L’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) s’afegeix i comparteix el dol per la mort de la Rosa Maria Sardà. Ella forma part d’una família que fa 6 anys ens va acollir i que havia creat la Penya Carlos Lemos: la família del Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu, que des d’aleshores convoca l’ADB juntament amb l’Ajuntament de Molins de Rei.

Bon dia des de l’ARA. És divendres, 12 de juny del 2020. Aquesta nit ha tornat a ser tropical a Barcelona després de gairebé tres setmanes sense que n'hi hagués cap. El cap de setmana farà calor clarament d'estiu i predominarà el sol. Avui gairebé no plourà enlloc però demà encara s'escaparan gotellades puntuals a la costa i al Pirineu.

Bona nit des de l'ARA. Així ha quedat el dijous 11 de juny del 2020.

Pau Garsaball, amb el timbre masculí més agradable que hagi sentit mai, considerava que la veu era el cinquanta per cent d’un actor. Reivindicava que, lluny de la farsa i de les impostacions estrafetes, la veu natural era el canal més eficaç per captivar l’espectador. Rosa Maria Sardà, als vint-i-quatre anys, va entrar a la companyia de Garsaball i es va fer seu aquell consell. Va posar la veu –tan personal– al servei del text, que va saber veure que sempre és el més important de l’obra. I ho va complir fil per randa, durant tota la carrera, en cada escenari i en cada plató. En la comèdia i en la tragèdia. “El talent no es pot copiar”, deia ella amb raó. És, precisament aleshores, quan emergeix la bèstia, que el personatge creix i el geni esdevé art. Potser ningú no ha dit Sagarra com ella. De l’Hostal de la Glòria a la Rambla de les Flors. Perquè són les paraules, sí, però també hi ha silencis i mirades que, entre línies, t’enfilen al podi de les deesses més extraordinàries.

]]>

Ningú volia que marxés. La sabíem fràgil i força dèbil, els últims temps. Però confiàvem en el seu caràcter, la seva fina ironia i la seva capacitat de lluitadora per continuar entre nosaltres. Bé, amb nosaltres –els moltíssims que l’estimàvem– hi continua, i continuarà en els nostres cors forever and ever. Inoblidable Sardà. Inoblidable Rosa.

]]>

L’última vegada que la vam veure va ser confinada a casa seva, conversant amb Jordi Évole sobre la vida, sobre els temps dolorosos que ens ha tocat viure, sobre la malaltia que la consumia des de feia mesos. Rosa Maria Sardà era la Sardà, sempre pletòrica de loquacitat, sentit crític, llengua afilada i aquella espurna de mala bava que tant li costava controlar però que em sembla que qui més qui menys ja sabia que venia amb el pack. També aquell dia va ser la Sardà, el dia en què va exclamar que al càncer no se’l derrotava perquè és invencible. Ara que ja no hi és, intento recordar quina és la meva primera Sardà. Se’m confonen dos records que no sé quin va ser abans. Un és Ahí te quiero ver, aquell xou seu a TVE tan particular, tan intens, tan injectat de personalitat i de força expressiva. L’altre és l’enregistrament d’Ai, carai a TV3. Va ser el primer muntatge teatral que va dirigir, al Lliure i amb el text de Benet i Jornet, el seu gran amic. Era molt jove, però la Sardà ja començava a resultar-me familiar, ja em sonava. La veia com a xòuman a la tele i m’explicaven que també dirigia teatre. Caram.

]]>

El canal 33, Catalunya Ràdio i Televisió Espanyola oferiran aquesta nit una programació especial dedicada a Rosa Maria Sardà, que ha mort aquest dijous als 78 anys.

]]>

"Això que un paper em va com l'anell al dit és una llegenda urbana. He fet milers de papers, no n'hi ha cap d'igual. I sempre em diuen que em venen com l'anell al dit. Fa cansat", deia Rosa Maria Sardà el 2012 en una entrevista a TV3. "És que ho fas molt bé, per això ho diem", li responia la periodista, Helena García Melero. "Doncs aleshores que ho diguin, que ho diguin: la Rosa Maria Sardà ho fa molt bé", rebatia l'actriu. I és que, realment, Sardà era una bèstia escènica que sabia trobar el punt just de tots els personatges que va interpretar, ja fossin papers còmics o dramàtics. L'actriu, que ha mort aquest dijous als 78 anys, va brillar amb personatges hilarants i commovedors, alguns dels quals han quedat fixats en la memòria teatral i cinematogràfica del país.

]]>

Emoció continguda i molta tristesa. El món més proper a Rosa Maria Sardà, desapareguda aquest dijous al matí als 78 anys víctima d'un càncer, ha mantingut silenci: el seu exmarit, Josep Maria Mainat, amb qui va tenir un fill, Pol Mainat, no ha volgut fer declaracions, tan sols ha penjat una fotografia en blanc i negre del 1980 en què es pot veure la família al complet a la Fira de Santa Llúcia.

]]>

La capacitat totterreny de Rosa Maria Sardà, morta aquest dijous als 78 anys, va quedar demostrada en cinema i teatre, però també es va deixar veure a la televisió, un mitjà que va contribuir a revolucionar a principis dels 80. Bregada en els espais teatrals de TVE com Estudio 1, en què va participar en les produccions de La dama de las camelias, Prohibido suicidarse en primavera o La noche de los cien pájaros, el pas per la televisió de Sardà és recordat sobretot per Ahí te quiero ver, l'espai de varietats i cultura de TVE que va presentar en dues etapes (1984-1985 i 1986-1987) i que la va consolidar com a xòuman.

]]>

Veig la conversa que tenen Rosa Maria Sardà i Jordi Évole a La Sexta. Em commouen les paraules de l’actriu quan es refereix a la seva malaltia. -Portes molts anys lluitant contra el càncer. -No, jo no lluito contra res, contra el càncer no es lluita, el càncer és invencible.

]]>

L'actriu Rosa Maria Sardà ha tornat a la Generalitat de Catalunya la Creu de Sant Jordi perquè considera que "ateses les circumstàncies" no és mereixedora de la condecoració. Sardà va lliurar personalment la distinció a un funcionari al Palau de la Generalitat el 24 de juliol. L'acció s'ha fet pública avui en un article de la cineasta Isabel Coixet al diari 'El País'.

]]>