelona, 1969) és eurodiputat de Cs i, des de fa un mes, el portaveu del partit en l'àmbit estatal.

1. És una dèria que em persegueix. De petit, quan viatjàvem amb cotxe per Europa, comptava cementiris. De més gran, volia saber quines eren les darreres paraules que havia dit qualsevol familiar que canviava de barri. Després, he mirat d’esbrinar quina és l’última música que han escoltat en aquest món les persones que he estimat. A vegades, he entrat a casa del parent mort i he tret el CD que tenia a l’aparell d’alta fidelitat. Sempre m’ha fascinat mirar d’interpretar la data de la mort d’una persona. Busco patrons, faig càbales i acabo perdut en el no res de les casualitats. Però alguna cosa hi ha el 23 d’abril que Shakespeare, Cervantes i Pla morissin el mateix dia. I, més encara, no pot ser una broma de l’atzar que Francesc Macià, Pompeu Fabra i Joan Miró morissin el dia de Nadal. Mai no sabrem si Jesús va néixer el 25 de desembre, però sí que està certificat que Macià, Fabra i Miró van fer mutis tal dia com avui, igual que Charles Chaplin. Això pot ser un senyal, un missatge que no arribo a desxifrar o, senzillament, una charlotada. 

Ja se sap, les castanyes no venen tant com les teranyines i els morts vivents, i si et queixes de la decoració, posem per cas al gimnàs, reps per catalanet i per tancat. I ara!, quins costums que tenim! Aviat seran exòtics. O exòtiques? Sento a les notícies que l’exemplar més antic del “llibre de les costums de Tortosa” compleix 750 anys (és del 1272). Espero que avanci el tema per si en un moment o altre enfoquen la portada del llibre. El moment no arriba. ¿És possible que l’original digui “les costums” i no “els costums”, com s’ha de dir seguint la normativa actual? 

El 3 de juliol de l’any 1933, al local de la Federació Catalana de Lluita, diferents personatges rellevants de l’esport català de l’època es van trobar per impulsar un organisme que pogués representar tot l’esport català. Era el naixement de la Unió Catalana de Federacions Esportives, la UCFE. El president de la Federació de Tenis, llavors coneguda com a Associació de Lawn Tennis, terme comú a l’època, no hi va poder fer acte de presència per motius laborals, però va ser escollit per unanimitat com a primer president: era Pompeu Fabra. El filòleg que va dedicar la seva vida a crear una normativa moderna de la llengua catalana era un gran apassionat dels esports i defensava el paper que havia de jugar la pràctica esportiva en una societat sana i moderna. Per aquest motiu, el 1935 va ser l’impulsor de la primera Setmana Catalana de l’Esport, que va aplegar milers d’esportistes. Per viure la segona ha tocat esperar fins ara, quan la UFEC ha recuperat la idea amb una cita que es farà a les comarques de Girona del 13 al 23 d’octubre.

“Vaig néixer a Campos (Mallorca) el 22 d’agost de 1932 (l’any que moria l’admirat Antoni M. Alcover), a les cinc i mitja del matí d’un dia que s’augurava tòrrid”. Així comença el llibre Memòries d’un filòleg norantí, de Joan Veny i Clar, editat per Lleonard Muntaner. Noranta anys després, Veny tornava a ser a Campos per presentar el llibre. Ja fa anys que l’editor li havia proposat d’escriure unes memòries, però va ser quan va començar a evidenciar la “pèrdua de records” que la considerà. 

Un encongiment dels mots. Aquesta era la conseqüència, segons Pompeu Fabra, de la influència del castellà, tal com ell mateix va exposar al diari La Publicitat fa exactament cent anys i un dia. Lejia, techu, llevadura, arroiu, xispa, ventanilles... "Hi ha gent que no sap dir els costats d’un angle, el calze d’una flor, malalties de la gola, han de dir els ladus d’un angul, el cals d’una flor, enfermetats de la garganta”, es queixava. Aquest va ser un dels textos que ha llegit aquest dimarts l’actriu Mercè Arànega en el lliurament de la Medalla de la Ciutat de Barcelona a Pompeu Fabra, un acte "de reparació històrica i de justícia", tal com va defensar Jaume Collboni, primer tinent d’alcaldia.

La Guerra Civil i la llarga dictadura de Franco han fet que moltes coses arribin amb força retard. En el cas de la Medalla de la Ciutat, que l'Ajuntament de Barcelona va acordar concedir a Pompeu Fabra el 24 de febrer del 1938, el lliurament de la distinció es farà 81 anys després. Aquest dimarts es llegirà la declaració que el consistori barceloní va fer el 1938 i es donarà la medalla a Peio Rahola, un dels quatre nets de Fabra.

Hom ha remarcat sovint la sorpresa dels estrangers en saber que Catalunya té un gramàtic honorat, festejat i estimat pel poble. Els gramàtics, per benemèrita que sigui llur tasca, no arriben a ésser populars. En general, ni els escriptors mateixos senten per ells simpatia; els agraeixen poc les lliçons i s’ofenen dels renys. ¿Per què, doncs, entre els catalans ha aconseguit Pompeu Fabra la popularitat que donen les multituds i el prestigi que donen les seleccions? L’explicació d’aquest fet es troba en el caràcter excepcional de l’obra lingüística de Fabra i sobretot en el doble caràcter de la seva personalitat. [...] La gramàtica de Fabra no és una ciència freda, ni una estricta tècnica professional; és un esforç per restituir a Catalunya la noble parla autèntica que els segles decadents havien enlletgit i desfigurat. La seva tasca no és solament la d’un gramàtic; és la d’un català nacional. El màxim signe de la nació és la llengua, i la degeneració d’aquesta en dialecte vulgar, en patois, anava a perill de reduir definitivament Catalunya a regió. Lingüísticament, Catalunya no ha tornat a ésser nacional fins que, pel geni d’alguns escriptors i pel guiatge gramatical de Pompeu Fabra, la parla nostra ha reprès el curs normal de la seva evolució, trencat des del segle XVIè, com el curs de la política històrica. Pompeu Fabra és, per a nosaltres catalans, molt més que un gramàtic. És un dels reconstructors de la nostra nació, és un dels restauradors de la nostra pàtria, i per tant seu en el mateix alt rengle de Rubió i Ors, Jacint Verdaguer, Valentí Almirall, Josep Torres i Bages, Enric Prat de la Riba, Francesc Macià. Ell entra a la immortalitat per la porta de la filologia, com hi han entrat Rubió i Ors i Verdaguer per la porta de la poesia, Torres i Bages per la de la filosofia, Almirall, Prat i Macià per la de la política. ¿Què ha inspirat l’acció perseverant de Fabra, sinó l’idealisme català? Si ell no hagués estat sempre un patriota, ¿hauria realitzat la seva gran obra de filòleg? Amb el seu doble amor a la ciència i a la pàtria, ací el tenim exiliat als vuitanta anys. La veu del deure fa callar en ell la veu de l’enyor. I s’estima més ésser digne que impacient. Tal és l’exemple que el gramàtic idealista, ja octogenari, dóna a tots els catalans, als joves i als vells, als qui són dins i als qui són fora de Catalunya. [...]

Quim Torra ha tornat aquest matí a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), on sovint ha treballat a l'arxiu i la biblioteca, des d'una nova posició: com a president de la Generalitat ha inaugurat l'exposició que la institució ha muntat en l'Any Pompeu Fabra sobre la seva relació amb el filòleg. "Em va quedar un treball sobre Armand Obiols", ha dit Torra per recordar el seu passat a l'IEC. Sobre Fabra, ha començat subratllant la importància de Fabra, a qui ha considerat la personalitat "més important del país". "Certament, la tasca de filòleg de Fabra ho tapa tot -ha afegit-, i és com ha de ser, és el filòleg per excel·lència, és qui ens dona una eina útil per explicar-nos el món en català i explicar el món en català". Així mateix, ha destacat el fet que Prat de la Riba imposés el català com a llengua oficial a la Mancomunitat, i com els periodistes i els escriptors del moment el van adoptar. "La majoria del país va saber veure en aquella llengua estàndard el futur que ens calia", ha explicat el president de la Generalitat.

És ben curiosa i original, la cultura catalana! Petita com és -o mitjana, més aviat-, ha donat uns lingüistes d’una estatura excepcional. Antoni Maria Alcover, per exemple, que va tenir la pensada genial de compondre un diccionari, el Català-valencià-balear, que és una cosa única al món per la ingent i valuosíssima informació que conté. O el monstre Joan Coromines, autor de dos diccionaris monumentals, en diversos volums (l’etimològic i l’Onomasticon Cataloniae, i no hi compto l’etimològic castellà), per a l’elaboració dels quals una altra cultura hauria necessitat un equip sencer, competent i abnegat, de lexicògrafs. Fixeu-vos, encara, en Joan Solà, que va dedicar la seva existència, malauradament massa curta, a estudiar la nostra llengua des de diverses disciplines: sobretot la lexicografia i la sintaxi, i que ens va donar obres lluminoses, que han contribuït enormement a fer més rica la nostra llengua.

Enguany fa 150 anys que va néixer Pompeu Fabra, però també en fa 100 que va publicar la Gramàtica catalana, la primera que l’IEC va adoptar com a normativa, amb les posteriors edicions que ell mateix va anar fent fins al 1933. Fabra va morir el 1948 i encara se’n va publicar una gramàtica pòstuma, el 1956, però l’oficial va continuar sent la del 1918/33 fins fa poc més d’un any, quan l’IEC, per fi, va publicar la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC). Es tracta d’una obra que vol ser continuadora de la feina ingent de Fabra, però que se’n distancia tant per com presenta la informació com per la manera com tracta la variació lingüística dins la norma.

Ara fa un segle l’IEC publicava la gramàtica de Fabra que ha regit la normativa durant 99 anys, però aquell 1918 el llavors Palau de la Diputació (actual Palau de la Generalitat) –que en va ser la seu fins que el 1930 es va traslladar a la Casa de Convalescència– vivia una escena força més ingrata: el descens de la famosa calaixera de mossèn Alcover per les escales de la institució enmig dels renecs del fogós canonge i les esporuguides mirades dels acadèmics. Era el final abrupte d’una progressiva desavinença amb Fabra: lingüística, però també temperamental i política. Fabra i Alcover s’havien conegut el 1901, poc abans que el primer marxés a Bilbao. S’havien cartejat i van topar per primer cop en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana que Alcover, amb un gran suport institucional, va organitzar i presidir el 1906. El gracienc –tot i estar mig desactivat a Bilbao– va ser l’aixafaguitarres de les clericals ponències mallorquines. Aquell republicà descregut –amb claredat científica– va frustrar l’esforç del manacorí perquè el català recuperés la “puresa i galania” primigènies. Va demostrar que el pas d’“és vingut” a “ha vingut” o d’“he vistes les noies” a “he vist les noies” no era, com sostenia Alcover, un aberrant hispanisme, sinó el resultat d’una evolució autònoma. “Si no fos estat per Fabra –es dolia el mossèn anys després–, es Congrés hauria redimit més de mitja sintaxi catalana”. I és que Alcover, després d’una llarga polèmica amb Menéndez Pidal, volia allunyar-se al preu que fos del castellà.

Jordi Mir i Parache (Tremp, Pallars Jussà, 1935), professor de català, activista cultural, Creu de Sant Jordi, excursionista que podria dir el nom de tots i cadascun dels pics, comes i valls del país, l’home que va ajudar Puyal a construir el lèxic de les transmissions de futbol en català, que l’any passat va fer 75 anys que va veure un partit del Barça per primera vegada a la seva vida i que s’ha promès a ell mateix que continuarà anant al Camp Nou fins al dia que Messi plegui, és, a més a més, un expert en la vida i obra de Pompeu Fabra. Amb l’enyorat Joan Solà, i amb l’ajuda inestimable del filòleg Antoni Tobella i Vergés, va encarregar-se de l’edició de l’ Obra Completa de Pompeu Fabra.

Antoni Bassas acompanya al lingüista Jordi Mir a visitar i recordar els últims anys de Pompeu Fabra a Prada.